Eulàlia de Barcelona
 | |
| Nom original | (es) Eulalia de Barcelona  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (es) Eulàlia de Barcelona c. 290 Barcelona |
| Mort | c. 303 (12/13 anys) Barcelona |
| Causa de mort | Pena de mort (Decapitació ) |
| Sepultura | Catedral de Barcelona |
| Període | Baix Imperi Romà |
| Enaltiment | |
| Festivitat | 12 de febrer (22 d'agost en l'Església Ortodoxa) |
| Iconografia | Amb una creu en aspa; amb un colom blanc; lligada a una estaca amb foc que es retira d'ella |
| Patrona de | Ciutat de Barcelona; a Barcelona, de: picapedrers, mestres d'obres, boters, bugaderes, mestresses de casa |
 | |
Santa Eulàlia de Barcelona (Sarrià, ca. 290 - Barcelona, ca. 303) va ser, segons la tradició, una noia cristiana que va morir per no voler rebutjar la seva fe durant les persecucions de Dioclecià, i que va ser martiritzada i venerada com a màrtir per diferents confessions cristianes. Sembla, però, que es tracta d'una figura llegendària i, en realitat, inexistent, la llegenda de la qual es va desenvolupar a partir del desdoblament i confusió amb la història de santa Eulàlia de Mèrida.[1] És la patrona de la ciutat de Barcelona (la Mare de Déu de la Mercè, tot i que és celebrada també com a patrona, és, estrictament, patrona de la diòcesi de Barcelona).
Historicitat
Hi ha seriosos dubtes sobre la historicitat de la narració del seu martiri,[2] i fins i tot sobre si la seva llegenda no és una versió local de la de santa Eulàlia de Mèrida, ja que el primer testimoni escrit que se'n té és un himne de Quirze (bisbe de Barcelona), de cap al 660, o sigui, més de tres segles després de la seva època.[3] La tradició que la fa originària de Sarrià encara és posterior.[4] La llegenda barcelonina reprodueix gairebé literalment els fets i turments, a més del nom, de la santa de Mèrida, la qual cosa fa pensar en una de les típiques duplicacions de personalitat hagiogràfica que es van donar durant l'Alta Edat Mitjana.
Les seves despulles foren localitzades el 878 pel bisbe Frodoí a Santa Maria de les Arenes, on avui hi ha Santa Maria del Mar, i traslladades solemnement a la catedral, on al segle XIII van instal·lar-s'hi a la cripta, en un nou sarcòfag gòtic d'estil pisà.[5]
Llegenda
Segons la tradició cristiana, Eulàlia fou una noia del Pla de Barcelona, més concretament, del Desert de Sarrià,[3] del final del segle III. Educada en el cristianisme, encara nena, amb tretze anys i durant la persecució de Dioclecià contra els cristians que va dur a terme el prefecte Decià, no va voler renunciar a la seva fe i fou condemnada a patir diferents turments, fins que, en veure els jutges que no servien per fer-la abjurar del cristianisme, la van condemnar a morir a la creu en forma d'aspa.
D'acord amb la tradició, la noia va patir tretze turments, tants com anys tenia. Fou assotada, se li va estripar la carn amb garfis, li'n posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç. A més, fou ficada en una bóta plena de vidres que van fer rodolar, va ésser cremada a una foguera, tancada amb puces perquè la piquessin i, finalment, crucificada.
Tradicions barcelonines
Eulàlia, mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s'hi criaven. Per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa.
La santa vivia als afores de la ciutat, a Sarrià; vora la seva casa hi havia un bosc de xiprers. Un dia que la santa hi passejava, tingué una aparició: un àngel li digué que fóra santa i patrona de Barcelona i, en record del prodigi, els xiprers es van convertir en palmeres, arbre llavors desconegut a la ciutat. Per això, la finca de Sarrià tenia palmeres i era coneguda com el Desert de Sarrià.
Quan les restes de la santa van ser traslladades de Santa Maria de les Arenes a la Catedral, el 878, en arribar la processó al portal de la ciutat, que era on ara hi ha la Plaça de l'Àngel, l'arca on anaven les restes va prendre un pes tan gran que no va poder ser moguda i van haver de deixar-la a terra. Malgrat els intents d'aixecar-la, no hi havia manera de poder continuar la translació i es va pregar perquè el Cel enviés un senyal que permetés conèixer-ne la causa. Un àngel s'aparegué llavors i assenyalà amb el dit un dels canonges que prenia lloc a la processó: el sacerdot, penedit, va confessar que, en fer el trasllat de les restes de la santa a l'arca, se n'havia quedat un dit, com a relíquia i, en tornar-lo al seu lloc, van poder tornar a aixecar l'arca i continuar la cerimònia: la santa no volia entrar "incompleta" a la seva ciutat. Per aquest motiu, l'antiga Plaça del Blat va canviar el nom i passà a dir-se Plaça de l'Àngel i l'actual carrer de la Llibreteria prengué el nom de Baixada de Santa Eulàlia, a més, s'hi instal·là al portal l'escultura d'un àngel de planxa de coure que assenyalava cap avall, i una altra de santa Eulàlia.[6]
Moltes dones i noies duen el nom de Laia, que és una adaptació del nom "Eulàlia", que en grec significa "ben parlada"
Llocs relacionats amb el martiri de la santa
Un dels turments que va patir va consistir a ficar-la nua en una bóta plena de claus i vidres i llançar-la rodolant tretze cops per un pendent, l'actual carrer anomenat Baixada de Santa Eulàlia, on hi ha una imatge de la santa en una petita capella. Per commemorar aquest fet, la diada de la santa, els fidels pujaven i baixaven aquest carrer tretze cops, simbolitzant el recorregut de la bóta. També per això, Santa Eulàlia era patrona del gremi de boters.
Un altre turment fou el del foc, lligada la jove a una estaca; miraculosament, però, les flames s'apartaven del cos d'Eulàlia per dirigir-se contra els seus botxins.[3] L'episodi és un dels que està representat als relleus del rerecor de la Catedral de Barcelona.
Després d'ésser fuetejada, va ser tancada en una presó, en un calabós ple de puces per tal que li piquessin les ferides. Aquesta presó, deia la llegenda, era al carrer de la Volta de Santa Eulàlia. Per això, el 12 de febrer, les puces són més grosses i piquen amb més furia. El sol, avergonyit d'aquest martiri, no vol entrar en aquest carreró, habitualment fosc i només l'il·lumina la diada de Santa Eulàlia.[7]
La santa havia estat empresonada, també, a la Volta del Remei o al número 7 del carrer del Call.[8]
Diu la llegenda que, després de dotze turments, finalment la van clavar tota despullada en una creu en forma d'aspa (forma coneguda com a creu de Santa Eulàlia, o de Sant Andreu). En aquell moment, per preservar la seva intimitat i que ningú no la veiés nua, li van créixer els cabells fins a tapar-la o, segons altres versions, va començar a nevar fins que va quedar coberta per la neu. Va morir a la creu i la seva ànima va volar, en forma de colom blanc que li va sortir de la boca.
Diversos llocs de Barcelona reclamaven l'honor d'haver estat l'indret de la mort de la santa: els més anomenats eren el Pla de la Boqueria (motiu pel qual, a la casa de la Rambla fa cantonada amb el carrer de la Boqueria, hi ha l'escultura de la santa presidint el lloc)[9] i la Plaça del Pedró, on es va erigir un monument commemoratiu al segle XVII que fou destruït arran de la guerra civil de 1936-39 i reconstruït posteriorment. Se'n conserva, però, el cap de la imatge de santa Eulàlia que el coronava originalment, obra de Lluís Bonifaç, que es troba al Museu d'Història de Barcelona.
Altres llocs
Joan Amades diu[10] que al número 9 del Portal de l'Àngel, davant del Palau Barberà, hi havia una pedra que Eulàlia, quan venia a la ciutat a cavall d'un ruquet per anar a costura, feia servir per descavalcar-ne.
Fins al 1423, el carrer del Bisbe va dir-se carrer de Santa Eulàlia; la porta de Santa Eulàlia de la catedral, amb una imatge en terra cuita de la santa, dóna a aquest carrer.
Iconografia
Se la representa com una noia jove, vestida amb túnica i mantell. Entre els seus atributs destaca la creu en aspa amb la que va ser martiritzada. També porta la palma que identifica genèricament els màrtirs cristians i, a vegades, un llibre. És difícil establir una diferenciació clara entre la iconografia d'Eulàlia de Barcelona i la d'Eulàlia de Mèrida perquè tendeixen a confondre's, tot i que la creu en aspa seria, en principi, un atribut més característic de la santa barcelonina (igual que el fornet ho seria de la de Mèrida).[11]
Obresː
- Sepulcre de Santa Eulàlia a la cripta de la Catedral de Barcelona. S. XIV
- Pintures murals de la capella de Sant Miquel del Monestir de Pedralbes de Barcelona. S. XIV
- Missal de Santa Eulàlia il·lustrat per Rafael Destorrents. 1403 (Catedral de Barcelona)
- Mare de Déu dels Consellers, de Lluís Dalmau 1445 (MNAC)
- Imatge de terracuita que es trobava al timpà d'un dels portals del claustre de la Catedral de Barcelona, obra d'Antoni Claperós
- Tríptic amb la Mare de Déu, Santa Caterina i Santa Eulàlia, de Joan Mates (Museu Episcopal de Vic)
- Compartiments d'un retaule dedicat a Santa Eulàlia, de Bernat Martorell (Museu Episcopal de Vic)
- Retaule de Santa Eulàlia de Pardines, de Bernat Despuig i Jaume Cirera (Museu Episcopal de Vic)
- Relleus del rerecor de la Catedral de Barcelona, obra de Bartolomé Ordóñez i Pere Villar
- Bandera de Santa Eulàlia. S. XVII (MUHBA)
- Imatge d'argent de Santa Eulàlia, obra de Joan Perutxena. 1644. Catedral de Barcelona.
- Santa Eulàlia, d'Eduard Batiste Alentorn al Pla de la Boqueria de Barcelona. 1900.
- Imatge de Santa Eulàlia que corona l'obelisc de la Plaça del Pedró. Obra de Frederic Marès que susbtitueix l'original de Lluís Bonifaç destruït l'any 1936. D'aquesta imatge destruïda de Bonifaç només se'n conserva el cap al MUHBA
- Estàtua d'Eusebi Arnau a l'exterior de l'edifici d'administració de l'Hospital de Sant Pau
Vegeu també
- Missal de Santa Eulàlia, de la Catedral de Barcelona
- Bandera de Santa Eulàlia
- Ignasi Plana i Fontana, a final del s. XVII va escriure l'obra teatral: Passos del martiri de santa Eulàlia
- Gegantona Laia
Referències
- ↑ Moreno de Vargas, Bernabé. HISTORIA DE LA CIUDAD DE MERIDA (en castellà). Maxtor, 2005 (1892), p. 172. ISBN 8497612019.
- ↑ Josep Torner i Cubells. Notes històriques sobre a passió de Santa Eulàlia dins del Butlletí de l'arquebisbat de Barcelona (arxiu rtf)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 FORNELL MORODO, J. Santa Eulalia, patrona de Barcelona, dins del vol. VI de Barcelona, divulgación histórica. Barcelona, 1958. Aymá, editor.
- ↑ FABRE, J., HUERTAS, J.M. Tots els barris de Barcelona Vol. 3. Barcelona, 1976. Edicions 62 ISBN 84-297-1200-3
- ↑ AINAUD DE LASARTE, J.M. El obipo Frodoino restaurador de la Catedral de Barcelona, dins de Divulgación histórica de Barcelona Butlletí 639, Vol IX. Barcelona, 1957. Aymà editor.
- ↑ L'escultura de l'àngel, del segle XVII, obra de Felip Ros,es troba al Museu d'Història de Barcelona; una còpia en bronze està instal·lada en un nínxol al centre d'una de les cases de la plaça, presidint-la.
- ↑ J. Amades. Llegendes de Barcelona. Barcelona: Ed. 62, 1984, vol. 2, p. 395.
- ↑ J. Amades. Llegendes de Barcelona. Barcelona: Ed. 62, 1984, vol. 1, p. 658.
- ↑ En aquest lloc hi havia una capelleta de la santa perquè la torre del portal de la muralla més propera al mar era propietat del bisbe i, per a significar-ne la propietat, hi havia l'escultura de la santa. Arran d'això, el portal va ésser anomenat Portal de Santa Eulàlia i, en enderrocar-se la muralla i construir-se el nou casal, al segle XIX, s'hi instal·là, en record de la capella, l'escultura actual, obra d'Eduard Alentorn.
- ↑ J. Amades. Llegendes de Barcelona. Barcelona: Ed. 62, 1984, vol. 1, p. 236.
- ↑ «Comparació entre la iconografia de Santa Eulàlia de Barcelona i santa Eulàlia de Mèrida». [Consulta: 11 gener 2016].
Bibliografia
Juan FERRANDO ROIG: Iconografía de los santos. Barcelona: Omega, 1950.
Enllaços externs
- La història de santa Eulàlia a la patrologia tardoantiga - Narcís Amich Raurich, Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII)
- Transmissió de la història de santa Eulàlia a la Baixa Edat Mitjana - Pere Quer i Aiguadé, L'adaptació catalana de la Historia de Rebus Hispaniae de Rodrigo Jiménez de Rada: textos i transmissió (segle XIII-XV)
- Serra y Postius, Pedro. Trecenario de la insigne virgen e invencible martyr, la noble barcelonesa Sta. Eulalia (en castellà). Barcelona: Juan Jolis, 1746, p. [Consulta: 27 octubre 2013].