Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Manifestació pro-Estatut a Alzira, 1932.

L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (EACV) és la norma bàsica de la Comunitat Valenciana, regulant els seus òrgans d'autogovern, la Generalitat. Un estatut d'autonomia és una norma bàsica d'una comunitat autònoma espanyola, reconeguda per la Constitució Espanyola de 1978 en el seu article 81.

Aquest Estatut va ser aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de Juliol. Publicada al BOE del 10 de juliol, data d'entrada en vigor.

Aquesta Llei ha tingut diverses reformes:

  • LO 4/1991 de 13 de març
  • LO 5/1994 de 24 de març
  • LO 1/2006 de 10 d'abril (BOE de l'11 d'abril)

A més de 3 modificacions sense rang de reforma (Llei 37/1983, Llei 36/1983, Llei 24/2002) que modificaven l'art. 52.1 (actual 73.1).

A aquesta última reforma, la del 2006, pel fet que ha modificat pràcticament tots els articles de l'Estatut i degut a la publicitat que li l'han donada, han acabat anomenant-la "nou Estatut", però no deixa de ser una expressió incorrecta, ja que es tracta d'una reforma.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Durant la Segona República Espanyola es van elaborar i proposar diveros projectes d'estatut autonòmic per al País Valencià:

Cap d'elles va tirar endavant i la derrota republicana va estroncar qualsevol opció autonomista fins a la transició democràtica.

Estatut de 1982[modifica | modifica el codi]

L'Estatut de 1982,[2] aprovat com a Llei Orgànica 5/1982, de l'1 de juliol de 1982 (DOGV núm. 74, de 15 de juliol) va ser fruit d'unes llargues negociacions entre els partits de la Taula Democràtica del País Valencià. En últim terme, va ser tramés per l'anomenada "via lenta" de la constitució (com a comunitat no històrica, article 143 de la CE), i va patir importants modificacions (en les senyes identitàries) entre l'estatut que s'acordà al País Valencià (conegut com l'Estatut de Benicàssim) fins al que es va aprovar per les Corts Generals Espanyoles (de vegades anomenat, per aquesta mateixa causa, Estatut de Madrid).

El preàmbul recull, en certa manera, amb l'aparició de diferents noms, les discrepàncies existents i les visions diferents de "l'autonomia valenciana" que mantenien els encarregats de la seua redacció.

Aquest Estatut constituïx la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de l'etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret Llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià.
Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l'autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d'opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l'estricte marc geogràfic que abasta.

No obstant això, l'Estatut d'Autonomia del 1982 va ser la primera vegada, des de l'abolició dels Furs de València amb els decrets de Nova Planta que el País Valencià gaudia de certa capacitat d'autogovern.

Amb els anys, els valencians van anar assumint pràcticament totes les competències que permetia l'Estatut de 1982, i aquest ha estat el marc fonamental que ha fet possible desenvolupar un cert autogovern valencià.

Cal assenyalar que l'estatut de 1982 no va ser pas sotmès a referèndum per part dels ciutadans del País Valencià.

Reforma de 2006[modifica | modifica el codi]

Antecedents de la reforma[modifica | modifica el codi]

Al cap de vint anys de vigència de l'Estatut de 1982, va quedar palès, i en això estaven d'acord totes les forces polítiques, que l'Estatut havia quedat superat i esgotat, i que en calia una reforma. Entre els punts que quasi totes les forces coincidien en la necessitat d'incorporar a la reforma es trobaven la possibilitat de dissolució anticipada de les Corts Valencianes a expenses del President de la Generalitat, el reconeixement del País Valencià com a nacionalitat històrica[3] i altres aspectes competencials i organitzatius (límit del nombre de conselleries i d'escons en les Corts).

Les diferències més disputades entre els partits continuaven sent les de tipus identitari: denominació del territori i reconeixement explícit de la unitat de la llengua i el percentatge mínim per a accedir a les Corts, que l'Estatut de 1982 establia en un 5% global al País Valencià.

Redacció i tramitació[modifica | modifica el codi]

En unes llargues negociacions que començaren a finals dels 90 i que es van interrompre diverses vegades (més o menys coincidint amb les diverses campanyes electorals del període) els dos partits majoritaris del País Valencià, el PP i el PSPV-PSOE van aconseguir el 2004 un preacord sobre el nou Estatut Valencià, que deixava pràcticament sense tocar els temes identitaris (bandera, nom, himne, denominació de la llengua, encara que en aquest últim cas, apareixia molt més freqüentment el terme "idioma valencià"). El tercer partit parlamentari, l'Entesa (coalició EU + Els Verds + Esquerra Valenciana), va restar fora de l'acord a primeres de canvi i des d'aleshores va mostrar una posició nítida en contra de l'Estatut. Les raons fonamentals era la permanència del límit del 5% per accedir a les Corts; la situació confusa del terme País Valencià, que resta com una denominació legal sense reconeixement oficial, en ser esmentat al preàmbul de l'Estatut però no al cos de l'articulat; i, finalment, la manca d'un reconeixement explícit de la unitat de la llengua, tot i que incorpora l'AVL. De manera similar, altres partits extraparlamentaris com ara el Bloc Nacionalista Valencià, Unió Valenciana i Esquerra Republicana del País Valencià també es manifestaren en contra d'aquesta reforma de l'Estatut.

En l'estiu del 2005 comença la tramitació de la reforma des de les Corts Valencianes. L'1 de juliol del 2005 (23é aniversari del primer estatut) les Corts Valencianes aprovaren la proposta del nou estatut d'autonomia amb els vots a favor de PP (48 escons), PSOE-PSPV (35 escons), i els vots en contra de la coalició EU+Els Verds+Esquerra Valenciana (6 escons).

El projecte s'envià al Congrés dels Diputats espanyol per a la seua tramitació (pas necessari, ja que els Estatuts d'Autonomia són lleis orgàniques) i va ser aprovat pel ple del Congrés el 9 de febrer i pel del Senat espanyol el 8 de març, amb els vots de PSOE, PP i Coalición Canaria. La resta de partits votaren en contra. Abans del ple del Congrés existí una polèmica entre els dos partits signants de l'acord (PP, PSOE) per la posició de Joan Ignasi Pla (líder del PSPV) a favor d'eliminar el límit del 5%, en un intent que no fructificà i que simplement quedà en què el mínim del 5% eixia fora de l'Estatut però quedaria de nou reflectit en una futura llei electoral, deixant les coses pràcticament igual com estaven.

La reforma de l'Estatut d'Autonomia per al País Valencià s'aprovà de forma definitiva el 27 de març de 2006 pel ple de les Corts Valencianes amb els vots favorables del PP (47 escons), PSPV-PSOE (35 escons), i els vots en contra de la coalició EU+Els Verds+Esquerra Valenciana (6 escons) i un del grup mixt (trànsfuga del PP que havia passat a militar en Coalició Valenciana). Posteriorment l'Estatut fou sancionat pel rei Joan Carles el 10 d'abril de 2006 i entrà en vigor l'11 d'abril amb la publicació al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV).

Trets més importants[modifica | modifica el codi]

Com a trets més destacats (segons els mitjans de comunicació i els partits polítics) de la reforma de l'Estatut podem assenyalar:

  • No toca els aspectes simbòlics, nominatius i identitaris (nom, himne, bandera), però només reconeix com a oficials els termes en valencià. Així, encara que es parle en castellà, s'ha de dir "Comunitat Valenciana", "Les Corts" (i no "Corts Valencianes") i "Generalitat" (l'adjectiu "valenciana" desapareix d'aquest últim), i d'igual manera amb tots els altres òrgans que depenen de la Generalitat.
  • Declara la "Comunitat Valenciana" com una "nacionalitat històrica".
  • Atorga al President de la Generalitat la capacitat de dissoldre les Corts, cosa que possibilita que les eleccions autonòmiques valencianes no hagen de coincidir amb les d'altres comunitats autònomes ni tampoc amb les municipals.
  • Augmenta el límit inferior d'escons de les Corts i n'elimina el límit superior.
  • És molt més extens en l'especificació de drets socials i personals, i la relació amb Europa.
  • Es refereix a un Servici Tributari Valencià, depenent del govern de la Generalitat, que compartirà competències amb l'Agència Tributària estatal.
  • Recupera, encara que siga parcialment, el dret civil foral valencià.
  • En matèria lingüística:
    • Considera el "valencià" com a llengua pròpia del País Valencià, no ja tan sols oficial com en l'Estatut anterior.
    • Reconeix el dret de rebre l'ensenyament del i en valencià.
    • Respecte a la unitat lingüística, parla sovint d'"idioma valencià" (tot i que aquest terme pot ser interpretat de diverses maneres) i no reconeix explícitament la unitat de la llengua, però declara l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com la "institució normativa de l'idioma valencià". L'Acadèmia ha fet resolucions a favor de la unitat de la llengua i utilitza les mateixes normes ortogràfiques que la resta del domini lingüístic.
    • No exigeix el requisit lingüístic del valencià per a l'administració, i es limita a dir que "la llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i l'ensenyament".
    • Garanteix l'ús de la Llengua de Signes Valenciana de les persones sordes.
  • Afegeix l'anomenada "Clàusula Camps" que, segons els seus redactors, permet assumir qualsevol competència consitucional que assumisca una altra comunitat autònoma en el futur.
  • Elimina el límit del 5% per accedir a les Corts, però segons el pacte entre PP i PSOE, aquest límit s'instaurarà en llei electoral.
  • Afegeix el reconeixement d'algunes institucions i centres simbòlics del País Valencià, com el Tribunal de les Aigües de València, el Monestir de la Valldigna (aquest en concret, aparentment, per iniciativa personal del president Francesc Camps) i d'altres, en forma de referents històrics.
  • Continua definint el territori com el conjunt de les tres províncies, sense parlar de comarcalització, en contra del que algunes negociacions inicials volien aconseguir.
  • No reconeix el drets de les comarques de parla castellana i la seua cultura.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. al.], Ricard de Vargas Golarons ... [et. Anarquisme i alliberament nacional. 1a ed.. Barcelona: El Llamp, 1987, p. 104. ISBN 84-86066-75-1. 
  2. Bodoque Arribas, Anselm. La política lingüística dels governs valencians (1983-2008). Universitat de València, 2011, p. 33. ISBN 8437083699. 
  3. «LLEI ORGÀNICA 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. [2006/4177»], Butlletí Oficial de l'Estat,11 d'abril de 2006, pàgines 13339 ss.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre l'avantprojecte d'estatut elaborat pel Partit Radical Blasquista (1931) a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Vegeu texts en català sobre les bases per l'estatut proposades per la CNT (1936) a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Vegeu texts en català sobre l'avantprojecte d'estatut elaborat pe Esquerra Valenciana (febrer 1937) a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Vegeu texts en català sobre el projecte d'estatut elaborat per Unión Republicana (març 1937) a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Vegeu texts en català sobre l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Vegeu texts en català sobre l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana (2006) a Viquitexts, la biblioteca lliure.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Portal

Portal: País Valencià