Ferran Sor i Muntades
De Viquipèdia
Ferran Sor i Muntades (Barcelona, 1778 – París, 1839) fou un guitarrista i compositor català. En algunes fonts es troba anomenat Ferran Sors o Fernando Sors o fins i tot Sort[1] o Sorts[2], nascut a Barcelona en el sí d'una família acomodada de tradició militar, d'ascendència francesa. El seu besavi havia nascut a Gajan, un poblet al Sud de l'Arieja. La seva música per a guitarra és extraordinàriament elegant i gràcil i la seva harmonia, amb la incorporació d'acords alterats, era molt audaç per a la seva època. Sors fou el màxim representant del romanticisme musical català.[2]
Fou alumne de l'Escolania de Montserrat en el darrer gran moment de l'escola de compositors del monestir. Fou deixeble d'Anselm Viola, a través del qual conegué la tradició immediatament anterior, de Narcís Casanoves i de Josep Antoni Martí.[3]
Quan surt del monestir s'estableix a Barcelona i el 1797, amb tan sols 19 anys estrenà al teatre de la Santa Creu de Barcelona la seva òpera Il Telemaco nell'isola di Calipso.
El 1799 es traslladà a Madrid on va tenir diversos càrrecs administratius que el van fer viatjar a Barcelona i Màlaga. El 1808 es va oposar a la invasió francesa però, el 1810 va acceptar la monarquia de Josep I Bonaparte cosa que va obligar-lo, el 1813, a emigrar a França on va desenvolupar el seu més ampli treball. Reconegut a París el seu talent musical per Méhul i Cherubini, es traslladà a Londres (1815-1823), on estrenà una òpera còmica i tres ballets i triomfà com a guitarrista i mestre de cant. De retorn a París, presentà el ballet Cendrillon, i junt amb la dansarina Félicité Virginie Hullin es traslladà a Moscou.
A Rússia va obtenir un gran èxit amb una Marxa fúnebre (1825) en honor del tsar Alexandre I, i l'estrenà el seu extraordinari ballet Hercule et Omphale (1826) amb motiu de la coronació del tsar Nicolau I.
Retirat a París des del 1828, va acabar el seus dies admirat com a compositor i guitarrista així com per la seva dedicació a l'ensenyament. Publicà un mètode de guitarra i un tractat d'harmonia aplicat a aquest instrument. També compongué tres ballets més, música religiosa, cançons per a veu i piano o guitarra i obres per a piano, quartet de corda i conjunt instrumental. La manera com tocava la guitarra sorprenia els seus contemporanis, que el consideraven el millor guitarrista del món, especialment en la improvisació.[2]
[edita] Referències
- ↑ Gásser, Luis (ed.) Estudios sobre Fernando Sor. ICCMU. Madrid, 2003
- ↑ 2,0 2,1 2,2 http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0063750
- ↑ Alier Aixalà, Roger. L'òpera a Barcelona. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1979. ISBN 8472831655.

