Euryanthe

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Euryanthe
Retrat de Carl Maria von Weber
Retrat de Carl Maria von Weber
Títol original: Euryanthe
Llengua original: Alemany
Música: Carl Maria von Weber
Llibret: Helmina von Chézy
Font literària: Lluita contra la injustícia en l'Edat Mitjana
Actes: tres
Època de composició: Romanticisme
Estrena: 25 d'octubre de 1823
Teatre: Teatre de Kärtnertor
Estrena a Catalunya: 5 de març de 1989, Palau de la Música Catalana (versió de concert)
Personatges:
  • Rei Lluís VI (baix)
  • Adolar, comte de Nevers (tenor)
  • Euryanthe de Savoia, la seva promesa (soprano)
  • Lysiart, comte de Forrest (baríton)
  • Englantina de Pulset, filla d'un insurrecte (mezzosoprano)
  • Rudolf (tenor)
  • Parella de nuvis, prínceps i princeses, cavallers, alabarders i escuders (cor)

Euryanthe és una òpera en tres actes del compositor alemany Carl Maria von Weber, estrenada el 25 d'octubre de 1823 al Teatre de Kärtnertor, en el qual s'han estrenat obres de molts compositors coneguts.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

En la cort del rei Lluís VI s'està festejant una victòria militar. El comte Adolar de Nevers sent nostàlgia per la seva promesa Euryanthe. Lysiart, el comte de Nevers, que està enamorat de Euryanthe, posa en dubte la fidelitat de totes les dones i inclús fa semblar sospitosa Euryanthe. Afirma que podria trencar la fidelitat d'Euryanthe i Adolar accepta l'aposta.

A Nevers, Euryanthe pensa en Adolar. Englantina, presonera per ser la filla d'un noble rebel, vessa el seu despit vers Euryanthe. Quan la troba sola en el jardí es dóna manya per sostreure-li un secret: Emma, la germana d'Adolar, se suïcidà, prenent el verí que guardava en un anell, en saber que el seu promès havia mort en la guerra. I ara el seu fantasma erra a la recerca del seu estimat, al que no podrà unir-se fins que les llàgrimes d'una dona innocent i desesperada es vessin sobre l'anell. Englantina trama la seva venjança: si revela el secret, confiat a Euryanthe perquè el guardes, podria apartar a aquesta del seu estimat.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Jardí del castell de Nevers. Lysiard es penedeix d'haver apostat la seva fortuna, doncs han fracassat tots els plans que ha traçat entorn Euryanthe. Quan arriba Englantina, s'amaga i veu com ella obre la tomba d'Emma i en treu un anell. Llavors Lysiard s'assabenta que Euryanthe ha trencat la promesa de guardar secret del suïcid d'Emma i prega a Englantina que l'ajudi a portar a terme els seus plans de venjança. En el palau del rei, Adolar i Euryanthe tornen a trobar-se. Però Lysiard es presenta davant de tothom, mostra l'anell i afirma que Euryanthe li ha donat com a prova del seu amor. Euryanthe afirma que és innocent, encara que reconeix que ha traït el secret d'Adolar. Aquest es nega a creu-re la seva promesa i com que ha perdut l'aposta, cedeix a Lysiard tota la seva fortuna.

Acte III[modifica | modifica el codi]

En un desolat paisatge rocós, Adolar es disposa a matar a Euryanthe. De sobte apareix una serp, i quan s'abalança sobre Adolar, Euryanthe s'interposa per a protegir-lo. Commogut per aquesta prova d'amor, Adolar li perdona la vida, encara que l'abandona enmig del bosc. Apareix el rei amb la seva companyia de caça, i amb les últimes forces que li'n resten, Euryanthe revel·la la traïció d'Englantina. El rei promet ajudar-la. Una plaça davant el castell de Nevers. L'errant Adolar arriba a les que foren les seves possessions, i quan és reconegut, un camperol el posa al corren de la intriga tramada per Englantina i Lysiard. Afegeix, a més, que la parella té la intenció de celebrar les seves noces. Quan arriba la cort nupcial, Adolar reta a dol a Lysiard. Però arriba el rei amb el fi de castigar Adolar, li anuncia que Euranthine acaba de morir. Sense reprimir la seva alegria, Englantina confessa tota la conjura, pel que Lysiard s'apressa a apunyalar-la. S'emporten pres al traïdor. Caçadors del rei acompanyen a escena a Euranthine, que no havia mort. Els dos amants es reconcilien i abracen en un arrel de felicitat. Quelcom li diu a Adolar que per fi el fantasma d'Emma ha trobat la pau.

Joies de principi a fi[modifica | modifica el codi]

"La música d'Euryanthe és encara molt poc coneguda i reconeguda. És sang per al cor (...) Una filera de joies brillants de principi a fi." Aquest judici emès el 1847 per Robert Schumann, contemporani de Weber, no ha variat en absolut quant a la incomprensió que encara avui dia cau sobre aquesta obra. La posterioritat no ha sabut apreciar la seva originalitat i l'ha degradat a mer antecedent de l'òpera de Richard Wagner Lohengrin.

El 1903, en ocasió del muntatge de l'Òpera en la Cort de Viena, Gustav Mahler assentà les bases del que seria la lectura racionalista d'Euryanthe, d'on s'eliminava tota la història del fantasma d'Emma. No fou fins a finals de la dècada de 1980 (Òpera Estatal de Berlín, 1986, amb direcció de Christian Pöppelreitier, i Òpera de Nuremberg, el 1991, amb direcció de Wolfgang Quete) o ja entrats la dècada de 1990 (Londres, posada en escena de Mark Edlar), quan una sèrie d'extraordinàries versions de l'òpera deixaren constància que Euryanthe és més que bona música per a un mal llibret i que el món que desplega el text, un consistent estudi psicològic, és la vegada reflex del món interior dels personatges.

Per a Weber era molt important la gradació de tons, que va del versallesc, galant i idíl·lic al demoníac. La música segueix de forma magistral el principi de la ironia dramàtica: quan els personatges encara se senten feliços i segurs, la música anuncia i avança els perills que s'acosten. El crític Adolphe Bernhard Marx (1795-1866) qualificà de "tret de geni" la marxa nupcial de l'acte III.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Euryanthe
  • Opera d'András Batta pàgs, 840-841. Editorial Könemann