Etelfred de Bernícia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Regnes Anglosaxons en el segle VII.

Æthelfrith (mort el 616) fou rei de Bernícia des del 593 fins al 616 i també monarca del Regne de Deira, els dos territoris que més tard definirien el Regne de Northúmbria. Així doncs, Etelfred es considera el primer rei de Northúmbria, especialment notable en la seva lluita contra els Britans i els gaèlics de Dál Riata. Malgrat que finalment fou mort en batalla i el tron de Northúmbria fou ocupat per una dinastia rival, els seus descendents recuperarien el poder el 630.

Rerefons[modifica | modifica el codi]

Etelfred era fill d'Etelric de Bernícia i net d'Ida. Aparentment va fer-se en el poder després de destronar el rei Hussa cap al 592 o 593.[1] Després de dotze anys com rei de Bernícia, va fer-se també amb el tron del regne veí de Deira,[2] considerant-se així que Etelfred fou el primer rei i fundador del Regne de Northúmbria.[3]

Conquestes[modifica | modifica el codi]

Beda recull en la seva obra els èxits d'Etelfred sobre els Britans."[4] Va destruir l'exèrcit enemic en la Batalla de Catraeth, expandint el territori de Bernícia des de la costa cap l'interior.

Alarmat pels èxits d'Etelfred, el rei irlandès dels Dál Riata, Áedán mac Gabráin, va reunir un gran exèrcit el 603 i ambdós reis s'enfrontaren a la Batalla de Degsastan. La majoria dels homes d'Áedán foren morts i el mateix rei va fugir per no tornar.[5] Però la batalla va ocasionar també grans pérdues a Etelfred, qui va perdre el seu germà Teeobald i tots els homes que aquest comandava.[6] La presència d'Hering, fill d'Hussa, predecessor d'Etelfred, entre els invasors sembla indicar que la lluita dinàstica pel tron de Bernícia seguia latent.[7] Després de la batalla, és possible que Etelfred arribés a un acord amb el poble de Dál Riata, ja que a la seva mort, els seus fills hi buscaren refugi entre els irlandesos.[8]

Etelfred va guanyar el control de Deira cap al 604, enviant a l'exili a Edwin, fill de l'antic rei Ælla, i a Hereric, nebot d'Edwin. No és clar com Etelfred va pujar al poder; suggerint-se que bé fou per conquesta[1] o be que fou la formalització d'una relació ja existent entre els dos regnes. Fos com fos, Edwin va refugiar-se primerament en la cort del regne de Gwynedd,[9] i després a Mèrcia, on es va casar amb la filla del rei Cearl.[10] Finalment, Edwin va anar a parar a la cort d'Ànglia de l'Est, on la seva presència acabaria precipitant els fets que provocarien la fí d'Etelfred.

El 604 naixia el fill d'Etelfred, Osvald.[11] La mare d'Osvald era Acha, filla d'Ælla i per tant germana del fugitiu Edwin.[12] De nou no és clar si Etelfred ja estava casat amb Acha abans de prendre el control de Deira, o bé s'hi va casar més tard per reafirmar el seu poder sobre la dinastia rival.

Entre el 613 i el 616, Etelfred prosseguia amb les seves campanyes militars atacant el Regne de Powys, derrotant les seves tropes en la Batalla de Chester, on va morir el rei de Powys, Selyf ap Cynan. Etelfred també va massacrar un miler de monjos cristians que estaven entre els britans[13] Cal recordar que Etelfred era pagà i que la conversió de Northúmbria al cristianisme no es produiria fins més tard.

La victòria d'Etelfred a Chester fou estratègicament molt important doncs va separar els pobles britons en dos grans grups: els del sud es van concentrar a Gal·les, aïllats dels del nord.

Rivals[modifica | modifica el codi]

Etelfred no es va oblidar dels seus rivals i seguint les seves ordres, Hereric (nebot d'Edwin) fou enverinat mentre estava refugiat a la cort del Regne d'Elmet.[14] També va intentar assassinar Edwin, que es trobava a Ànglia de l'Est sota la protecció del rei Raedwald. Etelfred va enviar missatgers oferint importants sumes de diners per la mort del seu rival i com aquestes no tingueren l'efecte desitjat, també va amenaçar Raedwald amb la guerra. Sembla que finalment Raedwald va acceptar entregar Edwin als homes d'Etelfred, però la seva esposa el va dissuadir a darrera hora.

Llavors, Raedwald va reunir un exèrcit i va marxar contra Northúmbria, agafant a Etelfred per sorpresa. Les tropes d'Etelfred eren menys nombroses i foren derrotades a prop del Riu Idle. Etelfred va morir en batalla.[15]

Edwin va esdevenir rei de Deira i Bernícia, mentre els fills d'Etelfred, Eanfred, Osvald, i Oswiu fugien al nord.[16]

La seva línia dinàstica, però, no es va perdre, ja que quan Edwin fou mort en la batalla de Hatfield Chase (633), Eanfred va recuperar temporalment el tron de Bernícia, i a la seva mort, el seu germà Osvald va recuperar el tron de tota Northúmbria, amb els seus descendents ocupant el tron fins a la primera part del segle VIII.[17]

Família[modifica | modifica el codi]

Etelfred era fill d'Etelric de Bernícia i net d'Ida.

La seva esposa fou Acha de Deira, filla d'Ælla de Deira i gernama d'Edwin de Northúmbria. Els seus fills foren vuit:[18]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Michelle Ziegler, "The Politics of Exile in Early Northumbria", The Heroic Age, Issue 2, Autumn/Winter 1999.
  2. Historia Brittonum, capt 63.
  3. Frank Stenton, Anglo-Saxon England (1943, 1971; 1998 Oxford paperback), pag 76–77.
  4. Beda, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, Llibre I, Cap 34.
  5. Historia ecclesiastica, Llibre I, Cap 34.
  6. Beda, H. E., I, 34; Crònica anglosaxona, manuscrit E, any 603.
  7. Crònica anglosaxona manuscrit E, anyr 603
  8. Rosemary Cramp, "The Making of Oswald's Northumbria", in C. Stancliffe i E. Cambridge (ed.), Oswald: Northumbrian King to European Saint (1995, 1996), pag 19.
  9. John Marsden, Northanhymbre Saga (1992)
  10. Beda, H.E., Llibre II, capt 14.
  11. Beda, (H.E., Llibre III, capt 9)
  12. Beda, H.E., III, 6.
  13. Beda, H.E., llibre II, Cap 2.
  14. Beda, H.E., Llibre IV, capt 23.
  15. Beda, H.E., II, 12.
  16. Beda, H.E., II, 12; H.E. III, 1; Crònica anglosaxona, manuscrit E, any 617.
  17. Kirby, page 52.
  18. Medieval Lands Project