Estil arcaic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El període arcaic o estil arcaic és l'estil predominant a l'art de l'antiga Grècia des del segle VII aC, a la fi del període de formació, fins a la meitat del segle V aC, quan és substituït per l'estil sever. Aquest estil està inspirat del egipci. Utilitza colors molts vius, les representacions són naturalistes i idealitzades alhora, els temes inclouen humans i figures vegetals i animals, reals i imaginats. Les escultures són en marbre o fusta, policromades, i les que representen figures humanes es mostren hieràtiques, amb un peu avançat i amb un "somriure arcaic" característic.[1]

De l'escultura d'aquesta època destaquen les cores i els curos. També hi ha escultures d'aristòcrates i de déus, i algunes d'aquestes darreres s'usen per al culte religiós. A excepció dels curos, totes estan ricament vestides, amb túniques que els arriben fins als peus, i porten pentinats elaborats i joies. En el cas dels déus dels temples, les joies i vestimentes que porten són de veritat, i a més van canviant de tant en tant. La nuesa femenina no s'esculpeix encara al segle VI aC.[1]

Cores i curos[modifica | modifica el codi]

Les cores són escultures de petita mida que representen noies adolescents, amb fines túniques i bonics pentinats. Amb els temps les figures van seguint les modes del temps i d'altra banda la tècnica és cada cop més acurada i refinada. Estan pintades amb colors vius i la roba està decorada amb motius geomètrics de colors, brodats i passamaneria.[1]

Els curos, en canvi, es mostren nus, a banda d'una tira que recull els seus cabells a manera de diadema. Solen representar nois joves o algunes poden representar també el déu Apol·lo. Se sap que als grecs els agradava molt la moda i que en general no els agradava mostrar-se nus; per exemple, ja molt abans, Ulisses, a l'Odissea, passa molta vergonya quan surt nu d'un naufragi i es troba Naussica. Però aquestes figures masculines són nues perquè sens dubte es refereixen als ritus dels nois adolescents grecs als quals desfilen i ballen nus en honor a Apol·lo: les cèlebres festes gimnopèdies, que uneixen esport i religió. En canvi, no tenen res a veure amb l'esport en general o amb pràctiques homosexuals.[1]

Els curos es trobaven a santuaris i a necròpolis envoltats d'animals, com serps, lleons i senglars; monstres completament animals, com quimeres i dragons; i monstres mig bèstia i mig humà, gairebé sempre femenins, incloent victòries, esfinxs, gorgones, sirenes i moltes altres.[1]

Independència de l'art egipci[modifica | modifica el codi]

L'art grec arcaic representa la independència d'estil d'aquesta cultura respecte als estils completament absorbits o copiats d'altres. Està per suposat basat en l'egipci però ja amb particularitats pròpies. Per exemple, les figures dels nois, especialment les primeres, estan clarament inspirades en les efígies egípcies de persones de peu, somrient, amb els braços al llarg del cos, els punys tancats, un peu avançat i mida major al natural. També l'actitut i les proporcions, sobretot deles dels primers anys, fan pensar en les d'Egipte. La diferència principal és la nuesa total, tot i que les primeres estàtues gregues de nois joves porten un gran cinturó.[1]

També són semblants els relleus i escultures d'animals, la manera de disposar-les i fins i tot l'arquitectura. Els grecs coneixien l'estil egipci perquè des del regnat de Psamètic I (664 aC - 610 aC) podien comprar-ne escultures a Nàucratis, molt a prop d'Atenes. Un exemple de la influència egípcia són les files d'esfinxs o de lleons que porten al temple o unint un santuari amb el seu port, a Delos, Milet.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estil arcaic
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Un peuple de marbre, de Pierre Chuvin, article sobre escultura arcaica a les pàgs. 44 i 45 de la revista L'Histoire, número 232, de maig de 1999. (francès)