Farnaces II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Farnaces II del Pont i I del Bòsfor (grec antic Φαρνάκης, Pharnakēs, llatí: Pharnaces) fou rei del Pont i del Bòsfor Cimmeri.

Era fill de Mitridates VI Eupator (Mitridates el Gran) que el va designar el seu successor i el va tractar (segons Appià) amb la màxima distinció, tot i que no apareix esmentat fins al final de la vida del rei.

El 63 aC el vell rei era al Bòsfor Cimmeri i preparava una nova guerra contra Roma que havia de portar la lluita a Europa; Farnaces va aprofitar el descontentament que això creava entre les tropes reunides per la guerra, per conspirar contra la vida del seu pare; el complot fou descobert però l'exèrcit li va donar suport i es va revoltar al seu favor. Farnaces fou proclamat rei pels soldats, i Mitridates es va suïcidar.

Immediatament Farnaces va enviar una ambaixada a Gneu Pompeu que era a Síria, i li va oferir la seva submissió, i hostatges en garantia de fidelitat, i va enviar el cos del seu pare a Sinope per posar-lo a la disposició del general romà. Pompeu va acceptar i li va reconèixer el regne del Bòsfor Cimmeri amb els títols d'amic i aliat de Roma. Durant un temps sembla que Farnaces va romandre satisfet amb la seva situació. El esdeveniments del regne en el següents anys no es coneixen, excepte que va tenir bones relacions amb alguns grups escites de la rodalia i en canvi va fer la guerra contra d'altres.

Al cap d'un temps van esclatar diferencies amb els romans. Farnaces va atacar la ciutat independent de Fanagòria (que Pompeu havia exclòs expressament del regne concedit a Farnaces) que fou sotmesa (probablement el 50 aC). Una mica després va esclatar la guerra civil a Roma entre Juli Cèsar i Gneu Pompeu, i Farnaces va aprofitar per apoderar-se quasi be sense oposició de la Còlquida i l'Armènia Menor (48 aC). Deiotarus II, el rei gàlata que governava Armènia Menor va demanar ajut a Domici Calví, lloctinent de Cèsar a Àsia, suport que li fou concedit, però el general romà i les forces de Deiotarus foren derrotades completament per Farnaces prop de Nicòpolis a Armènia i així Farnaces va poder ocupar tot el Pont, incloent les ciutats d'Amisos i Sinope, i es va proclamar rei (Farnaces II).

Havia deixat el govern del Bòsfor a Asandre, que en la seva absència es va revoltar; Farnaces va decidir anar a combatre al rebel, però llavors es va assabentar que s'acostava al Pont el mateix Juli Cèsar. Farnaces va intentar una conciliació i li va enviar missatges de pau i ofertes de submissió, però Cèsar va operar amb gran rapidesa i es va fer inevitable una batalla, que es va lliurar al costat de Zela, en la que el rei pòntic fou derrotat decisivament.

Farnaces es va escapar amb problemes cap a Sinope amb un reduït cos de cavallers. De Sinope va anar per mar al Bòsfor on va poder reunir un exèrcit d'escites i sàrmates amb els que va recuperar les ciutats de Teodòsia i Panticapeum, però finalment fou derrotat i mort per Asandre (vers 47 aC o 46 aC). Appià diu que va morir lluitant amb valentia i Dió Cassi diu que fou fet presoner i executat.

Tenia quan va morir al tomb de 50 anys i segons Appià havia regnat uns 16 anys. Va deixar diversos fills, entre els quals un de nom Darios que Appià diu que per un temps Marc Antoni va poder establir com a rei del Pont (39 aC a 37 aC). La seva filla Dinamis es va casar amb Polemó I del Pont i del Bòsfor.