Felip V d'Espanya
| Felip V d'Espanya | ||
 |
||
|
Rei d'Espanya, Duc d'Anjou
|
||
|---|---|---|
| Regne 15 de novembre de 1700 - 15 de gener de 1724 |
||
| Precedit per | Carles II de Castella | |
| Succeït per | Lluís I d'Espanya | |
| Regne 6 de setembre de 1724 - 9 de juliol de 1746 |
||
| Precedit per | Lluís I d'Espanya | |
| Succeït per | Ferran VI | |
|
|
||
| Naixement | 19 de desembre de 1683 | |
| Versalles | ||
| Defunció | 9 de juliol de 1746 (als 62 anys) | |
| Madrid | ||
| Esposa | Maria Lluïsa de Savoia (1701-1714) | |
| Isabel Farnese (1714-1746) | ||
| Casa Reial | Casa de Borbó | |
| Pare | Gran Delfí Lluís de França | |
| Mare | Maria Anna de Baviera | |
|
|
||
_Version_with_Golden_Fleece_and_Holy_Spirit_Collars.svg) |
||
Felip IV d'Aragó i V de Castella, o senzillament Felip d'Anjou (Versalles, França 19 de desembre de 1683 - Madrid, Espanya 9 de juliol de 1746 ) fou el Rei d'Espanya (1700-1746), rei de Nàpols (1700-1707), rei de Sicília (1700-1713) i duc de Milà (1700-1706).
Amb el seu nomenament com a rei d'Espanya a la mort de Carles II va esdevenir el primer rei de la Dinastia Borbó al tron del Regne d'Espanya i va instaurar el centralisme, a l'estil de l'absolutisme borbònic instaurat a França.
Taula de continguts |
Llinatge [modifica]
Nasqué el 19 de desembre de 1683 a la cort francesa del Palau de Versalles, prop de París, essent el segon fill del príncep Lluís de França i la seva esposa Maria Anna de Baviera. Era nét per línia paterna del rei Lluís XIV de França i de la infanta Maria Teresa d'Espanya, i per línia materna de Ferran I Maria de Baviera i la princesa Enriqueta Adelaida de Savoia. Fou oncle del futur rei Lluís XV de França.
Es casà a Figueres el 2 de novembre de 1701 amb Maria Lluïsa de Savoia, filla del duc Víctor Amadeu II de Savoia i la princesa Anna Maria d'Orleans. D'aquesta unió tingueren quatre fills:
- l'infant Lluís I d'Espanya (1707-1724), príncep d'Astúries i rei d'Espanya
- l'infant Felip Lluís de Borbó (1798)
- l'infant Felip Pere de Borbó (1712-1719)
- l'infant Ferran VI d'Espanya (1713–1759), príncep d'Astúries i rei d'Espanya
Es casà, en segones núpcies, el 24 de desembre de 1714 a Guadalajara amb la princesa Isabel de Farnesi, filla del príncep Odoard II de Parma i Dorotea Sofia de Neuburg. D'aquesta unió nasqueren:
- l'infant Carles III d'Espanya (1716-1788), rei d'Espanya, casat amb Maria Amàlia de Saxònia (1724-1760)
- l'infant Francesc de Borbó (1717)
- la infanta Maria Anna Victòria d'Espanya (1718–1781), casada el 1729 amb Josep I de Portugal (1714-1777)
- l'infant Felip I de Parma (1720–1765), duc de Parma i iniciador de la branca Borbó-Parma. Es casà amb la princesa Elisabet de França.
- la infanta Maria Teresa d'Espanya (1726–1746), casada el 1745 amb Lluís, delfí de França, fill del rei Lluís XV de França
- l'infant Lluís Antoni d'Espanya (1727–1785), arquebisbe de Toledo,primat d'Espanya i cardenal. Posteriorment es casà amb Maria Teresa de Vallabriga.
- la infanta Maria Antònia d'Espanya (1729–1785), casada el 1750 amb Víctor Amadeu III de Sardenya
Hereu de la Corona [modifica]
Carles II de Castella moria el 1700 sense descendents directes. Les principals potències europees van proposar un príncep elector de Baviera, amb el conseqüent repartiment de possessions entre aquestes potències. Així la república de les Set Províncies Unides es quedava una part del comtat de Flandes; Anglaterra es quedava Orà, Gibraltar i Cuba; França la Guipúscoa, Nàpols, Sicília i la resta de Flandes; i el Sacre Imperi Romanogermànic es quedava el Ducat de Milà. La mort del príncep elector va provocar que Carles II designés hereu Felip d'Anjou, amb la condició que mai els seus dominis estigueren units amb França.
La major part dels països europeus van acceptar el nou rei. Però el Sacre Imperi es va negar a fer-ho, considerant que l'Arxiduc Carles d'Àustria, segon fill de l'emperador Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic, tenia més drets al tron i invocant la renúncia de l'àvia de Felip d'Anjou i germana de Carles II, Maria Teresa d'Habsburg, als seus drets com a membre de la Dinastia Habsburg, que Carles II había obviat. Poc després, Anglaterra, la república de les Set Províncies Unides i el Sacre Imperi, a la qual s'uní posteriorment Portugal, declaranren la guerra a França i a Espanya.
La proclamació de Felip d'Anjou el 16 de novembre de 1700[1] va suposar l'adveniment de la dinastia Borbó al tron espanyol. En la seua primera etapa, el regnat de Felip V va estar tutelat pel seu avi, Lluís XIV de França. L'octubre de 1701 Felip V anà a Barcelona on va jurar les Constitucions i els representants polítics catalans li van jurar fidelitat com a nou rei d'Aragó i comte de Barcelona, celebrant-se seguidament corts en les quals el rei va accedir a quasi totes les peticions fetes pels catalans.
La dependència del monarca de les directius franceses va molestar l'alta noblesa i l'oligarquia espanyoles i va crear un clima de malestar que es va complicar quan l'arxiduc Carles d'Àustria va començar a fer efectives les seues pretensions a la Corona espanyola, amb el suport dels regnes de la Corona d'Aragó, en particular, pels catalans, que mantenien el seu ressentiment envers els francesos arran de la pèrdua de la Catalunya Nord. Això desencadenà la Guerra de Successió Espanyola, que va adquirir caràcter internacional.
La Guerra de Successió Espanyola [modifica]
La Guerra de Successió serà sostinguda directament per la coalició formada inicialment pel Regne d'Anglaterra (després Regne de la Gran Bretanya, la República de les Províncies Unides i el Sacre Imperi Romanogermànic units pel seu desig d'evitar l'hegemonia del Regne de França en el continent,[2] i fan costat al pretendent austríac, l'arxiduc Carles. França, que amb tant d'èxit havia coronat les seves hàbils intrigues polítiques, es posa al costat de Felip de Borbó. El Regne de Castella s'hi mantindrà fidel i lluitarà pel seu rei francès, però la Corona d'Aragó farà costat a la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria, que oferia garanties sinceres de respecte a les llibertats tradicionals.[3]
Els primers anys de la guerra van ser favorables a l'arxiduc Carles. Acompanyat d'un exèrcit anglès i d'una esquadra anglo-holandesa, va desembarcar a Lisboa el 1704 i el mateix any, amb participació catalana,[4] va prendre Gibraltar,[5] cosa que va donar a la flota de la reina Anna d'Anglaterra la clau de la Mediterrània. El 17 d'agost del 1705 els aliats proclamaren rei l'arxiduc Carles a la ciutat de Dénia, amb el suport de la població civil.[6] Poc després assetjaren Barcelona, que capitulà, i el pretendent austríac entrà a la capital el 9 d'octubre de 1705 enmig de la joiosa rebuda de la població de Catalunya, que el proclamà Carles III. Les Balears i el País Valencià seguiren l'exemple de Barcelona, en canvi, Aragó havia jurat fidelitat el 1705 a Felip d'Anjou.
El 1706, l'arxiduc Carles fou proclamat rei a Saragossa i Felip fracassa en l'intent de reconquerir Barcelona de tal manera que ha de fugir a França pel Rosselló, i tornar a la península per Navarra.[7] La reacció bèl·lica de Felip d'Anjou l'any següent dugué el principal exèrcit proHabsburg a la península, el duc d'Anjou va guanyar la iniciativa i James Fitz-James Stuart es va dirigir cap a l'Ebre[8] mentre François Bidal d'Asfeld va rebre l'encàrrec de capturar les viles del sud del Regne de València[9] i tingué com a conseqüència la conquesta dels regnes de València i d'Aragó, després de la batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707.
A la península, la guerra es desenvolupava entre atacs i contraatacs dels dos bàndols. Carles III ocupà Madrid, però Felip V la recuperà. Mentrestant, Anglaterra, que no perdia de vista les seves ambicions d'instal·lar-se fermament a la Mediterrània, ocupà Menorca en nom de Carles III el 29 de setembre de 1708.[10]
La Guerra de Successió es perllongà durant anys; Catalunya i les Balears aguantaven, però es produí un fet internacional que decidí la sort dels Borbons: morí, sense descendència masculina, l'emperador Josep I, germà de l'arxiduc Carles. En heretar la corona imperial, i davant la possibilitat -si arribava a ser rei dels regnes hispànics- de reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles I, Anglaterra canvià radicalment d'actitud: abandonà Carles i Catalunya a canvi de dues cartes en el joc del poder: Gibraltar i Menorca. La pau europea es va signar a Utrecht l'abril de 1713. Felip V s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos el seu predomini a la Mediterrània occidental.
Tot i que els regnes d'Aragó i de València havien estat annexionats a Castella, Catalunya resistia encara a favor de l'Arxiduc i estava disposada a lluitar fins al final[11] amb suport de les Balears, resistint a Barcelona contra les tropes filipistes. Barcelona, on s'havien aplegat molts combatents valencians, fou assetjada el 25 de juliol de 1713 per les forces de Restayno Cantelmo Stuart, el duc de Pòpuli.[12] S'escollí el general Villaroel, militar borbònic fins l'ofensiva de 1710, comandant de l'exèrcit català ajudat, entre altres, pel valencià Joan Baptista Basset. La situació del Principat esdevingué progressivament més inestable per als borbònics a causa de les revoltes i l'aixecament de milers de persones arreu del país que lluitaren contra la invasió; així, l'Exèrcit de les Dues Corones fou incapaç d'aturar les guerrilles de la Plana de Vic i el Lluçanès, per la qual cosa, el duc de Pòpuli hagué de mobilitzar tropes destinades al setge de Barcelona, fet que n'afeblí el bloqueig. Després de la signatura del Tractat de Rastatt, que posà fi a la guerra entre França i Àustria, Lluís XIV s'implicà en la lluita contra la resistència catalana. El 6 de juliol de 1714, el duc de Berwick substituí el duc de Pòpuli com a comandant en cap de les forces que assetjaven Barcelona; amb el duc de Berwick venia també un fort contingent francès enviat per Lluís XIV en ajuda de Felip V. L'11 de setembre del 1714 començà l'assalt general de les tropes borbòniques cap a dos quarts de cinc de la matinada. El 18 de setembre de 1714 el governador Manuel Desvalls i de Vergós va capitular la rendició del Castell de Cardona, l'últim lloc de Catalunya a caure,[13] entrant en la mateixa capitulació[14] les guarnicions del castell de Sant Martí Sarroca,[15] Castellvell, i les baronies de Bagà. L'any següent Mallorca i les Pitiüses, governades pel virrei marquès de Rubí,[16] van capitular l'11 de juliol de 1715 després de la campanya borbònica iniciada el juny del 1715. Com a dret de conquesta, tots aquests territoris foren annexionats a la Corona de Castella. Menorca, fou ocupada pels anglesos, però acabà ocupada per Espanya el 1802.
Després de la guerra [modifica]
Finalitzada la guerra, el monarca va mamprendre llavors una profunda reforma administrativa de l'Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l'enfortiment del Consell de Castella i al 1716 el Decret de Nova Planta de la Corona d'Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i reduïa al mínim la seua autonomia.
Entre les reformes de l'Estat Central, entre les qual cal destacar la dissolució dels virregnats, la divisió de l'estat en Capitaníes Generals (1833) i la instauració de les Reials Audiències. El 1713 ja havia instaurat la Llei Sàlica, llei que primava als membres masculins de la dinastia en la successió.
La fase italiana [modifica]
Després d'enviudar de la seua primera muller Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, es va casar de seguida amb Isabel de Farnesi, que es va convertir en la seua principal consellera, al costat del primer ministre Julio Alberoni. En aquest període es va abandonar el model de política francès i es va iniciar el govern a mans de vàlids.
Amb l'objectiu de recuperar les possessions perdudes va refusar el Tractat d'Utrecht amb el propòsit d'assegurar el futur dels seus fills, Carles i Felip. Així el 1717 les tropes espanyoles van ocupar l'illa de Sardenya i van envair la de Sicília l'any següent. Per aquest motiu la Gran Bretanya, França, la república de les Set Províncies Unides i el Sacre Imperi Romano Germànic van firmar la Quàdruple Aliança contra el Regne d'Espanya. Una esquadra anglesa va aconseguir destruir l'armada espanyola al cap de Pessaro i els aliats van sol·licitar la dimissió del primer ministre Alberoni, promotor d'aquesta política bel·ligerant. Durant aquest temps d'agitació tropes franceses ocupen part del Pirineu central català abolint temporalment els Decret de Nova Planta.
El 1718 va ordir la Conspiració de Cellamare, que pretenia substituir la regència de Felip III d'Orleans,[17] amb l'ajut de l'ambaixador Antonio del Giudice, però no aconseguí el seu objectiu.
Abdicació [modifica]
El 10 de gener de 1724 Felip V va abdicar en favor del seu fill primogènit Lluís I d'Espanya, amb l'esperança de regnar finalment a França. Aquest va prendre possessió del tron d'Espanya el 15 de gener del mateix any per morir el 31 d'agost següent a causa de la pigota. A la seva mort Felip V va haver de tornar a accedir al tron espanyol, una segona etapa assenyalada per l'avanç de la seua malaltia mental i el control que la seua esposa exercia sobre els assumptes del regne. Quan va abdicar en el seu fill, a aquest li advertí:
| « | qu’il se repouveinne de tenir bas les Cattalans, Valenciens et Aragonois, et qu’il ne leur accorde pas leur Fueros, par ce que c’est des gents qui sont turbulents et particulièrement les Cattalans qui ont toujours étés portes à la révolte, même dans le temps des anciens Roy qui estoint nes en Espagne, et par ce que les Fueros estoint contre l’autorité royalele | » |
| — Felip V, Ce qu'on doit revendiquer au Prince quand il sera Roy. [18] | ||
Segon regnat [modifica]
Després de la mort del seu fill, la política de Felip V va encaminar-se a la reconciliació amb el Sacre Imperi. Així, per mediació de l'home de confiança del rei, el baró de Ripperda, el qual intentà aconseguir el matrimoni de dos fills del rei amb princeses austríaques, el que permeté realitzà una aliança contra un possible conflicte amb el Regne de França. El fracàs de les negociacions del baró comportà la seva caiguda el 1726.
Posteriorment es posà José Patiño, partidari del rei des de la Guerra de Successió, al capdavant de l'Administració Central. El 1733, va firmar amb França el Primer Pacte de Família, que donà suport al rei francès en la seva lluita en la Guerra de Successió de Polònia. Mitjançant aquesta aliança, l'infant Carles de Borbó fou nomenat rei de Nàpols i Sicília.
El 1739 es produí un conflicte armat entre Espanya i la Gran Bretanya, suscitat per les extralimitacions d'aquesta última potència en el comerç colonial així com en la seva posició en la Successió a la corona austríaca a la mort de l'emperador Carles VI d'Àustria sense fills mascles. El 1743 va firmar el Segon Pacte de Família, gràcies al Marquès de la Ensenada, que va permetre reactivar el seu pacte amb França. El 1749 s'acabà la guerra amb la Pau d'Aquisgrà, firmada en aquells moments pel fill i successor de Felip V, per la qual s'establia a Felip de Borbó, segon fill mascle d'Isabel de Farnese, com a sobirà del ducat de Parma, Plasència i Guastalla.
Felip V va morir a Madrid el 9 de juliol de 1746, sent enterrat a la La Granja de Sant Ildefons. Fou succeït pel seu fill Ferran VI d'Espanya, tingut del seu primer matrimoni.
Títols i successors [modifica]
- A juny del 1723: Don Felipe, por la gracia de Dios rey de Castilla, de Léon, de Aragon, de las dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaen, de las Algarbes, de Algecira, de Gibraltar, de las islas de Canarias, de las Indias orientales y occidentales, islas y tierra firme del Mar Oceano, archiduque de Austria, duque de Borgoña, de Bravante, de Milan, conde de Abspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, señor de Vizcaya y de Molina.[19]
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ Coll, Maria. «L'aposta catalana». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.24-27. ISSN: 1695-2014.
- ↑ (anglès) Mark Konnert, Early Modern Europe: The Age of Religious War, 1559-1715, p.298
- ↑ Pere Anguera, L'Onze de setembre: història de la diada, 1886-1938,p.113
- ↑ Pierre Vilar, Història de Catalunya, v.7, p.490
- ↑ (castellà) Ignacio López de Ayala, Historia de Gibraltar, p.288
- ↑ Regidoría de Cultura de Dénia, L'Arxiduc Carles i Dénia: col·lecció documental: edició commemorativa de la Guerra de Successió a Dénia (1705-1708): Joan Baptista Basset proclama a Dénia l'arxiduc Carles rei de València : III Centenari (1705-2005).
- ↑ Suárez Fernández, Luis. Historia general de España y América (en castellà). Ediciones Rialp, 1984, p. 248. ISBN 8432121061.
- ↑ (castellà) Enrique Giménez López, Los corregidores de Alicante. Perfil sociológico y político de una élite militar
- ↑ (anglès) William Young, International Politics and Warfare in the Age of Louis XIV and Peter the Great, p.405
- ↑ Gregory, Desmond. Minorca, the illusory prize: a history of the British occupations of Minorca (en anglès). Associated University Presse, 1990, p.24-25. ISBN 0838633897.
- ↑ «Carta de la Diputació del General declarant la guerra». . Diputació del General de Catalunya, 24-07-1713 [Consulta: 7 agost 2011].
- ↑ (castellà) Antonio Mestre, Historia, fueros y actitudes políticas: Mayans y la historiografía del XVIII, p.578
- ↑ Ginesta, Salvador. La Comarca del Bages. L'Abadia de Montserrat, 1987, p.75. ISBN 8472028607.
- ↑ Punt 19è de la capitulació de Cardona
- ↑ Generalitat de Catalunya, Sant Martí Sarroca
- ↑ Miquel Coll i Alentorn, Història, v.2, p.108
- ↑ Alfred Baudrillart, Felipe V y la corte de Francia: Felipe V y Luis XIV, v.1 p.523 (castellà)
- ↑ García (2008:107)
- ↑ Titles of European hereditary rulers: Chéruel, Pierre Adolphe; Regnier, Adolphe. Mémoires du Duc de Saint-Simon; tome XXI; p.350-351
Bibliografia [modifica]
- García-Badell Arias, Luis María. «Los primeros pasos de Felipe V en España: Los deseos, los recelos y las primeras tensiones». Cuadernos de Historia del Derecho, 15, 2008, pp. 45-127. ISSN: 1133-7613.
- Alcoberro, Agustí; (dir.). Àustries contra Borbons (vol.I). Barcelona: Ara Llibres, 2006. ISBN 84-96201-80-5.
- Torras i Ribé, Josep M. La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999.
- Pérez, Carme. De l'alçament maulet al triomf botifler. Tres i Quatre, 1981. ISBN 9788475020396.
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip V d'Espanya |
- Sánchez, Ferran & Palos, Joan Lluís: [àudio] La Locura del soberano Felipe V (castellà)
