Eugenio Montero Ríos
Eugenio Montero Ríos (Santiago de Compostel·la, 13 de novembre de 1832 - Madrid, 12 de maig de 1914) va ser un polític i jurista espanyol.
Va ser ministre de Gracia i Justícia amb Amadeu I i ministre de Foment, president del Tribunal Suprem i president del Consell de Ministres d'Espanya amb Maria Cristina d'Habsburg-Lorena.
Biografia
Origen
Va iniciar els seus estudis en el seminari de Santiago, abandonant-los per falta de vocació. Va estudiar Dret en la Universitat de Santiago de Compostel·la i va ser catedràtic de Dret Canònic (disciplina eclesiàstica) en la Universitat d'Oviedo (1859), traslladant-se a la Universitat de Santiago de Compostel·la en 1860 i en 1864 a la Universitat Central de Madrid. Va fundar el periòdic d'idees avançades, La Opinión Pública, portaveu d'Antonio Romero Ortiz, un dels participants en l'aixecament del comandant Solís de 1846 en Lugo.
Sexenni democràtic
Va començar la seva participació en la política dins del Partit Progressista de Joan Prim i Prats. Després de la revolució de 1868, va ser diputat en les Corts constituents de 1869 pels progressistes per la província de Pontevedra,[1] i va participar en el govern de Prim en 1870 com a ministre de Gracia i Justícia. Partidari de la separació entre Església i Estat, va introduir com a importants novetats la llei de registre civil i del matrimoni civil.
Va ser un dels màxims valedors d'Amadeu I, amb el qual va ocupar dos cops més la mateixa cartera, promovent mesures legislatives tendents a separar l'Església i l'Estat. Va acompanyar al rei a Lisboa en 1873, després de la seva renúncia.
En 1873 va participar en la fundació del Partit Republicà Democràtic de Cristino Martos Balbi i en 1877 en la creació de la Institución Libre de Enseñanza, de la que en va ser nomenat rector (1877-1878).
Restauració borbònica
Al principi de la restauració borbònica va oscil·lar entre el republicanisme (en 1880 encara signa un manifest republicà) i el liberalisme d'Izquierda Dinástica (1881). Però incapaç de desenvolupar un partit liberal que pogués competir amb Práxedes Mateo Sagasta, al final es va unir a la seva causa. Va ser ministre de Foment entre el 27 de novembre de 1885 i el 10 d'octubre de 1886,[2] ministre de Gracia i Justícia entre l'11 de desembre de 1892 i el 6 de juliol de 1893,[2] president del Tribunal Suprem (1888) i de ministre de Gracia i Justícia (1892). Va ser president de la delegació espanyola que va negociar el Tractat de París, després de la guerra amb els Estats Units (1898) i que va suposar la pèrdua de les últimes colònies.[3] Després fou diverses vegades president del Senat.[4]
Després de la mort de Sagasta en 1903, el va succeir de forma provisional, i va encapçalar, al costat de José Canalejas i Vega de Armijo, la fracció més esquerrana, oposada al centrisme, més moderat, de Segismundo Moret.
President del consell de ministres
Va ser president del Consell de Ministres entre el 23 de juny de 1905 i l'1 desembre de 1905. L'oposició del monarca Alfons XIII a castigar als militars en l'incident del setmanari satíric Cu-Cut! va motivar la seva dimissió l'1 de desembre de 1905 (Montero Ríos va ser substituït per Moret, qui es va aprestar a promulgar la Llei de Jurisdiccions).
Va morir en Madrid el 12 de maig de 1914. En el seu testament renunciava a les condecoracions obtingudes de la corona.
Ideologia
Montero Ríos representa d'alguna manera l'entramat liberal del caciquisme polític dominant en la Galícia de la Restauració. Va ser cap d'una àmplia família sanguínia i política formada pels seus gendres (Benito Calderón Ozores, Manuel García Prieto) i fills (Eugenio i Andrés Avelino Montero Villegas) amb ramificacions a les quatre províncies. Els interessos organitzats entorn d'aquest polític cobrien al començament del segle XX la major part de Galícia. A la seva residència de Lourizán, província de Pontevedra, hi acudien polítics, periodistes i homes destacats de l'època en peregrinació com si fos una meca política.
Obra
A Santiago de Compostela publicà en 1855, la Memoria sobre el origen y relaciones de la Economía Política amb influències de La Sagra. De tornada d'Oviedo a la seva ciutat natal escandalitza als sectors moderats locals amb Ultramontanismo y cismontanismo en la historia y en la ciencia. Va practicar des de la premsa a l'alta cultura acadèmica, passant pel folklore d'arrel més popular.
La seva dilatada obra jurídica i parlamentària van ser d'una riquesa extraordinària. Vocal de la Secció primera de la Comissió general de codificació, va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història i de la de Ciències Morals i Polítiques. A la seva iniciativa es deu la Llei Orgànica del Poder Judicial. Va col·laborar en la Revista General de Legislación y Jurisprudencia, amb contribucions sobre administració de justícia i tribunals de partit.
El primer biògraf important va ser el seu gendre Manuel García Prieto en un discurs pronunciat en la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació en 1930. Juan del Arco també va glossar la seva vida i obra en el tom X de Los presidentes del Consejo de la Monarquía Española (1874-1931), publicat en 1947. L'entrada molt completa de la Gran Enciclopedia Galega Silverio Cañada (1974) la va fer José Antonio Durán, qui també s'ocupà de l'estadista i jurista en el seu llibre Crónicas-4.
Referències
- ↑ Fitxa del Congrés de Diputats
- ↑ 2,0 2,1 «Ministros y miembros de organismos de gobierno. Regencias, Juntas de Gobierno, etc (1808-2000)». Centro de Ciencias Humanas y Sociales (CCHS) del CSIC.
- ↑ The war with Spain in 1898 by David F. Trask, 170, 445-458
- ↑ Fitxa del Senat
Bibliografia
- Margarita Barral Martínez, Eugenio Montero Ríos a Santiago di Compostela (1886-1914), «Storicamente», 4 (2008)
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eugenio Montero Ríos |
- Relacions Església-Estat segons Montero Ríos (castellà).
- Montero Ríos opina sobre el desastre colonial (castellà).
- Nobres, fidalgos e caciques, capítol d'Historias de Galicia a TVG.
Càrrecs públics | ||
---|---|---|
Precedit per: Manuel Ruiz Zorrilla Augusto Ulloa y Castañón Alejandro Groizard y Gómez de la Serna |
Ministre de Gràcia i Justíca 1870-1871 (jul-oct) 1871 1872-1873 |
Succeït per: Augusto Ulloa y Castañón Eduardo Alonso Colmenares Nicolás Salmerón y Alonso |
Precedit per: Alejandro Pidal y Mon |
Ministre de Fomento 1885-1886 |
Succeït per: Carlos Navarro Rodrigo |
Precedit per: Eduardo Alonso Colmenares |
President del Tribunal Suprem 1888 |
Succeït per: Hilario Igón y del Royst |
Precedit per: Fernando Cos-Gayón y Pons |
Ministre de Gràcia i Justíca 1892-1893 |
Succeït per: Trinitario Ruiz Capdepón |
Precedit per: Raimundo Fernández Villaverde |
President del govern d'Espanya Juny 1905 – Desembre 1905 |
Succeït per: Segismundo Moret y Prendergast |
Precedit per: José Gutiérrez de la Concha José Elduayen Gorriti Marcelo Azcárraga y Palmero Marcelo Azcárraga y Palmero |
President del Senat d'Espanya 1894- 1896 1898-1899 1901-1903 1910-1914 |
Succeït per: José Elduayen Gorriti Arsenio Martínez-Campos Antón Marcelo Azcárraga y Palmero Marcelo Azcárraga y Palmero |
Precedit per: Joaquín Maldonado Macanaz |
Reial Acadèmia de la Història Medalla 3 1901 - 1914 |
Succeït per: Adolfo Fernández Casanova |
Precedit per: Alejandro Oliván Borruel |
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques Medalla 18 1878- 1914 |
Succeït per: Bernabé Dávila y Bertoloti |
Precedit per: José Moreno Nieto |
President de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació 1875-1876 |
Succeït per: Alejandro Groizard y Gómez de la Serna |
- Ministres gallecs del Govern d'Espanya
- Presidents del Govern espanyol
- Diputats gallecs al Congrés dels Diputats
- Polítics de Santiago de Compostel·la
- Presidents del Tribunal Suprem d'Espanya
- Acadèmics de la Reial Acadèmia de la Història
- Acadèmics de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
- Professors de la Universitat d'Oviedo
- Professors de la Universitat de Santiago de Compostel·la