Feixisme italià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mussolini, líder del feixisme italià, en un cartell de propaganda.

El feixisme italià és una ideologia de caràcter dictatorial que es va desenvolupar a Itàlia després de la crisi social i econòmica, marcada per les minses compensacions aconseguides en finalitzar la Gran Guerra i la crisi econòmica de la Gran Depressió. Fou una de les respostes polítiques que es van donar a la crisi capitalista dels anys 30 del segle XX.

La crisi de la postguerra: 1919-1921[modifica | modifica el codi]

El 1919, Itàlia vivia una profunda crisi. La Primera Guerra Mundial no havia resolt els greus problemes estructurals com les profundes desigualtats entre el Nord i el Sud, l'escissió entre la societat i l'Estat o la política exterior amb poc pes en el continent europeu. La situació econòmica era precària, amb una acusada inflació en la qual la lira havia perdut fins al 80% del seu valor, el camp empobrit i la petita i mitjana empresa arruïnada per la concentració industrial.

La Gran Guerra, en la que Itàlia va participar a partir de 1915, va resultar particularment dura per al país. A l'immens esforç bèl·lic de lliurar la batalla en un front alpí, amb trinxeres a les muntanyes, costosíssimes fortificacions i difícils desplaçaments, s'hi afegien els generals incompetents i els milers de víctimes que el novembre de 1918 ja arribaven a la xifra de 600.000.

A més a més, la declaració de guerra als imperis centrals havia estat presa pel govern conservador en el poder al marge de la societat italiana en el seu conjunt, i fins i tot de bona part de les forces polítiques. Les promeses de grans compensacions fetes pels Aliats el 1915, només van ser satisfetes en part, creant entre molts italians la consciència d'haver aconseguit una "victòria mutilada". En aquest context, els governs liberals van haver d'enfrontar-se, amb poc èxit, a una agitació social -alimentada per l'atur- que es va traduir en vagues, ocupacions de grans propietats i creació de consells obrers de fàbriques a la manera soviètica (1919-1920).

Com a reacció, Benito Mussolini va crear el 1919 els Fasci di Combattimento, esquadres d'activistes que dos anys més tard es transformaran en el Partit Nacional Feixista. Al llarg de 1920, els feixistes es van enfrontar als socialistes i a les organitzacions obreres, especialment al camp i a les ciutats de províncies. Aplicaven una violència sense mesura i sistemàtica que es manifestava en expedicions de càstig contra sindicats, cooperatives i ajuntaments d'esquerres, vexacions, assassinats, contramanifestacions i trencavagues, venjances i pallisses. Al seu favor hi havia la tolerància o complicitat esporàdica de les forces de l'ordre públic; en contra, l'esquerra desunida i desconcertada davant la nova escalada d'enfrontaments.

El feixisme a la conquesta del poder: 1922-1925[modifica | modifica el codi]

Mussolini junt al jerarca Italo Balbo i la seva milícia, les Camises negres faixistes.

Després d'aconseguir una certa base per al seu moviment, -fraccions de la petita i mitjana burgesia que temien la proletarització com a resultat de la crisi, jornalers en atur, estudiants-, i cada cop més recolzat per industrials i grans propietaris agrícoles, Mussolini va assaltar el poder polític aprofitant que la majoria dels italians havien perdut la confiança en un règim liberal inoperant i que els grups governants acceptaven Mussolini com a home d'ordre i l'única persona capaç de controlar la situació.

Desfilada feixista pel Quirinal

Formant part d'un bloc electoral amb els liberals, els feixistes van obtenir 35 escons al parlament en els comicis de 1921. Era encara una petita minoria parlamentària però l'octubre de 1922 van organitzar una demostració de força, la Marxa sobre Roma.

Amb aquest acte de força, Mussolini va obtenir la dimissió del govern i la seva designació com a primer ministre i ministre de l'Interior en un gabinet de coalició en el qual també entraven liberals, dos militars i integrants d'altres forces polítiques. Els feixistes estaven al poder, però encara dins del context d'un règim parlamentari. El camí cap a la dictadura encara trigaria dos anys a arribar.

Amb una política de respecte formal al parlamentarisme, simultaniejada amb la depuració de l'administració pública dels antifeixistes més notoris, Mussolini va aconseguir fer créixer els efectius del Partit Nacional Feixista, tant en nombre (els sindicats feixistes comptaven amb més de 300.000 membres a finals de 1922), com en qualitat (oficials de l'Exèrcit, com el general Cadorna o intel·lectuals com Benedetto Croce, qui va simpatitzar amb els feixistes fins a 1924), arribant a legalitzar-se les bandes armades amb el nom de Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional.

Utilitzant els recursos caciquils instaurats durant dècades de governs liberals, recollint molts vots d'un sud que confiava en les reformes socials promeses, però també recorrent a la violència, els feixistes van obtenir el 66,3% dels vots en les eleccions de 1924, sobrepassant àmpliament els altres partits. Recolzat per un parlament dòcil, més encara quan després de l'assassinat del diputat socialista Giacomo Matteotti l'oposició va abandonar la cambra, Mussolini va poder completar la conquesta "legal" del poder.

Pel gener de 1925 va instaurar la dictadura; la Constitució va ser modificada, i a partir d'aquell moment el cap de govern va quedar lliure de responsabilitat parlamentària, mantenint la iniciativa de la presentació de lleis i la seva aplicació. Al llarg de tot aquell any i del següent, va arribar una nova onada de violència contra l'oposició, censura de premsa, i dissolució dels partits polítics. El 1928, finalment, es va suprimir el sufragi universal, creant-se una legislació electoral favorable al partit únic. El feixisme tenia a Itàlia les mans lliure per construir el seu propi Estat.

L'Estat feixista, 1926-1939[modifica | modifica el codi]

Establert plenament al poder, el feixisme va comptar amb el suport més o menys implícit de tres institucions fonamentals a Itàlia: la Monarquia, l'Exèrcit i l'Església

La signatura, el 1929, dels Pactes del Laterà, acord entre l'Estat italià i el Vaticà, va cicatritzar les diferències que el procés d'unificació d'Itàlia havia obert entre tots dos estats.

El conservadorisme d'aquests estaments va donar estabilitat al règim i alhora va dificultar la possibilitat d'una evolució política tan radical com la de l'Alemanya nazi. A més, el règim va depurar els elements més radicals del Partit Nacional Feixista, que eren una amenaça a l'estabilitat i respectabilitat d'un règim recolzat per les classes mitjanes.

D'altra banda, el Partit Nacional Feixista va anar abandonant progressivament tota pretensió de reforma social, i renunciant a l'elitisme, per acabar obrint les seves portes a tots aquells que ho desitgessin, incloent l'adscripció obligatòria dels funcionaris.

El projecte de construir un Estat que a través del corporativisme superés l'estructura de classes socials també va recaure en el pur teoricisme a mitjans dels anys trenta.

Una política econòmica de grans obres públiques va contribuir a augmentar el prestigi del règim a Itàlia i a l'estranger. Les primeres autopistes construïdes a Europa, el desenvolupament de l'energia hidroelèctrica i de la indústria de l'automòbil, el dessecament de terres insalubres o la Batalla del Blat, van caracteritzar aquesta època en la qual l'Estat, abans de la crisi de 1929, es constituí en el primer motor de l'economia nacional.

Amb la Gran Depressió, l'atur va créixer de nou fins a comptabilitzar-se més d'1.200.000 aturats i el dèficit públic es va disparar. Tanmateix el recurs al nacionalisme imperialista va aconseguir canalitzar el descontentament cap a l'aventura exterior. Va ser en aquell moment (1934) quan l'Estat feixista va obtenir els seus èxits més sonats i la seva aliança va ser simultàniament buscada per les democràcies occidentals i l'Alemanya nazi.

La conquesta d'un Imperi que proporcionés a Itàlia les matèries de les quals mancava i un destí per als excedents de població, es va concretar en la fàcil agressió a Etiòpia (1935).

La condemna de la Societat de Nacions va reagrupar la majoria dels italians a l'entorn de Mussolini, amb l'Església Catòlica Romana al capdavant. Les debilitats d'aquesta situació només es va manifestar obertament quan, arrossegada per la seva necessitat de continuar una expansió que amagués els seus desequilibris interiors, Itàlia va entrar a la Segona Guerra Mundial.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Feixisme italià Modifica l'enllaç a Wikidata