Experiment de Rosenhan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'experiment de Rosenhan va ser una prova sobre la validesa del diagnòstic psiquiàtric que va portar a terme David Rosenhan el 1972. Va ser publicat a la revista Science sota el títol "On being sane in insane places" ("Sobre estar assenyat en centres per bojos").

L'estudi de Rosenhan va consistir en dues parts. La primera va usar a col·laboradors sans o "pseudopacients", que havien de simular al·lucinacions sonores en un intent d'obtenir l'admissió en 12 hospitals psiquiàtrics de cinc estats dels Estats Units. La segona part consistia a demanar al personal de l'hospital psiquiàtric que detectés a pacients "falsos". En el primer cas, el personal del centre només va detectar a un pseudopacient, mentre que en el segon el personal va detectar un gran nombre de pacients reals com impostors. L'estudi està considerat com una important i influent crítica a la diagnosi psiquiàtrica.

L'estudi va concloure: "Sembla clar que no podem distingir el sa del boig en els manicomis" i també va il·lustrar els perills de la despersonalització i etiquetatge en les institucions psiquiàtriques. Es va suggerir que l'ús d'instal·lacions comunitàries per a la salut mental que es preocupessin de problemes específics més que d'assumptes psiquiàtrics podia ser una solució i va recomanar educar els treballadors per fer-los més conscients de la psicologia social implícita en aquestes instal·lacions.

L'experiment dels pseudopacients[modifica | modifica el codi]

Vuit "pseudopacients" asseguraven escoltar veus poc clares (les suposades veus eren únicament tres sons-paraules: "buit", "forat" i "sorolls sords"). Cap altre símptoma era simulat. Tots els pseudopacients van ser acceptats. Set d'ells van ser diagnosticats d'esquizofrènia, i l'últim de trastorn bipolar.

Pacients inexistents[modifica | modifica el codi]

En la segona part del seu estudi, Rosenhan es va adreçar a un centre que ja havia rebut els resultats del seu estudi, el personal del qual pensava que no cometria els errors comesos en les altres institucions. Rosenhan va assegurar que durant tres mesos, un o més pseudopacients intentarien adquirir l'admissió i que ells haurien de detectar els impostors. De 193 pacients, 41 van ser considerats impostors i més de 42 es van considerar sospitosos. En realitat, Rosenhan no va enviar pseudopacients i tots els que van ser considerats impostors eren pacients genuïns. Es va concloure que qualsevol procés de diagnòstic permet massa errors, així que no pot ser fidedigne. Estudis similars van trobar problemes idèntics.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]