Ferran Sor i Muntades

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Noteicon4.svg30x-Music.pngFerran Sor
Fernando Sor (1778-1839).jpg
Naixement 14 de febrer de 1778
Barcelona
Mort 10 de juliol de 1839 (als 61 anys)
París
Sepultura Cementiri de Montmartre (París)
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Ocupació Guitarrista i compositor

Ferran Sor i Muntades (Barcelona, 14 de febrer de 1778París, 10 de juliol de 1839) fou un guitarrista i compositor català. En algunes fonts es troba anomenat Ferran (o Fernando) Sors, o bé Sort,[1] o fins i tot Sorts.[2] El 1988 hom va batejar l'asteroide (4865) Sor en el seu honor.[3]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut a Barcelona en el si d'una família acomodada de tradició militar, d'ascendència francesa. El seu besavi havia nascut a Gajan, un petit poble al sud de l'Arieja. La seva música per a guitarra és extraordinàriament elegant i gràcil i la seva harmonia, amb la incorporació d'acords alterats, era molt audaç per a la seva època. Sor fou el màxim representant del romanticisme musical català.[2]

Des de ben petit, Sor va mostrar interès per la música. Amb només 5 anys ja jugava amb la guitarra tocant acords. El seu primer professor de música fou Josep Prats, primer violí de la Catedral de Barcelona. El protector del compositor a la mort del seu pare fou l'advocat i regidor de l'ajuntament de Barcelona Gaietà Gispert i Suriol, un dinàmic músic amateur i reputat violinista. Segurament fou gràcies a la seva influència que Sor, a la mort del seu pare, va poder ingressar a l'Escolania de Montserrat en el darrer gran moment de l'escola de compositors del monestir.[4]

A Montserrat fou deixeble d'Anselm Viola, amb qui va aprendre cant gregorià, harmonia, contrapunt i composició, com també un perfecte domini dels instruments d'arc i tecla.[5] A través d'ell (Anselm Viola), conegué la tradició immediatament anterior, de Narcís Casanoves i de Josep Antoni Martí.[6] Quan el seu company a l'Escolania Martí Sunyer va prendre els hàbits el setembre de 1793, Sor ocupà el lloc que aquest havia deixat vacant com a primer violí de l'orquestra. Al sortir de l'escolania l'any 1795, passà 4 anys en una acadèmia militar als afores de Barcelona anomenada Real Academia de Matemáticas de Barcelona. Va ser en aquest període quan Sor estudià les obres i els mètodes del guitarrista italià Federico Moretti.[7]

Atret per la música dramàtica, va compondre una òpera basada en el llibret de Segismundo Capece, Il Telemaco nell'isola di Calipso. La peça es va estrenar al teatre de la Santa Creu l'any 1797, quan Sor tenia 18 anys. Durant la mateixa temporada de l'estrena, l'òpera es va interpretar 15 vegades, i el més sorprenent és que 9 mesos després s'estrenà per primer cop a Venècia.

 

Tomba de Ferran Sor al cementiri de Montmartre

Segurament per la mateixa època, data una obra composta per Sor i amb text en català que rep el nom de Crits del Carrer, o també coneguda com Draps i ferro vell a 4 veus.[8] Una peça, amb rerefons social, que canta els sorolls dels carrers de la Barcelona de principis del segle XIX. 

Més endavant, cap el 1799, el jove Sor s'instal·là a Madrid, on es convertí en el protegit de la Duquessa d'Alba. Aquesta li vaencarregar una composició d'una òpera buffa sobre un llibret titulat DonTrastullo. Malauradament, la peça va quedar inacabada a causa de la mort de la Duquessa l'any 1802. De nou a Barcelona, el compositor va treballar com administrador d'una part de les propietats que tenia el Duc de Medinaceli a Catalunya. En aquests anys de servei al Duc, Sor va compondre gran part de la seva producció: 2 simfonies, 3 quartets, diverses cançons populars espanyoles, així com repertori eclesiàstic (5 Rosaris i 1 Salve).

Els quatre anys que van de 1804 a 1808, el guitarrista els passà a Màlaga, on va exercir d'administrador reial. Va fer amistat amb el cercle intel·lectual de la ciutat andalusa, i també va oferir diversos concerts en salons, com el que realitzà en els salons del cònsol americà Sir William Kirkpatrick.[9] El 1808 es va oposar a la invasió francesa, i de fet, va compondre diverses cançons patriòtiques com Venid Vencedores (1809), Vivir en cadenas (1809) i Marchemos, marchemos (1809), però, el 1810 va acceptar la monarquia de Josep I Bonaparte, Fins i tot va allistar-se a l'exèrcit napoleònic on arribà a ser capità, cosa que va obligar-lo el 1813 a emigrar a França on va desenvolupar el seu més ampli treball. Reconegut a París el seu talent musical per Méhul i Cherubini, es traslladà a Londres (1815-1823), on estrenà una òpera còmica en tres actes anomenada La Fira d'Smirna (1823) i tres ballets: Le Seigneur Généreux (1821), L'amant peintre (1823) i Cendrillon (1823). Triomfà com a guitarrista i mestre de cant. Viatjà per Europa assolint fama i reconeixement com a virtuós de la guitarra i com a compositor. El primer Romanticisme va influir de manera molt notable en la personalitat de Sor. És important destacar que la seva música era capaç d'emocionar i que aconseguí treure un so i una expressió noves de la guitarra mai conegudes fins aleshores.[5]

De retorn a París, presentà el ballet Cendrillon, el qual va obtenir un gran èxit tant a la capital britànica com a París, on es va representar cent quatre vegades.[4] A  més a més, ja a Rússia, el ballet serví per inaugurar el Teatre Bolshoi Petrovsky de Moscou l'any 1824. Durant període, Sor s'enamorà de Felicité Virgine Hullin, primera ballarina del balletde Moscou. El 1825, a causa de la mort del tsar Alexandre I, el guitarrista va compondre una marxa fúnebre interpretada pel regiment Preobrojénski. Un any després, el 1826, va estrenar la que es considera la seva millor composició, Hercule et Omphale (1826) amb motiu de la coronació del tsar Nicolau I.

De retorn a París, el guitarrista no va aconseguir que s'estrenessin les seves obres dramàtiques. És per això, que decidí anar de nou a Londres a buscar fortuna. A la ciutat anglesa aconseguí que es representessin Le dormeur eveillé i La belle Arsène.

Finalment s'establí a París el 1828 on va caure en la misèria econòmica. La seva fama va veure, també, un declivi important. Deu anys després subsistiria gràcies a les classes que impartia de cant, guitarra i piano. Tanmateix, Sor romangué molt afectat per la mort de la seva filla Julia (1837), una excel·lent arpista i pintora. Aquest fet, portà al compositor a una depressió, i el precipità a la mort el juliol de 1839 a causa d'un càncer de llengua als 61 anys. Publicà a Londres i a París un Méthode pour la guitare que fou traduït a diverses llengües[4] i un tractat d'harmonia aplicat a aquest instrument. Ambdós van exercir una gran influència arreu d'Europa cap el 1830. Cinc anys abans, el 1825, es va veure la llum l'edició, en un volum, de les seves obres per a guitarra: 65 peces, entre les quals cal esmentar els estudis, fantasies i sonates, així com les Variacions sobre un tema de la Flauta Màgica de W. A. Mozart.[10]

La seva obra compositiva és molt extensa i compren ballets, música religiosa, cançons per a veu i piano o guitarra i obres per a piano, quartet de corda i conjunt instrumental. La manera com tocava la guitarra sorprenia els seus contemporanis, que el consideraven el millor guitarrista del món, especialment en la improvisació.[2]

És enterrat al Cementiri de Montmartre.

A banda del repertori conegut, s'han localitzat obres seves en diversos fons musicals de Catalunya, com la catedral-basílica del Sant Esperít de Terrassa (TerC)[11] i l'església parroquial de Sant Esteve d'Olot (SEO).[12]

Obres[modifica | modifica el codi]

Dotze minuets - Opus 11 núm. 2
Opus 35 núm. 17 per a guitarra
Opus 31. núm. 1 per a guitarra
Òperes
  • Telèmac a l'illa de Calipso (1797)
  • Don Trastullo
Ballets
  • La fira d'Esmirna (1821)
  • El senyor generós (1821)
  • Cendrillon (1822)
  • L'amant pintor (1823)
  • Hèrcules i Onfalia (1826)
  • El sicilià (1827)
  • Hassan i el califa (1828)
Música vocal
  • 25 boleros o seguidilles
  • 33 àries
Música orquestral
  • 2 simfonies
  • Concert per a violí
Música de cambra
  • 3 quartets de corda
  • Trios de corda amb guitarra
Obres per a guitarra
  • 30 divertiments Op. 1, 2, 8, 13 i 23
  • Variacions Op. 3, 9, 11, 15, 16 i 20
  • 5 fantasies Op. 4, 7, 10, 12 i 21
  • 6 peces breus Op. 5
  • 12 estudis Op. 6
  • 12 minuets Op. 11
  • Gran sol Op. 14
  • 2 sonates Op. 15 i 22
  • 12 valsos Op. 17
  • Variacions sobre La flauta màgica (Mozart) Op. 9
  • 8 peces breus Op. 24
  • Sonata Op. 25
  • Variacions Op. 26, 27 i 28
  • 12 estudis Op. 29
  • 6 fantasies Op. 30, 46, 52, 56, 58, 59 i 97
  • Estudis Op. 31, 35, 44 i 60
  • 24 Peces breus Op. 32, 42, 45 i 47
  • 6 peces de saló Op. 33 i 36
  • 12 valsos Op. 51 i 57
  • Variacions Op. 40
  • Serenata Op. 37
  • 6 bagatel·les Op. 43
  • 6 peces Op. 48
  • Capritx Op. 50
  • Duets Op. 34, 38, 39, 41 Les deux amis, 44, 45, 46, 47, 48, 49, 53, 54, 55, 61, 62 i 63.
  • Sis aires escollits de l'òpera la flauta màgica Op. 19

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gásser, Luis (ed.) Estudios sobre Fernando Sor. ICCMU. Madrid, 2003
  2. 2,0 2,1 2,2 «Josep Ferran Sorts i Muntades». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Els intèrprets catalans». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
  4. 4,0 4,1 4,2 [enllaç sense format] http://www.dinsic.com/ca/publicacions/autors/sor-1778-1839-ferran
  5. 5,0 5,1 La guitarra als Països Catalans: Exposició Commemorativa del 150è aniversari de la mort de Ferran Sor (1778-1839) (en català), 1989, p. 7-8. 
  6. Alier Aixalà, Roger. L'òpera a Barcelona. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1979. ISBN 8472831655. 
  7. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana.. SGAE, 2002, p. 1169. 
  8. Història de la Música Catalana. Caixa de Barcelona, 1985, p.143. 
  9. Pena, Anglès, Joaquín, Higini. Diccionario de la Música Labor. Madrid: Editorial Labor, 1954. 
  10. Gómez Amat, Carlos. Historia de la música española: Siglo XIX. Madrid: Alianza Música, 1984. 
  11. Gregori i Cifré, Josep Maria. Inventaris dels fons musicals de Catalunya. Volum 1: Fons de la catedral-basílica del Sant Esperit de Terrassa. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, 2007. 
  12. Gregori i Cifré, Monells i Laque, Josep Maria, Carme. Inventaris dels fons musicals de Catalunya. Volum 6: Fons de l'església parroquial de Sant Esteve d'Olot i Fons Teodoro Echegoyen de l'ACGAX. Universitat Autònoma de Barcelona, 2012. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Inventaris del Fons Musicals de Catalunya http://ifmuc.uab.cat