Fernando Arrabal

Fernando Arrabal

Biografia
Naixement	(es) Fernando Arrabal Terán 11 agost 1932 (91 anys) Melilla (Segona República Espanyola)
Dades personals
Formació	Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació	Escriptor, cineasta
Activitat	1952  –
Ocupador	L'Express
Membre de	Col·legi de Patafísica
Gènere	Assaig, poesia, teatre
Participà en
24 juny 1977	documenta 6
Obra
Obres destacables (1983) La tour prend garde (fr)
Localització dels arxius	Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine [ 346ABL]
Família
Cònjuge	Luce Moreau
Pares	Fernando Arrabal Ruiz Carmen Terán González
Premis Legió d'Honor Gran creu de l'Orde d'Alfons X el Savi (2019) Premi Espasa d'Assaig (1994)
Lloc web	arrabal.org

Fernando Arrabal Terán (Melilla, 11 d'agost de 1932) és un escriptor i cineasta espanyol radicat en França des de 1955. Amb Alejandro Jodorowsky i Roland Topor va fundar el 1963 el Grupo Pánico. És Transcendant Satrape del Collège de Pataphysique des de 1990. Amic d'Andy Warhol i de Tristan Tzara, va passar tres anys en el grup surrealista d'André Breton, per la qual cosa Mel Gussow el va considerar l'únic supervivent dels «quatre avatars de la modernitat».

Infància (1932-1946)

Fernando Arrabal

Fernando Arrabal Terán és fill del tinent Fernando Arrabal Ruiz i de Carmen Terán González. El 17 de juliol de 1936, durant el cop d'estat que va provocar la Guerra Civil espanyola, el seu pare es va mantenir fidel a la República, per la qual cosa els rebels el van condemnar a mort. La pena va ser posteriorment commutada per trenta anys de presó. Fernando Arrabal (pare) va passar per les presons de Santi Espíritu de Melilla, Monte Hacho, a Ceuta (on va intentar suïcidar-se), Ciudad Rodrigo i Burgos, fins que el 4 de desembre de 1941 va ser traslladat a l'Hospital de Burgos per una suposada malaltia mental. Recerques posteriors suggereixen que la malaltia va ser fingida per aconseguir un trasllat a un lloc menys vigilat. El 29 de desembre de 1942 es va escapolir de l'hospital en pijama i amb un metre de neu en els camps. Mai es va tornar a tenir cap notícia sobre ell, malgrat les cerques minucioses que es van realitzar amb posterioritat. A causa d'aquest trauma, com va escriure el premi Nobel Vicente Aleixandre, «el coneixement que ens aporta Arrabal és tenyit d'una llum moral que està a la matèria mateixa del seu art».

Mentrestant, la seva mare havia tornat el 1936 a Ciudad Rodrigo, on va deixar instal·lat Fernando i ella se'n va anar a treballar a Burgos, en aquells dies capital del Bàndol Nacional i residència del govern del general Franco. El 1937 Fernando va ingressar al col·legi de les Teresianes, fins que el 1940, finalitzada la Guerra Civil, la mare es va instal·lar a Madrid.

El 1941 Fernando Raval va guanyar un concurs de «nens superdotats». Va estudiar al Col·legi de les Escoles Pies de San Antón (que van freqüentar Victor Hugo i Benavente) i més tard en els Escolapis de Getafe. En aquesta època Raval va començar les seves lectures i experiències, que segons ell mateix reconeix, li serien molt útils en la seva vida.

Joventut (1947-1967)

El 1947, la seva mare el va obligar a iniciar els cursos preparatoris per a l'ingrés en l'Acadèmia General Militar, però no va assistir a les classes, per la qual cosa el 1949 va ser enviat a Tolosa (Guipúscoa), on va estudiar a l'Escola Teòric-Pràctica de la Indústria i el Comerç del Paper. És en aquesta època, el 1950, quan Raval va escriure una sèrie d'obres teatrals.

El 1951 va començar a treballar a Papelera Española. Fou destinat a València, on va acabar el batxillerat, i després a Madrid, on el 1952 va començar a estudiar Dret. Durant aquests anys va freqüentar l'Ateneo de Madrid i als poetes postistes i va escriure noves versions de Pic-Nic (llavors anomenada Los soldados) i El triciclo (anomenada inicialment Los hombres del triciclo).

El 1954 va viatjar en 'autostop' a París per veure la representació de l'obra Mare Coratge i els seus fills de Bertolt Brecht que el Berliner Ensemble va oferir en el teatre Sarah Bernhardt de la capital francesa. Posteriorment, a Madrid, va conèixer a la que seria la seva dona i traductora al francès, Luce Moreau. El 1955 va aconseguir una beca de tres mesos per estudiar a París, i mentre va viure en el Col·legi d'Espanya de la Cité Universitaire va recaure, aquesta vegada greument, malalt de tuberculosi. Arrabal sempre ha considerat aquesta malaltia com una «desgraciada sort» que li va permetre instal·lar-se definitivament en la seva veritable pàtria, la de Kundera i Vives, Sant Ignasi i Picasso.

El 1962, a París, va fundar al costat de Alejandro Jodorowsky i Roland Topor el Moviment Pànic.

Va ser jutjat sota el règim franquista i empresonat el 1967 malgrat la solidaritat de la majoria dels escriptors d'aquesta època, des de François Mauriac fins a Arthur Miller i del requeriment del cèlebre dramaturg irlandès Samuel Beckett que va declarar: «Si hi ha una falta que sigui vista a la llum del gran mèrit d'ahir i de la gran promesa per a matí i per això que sigui perdonada».

Maduresa

Des de mitjan anys setanta, va aconseguir un veritable reconeixement a Espanya. La seva Carta al General Franco va tenir especial repercussió, publicada en vida del dictador. Algunes de les seves peces van conèixer un acolliment constant durant anys com a Carta de amor amb María Jesús Valdés en el Teatre Nacional.

La seva fama es va incrementar encara més areu d'Espanya quan, en la matinada del 5 d'octubre de 1989, va intervenir com contertul·lià al programa de La Primera de TVE El mundo por montera, completament embriac, en un programa nocturn presentat per Fernando Sánchez Dragó, que aquest dia tractava el tema del mil·lenarisme.

En el 2010 Fernando Raval va protagonitzar el llargmetratge Regression, creat i dirigit per Joan Frank Charansonnet. Des de l'any 2002, Raval i Charansonnet han col·laborat mútuament en diversos projectes artístics com la Carta d'Amor (Teatre Hermitage de Sant Petersburg) o la reposició oficial d'El Arquitecto y el Emperador de Asíria quaranta anys després de la seva estrena.

Ha dirigit set llargmetratges. Ha publicat catorze novel·les, set centenars de llibres de poesia, diversos assajos, entre els quals destaquen els seus llibres d'escacs. La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües. El seu teatre complet, editat en les principals llengües, ha estat publicat en dos volums de més de dues mil pàgines, a la col·lecció «Clásicos Castellanos» d'Espasa el 1997, actualitzada el 2009.

«Fernando Arrabal és l'autor d'un teatre genial, brutal, sorprenent i joiosament provocador. Un potlatch dramatúrgic on la ferralla de les nostres societats avançades es carbonitza a la pista festiva d'una revolució permanent. Hereu de la lucidesa d'un Kafka i de l'humor d'un Jarry; per la seva violència s'emparenta amb Sade o amb Artaud. Però és probablement l'únic en haver portat la irrisió tan lluny. Joiosament lúdic, rebel i bohemi, la seva és la síndrome de la nostra època de filferrades: una forma de mantenir-se alerta». Dictionnaire des littératures de langue française, Editions Bordas.

Premis

Malgrat ser un dels escriptors més controvertits del seu temps, ha rebut l'aplaudiment internacional per la seva obra: Gran Premi de Teatre de l'Acadèmia Francesa, el Nabokov de novel·la, l'Espasa d'assaig, el World's Theater, etc.

EL Col·legi de Patafísica l'ha distingit amb el títol de «Transcendent Sàtrapa» (l'equivalent del Nobel per aquest col·legi). Distinció que en l'últim mig segle han rebut personalitats com Marcel Duchamp, Ionesco, Man Ray, Boris Vian, Dario Fo, Jean Baudrillard i Umberto Eco.

Ha estat el darrer finalista del Cervantes 2001 amb el suport de Camilo José Cela. Le Mage assegura que fou finalista del Nobel 2005, premi que han sol·licitat per l'autor diverses institucions i personalitats. El 14 de juliol del 2005 se li atribuí la légion d'honneur.

L'any 2007 va rebre el Premi Max d'Honor i l'1 de març del 2019 la gran creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi.

Narrativa

• Baal Babilonia
• Fiesta y ritos de la confusión
• La torre herida por el rayo
• La virgen roja
• La hija de King Kong
• La extravagante cruzada d'un castrado enamorado
• La matarife en el invernadero
• Levitación
• El mono
• La piedra iluminada
• El entierro de la sardina
• Un teniente abandonado
• Porté disparu.
• Champagne pour tous

Amb les seves novel·les ha guanyat el premi Nadal (equivalent del Goncourt o el Pulitzer) i el Nabokov Internacional.

Obra poètica

Set centenars de llibres il·lustrats per Pablo Picasso, Salvador Dalí, René Magritte, etc., entre els quals destaquen.

• Mis humildes paraísos
• La piedra de la locura

Obra dramàtica

Un centenar d'obres de teatre publicades en dinou volums:

• El triciclo (1953)
• Fando et Lis (1955)
• Guernica (1959)
• La Bicicleta del condenado (1959)
• El cementerio de automóviles (1959)
• El Gran Ceremonial (1963)
• El arquitecto y el emperador de Asiria (1966)
• El Jardín de las delicias (1967)
• El laberinto (1967)
• Bestialidad erótica (1968)
• ...Y pusieron esposas a las flores (1969)
• El Cielo y la Mierda (1972)
• Jóvenes bárbaros de hoy (1974)
• La tour de Babel (1976)
• Inquisición (1980)
• Tormentos y delicias de la carne (1983)
• La noche también es un sol (1989)
• Carta de amor (como un suplicio chino) (1999)

Una de les seves obres dramàtiques més importants es El arquitecto y el emperador de Asiria (1966), una obra pànica, escrita a la segona etapa de la seva vida dramàtica.

Obra cinematogràfica

Ha realitzat set llargmetratges com a director:

• Viva la muerte
• Iré como un caballo loco
• El árbol de Guernica
• La Odisea del Pacífico
• Cementerio de automóviles
• ¡Adiós Babilonia!
• Borges: una vita di poesía

Assajos

• La dudosa luz del día
• El Greco
• Bobby Fischer: el rey maldito
• Carta al Gral. Franco
• 1984: Carta a Fidel Castro
• Carta a Stalin
• Un esclavo llamado Cervantes
• Goya-Dalí
• Echecs et mythes
• Fêtes et défaites sur l'échiquier
• Les échecs féériques et libertaires
• Le frénétique du spasme (1991)
• Houellebecq!

Escriu des de fa trenta anys la crònica d'escacs de L'Express; tots els diumenges els seus "arrabalescos" a El Mundo; i sovint la "tercera" d’ABC i alguns articles d'opinió a El País.

Bibliografia

• AA.VV, Cahiers du silence Paris, Kesselring,1977
• AA.VV. Arrabal en el banquillo, Paris, Ediciones Frente Libertario, 1977
• AA.VV. Barcarola,n° 40. «Especial Arrabal», septiembre 1992.
• AA.VV. Abil, n° 4 «Arrabal en abril », Luxemburgo, julio de 1992
• AA.VV. Visiones de Arrabal (coordinada por Vicente Martín), Museo de la ciudad, Valencia *
• AA.VV. Poésie 1, n° 42 : «Fernando Arrabal », Paris, juin 2005.
• AA.VV. El extramundi .Los Papeles de Iria Flavia, «ARRABAL», Primavera MMV
• AA.VV. La Ratonera. «F.A. 50 años de exilio decisivo», n° 16 enero 2006
• AA.VV. l’arbre, n° 8-9 «Hommage à F.A», mars, 2006.
• AA.VV. Almunia,°n° 6-7 : primavera 2003 : “Fernando Arrabal »
• AA.VV. Ánfora Nova, n° 67-68 «Festival Arrabal », 2006.
• AA.VV. TROU, n° XVII, 2007. «F.A. j’irai comme un cheval fou ».
• Aranzueque-Arrieta, Frédéric, Arrabal : la perversion et le sacré: L’architecte et l'empereur d’Assyrie (1967), La charge des centaures (1984) (Paris : L’Harmattan, 2006). ISBN 978-2296001893
• Arata, Luis Oscar, The festive play of Fernando Arrabal (Lexington: University Press of Kentucky, 1982) ISBN 978-0813114514
• Bellomi, Paola, Panico! La creazione secondo Fernando Arrabal La vita e l’opera di un apolide libertario, Edizioni dell'Orso, 2013, pp. XII-128, ISBN 978-88-6274-470-6.
• Berenguer, Ángel. «Crono-biografía de Fernando Arrabal», Cátedra (1977). ISBN 978-84-376-0100-7.
• Berenguer, Joan P., Bibliographie d’Arrabal : entretiens avec Arrabal : plaidoyer pour une différence, Presses universitaires de Grenoble, 1979.
• Bishop, Tom, The Architect and the Emperoro of Asiría, 1974, Grove Press New York
• Bishop Helen Gary Garden of Delights, New York, Grove Press, 1974.
• Cantalapiedra Erostarbe y F. Torres Monreal : “El teatro de vanguardia de F.A.” Kassel, D. Ed. Reicheberg 1977.
• Celli, Renata, “I’Il romanzo di F.A.” Milano, Ligue.
• Chesneau A y Berenguer A. “Plaidoyer pour une différence”, P.U. de Grenoble, 1978.
• Chesneau, «Decor et Decorum», Quebec Ed. Naaman
• Daetwyler Jean Jacques “Arrabal” Lausanne, Ed; L’âge de l’Homme”, 1975.
• Donahue, Thomas John, The theater of Fernando Arrabal: A garden of earthly delights (Nova York: New York University Press, 1980) ISBN 978-0814717714
• Emili Ennio, Teatro di Arrabal Tristre, Ed. Umana, 1973
• Gille, Bernard, Arrabal, Paris, Ed. Seghers, 1970
• Glbota, Ante “Arrabal Espace”, Paris, PAC : 500 páginas de gran formato y 2500 fotografías.
• Golden Laura P. “The French and Spanish Aspects in the Prose of Fernando Arrabal”, N.Y. Rutgers. (tesina inédita)
• Hirsch, Erik, Arrabal narrador Die neueren Romane Fernando Arrabals (Frankfurt/M.: Lang, 2007) ISBN 978-3-631-56657-2.
• Kreis, Karl-Wilhelm, Zur Ästhetik des Obszönen: Arrabals Theater und die Repressive Sexualpolitik des Franco-Regimes (Hamburg: Krämer, 1989) ISBN 978-3926952202
• Humberto López y Guerra, documental "Arrabal"(Prod. Swedish television, TV1 1978)
• Podol, Peter L., Fernando Arrabal (Boston: Twayne Publishers, 1978) ISBN 9780805763409
• Premer-Kayser, Bertie, Das dramatische Werk des Spaniers Fernando Arrabal: Untersuchung der inhaltlichen und formalen Entwicklung, der psychischen und politischen Tendenzen (Frankfurt: Puppen & Masken, 1984) ISBN 978-3-922220-25-1
• Rabassó, Carlos A., Teatrilogía del vanguardismo dramático : aproximaciones hermenéutico-fenomenológicas al teatro español contemporáneo (Barcelona: Editorial Vosgos, 1993) ISBN 978-84-346-0415-5
• Raymond-Mundshau, Françoise, Arrabal, 1972, col. Classiques du XXème siècle.
• Regio Capello, Il Teatro di F.A. Roma, Ed. Umana 1967
• Schiffres, Alain, “Entretiens avec Arrabal”, Paris, Pierre Belfond, 1969
• Steen, Maris, “El humor en la obra de F.A.” Madrid, Ed. Playor, 1968.
• Tallgren, Viveca, El temor al dios Pan : reflexiones sobre la recepción de algunas obras de Fernando Arrabal (Zaragoza: Libros del Innombrable, 2005) ISBN 978-84-95399-61-8
• Torres Monreal, Francisco, “El cine de Arrabal”: Murcia, 1999.
• Torres Moreal, Francisco. “Teatro completo de Fernando Arrabal” (dos volúmenes, 2380 páginas y un cuaderno de fotografías), Espasa Calpe (col. Clásicos Castellanos), 1997 y Everest 2009. T
• Trecca, Simone, La parola, il sogno, la memoria : El laberinto (1956) di Fernando Arrabal (Pisa: ETS, 2005) ISBN 9788846712622
• Zigrino, Damiano Augusto, Il teatro di Fernando Arrabal (Città di Castello: Edimond, 2008) ISBN 88-500-0382-X
• Centenares de académicos y universitarios (y entre ellos el catedràtico Francisco Torres Monreal) han analizado también los últimos y más productivos años de la creatividad arrabaliana.
• "Second Ruy Lopez Chess Festival", ChessBase News, 13 April 2008,
• Antonietta Martini, Infierno:Ribellarsi al Destino Traduzione e studio de La virgen roja di Fernando Arrabal de Saarbrücken, Edizioni Accademiche Italiane, 2014, p. 236, ISBN 978-3-639-65692-3

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fernando Arrabal

• Fernando Arrabal - Lloc web oficial (italià) (francès) (anglès)

Premis i fites
Precedit per: Ramón Tamames Gómez La España alternativa	Premi Espasa d'Assaig 1994	Succeït per: Luis Rojas Marcos Las semillas de la violencia