Esteticisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Oscar Wilde

L'esteticisme va ser un moviment artístic anglès de finals del segle XIX, basat en la doctrina que l'art existeix per a benefici de la seva exclusiva bellesa i que aquesta ha de ser elevada per sobre de la moral i dels temes socials. Representa les mateixes tendències que el simbolisme, i en particular el decadentisme, nascuts a França de manera que podria ser considerat com la branca anglesa d'aquests moviments. Es va originar com oposició a la filosofia utilitarista imperant, i contra la lletjor i materialisme aparents de l'època industrial. Els seus fonaments filosòfics van ser assentats per Immanuel Kant, qui va proposar que les normes estètiques podien ser separades de la moralitat, la utilitat o el plaer.

Els escriptors britànics decadents van ser influenciats per Walter Pater i els seus escrits, en els que va establir que la vida ha de ser viscuda intensament, seguint com a ideal la bellesa. Els seus estudis en la història del Renaixement es van convertir en la bíblia dels joves cercadors de l'art. James McNeill Whistler, Oscar Wilde i Stéphane Mallarmé, van avivar el patró de refinament del corrent amb delicada sensibilitat potser, fins al seu punt més alt. És la concepció de l'Art per l'Art.

D'altra banda, els principis amb que s'associa l'esteticisme no es limiten al segle XIX, sinó que s'estenen també en el segle XX amb exponents en la crítica literària com el nord-americà Harold Bloom. En la seva obra s'ha oposat a la projecció d'ideologia política i social en l'anàlisis d'obres literaris, que ha identificat com un dels problemes principals dels departaments d'humanitats.

Literatura de l'esteticisme[modifica | modifica el codi]

Els escriptors decadentistes del Regne Unit –el país on es va formar aquest moviment– van rebre notable influència dels assaigs de Walter Pater, professor a Oxford, publicats durant els anys de 1867–68. En ells hi figura la idea que la vida s'ha de viure intensament d'acord a un ideal de bellesa. El seu text Studies in the History of the Renaissance ("Estudis sobre la història del Renaixement"), de 1873, era una obra de capçalera dels joves amb voluntat artística de darreries del segle XIX. Els escriptors pertanyents al moviment decadentista feien servir l'eslògan "art per l'art" (Art for Art's Sake, en llengua anglesa, o L'amour pour l'art en francès), l'origen del qual és incert. Segons algunes fonts va ser una invenció del filòsof Victor Cousin, tot i que Angela Leighton en la seva obra On Form: Poetry, Aestheticism and the Legacy of a Word (2007) l'atribueix a Benjamin Constant el 1804. Generalment es considera que va ser Théophile Gautier qui la va posar de moda a França, interpretant que la frase suggereix que no existeix cap vincle real entre l'art i la moral.

Els artistes i autors d'aquesta corrent solien professar que les arts haurien de donar-nos plaer sensual, en lloc de ser el vehicle de missatges morals o sentimentals. Conseqüentment, no acceptaven la idea de John Ruskin i Matthew Arnold que deia que l'art havia de ser moral o útil. Per contra, creien que l'art no posseïa cap propòsit didàctic, sinó que tan sols havia de perseguir la bellesa. Els esteticistes van desenvolupar un culte de la bellesa, que consideravan el factor essencial de l'art. La vida ha de copiar l'art, segons la seva màxima. Consideraven la natura com quelcom d'imperfecte i desprovist de propòsit en comparació amb l'art.

Les principals característiques de l'estil són el suggerir en lloc d'afirmar, la sensualitat, la preferència pels símbols i els efectes de sinestèsia, és a dir, correspondència entre paraules, colors i música.

Entre els antecessors del moviment estètic figuren John Keats i Percy Bysshe Shelley, conjuntament amb alguns dels prerafaelites. A Gran Bretanya els seus majors exponents van ser Oscar Wilde i Algernon Charles Swinburne, ambdós sota la influència del simbolisme francòfon, i James McNeill Whistler i Dante Gabriel Rossetti. L'estil comú d'aquests poetes els feren objecte de sàtira a mans de Gilbert i Sullivan a la seva òpera còmica Patience i en d'altres obres com el drama The Colonel de F. C. Burnand i en revistes satíriques com Punch.

La novel·la Sinister Street de Compton Mackenzie parla de l'arquetip de l'artista esteticista com una de les fases per les quals el seu protagonista de passar influït per d'altres decadents més grans que ell. Les novel·les d'Evelyn Waugh, que de jove havia estat un membre de la societat d'estetes d'Oxford, va fer més endavant paròdies de la tipologia esteticista, però també des de la perspectiva d'un antic associat al moviment. D'altres noms que van estar relacionats amb aquest ambient són els de Robert Byron, Evelyn Waugh, Harold Acton, Nancy Mitford, A.E. Housman i Anthony Powell.

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Eduardo Subirats, Esteticisme i decadentisme a la fi de segle
  • Eliseu Trenc, Esteticisme i Modernisme a les arts del llibre


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esteticisme