Falcó grifó

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'ocell. Per l'animal fabulós de la mitologia, vegeu grifó, i per la raça de gos, vegeu la secció "genètica" sota raça de gos
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Falcó grifó
Falco rusticolus white cropped.jpg
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Falconiformes
Família: Falconidae
Gènere: Falco
Espècie: F. rusticolus
Nom binomial
Falco rusticolus
Naumann, 1771
Falco rusticolus- Museu de Tolosa

El grifó o falcó grifó (Falco rusticolus) és un ocell de l'ordre dels Falconiformes i de la família dels falcònids (Falconidae). És el més septentrional dels falcons i, com a tal, és excepcional als països catalans,[1] on se'l coneix més aviat en captivitat, en el seu ús en la falconeria.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Aquest ocell és el més gran de totes les espècies de falcó, similar en grandària amb les espècies més grans d'aligot (gènere Buteo). El mascle fa fins a 60cm de longitud, pesa fins a 1.350 g. i té una envergadura que arriba fins a 130 cm. La femella, com és normal en les aus rapinyaires, és més gran que el mascle, amb una longitud de fins a 65 cm, un pes de fins a 2.100 g. i una envergadura que arriba fins a 160 cm.

En línies generals, el grifó és semblant a un falcó pelegrí de gran mida, però té una sèrie de característiques que el diferencien notòriament del pelegrí: en primer lloc els colors i les taques bigoteres (característica de tots els falcònids) resulten més escampats que en els seus parents més meridionals. Les ales d'un grifó són més curtes que les d'un pelegrí, i la cua és més llarga. La varietat gris del grifó es distingeix del falcó pelegrí per les ratlles de color crema al clatell i en la coroneta i per l'absència d'una ratlla malar. La varietat blanca del grifó no es pot confondre amb cap altra espècie de falcó, ja que és l'única espècie de falcó predominantment blanc. En els tractats medievals de falconeria e castellà, aquesta varietat blanca era coneguda com "fino de Noruega".

Comparteix les característiques de la resta de la família: ales llargues i triangulars, tarsos (potes per sota de la tíbia) nus coberts d'escates, ventre clar i barres de taques fosques en la seva etapa adulta, iris fosc, cere (part carnosa a la base del bec) groga, bigoteres i un bec ganxut amb "dent" que li permet rematar les seves preses. En canvi, igual que amb moltes altres espècies de climes freds, aquests falcons són notòriament més grans i forts que els seus parents del sud.

Una altra característica notable és que aquestes aus estan adaptades tant per a la caça en l'aire com a terra, en contrast amb el pelegrí que només caça preses en vol. Per això les urpes resulten més romes i potents que les del seu parent del sud, ja que la caça en sòl requereix aquest tipus d'especialització. Igual que tots els membres de la família, remata les seves preses mitjançant una cornada del seu bec ganxut al clatell.

Subespècies[modifica | modifica el codi]

No es coneixen subespècies, tot i que el plomatge sembla ser molt variable en aquesta espècie; el seu color pot variar des de predominantment blanc fins a gairebé negre. Les poblacions de Grenlàndia solen tenir plomatge blanc amb pintes fosques sobre les ales, mentre els d'Euràsia solen ser grisos.

Dieta[modifica | modifica el codi]

El grifó s'alimenta de mamífers i altres ocells. És predador hàbil i vola fins que veu una presa per atacar. Mata la majoria de les seves preses en terra, fins i tot si les captura primer en vol. Les seves preses aviàries solen ser gal·liformes o gallinàcies de muntanya de tipus Lagopus, gavines, ocells de ribera o limícoles i moixons (passeriformes), però a vegades arriben a caçar altres ocells rapinyaires. Les seves preses mamíferes també varien molt de mida, des de les musaranyes fins a les marmotes (les quals poden pesar fins a tres vegades més que el falcó). El grifó també s'alimenta de carronya, però molt ocasionalment.

Reproducció, cicle vital i longevitat[modifica | modifica el codi]

Els únics depredadors naturals del grifó són l'àguila daurada, tot i que els atacs són molt poc freqüents, i el corb, que només constitueix un perill per als seus pollets o per als seus ous. En realitat el major perill per a aquesta espècie són els humans, ja sigui per accident o intencionadament. Els grifons que sobreviuen i arriben a la maduresa normalment arriben a entre nou a dotze anys.

Ús a la falconeria[modifica | modifica el codi]

A l'edat mitjana el grifó era considerat «l'au del rei». Per la seva raresa i per les dificultats en aconseguir-lo, els grifons només eren assequible a reis i gentilhomes adinerats. Fins i tot avui, els grifons són ocells tan altament valorats i buscats que els seus amos o avicultors els amaguen per evitar robatoris.

Cultura i folklore[modifica | modifica el codi]

En les representacions catòliques de l'edat mitjana, el griu encarnava valors positius.[2]

En el primer vers del poema Les conquérants (del poemari Les Trophées), el poeta francès d'origen cubà José María de Heredia (1842-1905) compara els conqueridors espanyols i els seus viatges cap a les Amèriques amb un primer vol de joves grifons quan abandonen el seu niu natal.

El grifó és l'ocell emblemàtic d'Islàndia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Grifó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Interpretació dels capitells romànics». Romànic Obert. [Consulta: 11 gener 2014].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Aquesta no és una llista dels llibres que s'han usat per a elaborar aquesta pàgina, sinó dues de les guies de camp d'ocells d'Europa més completes en català, on es pot llegir uns paràgrafs sobre aquest ocell.

  • Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P.A.D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció al català i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe) coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Dibuixants no indicats. Barcelona: Edicions Omega, 1995, p. 109-110.
  • Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció al català de l'anglès i adaptació per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Dibuixants no indicats. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 164.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Falcó grifó