Ferran d'Antequera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Comtes de Barcelona
+ Casal de Barcelona
Reis d'Aragó
+ Casal de Pamplona
Sobirans de la
Corona d'Aragó
+ Casal d'Aragó
Dinastia Trastàmara
Arms Aragon-Sicily (Template).svg
Ferran d'Antequera
Ferran I d'Aragó
Infants:
   Rei Alfons V d'Aragó
   Maria d'Aragó
   Rei Joan II d'Aragó
   Comte Enric I d'Empúries
   Elionor d'Aragó
   Pere d'Aragó
   Sanç d'Aragó
Alfons el Magnànim
Joan el Sense Fe
Ferran el Catòlic
+ Dinastia dels Habsburg

Ferran I d'Aragó, anomenat el d'Antequera, de Trastàmara, el Just i l'Honest (Medina del Campo, Castella, 27 de novembre de 1380 - Igualada, 2 d'abril de 1416), fou infant de Castella, i després rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya i (nominal) de Còrsega, duc (nominal) d'Atenes i de Neopàtria, comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya (1412[1] - 1416), i regent de Castella (1406 - 1416), on també ocupava els títols de senyor de Lara, duc de Peñafiel i comte de Mayorga, i (per matrimoni) els de comte d'Alburquerque i de Ledesma i senyor de Castro de Haro. Fou el primer monarca catalanoaragonès de la dinastia dels Trastàmara.

Entre el seu heretatge d'infant de Castella i el patrimoni que li aportà la seva muller Elionor d'Alburquerque, anomenada la Ricahembra, reuní uns dominis extensíssims, en els quals es fonamentà la seva força política i, després, la dels seu fills, coneguts com els Infants d'Aragó.

Família[modifica | modifica el codi]

Fill i nebot de reis restava proper a la línia successòria de les casals d'Aragó i de Castella.

 
Enric II de Castella
el de les Mercès
rei de Castella (1369-1379)
*1333/1334
†1379
 
Joana Manuel de Castella
senyora de Villena,
Escalona i Peñafiel
*1339 =1350 †1381
 
 
Pere III el Cerimoniós
rei d'Aragó etc. (1336-1387)
*1319
†1387
 
Elionor de Sicília
*1325
=1349
†1375
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Joan I de Castella
rei de Castella (1379-1390)
*1358
†1390
 
Elionor d'Aragó
*1358
=1375
†1382
 
Joan I el Caçador
rei d'Aragó etc. (1387-1396)
*1350
†1396
 
Martí I l'Humà
rei d'Aragó etc. (1396-1410)
*1356
†1410
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
* naixement
= matrimoni
† defunció
 
Enric III de Castella, el Malalt
rei de Castella (1390-1406)
*1379
†1406
 
Ferran d'Antequera
 
 
 
 
 
 
 
 

   


Ferran d'Antequera, Elionor d'Alburquerque i Benet XIII, dibuix del segle XIX a partir d'un retaule desaparegut
Ferran d'Antequera (recreació romàntica de Manuel Aguirre y Monsalbe)

Del seu matrimoni amb Elionor d'Alburquerque, tia seva i neboda d'Enric II de Castella, efectuat a Madrid el 1395, quan ell tenia 14 anys, nasqueren set fills:

Regent de Castella[modifica | modifica el codi]

Ferran d'Antequera és coronat pel Nen Jesús, al retaule de Sancho de Rojas (vers 1410-1415)

Com a infant de Castella, fundà l'orde cavalleresc, de caràcter cortesà, anomenat de la Gerra i el Grifó o també de l'Assutzena (Medina del Campo, 1403).[2]

En morir el seu germà gran, el rei Enric III de Castella, el 1406, assumí la regència del seu nebot Joan II, juntament amb la mare d'aquest, Caterina de Lancaster. Des d'aleshores actuà de fet com el rei, encara que ja feia molt de temps que dirigia la política castellana a causa de les dolències del seu germà, que delegava sovint en ell les funcions de govern.

Les desavinences amb la reina vídua no trigaren a aparèixer i, després d'un pacte, els dos coregents es repartiren el territori de la regència. Ferran es reservà personalment la governació de la meitat meridional del regne castellà (Toledo, Extremadura, Múrcia i Andalusia).

Reprengué la guerra contra el regne de Granada, i a la frontera, s'apoderà de Zahara (1407), però fracassà al setge de Setenil i les corts l'obligaren a acceptar la treva que havia demanat el rei de Granada. Quan la treva acabà, tornà a atacar la frontera granadina i posà setge a l'estratègica vila d'Antequera, que se li va retre el 16 de setembre de 1410. Aquesta acció, celebrada amb gran ressò, també en la literatura, donà origen al seu sobrenom més conegut.

Rei d'Aragó i Sicília[modifica | modifica el codi]

El 1410, en morir el seu oncle, el rei d'Aragó Martí l'Humà, sense descendència directa, Ferran presentà la seva candidatura a la successió. El conflicte quedà reduït finalment a dues candidatures, la seva i la del comte Jaume d'Urgell. La seva força econòmica i militar i la seva intel·ligència política, unides als grans errors dels adversaris, el suport del bàndol dels Urrea a Aragó i del dels Centelles a València, als quals envià tropes amb les quals derrotaren els urgellistes a la batalla de Morvedre, i el més decisiu encara del papa Benet XIII d'Avinyó i del seu confessor Vicent Ferrer, li garantiren el triomf.

Després de greus dissensions, a la concòrdia d'Alcanyís s'arribà a l'acord de resoldre la qüestió a través del vot de nou delegats estamentals dels tres estats (Aragó, València i Catalunya) en el que es coneix com a Compromís de Casp. La sentència final dels compromissaris dels regnes el proclamà rei d'Aragó i dels altres estats de la Corona d'Aragó el 28 de juny de 1412, i Benet XIII, ignorant els drets de Frederic de Luna, li donà la investidura de Sicília, que durant l'Interregne havia teòricament revertit al papat. Fou coronat a Saragossa el 5 de setembre de 1414.

L'altre candidat principal, el comte Jaume d'Urgell, confiat en el suport dels seus partidaris a Aragó i de tropes mercenaries angleses i gascones, protagonitzà una revolta el 1413. L'error d'iniciar una revolta durant la reunió de les corts catalanes a Barcelona fou aprofitat per Ferran, més intel·ligent que el seu adversari, i aconseguí el suport dels estaments, també de la noblesa, que tancaren files al voltant del nou rei. Un exèrcit comandat per Ferran en persona posà setge a Balaguer, on en un nou error s'havia tancat Jaume, que finalment, el 31 d'octubre, es rendí i fou condemnat a la confiscació de tots els seus béns i títols i a presó perpètua (al castell d'Urueña, a Castella, i més tard al de Xàtiva).

Ferran, acostumat a l'autoritarisme de la monarquia castellana, hagué de cedir, a les corts de Barcelona (1413), a la pressió dels estaments privilegiats catalans i respectar el pactisme, doctrina que ja des del segle XIII limitava l'autoritat reial a favor de les corts i de la Diputació del General de Catalunya, que amb la nova dinastia va veure créixer les seves atribucions i pes polític. Tanmateix, plantà cara a l'oligarquia barcelonina ―representada pel conseller Joan Fiveller― en el cèlebre enfrontament del vectigal de la carn, el 1416.

Pacificà Sardenya amb pactes amb la noblesa local (1414 i 1416), que havia aprofitat l'Interregne per a independitzar-se, normalitzà la situació interna de Sicília, on els bàndols nobiliaris i el suport a Frederic de Luna eren forts, enviant-hi com a lloctinent el seu fill Joan, pactà una treva amb Gènova (1413) i signà tractats d'amistat amb el soldà d'Egipte i amb el rei de Fes (1414).

El 1414 creà per al seu fill Alfons el títol de príncep de Girona, propi dels infants primogènits de la Corona d'Aragó.

En la qüestió del Cisma fou primerament fidel a Benet XIII d'Avinyó, el seu protector. Però quan el concili de Constança decidí la deposició de tots els papes i fracassà la conferència de Perpinyà amb l'emperador Segimon i els ambaixadors dels altres estats avinyonistes, on Benet XIII es negà a abdicar, l'abandonà, a instància de l'emperador i de Vicent Ferrer, i li retirà l'obediència dels seus regnes (1416).

Mort i enterrament[modifica | modifica el codi]

Ferran I va morir a Igualada, afectat d'uns violents còlics nefrítics, el 2 d'abril de 1416, mentre es dirigia de Barcelona a Castella. Es conserva un relat detallat de la seva darrera malaltia. Per afrontar aquest mal crònic en ell s'havien intentat diferents remeis, inclosos els alquímics. L'indret de la mort és el carrer Nou, núm 37, d'Igualada, on hi ha una placa que ho esmenta.

Va ser enterrat al panteó reial del monestir de Poblet en un sepulcre encarregat pel seu fill Alfons a l'escultor Pere Oller el 1417.

Iconografia[modifica | modifica el codi]

Contemporània de Ferran d'Antequera:

Hi ha algunes representacions posteriors a l'Edat Mitjana, entre les quals:

  • Oli del segle XVI que representa la Virgen de la Gracia, a la catedral de Toledo. Hi és representat agenollat i en actitud orant davant la Mare de Déu i el Nen Jesús, a l'extrem inferior esquerre, amb vestit i armadura de l'època del quadre.
  • Oli de Ramon Tusquets i Maignon, pintat el 1885, a la col·lecció Miquel Boada de Barcelona. Representa l'episodi de l'enfrontament del vectigal.
  • Oli de Manuel Aguirre y Monsalbe, de 1851-1854, procedent del Casino Principal de Saragossa (Diputación Provincial de Zaragoza). Hi és representat dret, amb l'heràldica dels seus nous estats a les vestidures i prenent amb la mà esquerra una espasa que li serveix de suport.

Posteritat[modifica | modifica el codi]

Historiografia

  • Lorenzo Valla, Historiarum [o Gesta] Ferdinandi regis Aragonum libri III. Biografia oficial escrita a Nàpols en els anys 1445-1446 a instància d'Alfons el Magnànim pel qui era secretari d'aquest últim.

Novel·la històrica

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Bernat Metge». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].
  2. «Fundació de l'ordre militar del griu (1403) - Viquitexts».

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alberto Boscolo, La política italiana di Ferdinando I d'Aragona, Càller, Università degli Studi di Cagliari, 1954.
  • Francesca Español Bertran, "El sepulcro de Fernando de Antequera y los escultores Pere Oller, Pere Joan y Gil Morlanes, en Poblet", Locus Amoenus, 4 (1998-1999), 81-106.
  • Carlos López Rodriguez, Epistolari de Ferran I d'Antequera amb els infants d'Aragó i la reina Elionor (1413-1416), València, Universitat de València, 2004.
  • J. Muntaner i Bujosa, "Un agua medicinal prodigiosa para el rey de Aragón (1417)", IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón (Mallorca, 25 septiembre-2 octubre 1955), vol. 2, Barcelona, Diputación Provincial de Baleares, 1970, pp. 417-28.
  • I. I. MacDonald, Don Fernando de Antequera, Oxford, Dolphin Boook, 1948.
  • Bautista Martínez Iniesta, "La toma de Antequera y la poética del heroísmo", a Las tomas: antropología histórica de la ocupación territorial del Reino de Granada, Granada, Diputación Provincial de Granada, 2000, pp. 383-415.
  • Lope Pascual Martínez, "La cancillería real castellana durante la regencia del infante don Fernando de Antequera", Miscelánea Medieval Murciana, 11 (1984), 177-236.
  • Roser Salicrú i Lluch, "La coronació de Ferran d'Antequera: l'organització i els preparatius de la festa", Anuario de Estudios Medievales, 25 (1995), 699-759.
  • Ferran Soldevilla, El Compromís de Casp, Barcelona, CSIC, 1965.
  • Luis Suárez Fernández, Los Trastámaras de Castilla y Aragón en el siglo XV, vol. XV de la Historia de España dir. per Ramón Menéndez Pidal, Madrid, Espasa-Calpe, 1968.
  • Juan Torres Fontes, La regencia de don Fernando de Antequera y las relaciones castellano-granadinas (1407-1416), Cadis, Agrija, 1999.
  • Lorenzo Valla, Gesta Ferdinandi regis aragonum, ed. per Ottavio Besomi, Pàdua, Antenore, 1973.
  • Lorenzo Valla, Historia de Fernando de Aragón, Madrid, Akal, 2002 (traducció a l'espanyol de Santiago López Moreda). ISBN 978-84-460-1309-9
  • Luis Vela Gormedino (ed.), Crónica incompleta del reinado de Fernando I de Aragón, Saragossa, Anubar, 1985.
  • Francisca Vendrell de Millás, "Relación médica de la enfermedad del rey Fernando de Antequera", Archivo iberoamericano de historia de la medicina y antropología médica, 9 (1957), 111-119.
  • Jaume Vicens Vives, Els Trastàmares, Barcelona, Vicens Vives, 1969.
  • Mª. Victoria Vilaplana Gisbert, Documentos de la minoría de Juan II: la regencia de Don Fernando de Antequera, Múrcia, Real Academia Alfonso X El Sabio (Colección de Documentos para la Historia de Murcia, 15), 1993

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Regent de Castella
amb Caterina de Lancaster

14061416
Succeït per:
Precedit per:
Martí I l'Humà

Corona d'Aragó Comte de Barcelona
Rei d'Aragó

14121416
Succeït per:
Alfons IV el Magnànim