Fèlix de Bilibio

Fèlix de Bilibio, o
Felices
	; San Felices, per Esteban de Ágreda, 1794 (Haro, Santo Tomás)
Biografia
Naixement	Félix, en castellà: Felices; 443 (Gregorià) ; Bilibio, avui Haro la Vieja (Haro, La Rioja)
Mort	540 (96/97 anys); Bilibio
Sepultura	Monestir de San Millán de Yuso (La Rioja)
Activitat
Lloc de treball	Riscos de Bilibio (es)
Ocupació	anacoreta, estilita
Alumnes	Emilià de la Cogolla
anacoreta
Celebració	Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, anglicanisme
Canonització	Antiga
Pelegrinatge	San Millán de la Cogolla, Haro
Festivitat	25 de juny (1 de febrer a Viana)
Iconografia	Túnica negra, amb llibre a la mà
Patró de	Haro (1644), Viana (Navarra)

Fèlix de Bilibio —San Felices (castellà)— (Bilibio, actual Haro la Vieja, Haro, la Rioja, ca. 443 - Monestir de San Millán de Suso, 574) va ser un eremita que va viure a les muntanyes de la Rioja. És venerat com a sant per l'Església catòlica i altres confessions cristianes.

Biografia[modifica]

Fèlix nasqué cap al 443,^[1] i es retirà a fer vida eremítica als Riscos de Bilibio, prop d'Haro, i hi adquirí fama de santedat. En 493 hi anà a trobar-lo Emilià de la Cogolla, que volia fer com ell i el prengué com a mestre, vivint amb ell tres anys, fins que marxà a la zona de l'actual San Millán de la Cogolla. Fèlix continuà a Bilibio fins a la seva mort, en 520. Hi fou sebollit, fins que en 1090 les seves restes foren portades al Monestir de San Millán de Yuso.

Veneració[modifica]

En 1052 Garcia Sanxes III de Pamplona va consagrar el monestir de Santa María la Real de Nájera i volgué portar-hi restes de diversos sants. Va obtenir el permís del bisbe d'Àlaba per dur-se de Bilibio les restes de Fèlix, i el mateix rei s'hi adreçà per fer-ne el trasllat. En fer obrir la tomba del sant als Riscos de Bilibio, el bisbe sentí que se li torçava la boca i es desfermà una gran tempesta: s'interpretà el fet com que el cel s'oposava a la translació i el seguici marxà sense les restes.^[2]

Poc després de la conquesta de Toledo (1085, l'abat Blas de San Millán, considerant que a la muntanya no podia rebre el culte merescut, decidí portarl les relíquies de Fèlix al seu monestir, perquè fossin amb les del seu deixeble Emilià. En 1090, donà el seu permís el rei Alfons VI de Castella, senyor del castell de Bilibio, fent-se'n el trasllat en 6 de novembre del mateix any. Les restes es col·locaren, ja el monestir de San Millán de Yuso, en una arca d'argent repussada i amb plaques d'ivori tallades, anomenada Arca de San Felices, avui mostrada al museu del monestir de San Millán de Yuso.

Se li atribuïren molts miracles i fou proclamat patró d'Haro en 1644, com també de Viana (s'hi celebra l'1 de febrer). En 1655, a Haro es constituí la Cofraría de San Felices, encara en actiu.

Notes[modifica]

↑ Alfonso Verde. Felices el Anacoreta, p. 60: la biografia escrita per Brauli de Saragossa diu que va trobar-se amb Emilià quan aquest tenia 20 anys i Fèlix 50, i que fou en 473.
↑ Hergueta y Martín, Domingo. Noticias históricas de la muy noble y muy leal ciudad de Haro. Logroño: Ochoa, 1979. "V, Traslación de las reliquias de San Felices desde el castillo de Bilibio al Monasterio de San Millán de la Cogolla en 1090".