Estepa blanca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Estepa blanca
Flors de l'estepa blanca
Flors de l'estepa blanca

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Malvales
Família: Cistaceae
Gènere: Cistus
Espècie: C. albidus
Nom binomial
Cistus albidus
L.

L′estepa blanca o bordiol blanc (Cistus albidus) és un arbust de la família de les cistàcies. Les fulles són perennes i de color verd grisenc (ja que estan cobertes per pèls blancs), la qual cosa li dóna el nom albidus i la diferencia d'altres estepes. Les flors, grosses, són rosades i tenen els pètals lleugerament arrugats. Els fruits són una càpsula ovoide on es troben les llavors. És, potser, l'estepa més estesa als Països Catalans i creix, independentment del tipus de substrat, en zones influïdes per la Mediterrània.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Es tracta d'una planta d'aspecte blanquinós per l'abundant toment que recobreix les seves branques i fulles i que els hi confereix una agradable suavitat al tacte. Té les fulles oblongues, oposades, sèssils, amb els nervis prominents per l'en-vés. les flors són grans i vistoses, d'un bell color rosa púrpura; el calze té cinc sèpals.

Pot arribar a atènyer una alçada de 40-100(150) cm. Les fulles, amb tres nervis prominents, són sèssils, el·líptiques o oval-lanceolades, amb el marge lleugerament revolut. Les flors apareixen agrupades a inflorescències terminals cimoses que tenen entre 3-8 flors de pedicels llargs.

Les seves fulles són simples i quasi sempre oposades. Les flors, generalment grans i vistoses, tenen cinc pètals, aviat caigudes, molt arrugades dintre del botó, i a vegades, inclús en la flor oberta. Les flors de les cistàcies solen produir poc nèctar i són pol·linitzades preferentment per petits coleòpters, encara que també són visitades per mosques i borinots durant el curt espai de temps en què romanen obertes.

Quan els pètals es desprenen sense que la flor hagi sigut fecundada, el calze es tanca i les anteres dels estams queden enganxats i aprestats contra l'estigma, amb el qual es produeix l'autofecundació.

El fruit superior és una càpsula que conté moltes llavors, les quals, per facilitar la seva dispersió, són projectades activament, encara que a no gaire distància. Aquestes llavors contenent materials feculents i per aquesta raó s'utilitzen en alguns llocs, com el Marroc, per a mesclar-les amb farines panificables.

Hàbitat i distribució[modifica | modifica el codi]

La planta creix brolles i matollars que corresponen a la fase regressiva dels alzinars i altres boscos mediterranis. Cistus albidus, és una planta de distribució mediterrània, que habita en els territoris de clima marítim des del nord d'Itàlia fins al sud de Portugal. En la península Ibèrica ocupa les zones seques de la meitat meridional i de tota el vessant mediterrània, inclosa la depressió de l'Ebre; en les Balears es troba a totes les illes. El seu hàbitat més freqüent són els terrenys de vegetació molt degradada i, inclús, llocs cremats, on sol fer-se dominant.

Aquesta planta s'adapta molt bé als terrenys secs i solellosos dels països temprats de l'hemisferi boreal, sobretot els de l'àrea mediterrània. La majoria de les cistàcies són arbusts i mates llenyoses les quals branques i fulles produeixen resines aromàtiques de propietats balsàmiques.

Varietats[modifica | modifica el codi]

És una planta molt variable de la qual s'han diferenciat nombroses varietats entre les quals destaca la var. anthyllidetorum, pròpia dels matollars baleàrics i caracteritzada per una mida menor i pètals més petits.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. BOLÒS, O. i VIGO, J. "Notes sobre taxonomia i nomenclatura de plantes, I", Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 38 (1974). ISSN: 1133-6889.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Història natural dels Països Catalans Vol. 6: Plantes superiors. P. 164. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986. ISBN 84-7739-015-0
  • Bolòs, Oriol de [et al]. Flora manual dels Països Catalans. 2a ed. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3. 
  • Flora ibérica: plantas vasculares de la Península ibérica e Islas Baleares Vol. III: Plumbaginaceae-Capparaceae. P. 320-321. Madrid: Servicio de Publicaciones del CSIC, 1993. ISBN 84-00-06221-3.
  • Enciclopèdia de la Naturalesa i del Medio Ambiente, pàg. 246-47. Col·leccionable de El Periodico Diposit Legal B, 30.672-1992

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]