Faetont

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La caiguda de Faetont, relleu en marbre de Simone Mosca, Museu Bode, Berlín

Segons la mitologia grega, Faetont o Faetó fou un heroi, fill d'Apol·lo i de Clímene (encara que Mèrops va ésser, posteriorment, el seu pare adoptiu).

Un dia, Faetó presumía de que el Déu-sol era el seu pare, i els seus amics (entre ells Èpaf, rei d'Egipte) ho posaven en dubte, el noi va acudir a Apol·lo perquè, si de debò era el seu pare, li concedís un do. El déu va fer el jurament solemne que així seria, i el jove li demanà que el deixés conduir per un dia el carro del sol. Apol·lo no el va poder dissuadir, i així hagué de permetre que l'endemà al matí Faetó va conduir el seu carro. Però, quan els cavalls s'adonaren que no duien l'auriga habitual, es van desbocar i sortiren de la ruta, i el jove no sabia com dominar-los. Els tombs de l'astre amunt i avall van causar grans trasbalsos al cel i a la terra, Faetó es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls blancs que tiraven del carro. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va refredar. Després va baixar massa, i la vegetació es va assecar i es va cremar. Faetó va convertir accidentalment en desert la major part d'Àfrica, cremant la pell dels etíops fins a tornar-la negra, fins que Zeus va fulminar Faetó amb els seus llamps abans que quedés destruït tot l'univers. Algunes conseqüències d'aquest viatge són la diversitat de temperatures i vegetació terrestres.

El seu cos va caure al riu Erídan, on fou enterrat per les nimfes (Eurípides, però, el salva en una altra versió de la història).

El mite serveix per explicar també el fenomen de les estrelles o cossos celestes que semblen caure a la Terra, igual que Faetó va caure del carro solar. Una estrella caiguda seria llavors per causa de l'orgull, mite recurrent en diverses cultures, inclosa la cristiana (amb els dimonis caiguts, especialment Llucifer).

La llegenda de Faetó ha estat àmpliament representada en obres pictòriques i musicals, especialment a partir del Barroc, ressaltant el seu component tràgic.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Faetont
  • Grimalt, Pierre: Diccionari de Mitologia Grega i Romana. Edicions de 1984. Barcelona, Febrer de 2008. ISBN 978-84-96061-97-2, plana 192.
  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, octubre del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 92.