Fagot

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dos fagots.
Rang de l'instrument.
Escala cromàtica.

El fagot és un instrument musical aeròfon que pertany a la família de l'oboè; per tant, un instrument de vent-fusta amb una llengüeta doble a l'embocadura. Fent la comparança amb la veu humana, si l'oboè és la soprano, el fagot seria el tenor de la família.

Història[modifica | modifica el codi]

Precedents[modifica | modifica el codi]

Com succeeix amb altres instruments, el fagot compta amb precedents força antics. El músics romans van ampliar les possibilitat de l'aulos (una espècie d'oboè en la seva part greu, amb un instrument anomenat tíbia bassa.

Entre les diferents hipòtesis sorgides per explicar els inicis d'aquest instrument n'hi ha que atribueixen el seu invent a un canonge de Ferrara, Afranio Teseo, nascut a Pavia cap al 1495, i sembla que es va inspirar en una mena de cornamusa serbo-croata alimentada per manxes laterals. D'altra banda Curt Sachs, el famós organòleg, nega que el fagot derivi d'un tipus de bombarda italiana del segle XVI.

Segles XVI-XVII[modifica | modifica el codi]

La seva aparició als tractats teòrics dels segles XVI i XVII és molt freqüent, ja sigui citat com a dolçaina o com a fagot. Així, Lodovico Zacconi (Prattica di musica, 1596-1619), Pietro Cerone (El Melopeo y maestro 1613), Michael Praetorius (Syntagma musicum, 1615-1619) i Marin Meresenne (Harmonie Universelle, 1636-1637) van mostrar el seu interès per aquest greu instrument, en especial Meresenne, que recull en la seva obra un fagot bastant evolucionat i ja equipat amb tres claus. Cap al 1620 apareix un altre membre de la família, un instrument més greu anomenat contrafagot, que pot sonar una octava més baixa.

El fagot, que inicialment va rebre a Espanya el nom de baixó per analogia amb aquest instrument al qual venia a substituir, es va anar consolidant durant els segles XVII i XVIII. Inicialment es feia servir fonamentalment en la música religiosa, reforçant les veus dels cantors, però més tard s'estendria el seu ús en altres àmbits musicals. Les obres de Castelli (1621), Marini (1626), Selma i Salaverde (1638), Valentini (1639) i Bertali (1645) testifiquen l'interès dels músics de l'època, com també ho va fer Heinrich Schütz, que en la seva Simphoniae sacrae (1629) li va donar un tracte particular.

Segle XVIII[modifica | modifica el codi]

Durant el segle XVIII va seguir evolucionant fins a consolidar-se com un instrument orquestral i com un dels escollits en els concerts per a solista; n'hi ha prou en recordar el gran nombre de concerts que Vivaldi va compondre per a fagot. Més endavant el seu timbre profund i ombrívol va ser protagonista dels excel·lents concerts compostos per Mozart i Weber. També cal destacar el concert que compongué el Pare Anselm Viola (1738-1798), monjo del Monestir de Montserrat, conegut tant per les seves obres com pel fet d'haver estat mestre de Ferran Sors, i el concert per a dos fagots i orquestra que deixà escrit Carles Baguer. Ambdues obres -juntament amb altres notícies- semblen testimoniar l'estima que es tenia pel fagot com a instrument solista a Catalunya a finals del segle XVIII i principis del XIX.

La forma de l'instrument es va mantenir sense massa canvis fins a mitjans del segle XVIII. Posteriorment una sèrie de modificacions el farien evolucionar d'una manera considerable. El fagot construït per Brujin cap el 1730 tenia quatre claus; aquesta data és qüestionada per altres autors que opinen que l'exemplar de Brujin data de 1751. El 1760 l'artesà anglès Kusder li va afegir una clau més, i el nombre de claus es va anar incrementant de manera paral·lela al seu desenvolupament.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

A començaments del segle XIX el fagot destacava per la nitidesa del seu so i el seu ample registre. Les característiques amb què avui coneixem l'instrument són conseqüència bàsicament de les aportacions dutes a terme entre 1820 i 1830 per Jean Nicolas Savary, les millores del qual es van veure reforçades per la incorporació del sistema de claus de Theobald Böhm, que l'artesà Triebert va adaptar al fagot l'any 1855. Culminant el desenvolupament de l'instrument cal destacar l'aportació del cèlebre constructor Johann Adam Hecker (1812-1877), que va introduir diverses solucions tècniques que va publicar en un tractat, editat el 1899.

Descripció de l'instrument[modifica | modifica el codi]

Canya sonora de l'instrument.

Les parts de l'instrument:

  • tudell
  • cèrcol d'unió
  • campana
  • cos central
  • suport del polze
  • topall inferior
  • secció final

Fagot2.jpg

Fagotistes famosos[modifica | modifica el codi]

Edgar Degas: L'Orchestre de l'Opéra
  • Désiré-Hippolyte Dihau del qual hi ha un quadre de Degas de 1870.
  • Barón von Duernitz. per al qual Mozart va compondre el Concert per a fagot.
  • Georg Friedrich Brandt.
  • Hugo Burghauser.
  • Étienne Ozi (1754–1813): fagotista, compositor, pedagog
  • Carl Almenräder (1786–1843): dissenyador d'instruments, fagotista i compositor
  • Louis Marie Eugène Jancourt (1815–1900): dissenyador d'instruments, fagotista, compositor i pedagog.
  • Julius Weissenborn (1837-1888):fagotista, compositor i pedagog.
  • Archie Camden (1888–1979): fagotista i pedagog.
  • Simon Kovar (1890–1970): fagotista, pedagog i arrenjador.
  • Sol Schoenbach (1915–1999): fagotista i pedagog.
  • Leonard Sharrow (1915–2004): fagotista i pedagog.
  • Maurice Allard (1923): fagotista i arranjador.
  • Sherman Walt (1923-1989): fagotista, pedagog, solista de la Boston Symphony Orchestra entre 1953 i 1989.
  • Mordechai Rechtman (1925–): fagotista, pedagog, arranjador i director. Solista de la Israel Philharmonic durant 45 anys.
  • Bernard Garfield (1928–): fagotista, pedagog, solista de la Philadelphia Orchestra de 1957–2000.
  • William Waterhouse (1931–): pedagog, fagotista a la Royal Northern College of Music
  • Walter Ritchie (1936–): pedagog, fagotista a Los Angeles Philharmonic Orchestra
  • Milan Turkovic
  • Klaus Thunemann
  • György Lakatos

Audicions[modifica | modifica el codi]

A espectrograma del do en 4 octaves.
Exemples de tècnica de l'instrument:
Col·lecció d'exemples de rangs i tècniques del fagot.
Solos:
Música d'Ensemble:

Obres per a fagot[modifica | modifica el codi]

Barroc[modifica | modifica el codi]

Classicisme[modifica | modifica el codi]

1r moviment del concert per a fagot en Sib de Mozart (Allegro).

Romanticisme[modifica | modifica el codi]

  • Carl Maria von Weber, Andante e rondo ungarese en do menor, op. 35 / Concert per a fagot en Fa M, op. 75

Contemporània[modifica | modifica el codi]

Fragments de música destacats[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Josep Casadellà i Cunillera Anàlisi física del so del fagot Barcelona: Generalitat de Catalunya-CIRIT, 2006

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fagot Modifica l'enllaç a Wikidata