Felip II de Castella
.svg&lang=ca)
Felip II de Castella dit el Prudent (Valladolid, 21 de maig de 1527 – L'Escorial, 13 de setembre de 1598) va ser monarca d'Espanya des de 1556 fins a 1598. Va ser també el primer monarca de la casa d'Àustria a esdevenir rei de Portugal, a partir de 1580. El seu regnat es va veure marcat per l'esclat de la revolta als Països Baixos espanyols, que va iniciar la Guerra dels Vuitanta Anys, així com les relacions exteriors amb França i Anglaterra, que acabaren amb la Pau de Cateau-Cambrésis i la desfeta de l'Armada Invencible, respectivament. En termes interns de la Corona, les grans despeses van arribar a provocar la bancarrota de la monarquia fins a tres vegades.
Va ostentar els títols de Rei de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, Còrdova, Còrsega, Galícia, Mallorca, Jerusalem, Granada, Toledo, Sevilla, Múrcia, Jaén, l'Algarve, Algesires, Gibraltar, les illes Canàries, les Índies Occidentals, Perú i les Illes i terra ferma del mar; príncep d'Astúries, Girona i Viana; Arxiduc d'Àustria; duc de Borgonya, Brabant, Luxemburg, Milà, Montblanc i Duc d'Atenes i Neopàtria; Comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya, Flandes i Cervera; senyor de Biscaia, Molina i Balaguer.
Família
Fill primer de l'emperador Carles I de Castella i la seva esposa, la infanta Isabel de Portugal. Era nét, per tant, de Joana la Boja i Felip el Bell, així com del rei Manel I de Portugal.
Felip II va contraure matrimoni en quatre ocasions. Les primeres núpcies van ser amb Maria de Portugal, celebrades a Salamanca el 12 de novembre de 1543.[1] Maria va morir de part el 12 de juliol de 1545 i Felip es va casar de nou amb la reina Maria I d'Anglaterra el 25 de juliol de 1554 a Winchester, però aquesta morí el 1558 sense arribar a tenir descendència. El tercer matrimoni va ser amb Isabel de Valois el 31 de gener de 1559 a Guadalajara. Malgrat tenir descendència, Isabel va morir el 1568,[2] el mateix any que Carles, el príncep d'Astúries, fet que va obligar Felip II a casar-se per quarta vegada. En aquesta ocasió va casar-se amb Anna d'Àustria i d'Habsburg, que havia estat promesa amb el seu fill. El matrimoni es va celebrar el 14 de novembre de 1570 a Segòvia. Anna li va proporcionar a Felip la descendència masculina que cercava, el futur Felip III, si bé això va succeir després de diverses morts prematures dels primers fills d'aquest darrer matrimoni.[3]
Tingué, que se sàpiga, set fills:
- Carles (Valladolid, 1545 - Madrid, 1568)
Amb Isabel de Valois:
- Isabel Clara Eugènia (Segòvia, 1566 - Brussel·les, 1633)
- Caterina Micaela (Madrid, 1567 - Torí, 1597)
Amb Anna d'Àustria i d'Habsburg:
- Ferran (Madrid, 1571 - 1578)
- Carles Llorenç (Galapagar, 1573 - Madrid, 1575)
- Dídac (Madrid, 1575 - 1582)
- Felip (L'Escorial, 1578 - Madrid, 1621)
- Maria (Madrid, 1580 - 1583)
Joventut
En néixer, fou nomenat príncep d'Astúries i, per tant, hereu de la Corona de Castella. Els títols adjacents a aquest (com ara els títols de príncep de Girona o príncep de Viana) també li permeteren ser hereu de la Corona d'Aragó, així com del Regne de Navarra. Rebé una severa educació religiosa i centrada en el món castellà, fet que perjudicà les seves relacions amb els territoris que dominà: així les seves carències en els idiomes francès i flamenc el perjudicaren en les relacions amb els representants de la societat civil dels Països Baixos espanyols. Carles I li donà ben aviat tasques de govern i, als setze anys, Felip ja era regent dels regnes hispànics durant els viatges del seu pare als Països Baixos i Alemanya.
Durant la seva joventut va viure dotze anys fora dels territoris hispans, i posteriorment va fixar la seva residència a la nova capital de regne, Madrid.
Herència de Carles I
El 1539, quan tenia dotze anys, Felip va ser nomenat regent del regne de Castella donada la mort de la seva mare, l'emperadriu Isabel, fet unit a l'absència de Carles I de la península Ibèrica. Això sí: amb instruccions molt estrictes i funcions molt limitades. Quan s'introduí veritablement en la complexitat dels assumptes d'Estat, va ser en la seva segona regència de 1543 a 1548. Va esdevenir rei dels regnes hispànics el 1556, any en el qual el seu pare va abdicar i es va retirar al monestir de Yuste, on morí el 1558.
El 1554 Carles I va cedir la corona de Nàpols al seu fill Felip, i a la seva mort li concedí els territoris dels Països Baixos espanyols, que foren governats per la seva germanastra Margarida de Parma, i el Milanesat. No obstant això, no li llegà la corona imperial, que fou cedida al seu germà Ferran I per les pressions d'aquest. Així mateix durant la seva joventut Felip viatjà a Alemanya per conèixer el territori i en la seva visita no despertà grans simpaties entre les classes governants del país. Els territoris de Flandes, juntament amb el Franc Comtat, passaren també a Felip II per tal de separar els territoris imperials del seu oncle Ferran I del Regne de França. Cal destacar, que a diferència de Nàpols i el Milanesat, els Països Baixos mai es van identificar del tot com a espanyols, ja que la seva incorporació tan sols era de l'any 1518, quan Carles I va heretar dels seus avis els Països Baixos, en canvi Nàpols feia dos segles que era governada per la Corona d'Aragó o per membres de l'arrel aragonesa.
Rei de Portugal
El 31 de gener de 1580 moria sense hereu legítim el rei-cardenal Enric I de Portugal,[4] que havia succeït al seu nebot-nét Sebastià, qui havia desaparegut dos anys abans a la batalla d'Alcazarquivir, durant una campanya ofensiva al Marroc.[5] Felip II, fill d'Isabel de Portugal i per tant nét de Manel I, va fer valdre els seus drets dinàstics al tron portuguès i va enviar l'exèrcit amb el duc d'Alba al capdavant per assegurar-se la successió davant de l'altre pretendent Antoni, prior de Crato, qui va intentar negociar veient la debilitat de les seves forces, però finalment lliurà batalla amb les tropes del monarca espanyol, sent totalment derrotat a la batalla d'Alcàntara.[4]
L'11 de setembre de 1580, el duc d'Alba feia jurar a Felip II com a rei a Lisboa; Antoni continuaria la seva campanya retirant-se al nord, vers Porto.[6] S'atribueix a Felip la famosa frase en referència a la corona portuguesa «Yo la heredé, yo la compré y yo la conquisté», si bé gran part de l'elit del país va veure amb bons ulls entrar a formar part del conjunt de la monarquia hispànica i, en conjunt, va oferir bones expectatives i oportunitats als diferents grups socials.[5] No obstant això, Felip, adoptant ràpidament el títol de Felip I, va prometre mantenir l'autonomia jurídica i constitucional del regne. Les colònies comercials africanes i asiàtiques, que van reconèixer a Felip com legítim rei,[6] a excepció de les Açores i altres territoris que es van mantenir fidels al prior de Crato, que poc després serien finalment sotmeses per Felip. L'11 de novembre 1582, coincidint amb el jurament de Felip d'Habsburg com a príncep hereu, després de la mort del príncep Dídac, Felip II va retornar a Madrid des de Lisboa. La unificació dinàstica de la península Ibèrica com a patrimoni dels Habsburg va posar en mans de la monarquia i el regnat de Felip II va donar a l'afirmació «el Sol no es ponia mai als dominis d'Espanya».[7]
Política interior
El seu pare Carles I havia governat com un emperador, i com a tal, els regnes hispànics i principalment Castella havien estat una font de recursos (militars i econòmics) per unes guerres llunyanes sense interès per les Corones de Castella i Aragó, excepte els problemes a Itàlia per aquesta última.
Reformes administratives
Felip II com el seu pare, va ser un rei absolutista i va continuar amb les institucions heretades d'ell. Castella va esdevenir el centre de l'Imperi de Felip, amb una administració localitzada a Madrid. No va viatjar als territoris de fora la península i els va administrar a través d'oficials i virreis.
Va convertir el país en un primer regne modern, amb una administració, i per primer cop burocràcia, fins aleshores desconeguda. Els administratius imposats per Felip van ser obligats a tenir estudis universitaris, principalment de les Universitats de Salamanca i Alcalà d'Henares. Així mateix va reduir els càrrecs administratius de la noblesa.
El govern, mitjançant els Consejos instaurats pel seu pare, continuaven essent la columna vertebral de l'estat. El rei presidia el més important de tots, el Consell d'Estat (Consejo de Estado). Així mateix, va crear sis consells regionals, un per a cada territori: Castella, Aragó, Portugal, Índies Occidentals, Itàlia i Països Baixos, cadascun dels quals tenien poders legislatius, judicials i executius.
Va tenir un bon nombre de consellers al seu costat, entre ells el català Lluís de Requesens, el castellà Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel (Duc d'Alba), el basc Joan Idiáquez, el borgonyó cardenal Granvela i els portuguesos Rui Gómez da Silva i Cristòfol da Moura
Finances
Es parla de tres fallides econòmiques durant el regnat de Felip II, el 1557, 1575 i 1596. Però realment van ser suspensions de pagaments, tècnicament molt ben elaborades, segons l'economia moderna però totalment desconegudes en aquells moments.[8]
Felip II va heretar un deute del seu pare d'uns vint milions de ducats, i va deixar al seu successor una quantitat cinc vegades superior a aquesta xifra. La riquesa de l'Imperi requeia principalment sobre Castella i depenia dels avanços a gran interès de banquers genovesos i holandesos. Els importants ingressos procedents d'Amèrica significaven entre el 10 i el 20% anual de la riquesa de la Corona. Els majors consumidors dels ingressos però, van ser els Països Baixos i la política mediterrània de Felip, que junts s'enduien al voltant d'uns sis milions de ducats a l'any.
L'estat de les finances depenia de la situació econòmica de Castella. Així, entrant aquesta en recessió el 1575 els problemes es van agreujar, i va haver de demanar més diners als creditors estrangers, els quals van posar un preu molt alt per a Castella, cosa que encara agreujava més la situació.
En temps de Felip II es mantenien els següents impostos: l'alcabala, impost de duanes; la cruzada, impost eclesiàstic; el subsidio, impost de rendes i terres; i els tercios reales, impost a ordes militars. A més ell va instaurar l'excusado, impost sobre parròquies. Amb els impostos imposats a l'església va aconseguir recaptar el 20% de la riquesa de la Corona.
La pressió fiscal a la Corona d'Aragó, sense ser forta com la de la Castella, no era molt millor. Però en aquest cas, la major part dels impostos recaptats no anaven a formar part de la Corona Hispànica, sinó que gràcies a la protecció dels Furs, passaven a formar part de la riquesa de l'oligarquia i la noblesa d'aquests regnes. El comerç al Mediterrani per a la Corona d'Aragó, però, va continuar molt afeblit pel domini turc de les aigües i per la competència genovesa i veneciana.
Els ingressos procedents d'altres parts de l'Imperi, Països Baixos, Nàpols, Sicília i Milanesat es gastaven en les seves pròpies necessitats. L'annexió de Portugal va ser un gran esforç econòmic per a Castella. Així, sense que Portugal aportara res al conjunt s'hagué de pagar la defensa marítima del seu extens imperi.
La situació de pobresa sotmesa al país al final del seu regnat està directament relacionada amb la càrrega de l'imperi i amb el paper de Felip II de defensor del cristianisme. Durant el seu regnat no hi va haver treves militars: hagué de compaginar durant la major part del seu regnat la lluita contra els turcs a la Mediterrània i contra els rebels als Països Baixos. Al final del seu regnat comptava amb tres fronts militars simultanis: Països Baixos, França i Anglaterra.
La pragmàtica
El 1567 Pere de Deza, president de l'Audiència de Granada, proclama la Pragmàtica sota l'ordre de Felip II. L'edicte limita les llibertats religioses, lingüístiques i culturals de la població morisca. Aquest edicte comportarà la rebel·lió dels moriscos a les Alpujarras, que Joan d'Habsburg i Blomberg, germà natural del rei, reduirà militarment.
Conflicte a Aragó
Antonio Pérez fou secretari personal de rei fins al 1579. Aquell any fou arrestat acusat de l'assassinat d'Escobedo, home de confiança de Joan d'Habsburg i Blomberg, relacionat amb una qüestió d'amors secrets, segons uns, o de contactes amb els rebels holandesos, segons uns altres.
La fugida de Pérez a Saragossa, determinà la irrupció de tropes castellanes, davant la negativa del justícia d'Aragó, Joan V de Lanuza, a lliurar-lo. El conflicte s'afegia a les anomenades alteracions d'Aragó, i Felip II exercí una repressió severa: féu executar el justícia i modificà les constitucions aragoneses.
Conflictes als Països Baixos
Aquests territoris foren governats per la seva germana Margarida de Parma des de 1559. El 1567 Fernando Álvarez de Toledo, duc d'Alba, al capdavant de l'exèrcit, va efectuar una duríssima repressió ajusticiant els nobles rebels. L'any següent s'inicià la Guerra dels vuitanta anys o Guerra de Flandes motivada per la rebel·lió dels nobles contra el rei en demanda de més autonomia i l'exigència dels protestants de més respecte a la seva religió.
El conflicte dels Països Baixos repercutí en la mateixa cort, on un partit encapçalat pel príncep d'Èboli semblava haver-se decantat per una política contemporitzadora. El mateix fill del rei, Carles d'Àustria, sembla que dissentí de la política paterna; Felip II, convençut que el seu fill era incapaç i indigne de succeir-lo, el féu empresonar. El príncep morí poc després, en circumstàncies mai no aclarides pel secret rigorós amb què Felip II féu tractar tot l'afer.
Felip II va buscar solucions amb el nomenament de Lluís de Requesens, Joan d'Habsburg i Blomberg o Alexandre Farnese per donar pau als territoris rebel·lats. Aquest últim aconseguí sotmetre les províncies catòliques del sud en la Unió d'Arràs, tot i que, per la seva banda, les províncies protestants s'uniren en la Unió d'Utrecht.
El 1581, els representants de les Províncies Unides, avui dia Holanda, van deposar Felip II i van nomenar rei Guillem I d'Orange-Nassau.
En morir Felip II deixà a la seva filla, la infanta Isabel Clara Eugènia d'Àustria, els Països Baixos com herència.
L'expansió territorial
Va continuar l'expansió per terres americanes i va aconseguir agregar a la corona les illes Filipines, denominades així en el seu honor, gràcies a Miguel López de Legazpi.
Mentrestant, l'expansió ultramarina seguia imparable: Florida fou colonitzada el 1556 per Pedro Menéndez de Avilés en fundar San Agustín, i en derrotar ràpidament un intent il·legal del capità francès Jean Ribault i 150 homes d'establir una posició d'aprovisionament en territori espanyol. San Agustín es convertí ràpidament en una base estratègica de defensa per als vaixells espanyols plens d'or i plata que tornaven des dels dominis de les Índies. A l'Àsia, el 27 d'abril de 1565, s'hi establí el primer assentament a les Filipines per part de Miguel López de Legazpi i es va posar en marxa la ruta dels Galions de Manila (Nau de la Xina). Manila es va fundar el 1572.
Política exterior
Relacions amb Anglaterra
A la mort de la seva primera esposa, el seu pare Carles I concretà de nou el seu casament, aquest cop amb la reina Maria I d'Anglaterra. Aquesta unió pretenia consolidar la restauració del catolicisme i d'apuntalar l'hegemonia castellana a Europa. La unió, però, fou molt desigual; Maria tenia dotze anys més que Felip, no agradà mai físicament al rei castellà i tenia la salut molt precària.
Posteriorment va lluitar contra la corona anglesa per motius religiosos, pel suport que aquesta oferia als rebels flamencs i pels problemes que suposaven els corsaris anglesos a la zona del Carib, els quals robaven les mercaderies americanes de les naus castellanes.
L'execució el 1587 de la reina catòlica Maria I d'Escòcia, el va decidir enviar la Grande y Felicísima Armada, coneguda com l'Armada Invencible, contra les tropes angleses. El fracàs de la missió va possibilitar una major llibertat del comerç anglès i holandès, i un major nombre d'atac als ports castellans, com el de Cadis, que fou incendiat per la flota anglesa el 1596, i significà el començament d'Anglaterra com a potència marítima.
Relacions amb França
La primera preocupació de Felip II fou la guerra contra Enric II de França, el qual donava suport als rebels flamencs, assolint la victòria a la Batalla de Saint-Quentin el 10 d'agost de 1557. Per commemorar aquesta victòria Felip II féu construir el Monestir de l'Escorial.
Per la Pau de Cateau-Cambrésis de 1559, França reconegué la supremacia hispànica, els interessos hispans a Itàlia es veieren afavorits i es va pactar el seu matrimoni amb Isabel de Valois. Així mateix donà suport a la reina vídua Caterina de Mèdici en la seva lluita contra els hugonots durant les guerres de religió.
La mort d'Enric III de França sense successor, va fer que Felip II proposés la seva filla Isabel Clara Eugènia, néta d'Enric II, com a candidata al tron, però els Estats Generals francesos de 1593 no l'acceptaren i reconegueren, en canvi, Enric III de Navarra. Felip II li declarà la guerra, però una nova fallida econòmica el 1596 l'obligà a preferir signar la Pau de Vervins amb França el 1598.
Conflictes amb l'Imperi turc
Va continuar les lluites contra els turcs al Mediterrani oriental mitjançant la seva participació en la Lliga Santa (1571), formada pels regents hispans, Venècia i el Papat. Així els va infligir la severa derrota del 7 d'octubre de 1571 a la Batalla de Lepant, gràcies a la direcció de la força naval de Joan d'Habsburg i Blomberg.
Tot i aquesta victòria, el Mediterrani no es deslliurà de l'amenaça turca. Així, el 1574 els ports de la Goleta i Tunis van caure en poder turc.
Problema amb Don Carlos
El primogènit, l'infant Carles, fou educat a la universitat però la seva dèbil salut comportà que Felip II hagués de casar-se successivament per aconseguir augmentar la seva descendència. Carles durant la seva estada als Països Baixos va conspirar, al costat dels flamencs, contra el seu pare. Fou detingut, processat i reclòs a les seves estances, morint el 1568.
Referències
- ↑ Pericot García, 1983, p. 162.
- ↑ Pericot García, 1983, p. 163.
- ↑ Pericot García, 1983, p. 164.
- ↑ 4,0 4,1 Pericot, 1983, p. 138.
- ↑ 5,0 5,1 Birmingham, 2005, p. 35.
- ↑ 6,0 6,1 Pericot García, 1983, p. 139.
- ↑ Pericot García, 1983, p. 140.
- ↑ MATA, Jordi. «Quan Espanya va fer bancarrota». Sàpiens [Barcelona], núm. 112 (gener 2012), p. 58-61. ISSN 1695-2014
Bibliografia
- Birmingham, David. Historia de Portugal. Madrid: Akal, 2005, p. 256. ISBN 84-460-2282-6.
- Pericot García, Luis (dir.); Ulloa Cisneros, Luis; Camps Cazorla, Emilio. Historia de España. Gran historia general de los pueblos hispanos. La Casa de Austria (Siglos XVI y XVII) (en castellà). Barcelona: Ediciones Océano & Instituto Gallach de Librería y Ediciones, 1983. ISBN 84-7505-724-1.
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip II de Castella |
- Cartes de Felip II, rei de Castella, de 1587 al 1592 a la Biblioteca Harold B. Lee (anglès)
- «Felip II de Castella». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 21 març 2011].
Felip II de Castella Naixement: Valladolid 1527 Mort: Monestir de l'Escorial 1598
| ||
| Títols | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Carles d'Habsburg |
Príncep d'Astúries (1527 - 1556) |
Succeït per: Carles d'Habsburg |
| — Territori conquerit: — Batalla d'Alcàntara (1580) — Destronat — Antoni I de Portugal "el Determinat" 
|
Rei de Portugal (1580-1598) |
Succeït per: Felip III de Castella "el Pietós"  (fill) |
| Precedit per: Carles V "l'Emperador"  (pare) |
Rei de Castella (Llista de reis de Castella) Regne de Castella, Regne de Lleó, Regne de Navarra, Regne de Granada, Regne de Toledo, Regne de Galícia, Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Múrcia, Regne de Jaén, Regne de l'Algarve, Regne d'Algesires, Regne de Gibraltar, Regne de les Illes Canàries, de les Índies Orientals i Occidentals, illes i terra ferma del mar Oceà, Senyoriu de Biscaia i Senyoria de Molina (1556-1598) | |
| Rei d'Aragó (Llista de reis d'Aragó) - Corona d'Aragó - Regne d'Aragó, Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya (1556-1598) | ||
| Rei de les Dues Sicílies Regne de Jerusalem, Regne de Nàpols, Regne de Sicília Regne de Sardenya i Còrsega (1556-1598) | ||
| Duc de Milà (Llista de ducs de Milà) Ducat de Milà (1540-1598) | ||
| Duc de Borgonya Ducat de Borgonya, Ducat de Brabant, Comtat de Flandes (1556-1598) |
Succeït per: Isabel Clara Eugènia (filla) | |
- Prínceps imperials
- Prínceps d'Astúries
- Reis de Castella de la dinastia dels Habsburg
- Reis de Lleó de la dinastia dels Habsburg
- Reis d'Aragó de la dinastia dels Habsburg
- Comtes de Barcelona de la dinastia dels Habsburg
- Reis de València de la dinastia dels Habsburg
- Reis de Mallorca de la dinastia dels Habsburg
- Reis de Sicília de la dinastia dels Habsburg
- Reis de Nàpols de la dinastia dels Habsburg
- Comtes de Flandes
- Ducs de Brabant
- Ducs de Milà
- Comtes de Borgonya
- Dinastia dels Habsburg
- Monarquia d'Espanya