Ferran Sor i Muntades
| Ferran Sor | ||
|---|---|---|
| Naixença: | 14 de febrer de 1778 Barcelona |
|
| Defunció: | 10 de juliol de 1839 (als 61 anys) París |
|
| Nacionalitat: | ||
| Activitat principal: | Guitarrista i compositor | |
Ferran Sor i Muntades (Barcelona, 14 de febrer de 1778 – París, 10 de juliol de 1839) fou un guitarrista i compositor català. En algunes fonts es troba anomenat Ferran (o Fernando) Sors, o bé Sort,[1] o fins i tot Sorts.[2] El 1988 hom va batejar l'asteroide (4865) Sor en el seu honor.[3]
Biografia[modifica]
Nascut a Barcelona en el sí d'una família acomodada de tradició militar, d'ascendència francesa. El seu besavi havia nascut a Gajan, un petit poble al sud de l'Arieja. La seva música per a guitarra és extraordinàriament elegant i gràcil i la seva harmonia, amb la incorporació d'acords alterats, era molt audaç per a la seva època. Sor fou el màxim representant del romanticisme musical català.[2]
El seu primer professor de música fou Josep Prats, primer violí de la Catedral de Barcelona. El protector del compositor a la mort del seu pare fou l'advocat i regidor de l'ajuntament de Barcelona Gaietà Gispert i Suriol, un dinàmic músic amateur i reputat violinista. Segurament fou gràcies a la seva influència que Sor, a la mort del seu pare, va poder ingressar a l'Escolania de Montserrat en el darrer gran moment de l'escola de compositors del monestir.[4]
A Montserrat fou deixeble d'Anselm Viola, a través del qual conegué la tradició immediatament anterior, de Narcís Casanoves i de Josep Antoni Martí.[5] Quan el seu company a l'Escolania Martí Sunyer va prendre els hàbits el setembre de 1793, Sor ocupà el lloc que aquest havia deixat vacant com a primer violí de l'orquestra.
Quan surt del monestir s'estableix a Barcelona i el 1797, amb tan sols 19 anys estrenà al teatre de la Santa Creu de Barcelona la seva òpera Il Telemaco nell'isola di Calipso.
El 1799 es traslladà a Madrid on va tenir diversos càrrecs administratius que el van fer viatjar a Barcelona i Màlaga. El 1808 es va oposar a la invasió francesa però, el 1810 va acceptar la monarquia de Josep I Bonaparte, cosa que va obligar-lo el 1813 a emigrar a França on va desenvolupar el seu més ampli treball. Reconegut a París el seu talent musical per Méhul i Cherubini, es traslladà a Londres (1815-1823), on estrenà una òpera còmica i tres ballets i triomfà com a guitarrista i mestre de cant. Viatjà per Europa assolint fama i reconeixement com a virtuós de la guitarra i com a compositor.
De retorn a París, presentà el ballet Cendrillon, el qual va obtenir un gran èxit tant a la capital britànica com a París, on es va representar cent quatre vegades.[4] Junt amb la dansarina Félicité Virginie Hullin es traslladà a Moscou. A Rússia va obtenir un gran èxit amb una Marxa fúnebre (1825) en honor del tsar Alexandre I, i estrenà el seu extraordinari ballet Hercule et Omphale (1826) amb motiu de la coronació del tsar Nicolau I.
Retirat a París des del 1828, va acabar el seus dies admirat com a compositor i guitarrista així com per la seva dedicació a l'ensenyament. Publicà un Méthode pour la guitare que fou traduït a diverses llengües[4] i un tractat d'harmonia aplicat a aquest instrument.
La seva obra compositiva és molt extensa i compren ballets, música religiosa, cançons per a veu i piano o guitarra i obres per a piano, quartet de corda i conjunt instrumental. La manera com tocava la guitarra sorprenia els seus contemporanis, que el consideraven el millor guitarrista del món, especialment en la improvisació.[2]
La seva última composició va ser una missa dedicada a la seva filla, quan va morir el 1837. Sor ja no es va recuperar d'aquesta pèrdua, i va morir miserablement dos anys després, sumit en una profunda depressió.
Obres[modifica]
- Òperes
- Telèmac a l'illa de Calipso (1797)
- Don Trastullo
- Ballets
- La fira d'Esmirna (1821)
- El senyor generós (1821)
- Cendrillon (1822)
- L'amant pintor (1823)
- Hèrcules i Onfalia (1826)
- El sicilià (1827)
- Hassan i el califa (1828)
- Música vocal
- 25 boleros o seguidilles
- 33 àries
- Música orquestral
- 2 simfonies
- Concert per a violí
- Música de cambra
- 3 quartets de corda
- Trios de corda amb guitarra
- Obres per a guitarra
- 30 divertiments Op. 1, 2, 8, 13 i 23
- Variacions Op. 3, 9, 11, 15, 16 i 20
- 5 fantasies Op. 4, 7, 10, 12 i 21
- 6 peces breus Op. 5
- 12 estudis Op. 6
- 12 minuets Op. 11
- Gran sol Op. 14
- 2 sonates Op. 15 i 22
- 12 valsos Op. 17
- Variacions sobre La flauta màgica (Mozart) Op. 9
- 8 peces breus Op. 24
- Sonata Op. 25
- Variacions Op. 26, 27 i 28
- 12 estudis Op. 29
- 6 fantasies Op. 30, 46, 52, 56, 58, 59 i 97
- Estudis Op. 31, 35, 44 i 60
- 24 Peces breus Op. 32, 42, 45 i 47
- 6 peces de saló Op. 33 i 36
- 12 valsos Op. 51 i 57
- Variacions Op. 40
- Serenata Op. 37
- 6 bagatel·les Op. 43
- 6 peces Op. 48
- Capritx Op. 50
- Duets Op. 34, 38, 39, 41 Les deux amis, 44, 45, 46, 47, 48, 49, 53, 54, 55, 61, 62 i 63.
- Sis aires escollits de l'òpera la flauta màgica Op. 19
Referències[modifica]
- ↑ Gásser, Luis (ed.) Estudios sobre Fernando Sor. ICCMU. Madrid, 2003
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Ferran Sor i Muntades». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Els intèrprets catalans». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 http://www.dinsic.com/ca/publicacions/autors/sor-1778-1839-ferran
- ↑ Alier Aixalà, Roger. L'òpera a Barcelona. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1979. ISBN 8472831655.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferran Sor i Muntades |