Estètica

L'estètica (del grec: aisthèsis: sensació) és la branca de la filosofia que té per objecte d'estudi l'essència i la percepció de la bellesa. L'estètica estudia les raons i les emocions estètiques, així com les diferents formes de l'art. L'estètica, així definida, és el domini de la filosofia que estudia l'art i les seves qualitats tals com la bellesa, el sublim, la lletjor o la dissonància.^[1]

Una estètica determinada, es dóna quan el concepte fa referència a una determinada escola artística, en tal cas, porta associats determinats conceptes, modes, referències o certes convencions pròpies de l'obra artística de l'escola concreta (p. ex. l'estètica del minimalisme).

La paraula estètica fou introduïda per primer cop en el lèxic germànic pel filòsof Alexander Gottlieb Baumgarten a finals del segle XVIII. La traducció a l'anglès del llibre Crítica de la facultat de jutjar del filòsof alemany Immanuel Kant l'any 1892 va ser l'inici de la difusió del mot a altres llengües.

Per copsar el significat del mot cal remarcar dos aspectes fonamentals:

L'estètica és una teoria que vol ser ciència normativa, al mateix nivell que la lògica i la moral segons els valors humans fonamentals: la veritat, el bé, la bellesa. Ella és una teoria d'un cert tipus de judicis de valor que enuncia les normes generals d'allò que és bell.
L'estètica és també una metafísica del Bell, que s'esforça per revelar la font original de la bellesa, així tenim : Plató amb la teoria del reflex de l'inintel·ligible dins la matèria o Hegel amb la manifestació de l'antinòmia: bell natural o bell arbitrari o humà, etc.

Però aquest caràcter metafísic i sovint dogmàtic de l'estètica pot ser reemplaçat per una teoria de l'art que cerca les regles de la creació artística amb una reflexió sobre els procediments i tècniques elaborats per la humanitat i sobre les condicions socials que determinen els fets artístics, és a dir les obres d'art.

Història

Plató va igualar bé, bellesa i veritat, donant a l'estètica una dimensió cognoscitiva i ètica que va acompanyar-la durant molt de temps. Allò bell era allò bo, i ben format d'acord amb les idees veritables que servien de model per jutjar la composició i aspecte de les entitats físiques. Aristòtil va fer èmfasi en dos conceptes grecs molt lligats a la bellesa i a l'ordre: l'harmonia i l'acompliment d'unes regles o canon. Aquesta visió va fer sorgir la preceptiva artística, que dictava com havia de procedir l'artista per elaborar obres belles i acceptables.

L'Islam va rebutjar la pretensió de l'art de reflectir la natura o els homes, ja que només Déu és autènticament creador i no l'artista. Per aquest motiu l'art islàmic està molt lligat a la forma pura i no als motius realistes, amb una intenció simbòlica o decorativa més que emocional. El vincle amb la religió és també propi de l'art cristià medieval, on l'art té una doble funció: de lloança a Déu i d'explicació als creients de la seva obra, per això l'estètica té relació amb la funció didàctica de l'art. Comparteix amb l'art islàmic el fort component simbòlic de les obres.

Alexander Gottlieb Baumgarten va lligar la noció de l'estètica a la del gust:^[2] hi havia un bon gust (educable) i un mal gust, rebutjable, i la funció de l'espectador era formar-se per adquirir el primer mentre que la funció de l'artista era conèixer la tradició per plasmar les seves emocions en una obra de gust. Kant, a la seva Crítica del judici, va afirmar que aquest gust és subjectiu però que sempre té relació amb la finalitat dels objectes: sembla més bell allò més adequat.

D'aquesta concepció es va passar a la idea romàntica de geni, on només les ànimes més elevades i inspirades eren capaces de crear art basant-se en el seu interior i no pas en normes externes o models, perquè l'ideal artístic passava per l'exaltació individual i la connexió amb els altres. Va agafar força el concepte de sublim, enunciat en època clàssica i lligat als extrems, lloables per la commoció que causen en l'espectador. El pitjor defecte de l'artista no és doncs crear obres lletges sinó deixar indiferent el seu públic.

L'estètica contemporània no és uniforme i considera que l'espectador té un paper molt actiu en la construcció d'allò que es pot definir com a art, que està subjecte a tradicions canviants i a gustos subjectius. L'inconscient, la pressió dels models culturals i la influència dels mitjans de comunicació afecten a la percepció de l'obra artística, que sovint s'envolta d'un espai o temps específics que la separen de la resta de la realitat (com el museu).

Vegeu també

Referències

↑ Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.210. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 30 novembre 2014].
↑ Anthony Kenny, Philosophy in the Modern World, Oxford University Press, Oxford, 2008. p. 250