Febre hemorràgica de l'Ebola

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
febre hemorrágica de l'Ebola
Classificació i recursos externs

Dues infermeres atenent al pacient número 3 de febre hemorràgica de l'Ebola (1976)
CIM-10 A98.4
CIM-9 065.8
DiseasesDB 18043
MedlinePlus 001339
eMedicine med/626
MeSH D019142

La febre hemorràgica de l'Ebola o l'infecció pel virus de l'Ebola és una febre hemorràgica vírica altament contagiosa i mortal que pot ser causada per qualsevol dels cinc tipus de virus d'Ebola coneguts. Aquestes cinc espècies han estat identificades com: Bundibugyo ebolavirus (BDBV), Reston ebolavirus (RESTV), Suen ebolavirus (SUDV), Taï Forest ebolavirus (TAFV) i Zaire ebolavirus (ZEBOV). Aquesta malaltia és comuna a l'Àfrica, on és important estar informat sobre qualsevol brot que pugui succeir per tal de reduir el risc d'infecció.

El primer brot documentat d'Ebola va succeir el 1976 en l'antic Zaire (actualment República Democràtica del Congo), on es van detectar 318 casos i 280 morts amb una taxa de mortalitat del 88%.[1] Aquest brot va ser causat pel virus Ebola-Zaire, una de les soques més epidèmiques i mortals de la història. Els brots de les febres hemorràgiques virals tenen una taxa de mortalitat de fins al 90%.[2]

Símptomes[modifica | modifica el codi]

Micrografia electrònica del virus de l'Ebola
Diagrama dels símptomes de la febre hemorràgica de l'Ebola.[3]

El període d'incubació varia de 2 a 21 dies, tot i que durant aquest temps el pacient no pot transmetre la malaltia (la transmissió comença amb els primers símptomes).[1] Els símptomes clínics són molt similars als símptomes de la febre de Marburg. Les diferències en la gravetat de la malaltia i la taxa de mortalitat en els brots epidèmics a diverses regions estan associades amb les diferències biològiques i antigèniques entre les soques del virus. La malaltia comença amb una forta sensació de debilitat, mal de cap intens, dolors musculars, diarrea, dolor abdominal, mal de coll. Posteriorment hi ha una tos seca, erupcions cutànies, dolors punxants al pit i es desenvolupen signes de deshidratació; en alguns casos s'arriben a hemorràgies internes i externes.[1]

En l'estudi de la sang es detecten símptomes de leucocitosi neutrofílica, trombocitopènia i anèmia. La mort es produeix en general en la segona setmana de la malaltia a causa d'hemorràgia i xoc.

Diagnòstic[modifica | modifica el codi]

El reconeixement es basa en estudis epidemiològics (romandre a una àrea endèmica, amb el contacte amb el pacient, entre altres) i els símptomes clínics característics. Proves de laboratori especialitzades detecten antigens específics i/o gens del virus. Els anticossos contra el virus es poden determinar i el virus pot ser aïllat en cultiu cel·lular. Les proves en les mostres de sang s'associen amb un major risc d'infecció i s'han de dur a terme en el nivell màxim de protecció biològica (Nivell 4 de risc biològic). També s'analitzen mostres de saliva i orina.

Transmissió[modifica | modifica el codi]

El virus d'Ebola es va introduir en la població humana a conseqüència d'un contacte estret amb la sang, secrecions, òrgans o altres líquids corporals d'animals infectats.[1] A l'Àfrica s'han comprovat casos d'infecció associats a la manipulació de ximpanzés, goril·les, ratpenats de la fruita, micos, antílops dels boscos i porcs-espins infectats que havien estat trobats morts o malalts en la selva, encara que es considera que els rat-penats de la fruita de la familia Pteropodidae són l'hoste natural del virus.[1]

Posteriorment, el virus es va propagar en la comunitat mitjançant la transmissió de persona a persona, a causa del contacte estret amb la sang, secrecions, òrgans o altres líquids corporals de persones infectades. Les cerimònies d'inhumació en les quals els integrants del festeig fúnebre tenen contacte directe amb el cadàver també poden exercir una funció significativa en la transmissió. La transmissió pel semen infectat pot succeir fins set setmanes després de la recuperació clínica.

Tractament[modifica | modifica el codi]

Pacients malalts d'Ebola a l'hospital de Gulu, Uganda, durant el brot d'octubre de 2002

No hi ha cap tractament ni vacuna específics.[1] El tractament és principalment de suport contra la malaltia i inclou reduir al mínim els procediments invasius, balancejant els fluids i electròlits per contrarestar la deshidratació, l'administració d'anticoagulants en la infecció primerenca per prevenir o controlar la coagulació intravascular disseminada, l'administració de procoagulants en la infecció tardana per controlar hemorràgies, mantenir els nivells d'oxigen, el maneig del dolor, i l'administració d'antibiòtics o antimicòtics pel tractament d'infeccions secundàries.[4]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Las claves de un virus letal que ha matado ya a 932 personas» (en castellà). El País. [Consulta: 9 d'agost de 2014].
  2. King, John W. «Ebola Virus».
  3. Ebola Hemorrhagic Fever from Centers for Disease Control and Prevention
  4. Bausch, D. G.; Feldmann, H.; Geisbert, T. W.; Bray, M.; Sprecher, A. G. «Outbreaks of Filovirus Hemorrhagic Fever: Time to Refocus on the Patient». The Journal of Infectious Diseases, 196, 2007, pàg. S136–S141. DOI: 10.1086/520542. PMID: 17940941.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Febre hemorràgica de l'Ebola Modifica l'enllaç a Wikidata