Eulàlia de Barcelona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Santa Eulàlia de Barcelona

Sepulcre de Santa Eulàlia a la Catedral de Barcelona
verge i màrtir
Nom secular Eulalia, del grec "ben parlada"
Naixement 290 ca.
Sarrià
Defunció 303 ca.
Barcino
Enterrament Cripta de la Catedral de Barcelona
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa
Canonització 633
Lloc de pelegrinatge Catedral de Barcelona
Festivitat 12 de febrer (22 d'agost en l'Església Ortodoxa)
Fets destacables hi ha dubtes de la seva historicitat
Iconografia Amb una creu en aspa; amb un colom blanc; lligada a una estaca amb foc que es retira d'ella
Patronatge Ciutat de Barcelona; a Barcelona, de: picapedrers, mestres d'obres, boters, bugaderes, mestresses de casa

Santa Eulàlia de Barcelona (Sarrià, ca. 290 - Barcelona, ca. 303) va ser, segons la tradició, una noia cristiana que va morir per no voler rebutjar la seva fe durant les persecucions de Dioclecià, essent martiritzada i venerada com a màrtir per diferents confessions cristianes. Sembla, però, que es tracta d'una figura llegendària i, en realitat, inexistent, la llegenda de la qual es va desenvolupar a partir del desdoblament i confusió amb la història de santa Eulàlia de Mèrida.[1] És la patrona de la ciutat de Barcelona (la Mare de Déu de la Mercè, tot i que és celebrada també com a patrona, és, estrictament, patrona de la diòcesi de Barcelona).

Historicitat[modifica | modifica el codi]

Imatge del s. XIV a la façana antiga de la Casa de la Ciutat de Barcelona
Imatge a l'església dels Josepets, a Gràcia
Estàtua d'Eduard Alentorn al Pla de la Boqueria de Barcelona
La Baixada de Santa Eulàlia, a Barcelona, amb la capelleta i una placa de rajola amb uns versos de Jacint Verdaguer
Estàtua de Raval

Hi ha seriosos dubtes sobre la historicitat de la narració del seu martiri,[2] i fins i tot sobre si la seva llegenda no és una versió local de la de santa Eulàlia de Mèrida, ja que el primer testimoni escrit que se'n té és un himne de Quirze (bisbe de Barcelona), de cap al 660, o sigui, més de tres segles després de la seva època.[3] La tradició que la fa originària de Sarrià encara és posterior.[4] La llegenda barcelonina reprodueix gairebé literalment els fets i turments, a més del nom, de la santa de Mèrida, la qual cosa fa pensar en un de les típiques duplicacions de personalitat hagiogràfica que es van donar durant l'Alta Edat Mitjana.

Les seves despulles foren localitzades el 878 pel bisbe Frodoí a Santa Maria de les Arenes, on avui hi ha Santa Maria del Mar, i traslladades solemnement a la catedral, on al segle XIII van instal·lar-s'hi a la cripta, en un nou sarcòfag gòtic d'estil pisà.[5]

Llegenda[modifica | modifica el codi]

Eulàlia davant Decià, relleu de Bartolomé Ordóñez, s. XVI, al rerecor de la Catedral de Barcelona.
Article principal: Llegenda de Santa Eulàlia

Segons la tradició cristiana, Eulàlia fou una noia del Pla de Barcelona, més concretament, del Desert de Sarrià),[3] del final del segle III. Educada en el cristianisme, encara nena, amb tretze anys i durant la persecució de Dioclecià contra els cristians que va dur a terme el prefecte Decià, no va voler renunciar a la seva fe i fou condemnada a patir diferents turments, fins que, en veure els jutges que no servien per fer-la abjurar del cristianisme, la van condemnar a morir a la creu en forma d'aspa.

D'acord amb la tradició, la noia va patir tretze turments, tants com anys tenia. Fou assotada, se li va estripar la carn amb garfis, li'n posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç. A més, fou ficada en una bóta plena de vidres que van fer rodolar, va ésser cremada a una foguera, tancada amb puces perquè la piquessin i, finalment, crucificada.

Tradicions barcelonines[modifica | modifica el codi]

Eulàlia, mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s'hi criaven. Per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa.

La santa vivia als afores de la ciutat, a Sarrià; vora la seva casa hi havia un bosc de xiprers. Un dia que la santa hi passejava, tingué una aparició: un àngel li digué que fóra santa i patrona de Barcelona i, en record del prodigi, els xiprers es van convertir en palmeres, arbre llavors desconegut a la ciutat. Per això, la finca de Sarrià tenia palmeres i era coneguda com el Desert de Sarrià.

Quan les restes de la santa van ser traslladades de Santa Maria de les Arenes a la Catedral, el 878, en arribar la processó al portal de la ciutat, que era on ara hi ha la Plaça de l'Àngel, l'arca on anaven les restes va prendre un pes tan gran que no va poder ser moguda i van haver de deixar-la a terra. Malgrat els intents d'aixecar-la, no hi havia manera de poder continuar la traslació i es va pregar perquè el Cel enviés un senyal que permetés conèixer-ne la causa. Un àngel s'aparegué llavors i assenyalà amb el dit un dels canonges que prenia lloc a la processó: el sacerdot, penedit, va confessar que, en fer el trasllat de les restes de la santa a l'arca, se n'havia quedat un dit, com a relíquia i, en tornar-lo al seu lloc, van poder tornar a aixecar l'arca i continuar la cerimònia: la santa no volia entrar "incompleta" a la seva ciutat. Per aquest motiu, l'antiga Plaça del Blat va canviar el nom i passà a dir-se Plaça de l'Àngel i l'actual carrer de la Llibreteria prengué el nom de Baixada de Santa Eulàlia, a més, s'hi instal·là al portal l'escultura d'un àngel de planxa de coure que assenyalava cap avall, i una altra de santa Eulàlia.[6]

Moltes dones i noies duen el nom de Laia, que és una adaptació del nom "Eulàlia", que en grec significa "ben parlada"

Llocs relacionats amb el martiri de la santa[modifica | modifica el codi]

Un dels turments que va patir va consistir a ficar-la nua en una bóta plena de claus i vidres i llançar-la rodolant tretze cops per un pendent, l'actual carrer anomenat Baixada de Santa Eulàlia, on hi ha una imatge de la santa en una petita capella. Per commemorar aquest fet, la diada de la santa, els fidels pujaven i baixaven aquest carrer tretze cops, simbolitzant el recorregut de la bóta. També per això, Santa Eulàlia era patrona del gremi de boters.

Un altre turment fou el del foc, lligada la jove a una estaca; miraculosament, però, les flames s'apartaven del cos d'Eulàlia per dirigir-se contra els seus botxins.[3] L'episodi és un dels que està representat als relleus del rerecor de la Catedral de Barcelona.

Després d'ésser fuetejada, va ser tancada en una presó, en un calabós ple de puces per tal que li piquessin les ferides. Aquesta presó, deia la llegenda, era al carrer de la Volta de Santa Eulàlia. Per això, el 12 de febrer, les puces són més grosses i piquen amb més furia. El sol, avergonyit d'aquest martiri, no vol entrar en aquest carreró, habitualment fosc i només l'il·lumina la diada de Santa Eulàlia.[7]

La santa havia estat empresonada, també, a la Volta del Remei o al número 7 del carrer del Call.[8]

Diu la llegenda que, després de dotze turments, finalment la van clavar tota despullada en una creu en forma d'aspa (forma coneguda com a creu de Santa Eulàlia, o de Sant Andreu). En aquell moment, per preservar la seva intimitat i que ningú no la veiés nua, li van créixer els cabells fins a tapar-la o, segons altres versions, va començar a nevar fins que va quedar coberta per la neu. Va morir a la creu i la seva ànima va volar, en forma de colom blanc que li va sortir de la boca.

Diversos llocs de Barcelona reclamaven l'honor d'haver estat l'indret de la mort de la santa: els més anomenats eren el Pla de la Boqueria (motiu pel qual, a la casa de la Rambla fa cantonada amb el carrer de la Boqueria, hi ha l'escultura de la santa presidint el lloc)[9] i la Plaça del Pedró, on s'hi va erigir un monument commemoratiu al segle XVII que fou destruït arran de la guerra civil de 1936-39 i reconstruït posteriorment. Se'n conserva, però, el cap de la imatge de santa Eulàlia que el coronava originalment, obra de Lluís Bonifaç, que es troba al Museu d'Història de Barcelona.

Altres llocs[modifica | modifica el codi]

Joan Amades diu[10] que al número 9 del Portal de l'Àngel, davant del Palau Barberà, hi havia una pedra que Eulàlia, quan venia a la ciutat a cavall d'un ruquet per anar a costura, feia servir per descavalcar-ne.

Fins al 1423, el carrer del Bisbe va dir-se carrer de Santa Eulàlia; la porta de Santa Eulàlia de la catedral, amb una imatge en terra cuita de la santa, dóna a aquest carrer.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Moreno de Vargas, Bernabé. HISTORIA DE LA CIUDAD DE MERIDA (en castellà). Maxtor, 2005 (1892), p. 172. ISBN 8497612019. 
  2. Josep Torner i Cubells. Notes històriques sobre a passió de Santa Eulàlia dins del Butlletí de l'arquebisbat de Barcelona (arxiu rtf)
  3. 3,0 3,1 3,2 FORNELL MORODO, J. Santa Eulalia, patrona de Barcelona, dins del vol. VI de Barcelona, divulgación histórica. Barcelona, 1958. Aymá, editor.
  4. FABRE, J., HUERTAS, J.M. Tots els barris de Barcelona Vol. 3. Barcelona, 1976. Edicions 62 ISBN 84-297-1200-3
  5. AINAUD DE LASARTE, J.M. El obipo Frodoino restaurador de la Catedral de Barcelona, dins de Divulgación histórica de Barcelona Butlletí 639, Vol IX. Barcelona, 1957. Aymà editor.
  6. L'escultura de l'àngel, del segle XVII, obra de Felip Ros,es troba al Museu d'Història de Barcelona; una còpia en bronze està instal·lada en un un nínxol al centre d'una de les cases de la plaça, presidint-la.
  7. J. Amades. Llegendes de Barcelona. Barcelona: Ed. 62, 1984, vol. 2, p. 395.
  8. J. Amades. Llegendes de Barcelona. Barcelona: Ed. 62, 1984, vol. 1, p. 658.
  9. En aquest lloc hi havia una capelleta de la santa perquè la torre del portal de la muralla més propera al mar era propietat del bisbe i, per a significar-ne la propietat, hi havia l'escultura de la santa. Arran d'això, el portal va ésser anomenat Portal de Santa Eulàlia i, en enderrocar-se la muralla i construir-se el nou casal, al segle XIX, s'hi instal·là, en record de la capella, l'escultura actual, obra d'Eduard Alentorn.
  10. J. Amades. Llegendes de Barcelona. Barcelona: Ed. 62, 1984, vol. 1, p. 236.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]