Fandango

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fandango a la primera dècada del segle XIX

El fandango és un ball de parella de ritme ternari, improvisada i mai coreografiada (excepte el fandango pollencí). Va desaparèixer com a ball tradicional als principis del segle XX, però va continuar, per una banda, essent estudiat a l'escola bolera i per altra a la memòria de la gent gran, que ha aconseguit fer-la renéixer un segle després. El fandango mallorquí és un ball lent i relaxant que es combina molt bé amb l'aprenentatge de la jota.[1][2]


Té uns orígens en el pas els segle XVII i ja molt arrelat al XVIII.[3] El Diccionari d'Autoritats de 1735 defineix el fandango com el ball introduït pels que han estat en els regnes de "Índies, que se sent el seu so d'uns motius molt alegres i festius". Ja en el 1779 el comte de Noroña en els seus poemes burlescos "La Quincaida" anomena el fandango com a fet "agitanat" i també anomena les "malagueñas". Per altra banda, en el 1812 la premsa de Barcelona xerra d'un "minué afandangado" i un altre "minué abolerado". Aquestes dates, que justifiquen més d'un segle, es podrien resumir i pensar que el fandango podia sorgir en l'ambient teatral-tonadiller, que seria el fet més palpable de la seva introducció al poble.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jota i fandango (català)
  2. «L'escola bolera». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 31 d'octubre 2012].
  3. Els nostres balls populars (III): Experiències d'un ballador de Pito Costa, a Menorca.info, Consell de Menorca, 21 de gener de 2008. (català)