Fagot

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'instrument musicalFagot
Dos fagots.
Tipusoboès simples de tub cònic, instrument de vent de fusta i instrument aeròfon de llengüeta doble Modifica el valor a Wikidata
Classificació Hornbostel-Sachs422.112-71 Modifica el valor a Wikidata
Tessitura

Mostra d'àudio
Modifica el valor a Wikidata
Professió artísticafagotista Modifica el valor a Wikidata
Escala cromàtica.

El fagot és un instrument musical aeròfon que pertany a la família de l'oboè; per tant, és un instrument de vent de fusta amb una llengüeta doble a l'embocadura. Fent la comparança amb la veu humana, si l'oboè és la soprano, el fagot seria el tenor de la família.

Història[modifica]

Precedents[modifica]

Com succeeix amb altres instruments, el fagot compta amb precedents força antics. El músics romans van ampliar les possibilitats de l'aulos (una espècie d'oboè en la seva part greu, amb un instrument anomenat tíbia bassa).

Entre les diferents hipòtesis sorgides per explicar els inicis d'aquest instrument n'hi ha que atribueixen el seu invent a un canonge de Ferrara, Afranio Teseo, nascut a Pavia cap al 1495, i sembla que es va inspirar en una mena de cornamusa serbo-croata alimentada per manxes laterals. D'altra banda Curt Sachs, el famós organòleg, nega que el fagot derivi d'un tipus de bombarda italiana del segle xvi.

Segles xvi-xvii[modifica]

Ja és descrit sovint als tractats teòrics dels segles xvi i xvii, ja sigui citat com a dolçaina o com a fagot. Així, Lodovico Zacconi (Prattica di musica, 1596-1619), Pietro Cerone (El Melopeo y maestro 1613), Michael Praetorius (Syntagma musicum, 1615-1619) i Marin Mersenne (Harmonie Universelle, 1636-1637) es van interessar per a aquest greu instrument, en especial Mersenne, que recull en la seva obra un fagot bastant evolucionat i ja equipat amb tres claus.[1][2][2] Cap al 1620 apareix un altre membre de la família, un instrument més greu anomenat contrafagot, que pot sonar una octava més baixa.

El fagot, que inicialment va rebre a Espanya el nom de baixó per analogia amb aquest instrument que substituïa, es va consolidar durant els segles xvii i xviii. Inicialment es feia servir en la música religiosa, en la qual reforçava les veus dels cantors, però més tard es va fer servir en altres àmbits musicals. Les obres de Castelli (1621), Biagio Marini (1626), Selma i Salaverde (1638), Valentini (1639) i Bertali (1645) testifiquen l'interès dels músics de l'època, com també ho va fer Heinrich Schütz, que en la seva Simphoniae sacrae (1629) li va donar un tracte particular.

Segle xviii[modifica]

Durant el segle xviii va seguir evolucionant fins a consolidar-se com un instrument orquestral i com un dels escollits en els concerts per a solista; n'hi ha prou en recordar el gran nombre de concerts que Vivaldi va compondre per a fagot. Més endavant el seu timbre profund i ombrívol va ser protagonista dels excel·lents concerts compostos per Mozart i Weber. També cal destacar el concert que compongué el Pare Anselm Viola (1738-1798), monjo del Monestir de Montserrat, conegut tant per les seves obres com pel fet d'haver estat mestre de Ferran Sors, i el concert per a dos fagots i orquestra que deixà escrit Carles Baguer. Ambdues obres -juntament amb altres notícies- semblen testimoniar l'estima que es tenia pel fagot com a instrument solista a Catalunya al pas del segle xviii i cap al segle xix.

La forma de l'instrument es va mantenir sense massa canvis fins a mitjan del segle xviii. Posteriorment va evolucionar d'una manera considerable. El fagot construït per Brujin cap al 1730 tenia quatre claus; aquesta data és qüestionada per altres autors que opinen que l'exemplar de Brujin data de 1751. El 1760 l'artesà anglès Kusder li va afegir una clau més, i el nombre de claus es va incrementar de manera paral·lela al seu desenvolupament.

Segle xix[modifica]

A començaments del segle xix el fagot destacava per la nitidesa del so i un ample registre. Les característiques amb què avui coneixem l'instrument són conseqüència bàsicament de les aportacions dutes a terme entre 1820 i 1830 per Jean Nicolas Savary, les millores del qual es van veure reforçades per la incorporació del sistema de claus de Theobald Böhm, que l'artesà Triebert va adaptar al fagot l'any 1855. Culminant el desenvolupament de l'instrument cal destacar l'aportació del cèlebre constructor Johann Adam Hecker (1812-1877), que va introduir diverses solucions tècniques que va publicar en un tractat, editat el 1899.

Descripció de l'instrument[modifica]

Canya sonora de l'instrument.

Les parts de l'instrument:

  • tudell
  • cèrcol d'unió
  • campana
  • cos central
  • suport del polze
  • topall inferior
  • secció final

Fagotistes famosos[modifica]

Edgar Degas: L'Orchestre de l'Opéra
  • Désiré-Hippolyte Dihau del qual hi ha un quadre de Degas de 1870.
  • Barón von Duernitz. per al qual Mozart va compondre el Concert per a fagot.
  • Georg Friedrich Brandt.
  • Hugo Burghauser.
  • Étienne Ozi (1754–1813): fagotista, compositor, pedagog
  • Carl Almenräder (1786–1843): dissenyador d'instruments, fagotista i compositor
  • Louis Marie Eugène Jancourt (1815–1900): dissenyador d'instruments, fagotista, compositor i pedagog.
  • Julius Weissenborn (1837-1888):fagotista, compositor i pedagog.
  • Archie Camden (1888–1979): fagotista i pedagog.
  • Simon Kovar (1890–1970): fagotista, pedagog i arrenjador.
  • Sol Israel Schoenbach (1915–1999): fagotista i pedagog.
  • Leonard Sharrow (1915–2004): fagotista i pedagog.
  • Maurice Allard (1923): fagotista i arranjador.
  • Sherman Abbott Walt (1923-1989): fagotista, pedagog, solista de la Boston Symphony Orchestra entre 1953 i 1989.
  • Mordechai Rechtman (1925–): fagotista, pedagog, arranjador i director. Solista de la Israel Philharmonic durant 45 anys.
  • Bernard Garfield (1928–): fagotista, pedagog, solista de la Philadelphia Orchestra de 1957–2000.
  • William Waterhouse (1931–): pedagog, fagotista a la Royal Northern College of Music
  • Walter Ritchie (1936–): pedagog, fagotista a Los Angeles Philharmonic Orchestra
  • Milan Turkovic
  • Klaus Thunemann
  • György Lakatos

Audicions[modifica]

A espectrograma del do en 4 octaves.
Exemples de tècnica de l'instrument:
Col·lecció d'exemples de rangs i tècniques del fagot.
Solos:
Música d'Ensemble:

Obres per a fagot[modifica]

Barroc[modifica]

Classicisme[modifica]

1r moviment del concert per a fagot en Sib de Mozart (Allegro).

Romanticisme[modifica]

  • Carl Maria von Weber, Andante e rondo ungarese en do menor, op. 35 / Concert per a fagot en Fa M, op. 75

Contemporània[modifica]

Fragments de música destacats[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Mersenne, M. Traité de l'harmonie universelle... (en francès). G. Baudry, 1627 [Consulta: 2 maig 2022]. 
  2. ↑ 2,0 2,1 Carroll, P. Baroque Woodwind Instruments: A Guide to Their History, Repertoire and Basic Technique. Taylor & Francis, 2017, p. 13. ISBN 978-1-351-57466-2 [Consulta: 2 maig 2022]. 

Bibliografia[modifica]

  • Josep Casadellà i Cunillera Anàlisi física del so del fagot Barcelona: Generalitat de Catalunya-CIRIT, 2006

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fagot

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fagot&oldid=33255560»