Història de l'art

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Estudi de la història de l'art)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Història de l'art és una branca de les ciències socials que estudia l'evolució de l'art a través del temps.

Introducció a la història de l'art [cal citació][modifica | modifica el codi]

Si l'art prehistòric és essencialment naturalista i té una funció màgicoreligiosa, l'art egipci, per la seva banda, introdueix valors d'idealització i la representació de la bellesa en les obres. Idealització que serà substituïda en l'art mesopotàmic, babilònic i assiri per una certa majestuositat i sentit místic, responent sempre a una intencionalitat religiosa al servei del poder.

Però va ser la Grècia clàssica la que va oferir els elements formals que han estat la base de l'art occidental. La societat grega va donar com a resultat un art al servei de l'home i a escala humana, abandonant les dimensions colossals de l'art egipci. Bellesa i moviment i expressió constitueixen els pilars de la plàstica grega, als quals s'uneix l'afany d'idealització i el domini tècnic. De l'idealisme grec es va passar a l'acusat realisme romà., reflex d'un poble pràctic i militar, que atorga sentit utilitari a les seves obres d'art.

Com hereves de l'art clàssic i precedent de les formes preromàniques, es troben les manifestacions de l'art paleocristià i bizantí. Paral·lament a la formació de l'art romànic, des de l'orient mitjà sorgirà un nou art que s'estendrà pel nord d'Àfrica i arribarà a la península Ibèrica: l'art islàmic.

En la Baixa Edat Mitjana el simbolisme i expressionisme propis del romànic, seran substituïts pel gòtic, amb un naturalisme cada cop més accentuat, que l'acostarà a l'estil i al període que inauguren l'Edat Moderna, el Renaixement.

Difícil sistematització [cal citació][modifica | modifica el codi]

L'art egipci introdueix la representació de la bellesa

La història de l'art és una disciplina acadèmica relativament nova. Mentre que l'anàlisi històric de, per exemple, la política, la literatura, i les ciències, es beneficia de la claredat i la mobilitat de la paraula escrita, una història de l'art veritable depèn de reproduccions fidels d'obres d'art com a fonament de la discussió i de l'estudi. Els avenços en tècniques de reproducció i impressió fotogràfiques després de la Segona Guerra Mundial van fer possible aquesta empresa. No obstant això, l'apreciació i l'estudi de les arts visuals ha estat una ocupació de l'home durant mil·lennis.

Per abordar l'estudi de l'art és necessari utilitzar una teoria de l'art. La definició de la història de l'art reflecteix una dicotomia intrínseca a l'art: art com la història en un context antropològic i art com a estudi de formes.

El contextualisme és l'aproximació a l'obra d'art com a fet històric, examinant-la en el context de l'època i el lloc. Defugint la valoració, es considera:

  • la motivació i el criteri de l'artista, cal contemplar el conjunt de la seva obra.
  • les obres dels seus mestres, col·legues i coetanis, especialment dins de la mateixa tradició.
  • els desigs i prejudicis dels seus mecenes.
  • la temàtica, la iconografia i el simbolisme en el seu temps.
  • les seves limitacions tècniques dins del marc històric o personal.

Per contra, l'aïllacionisme és l'aproximació a l'obra d'art com objecte tancat i autosuficient, es considera:

  • l'objecte, les seves dimensions, la seva disposició: horitzontal o vertical.
  • la tècnica emprada.
  • l'ús del creador: colors, textures, factura.
  • la composició: disposició dels elements que integren l'obra.
  • grau d'abstracció o figuració, considerant la seva versemblança. Una obra impressionista és figurativa però gens naturalista.

Història de la història de l'art [cal citació][modifica | modifica el codi]

L'origen de la història de l'art com a disciplina data del segle XVI considerant-se Vite de' più eccellenti pittori, scultori e architettori (La vida dels millors pintors, escultors i arquitectes) coneguda com les "Vides" de Giorgio Vasari el text inaugural de l'estudi de l'art amb caràcter historiogràfic. El mètode que segueix l'erudit florentí és la biografia de l'artista. Aquesta metodologia serà la que s'imposi fins al segle XVIII. L'historiador del neoclassicisme alemany Johann Joachim Winckelmann serà qui buscarà al llarg del desenvolupament de les civilitzacions una evolució estilística.

Al Renaixement Vasari va establir la creença que l'art passa d'un estadi arcaic a un estadi clàssic per decaure després en una etapa de decadència. Aquesta concepció és recollida a les "Vides" i es vigent fins a l'estètica de Hegel del segle XIX. En aquest interval s'observa la història de l'art com la història d'un progrés. L'art grec i el romà són presentats com a cicles d'aquest desenvolupament.

Pel que fa a l'art grec: el període arcaic correspon a l'art ciclàdic, minoic i micènic; el període clàssic a la plenitud de la creació àtica (el Partenó a Atenes contemporani de les escultures de Fídies del teatre d'Aristòfanes i dels filòsofs Plató, Sòcrates...) i segueix la decadència de la república atenesa i el concomitant art hel·lenístic fins a la invasió romana.

Per a l'art romà: el període arcaic és el de l'art auster de la República; l'art clàssic correspon a la plenitud de l'Imperi i l'art del Baix imperi (en particular l'art paleocristià) amb les seves formes simplificades serà percebut com una decadència sota l'amenaça de les invasions bàrbares.

La desfeta d'aquesta percepció té lloc amb la publicació, el 1901, a Viena, de l'obra d'Aloïs Riegl, Die spätrömische Kunstindustrie nach den Funden in Österreich-Ungarn (L'art romà tardà segons els descobriments a Àustria-Hongria); on es defensa que la creació artística que acompanya la caiguda de l'imperi romà, no ha de ser interpretada com a decadència sinó com a canvi de norma i naixement d'un nou paradigma. Coincideix la publicació d'aquesta obra teòrica amb la pràctica artística de la Sezession vienesa que s'allibera aleshores dels cànons de les Belles Arts, alguns anys més tard Kandinski i Kupka creen les primeres obres abstractes i Picasso i Braque el cubisme.

La història de l'art que havia estat presonera del paradigma del Renaixement (fent «reviure» la plenitud de l'art antic i explicant quines són les condicions estètiques, així com polítiques i econòmiques, de la creació d'un art «clàssic») passa a reconèixer la pluralitat de les normes estilístiques simultànies i la multiplicació dels corrents artístics degut a l'esfondrament de l'esforç dogmàtic i normatiu i s'entesta a comprovar, catalogar, comparar i explicar les arts més que l'art.

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Dansa fàl·lica de figures femenines a les Coves del Cogul

L'art prehistòric és el que desenvolupà l'ésser humà des del paleolític superior fins al neolític, períodes on van sorgir les primeres manifestacions que es poden considerar com a artístiques. Al paleolític, l'home es dedicava a la caça i vivia en coves, elaborant l'anomenada pintura rupestre. Durant el neolític, es torna sedentari i es dedica a l'agricultura, amb societats cada vegada més complexes en les que té més importància la religió, com es pot observar en els monuments megalítics, i inicia la producció de peces d'artesania.[1] Representades com a escultures, apareixen unes exuberants figures femenines de pedra en una exaltació artística de la fertilitat; són les «venus prehistòriques», com la Venus de Willendorf i la Venus de Lespugue. A partir del segle V aC, en el darrer període de l'edat del ferro, els celtes van desenvolupar la cultura de La Tène, propagant-la per tota Europa; va representar una evolució de l'art de la cultura de Hallstatt.[2]

L'art ibèric és l'art que es va desenvolupar a la península Ibèrica de manera coetània a la cultura de La Tène, principalment a Andalusia i a la zona de llevant i, en menor mesura, a la Meseta Central i al sud de França. L'arquitectura es basava en els murs adovellats, realitzant arcs i voltes falses per aproximació de filades. Les ciutats s'acostumaven a construir en acròpoli, com a Azaila, Ullastret i Olèrdola. L'escultura es va desenvolupar notablement, destacant les «dames», com la Dama d'Elx i la Dama de Guardamar.[3]

Antiguitat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Art antic
Les columnes d'ordre dòric del Partenó
Fresc a Oplontis, prop de Pompeia

L'art egipci era intensament religiós i simbòlic. Destaquen en arquitectura les mastabes, les piràmides i els hipogeus, com els de la Necròpolis de Gizeh i la Vall dels Reis. L'escultura i la pintura mostren la figura humana de forma realista, encara que hi ha un excés de hieratisme i esquematisme a causa de la rigidesa dels seus cànons simbòlics de la seva religió.[4]

L'art mesopotàmic es desenvolupà a la zona compresa entre els rius Tigris i Eufrates, on es van anar succeint diverses cultures, com la dels sumeris, els acadis, els assiris i els perses. Dins l'arquitectura destaquen els ziggurats, uns grans temples de forma graonada i piramidal. Pel que fa a l'escultura, es desenvolupà en talla exempta o relleu, en escenes religioses, de caça i militars, amb la presència de figures humanes i animals reals o mitològics.[5]

A l'Antiga Grècia es van desenvolupar les principals manifestacions artístiques que van marcar l'evolució de l'art a Occident. Després d'uns inicis d'esplendor de les cultures minoica i micènica, l'art grec es va desenvolupar en tres grans períodes: l'arcaic, el clàssic i l'hel·lenístic. En l'arquitectura, són ben representatius els temples, que presenten tres ordres constructius diferenciats: el dòric, el jònic i el corinti. Destaca especialment el conjunt de l'Acròpolis d'Atenes. En escultura predominà la representació del cos humà, amb una evolució des de formes inicials més rígides i esquemàtiques, passant pel naturalisme del període clàssic –amb l'obra de Miró, Fídies i Policlet–, fins al recarregament i la sinuositat del període hel·lenístic. Aristòtil descriu ja tècniques intel·lectuals com l'oratòria, i distingeix entre les arts que feien possible una «educació liberal» –com ara la gramàtica, la lògica, la retòrica o la geometria–, i les que implicaven el treball amb les mans i, per tant, eren «servils i per sota de la dignitat d'un cavaller».[6]

L'art romà, amb l'art etrusc de precedent, va rebre la influència de l'art grec. Gràcies a l'expansió de l'Imperi Romà, l'art clàssic grecoromà va arribar a quasi tots els racons d'Europa, nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, fixant les bases de l'art occidental. En l'arquitectura civil van destacar grans enginyers i constructors que construïren carreteres, ponts, aqüeductes i altres obres urbanístiques, així com temples, palaus, teatres, amfiteatres, circs, termes i arcs de triomf. L'escultura, inspirada en la grega, se centra igualment en la figura humana –encara que amb més realisme– sense que els importés mostrar defectes que eren ignorats per la idealitzada escultura grega. La pintura és coneguda sobretot per les restes trobades a Pompeia i destaca especialment la tècnica del mosaic.[7]

L'art paleocristià és el resultat de l'aparició del cristianisme i es va generar al llarg de l'Imperi. Va adquirir estatus oficial després de la conversió al cristianisme de l'emperador Constantí I el Gran. L'art paleocristià va reinterpretar tant les formes clàssiques com les jueves, per servir com a vehicle d'expressió de la nova religió oficial, tot i que es va produir una atomització d'estils per zones geogràfiques. Com a tipologia de l'arquitectura paleocristiana, destaca la basílica, mentre que en l'escultura prevalen els sarcòfags i també –com a l'època romana– la pintura i el mosaic.[8]

L'art preromànic està constituït per diversos estils desenvolupats a Europa a partir de la caiguda de l'Imperi Romà; aquest estil perdurà, aproximadament, fins a l'any 1000. La fusió de la cultura clàssica amb la dels nous pobladors d'origen germànic generà les diverses nacionalitats que conformaren el continent europeu. S'engloben en aquesta fase diversos estils d'un marcat caràcter regional, des de l'art visigòtic i dels altres pobles germànics, l'art cèltic –especialment a les Illes Britàniques– i l'art víking, passant per l'art asturià, l'art carolingi i l'art otonià.[9]

La música té la seva pròpia història. L'obra de Boeci (480-525), «De institutione música», va estendre la seva influència durant l'alta edat mitjana. El papa Gregori I (540-604), juntament altres papes anteriors o posteriors (malgrat que la tradició només l'assenyala a ell), renovà el cant litúrgic. El document «Ordini romani» trobat al monestir de Saint Gail en un manuscrit del segle IX, descriu el cerimonial romà des del segle VI fins al IX, i en ell s'atribueix al conjunt de papes, encapçalats pel citat Gregori I, haver organitzat el cicle de cants per tot l'any. L'anomenat cant gregorià, fou així, el primer conjunt sistemàtic de música i el preludi de la notació musical actual.[10]

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

L'art romànic representà el primer estil de la cultura europea occidental de caràcter internacional, amb una identitat plenament consolidada després de la transformació del llatí en les llengües vernacles. De caràcter eminentment religiós, quasi tot l'art romànic està dirigit a l'exaltació i divulgació del cristianisme. L'arquitectura destaca per l'ús de la volta de canó i l'arc de mig punt, iniciant-se la construcció de grans catedrals i monestirs, que continuarà durant el gòtic. L'escultura es va desenvolupar principalment en el bastiment arquitectònic; era de caràcter religiós, amb figures esquematitzades, sense realisme, d'un signe simbòlic. Les mostres més interessants d'imatgeria medieval van ser de dos tipus: el Crist Majestat i la Mare de Déu amb l'Infant, que es van crear principalment a les valls dels Pirineus. La pintura és preferentment mural, també de signe religiós i amb figures esquemàtiques.[11]

L'art gòtic va desenvolupar-se entre els segles XII i XVI, una època d'una gran expansió econòmica i cultural. L'arquitectura va patir una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques i amb una millor anàlisi estructural que va permetre fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, una millor il·luminació. Van aparèixer noves tipologies com l'arc ogival, la volta de creueria, i la utilització de contraforts i arcbotants que permetien sostenir millor l'estructura de l'edifici, fent possible interiors més amplis, decorats amb vitralls i rosasses.[12] El retaule va ser el suport per a la pintura narrativa i l'escultura va lluir de manera destacada en les portades de les catedrals i, a més a més de relleus, es realitzaren imatges exemptes als mainells i dins de fornícules.[13]

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

Autoretrat 1498, (oli, 52 x 41 cm) d'Albrecht Dürer (Museu del Prado, Madrid). Dürer va ser el primer artista que es va autoretratar; abans d'ell ningú altre no va considerar que la mateixa figura fos prou interessant per a ser pintada.

El renaixement fou una època de gran esplendor cultural a Europa; la religió va deixar pas a una concepció més científica de l'home i l'univers, i sorgí l'humanisme. Els nous descobriments geogràfics van fer que la civilització europea s'expandís per tots els continents, i la invenció de la impremta va suposar una universalització més important de la cultura. Durant el Trecento, a Itàlia, les al·lusions de Dant a Cimabue i a Giotto, o les de Petrarca a Simone Martini constitueixen el preludi del renaixement.[14] L'art s'inspira en el classicisme grecoromà, per la qual cosa es parla d'un «renaixement» artístic després de l'obscurantisme medieval. Inspirat en la natura, sorgeixen nous models de representació, com l'ús de la perspectiva. L'arquitectura va recuperar els models clàssics, tornats a elaborar amb un concepte més naturalista i amb bases científiques; destaquen Filippo Brunelleschi, Leon Battista Alberti i Bramante. L'escultura va cercar igualment la idealitzada perfecció del classicisme, com s'observa a l'obra de Lorenzo Ghiberti, Donatello o Juan de Juni.[15]

El manierisme representà l'evolució de les formes renaixentistes; es va abandonar la natura com a font d'inspiració per cercar un to més emotiu i expressiu, cobrant importància la interpretació subjectiva que l'artista fa de l'obra d'art. L'arquitectura adquireix un signe més efectista i equilibrat, i cal destacar l'obra d'Andrea Palladio i Miquel Àngel. En escultura, sobresurt Miquel Àngel, amb unes obres d'un gran dinamisme on ressalta l'expressió de la persona representada; també cal citar Benvenuto Cellini i Giambologna. La pintura té un segell més capritxós, extravagant, amb gust per la forma sinuosa i estilitzada, destacant en primer lloc –com en les altres arts– Miquel Àngel, amb artistes com Bronzino, Correggio, Ticià, Tintoretto i El Greco.[16]

El barroc fou una època de grans disputes en el terreny polític i religiós. Sorgí una divisió entre els països catòlics contrareformistes, on s'aferma l'estat absolutista, i els països protestants, de signe més parlamentari. L'art es tornà més refinat i ornamentat, amb pervivència d'un cert racionalisme classicista però amb unes formes més dinàmiques i efectistes, amb gust pel sorprenent i anecdòtic, per les il·lusions òptiques i els efectes teatrals. L'arquitectura, sota unes línies clàssiques, assumí unes formes més dinàmiques, amb una exuberant decoració; destaquen artistes com Gian Lorenzo Bernini o Francesco Borromini. L'escultura adquirí el mateix caràcter dinàmic, sinuós, expressiu i ornamental; destaca també Bernini, i en l'escultura religiosa, Pedro de Mena i Francisco Salzillo.[17] La pintura es va desenvolupar en dues tendències contraposades: el naturalisme i el classicisme. El naturalisme es basa en una estricta realitat natural, amb el gust pel clarobscur –l'anomenat tenebrisme–, amb Caravaggio i Georges de La Tour com a capdavanters. El classicisme, és també realista però amb un concepte de la realitat més intel·lectual i idealitzada; sobresurten Annibale Carracci, Nicolas Poussin i Claude Lorrain. A part d'aquests dos corrents, hi van haver infinitat d'escoles, estils i autors de signe molt divers, però destaquen dues escoles regionals: la flamenca, amb Rubens, Van Dyck, i l'holandesa amb Rembrandt i Johannes Vermeer. A Espanya sobresurt la figura de Velázquez, així com José de Ribera, Francisco de Zurbarán i Bartolomé Esteban Murillo.[18]

El rococó es desenvolupà durant el segle XVIII. És un estil amb un gran sentit de la decoració i el gust per l'ornament, portats a un paroxisme de riquesa, sofisticació i elegància. L'arquitectura rococó s'assentà sobretot a França i Alemanya. L'escultura presenta un aire gràcil, refinat, com s'aprecia a l'obra de Jean-Antoine Houdon; la pintura, mostra l'exaltació religiosa o el paisatgisme vedutista (a Itàlia), les escenes cortesanes de Watteau i Fragonard (a França), passant pel conreu del retrat de Joshua Reynolds i Thomas Gainsborough (Anglaterra). Francisco de Goya en els seus començaments va practicar un cert estil rococó que va anar evolucionant fins al romanticisme.[19]

El neoclassicisme, després de la Revolució francesa, representa l'apogeu de la burgesia i afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó, que s'identificaven amb l'aristocràcia. L'arquitectura neoclàssica passa a ser més racional, de signe funcional i un cert aire utòpic. L'escultura, amb el corresponent referent de l'art grecoromà, va tenir com a principals figures, Antonio Canova i Bertel Thorvaldsen. La pintura, per la seva banda, va mantenir un segell auster i equilibrat; en aquest camp, cal destacar Jacques-Louis David i Ingres.[20]

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Olympia, de Manet (iniciador de l'impressionisme)
Retrat de Picasso, de Juan Gris (estil cubista)
Reclining figure, de Henry Moore

En el terreny de l'art, entre finals del segle XVIII i principis del XIX, s'inicia una evolució dels estils d'un gran dinamisme. Cronològicament, se succeeixen cada vegada amb més rapidesa, en un procés que culminarà al segle XX amb una atomització d'estils i corrents que conviuen i es contraposen, s'influeixen i s'enfronten.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

L'arquitectura vuitcentista va evolucionar molt intensament a causa dels avenços tècnics que van acompanyar la Revolució Industrial; la incorporació de nous materials, com el ferro i el formigó, van permetre la construcció d'estructures més sòlides i diàfanes. Estilísticament, la primera meitat de segle es va caracteritzar per un cert eclecticisme de les formes, així com un retons dels estils precedents que es reinterpretaren a partir de concepcions més modernes. És l'anomenat historicisme, que va produir moviments com ara el neoromànic, el neogòtic o el neobarroc, entre d'altres. A finals de segle va sorgir el modernisme, que va suposar una gran revolució en el terreny del disseny, amb personalitats com Víctor Horta, Otto Wagner, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch.[21]

El romanticisme fou un moviment d'una profunda renovació a¡en tots els gèneres artístics. Els romàntics van posar especial atenció en el terreny de l'espiritualitat, de la imaginació, la fantasia i el sentiment. En el camp de la pintura, després d'una fase preromàntica amb artistes com William Blake i Johann Heinrich Füssli, van destacar Eugène Delacroix, Théodore Géricault, John Constable i Joseph Mallord William Turner. Una derivació del romanticisme va ser el moviment alemany del natzarenisme.

El realisme va sorgir a partir de mitjans de segle. Fou una tendència que va posar èmfasi en la realitat, en la descripció del món circumdant, especialment d'obrers i pagesos situats en el nou context de l'era industrial. El moviment anava acompanyat d'un cert component de denúncia social, lligat a moviments polítics com el socialisme utòpic. En pintura, destaquen Camille Corot, Gustave Courbet, Jean-François Millet, Honoré Daumier i Marià Fortuny. A Gran Bretanya va sorgir l'escola dels prerafaelites, que s'inspiraven –com el seu nom indica– en els pintors italians anteriors a Rafael Sanzio, així com en la fotografia, un invent revolucionari.

L'impressionisme fou un moviment profundament innovador, que va suposar una ruptura amb l'art acadèmic i una transformació del llenguatge artístic, iniciant el camí cap als moviments d'avantguarda. Els artistes s'inspiraven en la natura, de la que pretenien captar una «impressió» visual, la plasmació d'un instant al llenç –per influx de la fotografia–, amb una tècnica d'una pinzellada solta i tons clars i lluminosos. Es pot esmentar com a principals representants: Édouard Manet –el precursor–, Claude Monet, Camille Pissarro, Pierre-Auguste Renoir i Edgar Degas. En l'escultura foren igual de renovadores les aportacions d'Auguste Rodin que va crear les bases de l'escultura del segle XX. En el neoimpressionisme, estil que deriva de l'impressionisme, artistes com Georges Seurat i Paul Signac es preocupaven més dels fenòmens òptics i crearen la tècnica del puntillisme. En el postimpressionisme, artistes com Henri de Toulouse-Lautrec, Paul Gauguin, Paul Cézanne, Vincent Van Gogh i Joaquim Sorolla, partiren de les noves troballes tècniques realitzades pels impressionistes, però les van reinterpretar d'una manera molt personal, i obriren diferents vies de desenvolupament que serien molt importants en l'evolució de l'art del segle XX.[22]

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Al segle XX, l'art viu una gran transformació, ja que en una societat materialista, més consumista, l'expressió artística es dirigeix als sentits i no a l'intel·lecte. Igualment, és especialment rellevant el concepte de moda, una combinació entre la rapidesa de les comunicacions i l'aspecte consumista de la civilització actual. Les últimes tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic; l'art tradicional era un art centrat en l'objecte, i l'actual atén al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, de l'acció, de la manifestació espontània, efímera, no comercial; dos exemples els trobem en l'art conceptual, videoart, fluxus i el happening. En aquest segle es poden distingir dos grans moviments: les avantguardes i l'art postmodern.

L'arquitectura va patir una profunda transformació en tots els àmbits, des de les formes tradicionals fins als moviments d'avantguarda. Aquest canvi va suposar un nou concepte constructiu basat en una concepció més racional de l'espai, que s'estructura d'una forma més depurada i funcional, amb una especial atenció en les noves tecnologies i en la seva ubicació mediambiental. La principal tendència artística fou el racionalisme, representat fonamentalment per l'Escola de la Bauhaus. Entre els arquitectes més destacats sobresurten Ludwig Mies van der Rohe, Le Corbusier, Josep Lluís Sert, Oscar Niemeyer, Alvar Aalto, Rafael Moneo i Norman Foster.[23]

L'avantguarda fou un primer gran moviment dins el qual s'inclouen estils com el fauvisme, l'expressionisme, el cubisme, el futurisme, el dadaisme, el surrealisme i l'art abstracte. El fauvisme va suposar una experimentació en el terreny del color que és tractat d'una manera subjectiva i personal. L'expressionisme, impulsat especialment per grups com Die Brücke i Der Blaue Reiter, nasqué com una reacció a l'impressionisme. Es produeix un predomini de l'expressió de la vida interior per sobre de la impressió de la realitat; tot cercant una temàtica personal es conrea el gust per tot el que és fantàstic. El cubisme cerca organitzar la visió simultània d'objectes dins una trama geomètrica i amb una gamma de colors freds; també cal destacar l'aparició del collage. Una de les principals figures d'aquest moviment va ser Pablo Picasso. El futurisme fou un moviment italià que exaltava els valors del progrés tècnic i industrial. I el dadaisme, aparegué com una reacció als desastres de la Primera Guerra Mundial; personalitats com Hans Arp i Marcel Duchamp es van qüestionar els temes i les tècniques artístiques tradicionals i experimentaren amb materials nous, com els ready-made. El surrealisme va imposar la fantasia, el món dels somnis, mostrant l'inconscient de l'artista. Entre els artistes surrealistes sobresurten Salvador Dalí, Max Ernst, Joan Miró i Henry Moore. Amb l'art abstracte, iniciat per Vassili Kandinski, es deixa de banda l'aspecte real, la imitació de la natura, per centrar-se en l'expressivitat de l'artista, mitjançant formes i colors que eviten qualsevol component referencial. L'anomenat constructivisme fou un estil compromès políticament que va néixer a la Rússia revolucionària; va generar una sèrie d'obres abstractes amb una tendència a la modelació geomètrica.[24]

Alliberament de 1.001 globus blaus, «escultura aerostàtica» d'Yves Klein  
Bioart fet amb bacteris, expressant vuit colors diferents de proteïnes fluorescents  

Darreres tendències[modifica | modifica el codi]

A mitjans del segle XX va aparèixer l'informalisme, estil d'unes tendències basades en l'expressivitat de l'artista que renunciava a qualsevol aspecte racional de l'art. Als Estats Units es va desenvolupar l'expressionisme abstracte amb la utilització de la tècnica del dripping o el degoteig de pintura realitzat amb diversos objectes; en contra d'aquest moviment va sorgir el pop art, d'inspiració popular i que prenia imatges del món de la publicitat. El minimalisme va suposar un procés de desmaterialització, amb obres de caràcter abstracte i d'una marcada simplicitat; com a reacció, va aparèixer l'hiperrealisme, amb una visió exagerada de la realitat que formalment presentava un aspecte quasi fotogràfic. L'art conceptual (happening, fluxus, performance) se centra en el procés mental de la creació artística, basant-se en l'afirmació que l'art és deu a la idea i no a l'objecte. Inclou tendències com l'art povera, el body art –amb el cos humà com a suport–, el land art –utilitza la mateixa natura en les obres– i el bioart –usa tècniques biològiques. L'art postmodern és l'oposició a l'anomenat art modern, i assumeix el fracàs com a projecte modern dels moviments d'avantguarda. És l'art autoreferencial, l'art per l'art que no pretén cap tasca social. Finalment, es pot afegir l'estil del neoexpressionisme entre els quals es destaca l'artista mallorquí, Miquel Barceló.[22]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Azcárate 1983: pàg. 24-28
  2. Bozal 1983: pàg.50
  3. Bozal 1983: pàg.55
  4. Azcárate 1983: pàg. 30-35
  5. Azcárate 1983: pàg. 36-45
  6. Gombrich 2002: pàg.296
  7. Azcárate 1983: pàg. 64-88
  8. Azcárate 1983: pàg. 95-100
  9. Azcárate 1983: pàg. 100-130
  10. «Origen y rumbos del canto gregoriano» (en castellà). [Consulta: 13 gener 2011].
  11. Sureda 1988 Vol. IV: pàg.113-117
  12. Sureda 1988 Vol. IV: pàg.226-241
  13. Sureda 1988 Vol. IV: pàg.298-302
  14. Gombrich 2002: pàg.214
  15. Bozal 1983: pàg.193-198
  16. Bozal 1983: pàg.213-215
  17. Geese 2007: pàg.354-366
  18. Hellwig 2007: pàg.377-401
  19. Bozal 1983: pàg.245-249
  20. Bozal 1983: pàg.255
  21. Ramírez Domínguez 1983: pàg.663-702
  22. 22,0 22,1 Ramírez Domínguez 1983: pàg.709-772
  23. Ramírez Domínguez 1983: pàg.873-902
  24. Ramírez Domínguez 1983: pàg.773-837

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Azcárate Ristori, José María de; Pérez Sánchez, Alfonso Emilio; Ramírez Domínguez, Juan Antonio. Historia del Arte (en castellà). Madrid: Anaya, 1983. ISBN 84-207-1408-9. 
  • Bozal, Valeriano. Historia del Arte. La escultura, Tomo II (en castellà). Barcelona: Carroggio, 1983. ISBN 84-7254-313-7. 
  • Gombrich, Ernst. Història de l'art. Barcelona: Columna, 2002. ISBN 84-8300-768-1. 
  • Honour, Hug; Fleming, John. Historia mundial del arte (en castellà). Madrid: Akal, 2002. ISBN 84-460-2092-0. 
  • Onians, John. Atlas del arte (en castellà). Barcelona: Ed. Blume, 2008. ISBN 978-84-9801-293-4. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Románico/Gótico Volum IV (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6684-2. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Art

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de l'art Modifica l'enllaç a Wikidata