Evocació
En el dret modern de la Corona d'Aragó (segle xv - principis segle XVIII) les evocacions eren tots aquells casos encara no resolts pels tribunals locals de primera instància de les batllies, les vegueries (i altres institucions) que passaven a ser assumits en segona instància per les reials audiències de cada estat de la Corona.[1] Els pretexts d'evocació es van idear amb la voluntat expressa de garantir la bona aplicació de la justícia i, a més, garantir la protecció dels litigants més desvalguts.[1]
Casos d'aplicació a Catalunya[modifica]
Cal especificar que la Reial Audiència de Catalunya també aplicava el terme als casos encara no iniciats pels tribunals inferiors ordinaris i se'ls s'apropiava, actuant per tant com a tribunal de primera instància. Fins i tot també s'anomenaven així, tot i que sense gaire raó, els casos originalment competents de l'Audiència (les "causes consistorials") i també els recorsos ordinaris i extraordinaris que es feien davant seu.[1]
- Els casos criminals o civils (aquestes havien de ser de més de 300 lliures) en què hi havia implicats pubills, vídues, pobres i altres persones miserables podien ser tractats per l'audiència reial ja en primera instància (tot i alguna comptada excepció).[1] Aquests termes s'interpretaven de manera àmplia: Per pubills s'interpretava els menors d'edat fins i tot tutelats; les vídues podien ser riques o pobres, o amb un marit inútil (o presoner en camp enemic, o bandejat, o condemnat a galeres), o fins i tot les dones que simplement vivien soles (això sí: aquestes "vídues" havien de ser sempre honestes i decents); sota la categoria de pobresa hi cabien no només els mendicants (els quals eren reconeguts mitjançant una informació sumària) sinó també els ordes religioses i els seus monestirs, així com qualsevol municipi del país en entendre-hi que hi vivien grans grups en pèssimes condicions; i sota la d'altres persones miserables s'hi comptaven els viatgers, els mercaders (sovint importunats per impostos i peatges mentre circulaven pel país), els pagesos, els estudiants, els disminuïts, les prostitutes, etc.[1]
- Qualsevol causa de més de 100 lliures, exceptuant les de les circumstàncies del punt anterior.[1]
- Totes les causes criminals de la vegueria a on estava l'Audiència (a Catalunya, doncs, la de Barcelona).[1]
- Els casos en què ambdues parts eren presents a la Cort o a la ciutat de Barcelona sempre que el judici no hagués començat ja en un altre tribunal inferior.[1]
- En primera instància aquells casos sobre privilegis reials i lletres de manutenència, o per defensar la jurisdicció del monarca, i els càstigs a un oficial del rei.[1]
- Els casos en què el jutge ordinari no tenia la força suficient per fer justícia perquè alguna de les parts era un magnat poderós o una ciutat.[1]
- En causes majors de 50 lliures en què en un contracte hom s'hagués compromès a renunciar al mateix fur sotmetent-se a algú altre.[1]
- Si hi havia dubtes fonamentats que el jutge ordinari no faria justícia.
- També era evocació qualsevol cas d'una jurisdicció baronial que hagués estat suspesa per abús del baró en qüestió, de la qual se'n feia càrrec la reial audiència.[1]
- Casos en què hi havia involucrades persones de l'estament noble o eclesiàstic.[1]
- Qualsevol conflicte de jurisdiccions, tant entre oficials reials, com entre aquests i els barons, o com entre barons.[1]
- Els casos criminals de delinqüents que havien actuat en diverses vegueries.[1]
- Els casos criminals en què el sospitós ja estava empresonat a Barcelona.[1]
- Els casos de vassalls que delinquien contra llur senyor.[1]
- Qualsevol cas en què havia calgut fer una crida pública i l'Audiència s'havia reservat expressament (tot i que aquesta evocació sempre fou considerada de dubtosa legalitat).[1]
- Qualsevol cas que s'estigués jutjant als tribunals ordinaris però que estigués directament relacionat amb un cas que ja estava sota la jurisdicció de l'Audiència.[1]