Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna (en ucraïnès: Revolyutiyna Povstans'ka Armiya Ukrayiny), també anomenat Exèrcit Negre, fou un grup armat d'anarquistes amb base majoritàriament ucraïnesa, formava part dels quatre exèrcits que participaren en la Guerra Civil Russa: l'Exèrcit Roig (format pels bolxevics), l'Exèrcit Blanc (format pels pro-occidentals, els conservadors i el menxevics) i l'Exèrcit Verd (formats pel nacionalistes).

No era pas un exèrcit gran, però fou molt important i perillós per la seva ferocitat en combat i rapidesa de moviment. Tot i que tan sols era un cos d'infanteria, recorria llargues distàncies a la mateixa velocitat que ho faria la cavalleria. Això li permetia atacar pels diversos flancs de l'enemic i retirar-se en un curt espai de temps, o atacar per sorpresa a la rereguarda enemiga després d'una aparent fugida. D'altra banda, com que l'Exèrcit Negre tenia un ampli suport social, no requeria importants despeses en infraestructures ni existia necessitat d'una organització brillant.

La seva tàctica més habitual consistia a atacar amb pocs combatents, colpejar amb contundència i desaparèixer, o fugir en mig de la batalla per, poques hores després, atacar la rereguarda enemiga, cosa que permetia tirar per terra la moral dels enemics.

En combats a camp obert era reconegut per la feresa dels seus homes, en la seva majoria camperols que arriscaven la vida en defensa de la seva terra amb més ímpetu que qualsevol altre grup de combatents; però aquesta faceta del combat era el seu punt feble, ja que en un combat contra forces organitzades s'evidenciaven les seves mancances.

Context històric[modifica | modifica el codi]

Quan triomfa la Revolució Russa al 1917, Ucraïna és un país molt diferent de la resta de les altres províncies russes. Es tractava d'un territori molt ric en recursos agrícoles, i en temps de guerra les seves fronteres van ser l'objecte del desig de les potències estrangeres: Alemanya, Imperi Austro-Hongarès, Imperi Otomà, Rússia i, fins i tot, França i Gran Bretanya, que veien al territori com una inesgotable font de provisions.

La mentalitat ucraïniana era distinta que la de la majoria de russos, ja que el temor a agressions externes i les contínues lluites frontereres van desenvolupar un corrent de pensament més centrat en l'individu que en el col·lectiu. El concepte d'individualitat era latent en els bel·licosos camperols, acostumats a defensar els seus camps de les tropes saquejadores que realitzaven incursions en operacions molt ràpides al seu territori per a aprovisionar-se, sense que l'exèrcit tsarista es preocupés especialment per defensar altra cosa que no fossin les fronteres de la regió.

La situació d'indefensió va desenvolupar un marcat esperit d'independència en la regió, i la poca estabilitat a curt o mitjà termini li llevava sentit a l'aparició de partits polítics, que mancaven d'un marc territorial en el qual implantar-se. En aquestes condicions, el que es va desenvolupar va ser un creixent sentiment nacionalista, l'objectiu del qual era crear un estat independent, és a dir un marc territorial.

Però a Ucraïna existia una majoria camperola acostumada a defensar-se pel seu compte, a ser agredida per diferents exèrcits en curt espai de temps i a treballar en conjunt amb altres camperols, fins a desenvolupar petits grups armats, especialitzats a defensar els poblats dels intrusos. Per a aquests camperols l'Estat era una instància ineludible, que periòdicament apareixia als camps en forma d'exèrcit per a quedar-se amb una part de la collita. També podia, l'Estat, aparèixer en forma de policia a qui emetés públicament alguna opinió contrària a la del tsar.

El nacionalisme era majoritari a la zona nord, mentre que al sud existia una majoria d'ideologia anarquista, amb forta influència comunista (no bolxevic).

Entre el desembre de 1917 i el gener de 1918 els escamots camperols van expulsar els grans propietaris de les seves zones d'influència, repartint i valorant les terres i les indústries.

Però el 3 de març de 1918 Lenin signa el Tractat de Brest-Litovsk, que permet a l'eix austroalemany ocupar Ucraïna. Immediatament les terres tornen als seus antics amos, els privilegis dels quals es reforcen amb la finalitat de mantenir la neutralitat de la regió mentre es prepara la tornada del tsar. Amb aquest fi es nomena l'ataman Pavló Skoropadskyi, un tsarista convençut, com cap de la Rada Suprema.

Els terratinents a qui es va restituir es van agrupar, amb el beneplàcit de la Rada, per a cobrar venjança sobre els insurrectes que els havien llevat les terres. La indiferència legal de la Rada era normal, tenint en compte que els insurrectes eren potencials rebels i havien de ser eliminats per a evitar la reedició del cas rus, si el tsar finalment tornava a Ucraïna.

A més de la repressió de l'Exèrcit Verd nacionalista, pagat pels terratinents i al servei de Kíev, els camperols van sofrir els flagells continus de les tropes d'ocupació alemanyes i austríaques. La pressió d'aquests diferents exèrcits va ser tan asfixiant sobre els camperols de sud del país que es van adherir a la revolució, que de la iniciativa comuna es plantejaren la possibilitats d'unir a tots els anarquistes.

Durant juny, juliol i agost de 1918, la repressió de la Rada ucraïnesa va ser sagnant i molts anarquistes van ser executats. En aquest punt és fonamental que els camperols s'uneixin entre si, car en cas contrari els més destacats activistes seran aniquilats i el moviment morirà.

La necessitat d'una certa unificació enfront de la inclement repressió, és el que duu els camperols de Gulài-Pole a organitzar-se entorn d'una idea política, que es desinteressa per complet i considera prescindibles aspectes com la classe no treballadora i els prejudicis nacionals, religiosos o polítics.

A Gulài-Pole, a l'estiu de 1918, per primera vegada els camperols anarquistes no es reuneixen per a plantejar un conflicte militar contra un exèrcit agressor, sinó per a prendre partit activament dins la guerra que havia de lliurar-se entre l'antitotalitarisme i els tirans de la Rada.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]