Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006
De Viquipèdia
L' Estatut d'Autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de Catalunya d'acord amb l'establert al títol vuitè de la Constitució espanyola de 1978.
El Parlament de Catalunya aprovà el 30 de setembre de 2005 la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, que fou acceptada a tràmit pel Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005. Fou aprovat el maig de 2006 per les Corts Generals espanyoles després d'una substancial modificació i fou aprovat en referèndum pel poble de Catalunya el 18 de juny de 2006. És vigent des del 9 d'agost de 2006.
Se l'anomena també informalment Estatut de Miravet perquè va ser a Miravet, a la Ribera d'Ebre on es van reunir parlamentaris catalans de tots els partits per tal de tirar-lo endavant en una fase inicial. En canvi, alguns dels seus detractors l'anomenen Estatut de la Moncloa, ja que va ser allí on es va pactar el redactat final del text que modificava substancialment el text aprovat al Parlament de Catalunya.
Taula de continguts |
[edita] Contingut
 |
Aquesta pàgina s'està modificant activament en aquest moment. Tingueu paciència ja que el contingut pot estar canviant ràpidament i espereu abans de modificar-la per no provocar conflictes d'edició. Al cap d'unes hores d'inactivitat podeu treure aquest avís o substituir-lo per {{inacabat}}. |
[edita] Símbols i aspectes representatius
Les novetats respecte l'estatut d'autonomia anterior, en el capítol de simbologia i trets representatius del poble català, versen sobre tres temes: el caràcter nacional, la llengua i els drets històrics.
En relació al caràcter nacional de Catalunya, s'ha introduït una referència en el preàmbul, on es determina indirectament la seva existència, tot constatant que el Parlament de Catalunya ha definit Catalunya com a nació de manera àmpliament majoritària. A més a més, la declaració queda complementada amb l'afirmació que respon al sentiment i a la voluntat dels catalans. Per tant, s'hi reconeix expressament el caràcter de «realitat nacional», malgrat que a la Constitució espanyola sigui qualificada de «nacionalitat». Aquest precepte fou una de les reformes dutes a terme per les Corts Generals espanyoles, car que el projecte aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament català contemplava la proclamació de nació en l'article 8.
| « | Fragment del Preàmbul El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat. |
» |
Així doncs, arran d'aquesta disposició, se suscità la polèmica entre alguns sectors espanyols davant la possible inconstitucionalitat del preàmbul per contravenir l'article 2 de la Constitució espanyola, en el s'exposa "la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", tot augurant una declaració d'intencions secessionistes en el nou text estatutari. Aquesta qüestió, entre d'altres, va arribar a instàncies del Tribunal Constitucional (TC) un cop aprovat per les Corts Generals, ratificat en referèndum pel poble català, i promulgat i sancionat pel rei Joan Carles I, en resum, un cop ja havia entrat en vigor.
Nombrosos juristes defensen la teoria de la plena constitucionalitat del text, en tant que, per definició, un preàmbul no té transcendència jurídica sent aquest una exposició de motius o consideracions. D'altres, van més enllà i asseguren que igualment no sorgirien conseqüències jurídiques concretes si la disposició estigués redactada en l'articulat, ja que seguiria tenint un valor interpretatiu o hermenèutic, com és el cas de Carles Viver i Pi-Sunyer, ex-magistrat del TC i catedràtic de Dret Constitucional. En ambdós casos es coincideix a dir que el problema és de naturalesa política i no jurídica.
[edita] Drets, deures i principis rectors
[edita] Institucions d'autogovern
[edita] El poder judicial
[edita] Les competències
[edita] El sistema de finançament
En l'àmbit del finançament, l'Estatut no incorporà el concert econòmic com a forma de relació tributària entre Catalunya i Espanya, malgrat ser una de les principals reivindicacions polítiques de sectors de la societat civil i política catalana.[cal citació] Tot i així, en comparació amb l'anterior text estatutari, s'introduïren algunes reformes que milloraven el poder retributiu de la Generalitat.
- Es garantí que la totalitat dels impostos de la Generalitat provinguessin del rendiment dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya. Com a conseqüència, augmentaren els percentatges sobre els impostos que correspondrien a la Generalitat: 50% de l'IRPF i de l'IVA, el 58% dels impostos especials i el 100% de la resta.
- Dotació de poder normatiu a la Generalitat sobre tots els impostos. Anteriorment únicament disposava sobre l'IRPF i parcialment de la fase minorista de l'IVA i dels impostos especials.
- Creació de l'Agència Tributària de Catalunya com a òrgan de gestió, recaptació, liquidació i inspecció de tots els impostos propis de la Generalitat i els impostos cedits totalment per l'Estat.
- Creació d'un consorci paritari entre l'agència estatal i la catalana per a la gestió d'altres impostos estatals recaptats a Catalunya. La creació d'aquest organisme estava previst en un màxim de dos anys d'ençà l'entrada en vigor del text, i podria esdevenir en el futur l'Administració Tributària de Catalunya.
- Establiment de nous criteris d'anivellació de les rendes autonòmiques (més conegut com "la solidaritat entre territoris"). Entre ells destaca el que determina que la seva finalitat és la de garantir un nivell similar en l'educació, la sanitat i altres serveis socials essencials de l'Estat del benestar, sempre i quan realitzin un esforç fiscal similar. També hi figura el principi d'ordinalitat, en el que es determina que, després d'aplicar les mesures d'anivellament, Catalunya no pot ocupar a la taula de rendes per càpita de les comunitats autònomes, un lloc inferior al d'abans de realitzar la redistribució de recursos.
- Fixació de les inversions estatals a Catalunya iguals o superiors al pes relatiu del PIB català en relació amb l'espanyol durant set anys. En el període 1991-2005, la inversió estatal a Catalunya va suposar el 12% del total, mentre que la població representa el 16'5% i el PIB el 18'8%.
[edita] Procés d'aprovació
[edita] Proposta de reforma al Parlament de Catalunya
El 30 de setembre del 2005, després d'uns últims dos dies d'intenses negociacions, es va sotmetre a votació al Ple del Parlament de Catalunya un text de proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia.
En compliment de l'Estatut del 1979, la proposta requeria una majoria qualificada, de dues terceres parts del Parlament, per tal de prosperar. El text va recollir finalment 120 vots favorables, corresponents als parlamentaris dels grups que l'havien acordat: CiU, PSC, ERC i ICV; i 15 vots en contra, els del grup parlamentari del PPC.
El govern tripartit i CiU van arribar a l'acord sobre el nou estatut el 29 de setembre al vespre, quan van superar les discrepàncies sobre el sistema de finançament, punt capital del nou estatut, i sobre el caràcter laic de l'escola pública. [1]
[edita] Aprovació del text final a les Corts Generals d'Espanya
La proposta de reforma de l'Estatut aprovada al Parlament va ser presentada al Congrés de Diputats el 2 de novembre de 2005, per tres ponents del Parlament de Catalunya. Els ponents, Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC) i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), van explicar per què consideraven necessària la reforma del vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya (que havia estat redactat a Sau i aprovat l'any 1979, en un Congrés de Diputats Espanyol integrat per molts polítics de l'antic règim franquista i dins del context de la transició democràtica espanyola). També van explicar per què Catalunya és una nació, i els canvis que ha sofert la societat en aquest 26 anys, des de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea, l'assistència sanitària per tothom, o els matrimonis entre persones del mateix sexe.
El mateix dia de la seva acceptació a tràmit, el 2 de novembre de 2005, el Partit Popular, va presentar un recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional. Més tard es rebutjà, ja que el tribunal considerà que no es pot presentar un recurs d'anticonstitucionalitat per una llei no aprovada. Un dia abans, el Partit Popular havia engegat una campanya publicitària en contra de l'Estatut, en què el presentava com una reforma encoberta de la Constitució Espanyola de 1978 i pretenia sotmetre'l a referèndum a tot l'Estat; una possibilitat, de fet, no contemplada a la Constitució ni a l'Estatut vigent.
Fet aquest pas, es constituí una Comissió Mixta Estat-Generalitat per negociar el contingut del nou Estatut. En el marc d'aquesta comissió, el govern espanyol, integrat pel PSOE, presentà una proposta de redactat alternatiu de la llei, que en modificava la majoria d'articles. Les principals argumentacions del govern espanyol van ser en la línia de garantir la constitucionalitat de l'Estatut. Alguns exemples de punts que el govern central considerà que havia de modificar en aquest sentit, van ser la definició de Catalunya com a "nació" dins l'articulat del text, i els articles referents al finançament.
Els partits catalans van rebre amb fredor o rebuig aquesta proposta i en van constatar la gran distància que, al seu parer, la separava de la proposta original. Les setmanes van anar succeint-se amb noves negociacions, multilaterals i de partit a partit, en què es van llimar algunes diferències, però l'acord, tot i així, semblava difícil. (L'aprovació a les Corts generals, lògicament, no es podia produir només amb els vots dels diputats catalans, demogràficament minoritaris; calia l'acord i el suport d'una majoria a Espanya, i davant el rebuig frontal del PP aquesta majoria només podia venir donada pels diputats del partit al govern, el PSOE.)
El 21 de gener de 2006 es produí una reunió a la Moncloa entre el líder de CiU Artur Mas i el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, arribant a un acord, conegut com a Pacte de la Moncloa (o també com a Pacte Mas-Zapatero), sobre el redactat final de l'estatut que modificava notablement l'aprovat al Parlament de Catalunya, deixant un nou redactat de l'estatut que el feia bastant més semblant al del 1979 que el que fou aprovat al parlament.
Després d'una llarga i complexa negociació d'esmenes entre els partits amb representació al Congrés de Diputats, es van retocar més del 50% dels articles.
El març de 2006, la proposta d'Estatut va ser aprovada a les Corts Generals. Vot favorable: Grup parlamentari socialista (PSOE), CiU, Partit Nacionalista Basc, Grup parlamentari d'IU-ICV, BNG i Coalició Canària. Vot en contra: PP, ERC i dins del grup mixt Eusko Alkartasuna. S'abstenen: Chunta Aragonesista i Nafarroa Bai (del grup mixt).
Al maig de 2006, la proposta d'Estatut va ser aprovada al Senat. Vot favorable: PSOE, CiU i IU. Vot en contra: PP. S'abstenen: ERC, EA i el PAR.
[edita] Ratificació final en referèndum
L'Estatut del 1979 establia, finalment, la necessitat que la seva reforma fos ratificada en referèndum pels ciutadans de Catalunya. El President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, convocà aquest referèndum un cop aprovat el text a les Corts, l'Estat hi donà el seu vist-i-plau, i la consulta es celebrà finalment el 18 de juny del 2006.
En aquest referèndum, CIU, PSC i ICV varen demanar el Sí a la nova llei, mentre que ERC i PP varen demanar el No, per raons diferents: el PP, mantenint el seu rebuig a la proposta original per considerar-la inconstitucional; i ERC, en entendre que les modificacions al text introduïdes en el seu pas per les Corts espanyoles n'havien afectat aspectes fonamentals per tant l'havien desvirtuat.
El resultat del referèndum va ser d'un 73,9% de vots a favor, un 20,76% de vots en contra, i un 5,34% de vots en blanc. Els vots nuls van ser menys d'un 1%. La participació va ser de poc més del 49% del cens electoral de Catalunya, una xifra considerada excessivament baixa per tots els partits (tot i així, l'Estatut del 1979 no establia cap percentatge mínim de participació per donar validesa a la consulta).
Així doncs, un cop aprovat en referèndum, el Rei sancionà la llei i aquesta fou publicada al BOE, com a Llei Orgànica 6/2006 del 18 de juliol de Reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Entrà en vigor el 9 d'agost de 2006.
[edita] Recursos al Tribunal Constitucional
Contra l'Estatut del 2006 es van presentar diversos recursos d'inconstitucionalitat:
- El Partit Popular [Text del recurs].
- El Defensor del Poble.
- Els governs de les Comunitats Autònomes de Múrcia, la Rioja, Aragó, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears.
El Tribunal Constitucional els admeté tots a tràmit durant el 2006, i estan pendents de resolució.
[edita] Cronologia
- 9 de febrer 2004: constitució de la ponència parlamentària de redacció de l'Estatut.
- 30 de setembre 2005: aprovació al Parlament de Catalunya; el 89% dels diputats (CIU, PSC, ERC, ICV) varen votar a favor, i l'11% (el PP en solitari) va votar en contra.
- 2 de novembre 2005: acceptació a tràmit a les Corts Generals espanyoles.
- 2 de novembre 2005: presentació del PP d'un recurs d'inconstitucionalitat, posteriorment és rebutjat.
- 2 de novembre 2005: presentació al Congrés de Diputats per part de tres parlamentaris catalans.
- 21 de gener de 2006: Pacte de la Moncloa entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero, arribant a un acord sobre el redactat final de l'estatut que modificava notablement l'aprovat al Parlament de Catalunya.
- 10 de maig 2006: aprovació a les Corts Generals espanyoles.
- 1 de juny 2006: inici de campanya de ratificació en referèndum.
- 18 de juny 2006: aprovació del text en referendum popular a Catalunya.
- 19 de juliol 2006: sanció i promulgació de l'Estatut per part del rei Joan Carles I.
- 20 de juliol 2006: publicació del text estatutari al BOE i al DOGC.
- 9 d'agost 2006: Entrada en vigor de l'Estatut.
[edita] Recull de Premsa
[edita] Aprovació en referèndum
|
|
[edita] Referències
[edita] Bibliografia
- Viver i Pi-Sunyer, Carles: L'Estatut de 2006, Activitat Parlamentària.
[edita] Vegeu també
- Iniciatives populars relacionades amb l'Estatut:
