Eufant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Eufant (Euphantus, Εὔφαντος) fou un filòsof pitagòric i poeta tràgic grec nascut a Olint al segle IV aC. Va viure després de la plèiade tràgica. Fou deixeble d'Eubúlides de Milet i mestre d'Antígon I de Macedònia. Va escriure nombroses tragèdies i especialment l'obra περὶ Βασιλείας, dirigida a Antígon, una història del seu temps.

Restes de l'antiga Olint

Fonts d'estudi[modifica | modifica el codi]

Només existeixen sis mencions d'Eufant en l'antiguitat. Es tracta dels fragments 68, 69, 70, 71, 82 i 164A recollits per Robert Müller en Les Mégariques, fragments et témoignages.[1]

Tres d'aquestes mencions provenen de la mateixa obra Vides, doctrines i sentències dels filòsofs il·lustres de Diògenes Laerci. Aquesta obra del segle III dC descriu breument la vida i l'obra d'Eufant dins d'un capítol dedicat a Euclides de Mègara. En parla de la seva obra Histories i cita l'existència d'un fill o potser deixeble seu.

Les altres tres mencions tenen diferent procedència. Un és un extracte del Deipnosophistae d'Ateneu de Naucratis, que també en parla de la seva obra Històries. Un altre recurs d'estudi és un papir d'autor anònim que va ser trobat a les excavacions d'Herculà on hi apareix el seu nom en un llistat de filòsofs de l'escola de Mègara. El darrer és el fragment d'un tractat escrit per Filodem de Gadara. Ateneu de Naucratis esmenta un historiador de nom Eufant però deu ser unpersonatge diferent, ja que a la seva obra apareix a Ptolemeu III Evergetes I (246 aC-222 aC)

Vida[modifica | modifica el codi]

Nascut abans del 348 aC i mort poc després de 292 aC. Va viure a Olint a la península Calcídica. En aquells temps la ciutat era aliada d'Atenes i va ser atacada per Filip II de Macedònia qui va destruir la ciutat i va reduir a l'esclavatge als seus ciutadans.[2][3] No se sap del cert què va ser d'Eufant i la seva família, però es creu que va aconseguir fugir.

Eufant va ser alumne d'Eubúlides de Milet. Les seves obres, però revelen preferència per la literatura davant la filosofia.[4] Segons Müller, en aquest sentit «es va mantenir òbviament al marge de l’escola de Mègara».[5] El seu nom apareix al costat del d'Alexí i d'Eubúlides en un breu fragment «amb Memnon, amb Alexí, amb tu i amb Eufant»,[1][6] i això fa suposar que hi va tenir una relació important amb els de Mègara.[7][8] En suport d'aquesta suposició està la cita de Filodem de Gadara que anomena Eufant com l'autor d'un tractat crític sobre els estoics: «doncs això que diem en donen testimoni Hieronym i Eufant de Calcídica, igual que per Hegemó de Tassos»,.[1][9] Malgrat tot, el text no permet ni tan sols aportar informació sobre les idees d'Eufant.[10]

A finals del segle IV aC va ser nomenat preceptor d'un rei anomenat "Antígon", generalment identificat amb Antígon II Gònates (nascut als volts del 320 aC.). El seu discurs "Sobre la reialesa" anava adreçat a aquest rei.[11]

Diògenes Laerci esmenta que Filip de Mègara parlava d'un fill o deixeble d'Eufant sense dir-ne el nom, alguns l'identifiquen amb Dífil de Sinope, que després hauria passat a ser alumne d'Estilpó.,[12][13]

S'ignora la data exacta de la mort d'Eufant. Diògenes Laerci indica vagament, que va «morir de vellesa».[14] I com apunta Robert Müller, la menció de l'ambaixada de Menèdem d'Erètria en l'obra d'Eufant Històiries, fa pensar que la seva mort va ser passat l'any 292 aC.[15]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Sobre la reialesa (Περὶ βασιλείας Perí basileías), un discurs dedicat a Antígones II Gonatas.
  • Històries (Ἱστορίαι Historíai), format per almenys quatre llibres que devien ser cròniques d'esdeveniments ocorreguts al seu temps. Diògenes les cita per descriure l'ambaixada de Menèdem d'Erètria davant el rei de Macedònia Demetri Poliorcetes.[16] Ateneu també les menciona en una citació errònia. Afirma que «Al llibre quart de les Històries, Eufant narra que el rei d'Egipte Ptolemeu III Evergetes I tenia un convidat de nom Cal·lícrates; aquest era tan singular que no tan sols portava un retrat d’Ulisses en el seu anell de segellar, sinó que a més havia posat als seus fills els noms Telègon i Anticlea»,.[17][1] El regnat de Ptolemeu III no va començar fins al 246 aC., un segle després de la destrucció d'Olint, i per tant Eufant no podria haver estat l'autor d'aquesta crònica.[15]

També va ser autor de moltes obres teatrals que, segons Diògenes, li van donar celebritat.[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Müller, pàg. 32
  2. OrrieuxSchmitt, pàg. 331
  3. Diodor de Sicília, Bibliothèque historique, XVI, 53, 2-3.
  4. Diògenes Laerci, II, 110.
  5. Müller, pàg. 119
  6. Papyri Herculanenses, 1112, 2.
  7. Müller 2000, pàg. 334
  8. Müller, pàg. 120
  9. Filodem de Gadara, Sobre els Estoics, Pap. Herc. 339, col. VI.
  10. Fortenbaugh, pàg. 213-215
  11. 11,0 11,1 Diògenes 1999, pàg. 110
  12. Diògenes Laerci, II, 113.
  13. Müller, pàg. 58
  14. Diògenes, Vie.2.110
  15. 15,0 15,1 MüllerRobert 2000, pàg. 334
  16. Diògenes Laerci, II, 141.
  17. Ateneu, Deipnosophistes, VI, 251d.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Diògenes Laerci. Le Livre de poche. Vie et doctrine des philosophes illustres (en francès), 1999. ISBN 9-782253-132417. 
  • Döring, Klaus. Grüner. Die Megariker. Kommentierte Sammlung der Testimonien (en alemany), 1971. ISBN 90-6032-003-4. .
  • Müller, Róbert. Vrin. Les Mégariques, fragments et témoignages (en francès), 1985. ISBN 2-7116-0887-5. 
  • MüllerRobert: Euphante d'Olynthe en "Dictionnaire des philosophes antiques", ed.CNRS, Paris 2000, volum III
  • Orrieux, Claude. PUF. Histoire grecque (en francès), 2004. ISBN 9-782130-543237. .
  • Fortenbaugh, William W. Rutgers University Studies in Classical Humanities. Lyco of Troas and Hieronymus of Rhodes (en anglès), 2004. ISBN 0-7658-0253-8. .