Fèlix Millet i Maristany
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1903  Barcelona |
| Mort | 1967 (63/64 anys) Barcelona |
 1r President d'Òmnium Cultural | |
| 11 juliol 1961 – 1968 ← cap valor – Pau Riera i Sala → | |
| Dades personals | |
| Religió | Catolicisme |
| Activitat | |
| Ocupació | financer, mecenes, activista cultural |
| Família | |
| Fills | Fèlix Millet i Tusell, Joan Millet i Tusell, Francesc Xavier Millet i Tusell |
| Pare | Joan Millet i Pagès |
| Germans | Joan Millet i Maristany |
| Cronologia | |
| fundador
| |
Fèlix Millet i Maristany (Barcelona, 29 de desembre de 1903[1] – Barcelona, 23 de febrer de 1967)[2][3] fou un financer, mecenes i promotor cultural català.
Era fill de l'industrial cotoner Joan Millet i Pagès i d'Antònia Maristany i Colomé. Nebot del cofundador de l'Orfeó Català Lluís Millet. Treballà sempre al sector de les assegurances. El 1932 fou president de la Federació de Joves Cristians i director del diari democratacristià El Matí.[2][4] Quan esclatà la guerra civil espanyola, veient amenaçada la seva vida, va fugir de Catalunya. Marxà a Burgos i col·laborà amb el bàndol feixista.
El 1943 va fundar la Benèfica Minerva, que es dedicava clandestinament al mecenatge col·lectiu, i en la qual hi col·laborà l'advocat Pere Puig i Quintana, que llavors era la mà dreta de Millet.[5]
El 1947 Millet fou secretari de la Comissió Abat Oliba i president del consell d'administració del Banco Popular Español (fins a 1957)[2] i de la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros SA. Com accionista i president del Banco Popular, va fer desaparèixer la mentalitat comerciant i botiguera de l'entitat, lligada a la menestralia madrilenya, per convertir-lo en un banc modern.[6] Durant l'època de Millet el Banc passà de 200 milions a 5.000 milions de pessetes i arribà a ser vuitè banc d'Espanya, per la importància dels seus dipòsits.[6] A principis de 1957 la família Millet vengué la majoria de les accions del Banc i Fèlix Millet passà a ser President Honorari.[6]
El 1951 fou elegit president de l'Orfeó Català,[7] des d'on impulsà l'Obra del Ballet Popular. L'any 1961 va ser uns dels fundadors i el primer president d'Òmnium Cultural.[2]
Fou pare de Fèlix Millet i Tusell, fundador de la Fundació Orfeó Català i Palau de la Música Catalana el 1990 i president fins a ser-ne destituït el 2009 acusat de corrupció, de Joan Millet i Tusell, conseller de Banca Catalana, i de Xavier Millet i Tusell, candidat de Convergència i Unió a l'alcaldia de Barcelona el 1979.[8]
Referències[modifica]
- ↑ «Registre del naixement de Fèlix Millet i Maristany» (en castellà). FamilySearch, 29-12-1903. [Consulta: 21 juny 2022].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Cullell, Pere; Farràs, Andreu. L'oasi català. Barcelona: Planeta, 2001, p. 266.
- ↑ «Edición del viernes, 24 febrero 1967, página 26 - Hemeroteca - Lavanguardia.es». [Consulta: 23 juny 2022].
- ↑ «Fèlix Millet i Maristany». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ El País, 21/03/2002, Joan de Sagarra: Pere Puig i Quintana
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Francesc Cabana, Els grans bancs espanyols i llur penetració a Catalunya
- ↑ Roig i Rosich, Josep M. Història de l'Orfeó Català: moments cabdals del seu passat. L'Abadia de Montserrat, 1993, p. 141. ISBN 978-84-7826-405-6.
- ↑ «Estos son los ex directivos de Banca Catalana contra los que se ha dirigido la acción del fiscal». La Vanguardia, 10-07-1984, pp. 21-22.
Bibliografia[modifica]
- Albert Manent, Fèlix Millet i Maristany: líder cristià, financer, mecenes catalanista Premi Fundació Ramon Trias Fargas, Barcelona, Proa, 2003, 228 pàgines, ISBN 9788484376439
- Manuel Trallero Música celestial: Del mal anomenat cas Millet o cas Palau, Rosa Vents, 2012, 432 pàgines, ISBN 9788401388378
- Jesús Ynfante, La prodigiosa aventura del Opus Dei: génesis y desarollo de la santa mafia, España contemporánea, Ruedo ibérico, 1970, 452 pàgines
Enllaços externs[modifica]
- El mecenes de la postguerra Arxivat 2012-01-21 a Wayback Machine.
| Càrrecs públics | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Emilio González-Llana Fagoaga |
President del Banco Popular 1945-1956 |
Succeït per: Fernando Camacho Baños |
