Ferrara

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ferrara
Escut de Ferrara
(En detall)
Localització
Ferrara situat respecte Itàlia
Ferrara
Localització de Ferrara a Itàlia
Via Mazzini, amb la catedral al fons.
Via Mazzini, amb la catedral al fons.
Estat
• Regió
• Província
Itàlia Itàlia
Emília-Romanya
Ferrara
Superfície 404 km²
Altitud 9 msnm
Població (2007)
  • Densitat
133,591 hab.
330,67 hab/km²
Coordenades 44° 50′ 0″ N, 11° 37′ 0″ E / 44.83333,11.61667Coord.: 44° 50′ 0″ N, 11° 37′ 0″ E / 44.83333,11.61667
Codi postal 44100
Codi ISTAT 038008
Web

Ferrara (Fràra ['fra:ra] en el dialecte de Ferrara) és un municipi italià capital de la província homònima, dins la regió d'Emília-Romanya. L'any 2007 tenia 133.591 habitants.

Situada a la plana d'Emilia, a la vora del Po de Volano —que separa la ciutat del burg medieval de Sant Giorgio i delimita la frontera amb els nous assentaments contemporanis al sud de la muralla—, la ciutat té una estructura urbanística que es remunta al segle XIV, quan era governada per la família dels Este. Ferrara viu la seva edat d'or a la baixa edat mitjana i el Renaixement, sota el govern de la família Este, època en què es transforma en un centre artístic de gran importància no només italià sinó també europeu, i arriba a rebre personalitats com Ludovico Ariosto i Torquato Tasso, Nicolau Copèrnic i Paracelsus, Andrea Mantegna i Tiziano, Pico della Mirandola i Pietro Bembo.

Ferrara és un dels quatre caps de província italians (amb Bergamo, Lucca i Grosseto) que tenen el centre històric totalment envoltat d'una muralla que s'ha mantingut gairebé intacta al llarg dels segles.[1] El disseny de Biagio Rossetti la va convertir en la primera ciutat moderna d'Europa, de la qual cosa en deriva —en gran part— el reconeixement del centre històric, el 1995, com a Patrimoni Mundial de la Humanitat,[2] ampliat el 1999 al Delta del Po.[3] Ferrara, amb Ravenna i Pisa, és també una de les primeres città del silenzio esmentades en els Laudi de Gabriele D'Annunzio.

Ferrara és una antiga seu universitària (Università degli Studi di Ferrara) i seu arquebisbal (Arxidiòcesi de Ferrara-Comacchio). És seu d'importants centres culturals: la Pinacoteca Nazionale del Palazzo dei Diamanti, la seu de la Fondazione Ermitage Italia, el Museo Archeologico Nazionale, el Museo del Risorgimento e della Resistenza, el Museo d'arte moderna e contemporanea Filippo de Pisis, el Museo della Cattedrale, el Museo Giovanni Boldini i molts altres museus.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

L'origen del nom de Ferrara no és clar; de fet, existeix més d'una hipòtesi que l'explica. Alguns han pensat en una derivació bíblica: de Ferrato, fill de Cam i nét de Noè.[4] Altres afirmen que Ferrara fou fundada per un tal Marco que va anar al lloc amb la seva gent; entre aquests hi hauria hagut un troià, Ferrara, que hauria designat amb aquest nom la ciutat que havia començat a construir. Altres apunten una derivació de ferro, metall que es trobaria present o es treballaria a la zona. La hipòtesi amb més força és la que suposa que el nom hagi resultat de "farro",[5] una mena de blat dur, l'aliment més antic dels romans, abundant, sembla, en la zona: "Farraria" és la terra on es conrea el farro. Una herba anomenada "farraria", una espècie de planta aquàtica, en seria un altre possible origen. I finalment, el lloc on es feien les dues fires importants de l'any (diumenge de Rams i el dia de Sant Martí) a les vores del Po s'anomenava " Feriarum Àrea" (plaça pública de les fires), i d'aquí "Ferraria".

A la porta petita de la catedral de San Giorgio, al cantó dret, hi ha una imatge d'un nen esculpida en marbre, anomenada antigament "Madonna Frara".

Medi físic[modifica | modifica el codi]

El Po de Volano, al seu pas per Ferrara

La ciutat de Ferrara ocupa una superfície de 404 Km² i està situada a la vora d'una branca del delta del riu Po anomenada Po de Volano, a una altitud de 9 m sobre el nivell del mar, a la plana anomenada Padània, que geogràficament correspon a la vall del Po, a pocs quilòmetres de la frontera amb el Veneto i la província de Rovigo. La zona es caracteritza pels nombrosos canals de reg i de drenatge creats al llarg dels segles per garantir la purificació de la terra i per facilitar els assentaments i la producció. De fet, sense els dics i canals, el territori i la mateixa ciutat estarien coberts per les aigües. L'àrea plana garanteix les activitats agrícoles i la pesca. La zona de Ferrara també inclou el Parc Regional del Delta del Po i les Valls de Comacchio a prop del Mar Adriàtic.

En aquesta zona són d'importància fonamental els treballs realitzats per Borso, Hèrcules i Alfons d'Este; també els crèdits pontificis, entre els quals els de Gregori XIII, de Climent VIII, de Innocenci X i de Benet XIII. Tots ells són reconeguts com a guardians del territori que ha d'afrontar una sèrie de fenòmens físics i geològics que durien el territori de Ferrara sota el nivell del mar.[6]

Ferrara limita amb els següents municipis: Argenta, Baricella, Bondeno, Canaro, Copparo, Ficarolo, Formignana, Gaiba, Masi Torello, Occhiobello, Ostellato, Poggio Renatico, Stienta, Tresigallo, Vigarano Mainarda, Voghiera

Clima[modifica | modifica el codi]

Ferrara gaudeix del clima mediterrani. Les primaveres i les tardors són relativament suaus. L'hivern pot ser fred i l'estiu calorós. Els mesos més càlids són el juliol i l'agost, amb una temperatura mitjana màxima de 29°C. El mes més fred de l'any és el gener, amb una temperatura mitjana màxima de 4°C.
Ferrara rep una mica més de 630 litres/m2 de precipitacions anualment. El mes més plujós és el novembre, amb 72 litres/m2. Els mesos de gener i febrer són els més secs amb 44 litres/m2.[7]

Taula climàtica de Ferrara[8]
Gen Feb Mar Abr Mai Jun Jul Ago Set Oct Nov Des Anual
Mitjana de temperatures màximes (°C) 4 8 13 17 22 26 29 29 24 18 11 6
Mitjana de temperatures mínimes (°C) 1 1 5 9 13 16 19 19 15 11 5 1
Precipitacions (mm) 44 44 49 54 52 55 48 60 52 55 72 49 634

L'hivern és sever i plujós, fins i tot neva alguna vegada. Les baixes pressions que es formen en aquesta estació porten aire fred, i la posició geogràfica de la ciutat en una mena de conca provoca, en conseqüència, llargs períodes de mal temps. Quan hi ha altes pressions, també romanen les dures condicions meteorològiques a causa de l'entrada d'aire d'origen àrtic, la qual cosa provoca dies assolellats però acompanyats de forts vents gèlids i temperatures properes als zero graus durant les hores centrals del dia i força per sota del zero durant la nit.

El principi de la primavera és una perllongació de l'hivern, i solen persistir els corrents freds. A mesura que avança l'estació, el temps es torna més temperat i estable.

Els estius són calorosos i sufocants a causa de l'alt nivell d'humitat, que rarament baixa del 70%. La xafogor és interrompuda per temporals que poden resultar violents i provocar intenses calamarses. Es poden registrar, d'altra banda, diverses setmanes consecutives assolellades i amb temperatures elevades, a causa de l'anticicló de les Açores [9] i la pujada de l'anticicló africà, que provoca temperatures més altes.

La tardor és fresca, humida i plujosa, i a vegades decididament freda durant la segona part de l'estació, que pot arribar a assemblar-se molt a l'hivern. A més, sovint hi ha molta boira, cosa que fa de Ferrara una de les ciutats amb més boira d'Itàlia.

Les circoscrizioni de Ferrara

Estructura administrativa[modifica | modifica el codi]

L'estructura administrativa italiana està definida a la constitució italiana als articles 118 a 133 .[10] Els governs locals a Itàlia han experimentat un procés de reforma basada en els principis de capitalització, obligació de retre comptes davant els ciutadans i servei de qualitat.[11]

El municipi de Ferrara (comune) està dividit en vuit circoscrizione, que són les unitats de descentralització comunal en què es divideix el territori. Les circoscrizioni agrupen els diferents barris de la ciutat i les frazione. [12]

  • Circoscrizione Centro Cittadino
  • Circoscrizione Giardino Arianuova Doro. Quartieri: Acquedotto, Arianuova, Darsena, Doro, Ex Mof, Grattacielo, Parco Urbano, P.le dei Giochi, San Benedetto, Stazione Centrale, Via del Lavoro
  • Circoscrizione via Bologna. Quartieri: Borgo San Luca-Rivana, Argine Ducale, Aeroporto, Foro Boario, La Piramide, Krasnodar, Villaggio Satellite, Centro Artigianale, San Giorgio, Chiesuol del Fosso, Fiera
  • Circoscrizione Zona Nord. Quartieri: Pontelagoscuro, Polo chimico di Ferrara, Barco
  • Circoscrizione Zona Nord Ovest. Quartieri: Porotto, Cassana, Mizzana, Arginone, Parco Commerciale Diamante, Borgo Marconi
  • Circoscrizione Zona Sud. Quartieri: Zona Artigianale, Aguscello, Gaibanella, Torre Fossa, San Martino, Goro, Sant'Egidio, Fossa San Marco, Montalbano, San Bartolomeo in Bosco, Monestirolo, Portomaggiore
  • Circoscrizione Zona Nord Est. Quartieri: Codrea, Cocomaro di Cona, Cocomaro di Focomorto, Cona, Focomorto, Quartesana, Masi Torello, Copparo, Final di Reno, Migliaro, Massa Fiscaglia
  • Circoscrizione Zona Est. Quartieri: Villa Fulvia, Porta Ferrara, Quacchio, Pontegradella, Ponte Travagli, Borgo Punta, Malborghetto di Boara, Boara.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Població[modifica | modifica el codi]

A finals del 2007, hi havia 133.591 persones que residien a Ferrara,[13] 62.417 homes (un 46,8%) i 71.174 dones (un 53,2), suposant un lleuger creixement respecte al 2006 (133.214). %),[14] Els menors de 18 anys són un 12,28 per cent. La població de pensionistes arriba al 26,41 per cent. La mitjana italiana és d'un 18,06 per cent (menors 18) i un 19,94 per cent (pensionistes). L'edat mitjana dels ferraresos és de 49 anys, essent la mitjana italiana de 42 anys.

A continuació es detalla el nombre d'habitants per circoscrizioni (2007):

  • Circoscrizione Centro Cittadino: 18.693 habitants.
  • Circoscrizione Giardino Arianuova Doro: 16.835 habitants.
  • Circoscrizione via Bologna: 26.119 habitants.
  • Circoscrizione Zona Nord: 13.819 habitants.
  • Circoscrizione Zona Nord Ovest: 11.022 habitants.
  • Circoscrizione Zona Sud: 12.952 habitants.
  • Circoscrizione Zona Nord Est: 9.159 habitants.
  • Circoscrizione Zona Est: 24.992 habitants.

Evolució demogràfica[modifica | modifica el codi]

Entre 2002 i 2007, la població de Ferrara va créixer un 2,28 per cent, mentre que a Itàlia augmentava un 3,85 per cent. Els creixements dels darrers anys han estat realment minsos (+0,4% el 2005, +0,6% el 2006 i de +0,3% el 2007). L'índex de natalitat actual de Ferrara és de 7,02 naixements per 1.000 habitants. La mitjana italiana és de 9,45 naixements. Ferrara és coneguda per ser la ciutat de més de 100.000 habitants més envellida d'Itàlia, així com la que té un índex de natalitat més baix.[15] Mentre que la població d'origen italià ha baixat un 0,5% el 2007, ha augmentat el nombre de residents estrangers, arribant a finals del 2007 a 6.938 persones, suposant un 5,2% del total de residents, dels quals 3.043 eren homes i 3.895 dones. L'augment d'estrangers els anys anteriors ha estat d'un 15% el 2006 i un 13% el 2005. El grup d'immigrants més gran era originari d'Ucraïna (1016), seguit pel de Romania (935) i d'Albània (836). Cal destacar el fort increment dels romanesos el 2007, passant de 417 (2006) a 935 (2007). Els procedents del Marroc són en quarta posició (427). Actualment, un 10% dels naixements tenen com a mínim un pare estranger.[16]

Cultura i tradicions[modifica | modifica el codi]

Per entendre la vitalitat cultural de la Ferrara d'avui, cal anar uns centenars d'anys enrere, quan la ciutat era un centre humanístic important, i va acollir a la seva Cort els més grans poetes del Quattrocento i del Cinquecento: Matteo Maria Boiardo, Ludovico Ariosto i Torquato Tasso, i també els grans pintors del seu temps, Andrea Mantegna, Giovanni Bellini, Cosmè Tura, Francesco del Cossa i Ercole de Roberti (l'Officina ferrarese), Il Garofalo, Ticià, Dosso Dossi , Battista Dossi i Scarsellino. Moltes obres d'aquests autors es troben avui a la Pinacoteca Nazionale di Ferrara, ubicada al Palazzo dei Diamanti.

Corso Ercole I d'Este

El circuit dels Museus d'art antic comprèn el petit, però ric Museu de la catedral i l'elegant Palazzo Schifanoia, amb un important recull de medalles antigues, voris i ceràmica del renaixement. A l'interior del palau, a la Sala dels Mesos es conserva una col·lecció de frescos del segle XV, obra de Francesco del Cossa, Ercole de' Roberti i altres pintors pertanyents a l'"Officina Ferrarese".

La ciutat està orgullosa de tenir un recull important d'obres de pintors locals Giovanni Boldini i Filippo de Pisis i una tradició consolidada de mostra d'art internacional d'altíssim nivell, organitzada en el Palazzo dei Diamanti, joia arquitectònica del cinquecento de Biagio Rossetti. Per exemple, del 17 de febrer al 25 de maig de 2008, acollia una exposició sobre Joan Miró: Joan Miró: la terra.[17]

Exposició Joan Miró al Palazzo dei Diamanti

Ferrara ha estat una ciutat estimada per directors de cinema italians i estrangers: entre altres trobem l'ambientació de les pel·lícules El jardí dels Finzi Contini[18] (Vittorio De Sica, 1970), Al di là delle nuvole (Michelangelo Antonioni - Wim Wenders, 1995), Il mestiere delle armi[19] (Ermanno Olmi, 2001).

Cada temporada, en el Teatro comunale de Ferrara hi ha una completa programació de dansa, de concerts de música clàssica i teatre líric. El Palio més antic d'Itàlia se celebra el darrer diumenge de maig.

Ferrara acull tots els anys, la darrera setmana d'agost, el Festival més gran de música de carrer, el Festival Ferrara Buskers, ideat per Stefano Buttons i que funciona des de 1987: 200.000 m2 d'un escenari medieval i del Renaixement meravellós, disponible per dotzenes de músics de carrer que vénen de qualsevol part del món, segons diu la propaganda promocional d'aquest espectacle.

Festival de Globus de Ferrara

A Ferrara, en el Parc de Ciutat Georgio Bassani, cada setembre, es fa el més gran Festival de globus mongolfier d'Itàlia i un dels més importants a Europa (Festival de Globus de Ferrara), que s'ha convertit en un esdeveniment gegantí: El 2006, en quatre dies 150.000 persones van envair la ciutat.

Des del 1996, el festival musical "Ferrara Sota les Estrelles" s'ha convertit en una de les manifestacions artístiques més importants d'Itàlia. Els concerts s'han celebrat en la plaça del Castello Estense, en ple centre històric de ciutat. El festival, que es fa a l'estiu entre els mesos de juny i juliol, ha acollit el 2008, entre altres, a Caetano Veloso, Giovanni Allevi i The Raconteurs.

En el vessant esportiu, cal destacar que cada any es corre a Ferrara la mitja Marató.[20]

En el món literari, des de 1965, es lliura el Premio Letterario Estense a finals de setembre, per articles apareguts en la premsa periòdica o retransmesos per ràdio o televisió.

Història[modifica | modifica el codi]

Ferrara és la més jove de les grans ciutats emilianes, ja que té el seu origen entre els segles VII i VIII. A causa de les contínues invasions dels bàrbars, es van generar dos centres principals d'assentament,[21] el primer al voltant de l'antiga catedral Basilica de San Giorgio, i l'altre en una antiga castra bizantina del segle VI, a l'altra riba del Po.[22]

Exarcat de Ràvenna[modifica | modifica el codi]

Article principal: Exarcat de Ravenna
Mapa d'Itàlia en temps de l'exarcat de Ravenna
Matilde di Canosa
Escut d'armes dels Este

El primer cop que apareix Ferrara en un document és el 767.[23] durant la fundació dels Estats Pontificis en el temps del rei llombard Aistulf de Friül i el Papa Esteve II,[24] a qui la va haver de cedir com a part de l'exarcat de Ravenna.[25] Ferrara es mantindria sota l'autoritat dels pontífexs romans - guardant fidelitat, però funcionant com a estat sobirà[26] - fins a la unificació italiana el 1860.

Des del 984 va ser feu de Tedald de Mòdena, comte de Mòdena i Canossa, nebot de l'emperador Otó I. Amb el pas del temps, Ferrara va ser capaç de constituir-se en un municipi autònom o "comune", i defensant activament la seva independència durament guanyada va ingressar a la Lliga llombarda, aliança creada per contrarestar el poder de l'emperador Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic. El 1101[23] va ser conquerida per la comtessa Matilde di Canossa, que va arribar a dominar tots els territoris italians del nord dels Estats Pontificis.[27]

En aquells anys, la ciutat havia crescut principalment en la riba esquerra del Po, deixant a l'ombra la primera Basilica de San Giorgio i en conseqüència la seu episcopal es va desplaçar l'any 1135 a l'actual catedral, al centre de la ciutat. La principal font de riquesa de la ciutat era el comerç al llarg del Riu Po, que a l'època era el curs principal de l'ampli delta i fluïa al sud de la ciutat. Tanmateix, el 1152 quan el riu va trencar la presa septentrional i es va desviar el curs del Po, el port de la ciutat va perdre importància.

El 1146, en morir l'últim de la dinastia dels Adelardi (Guglielmo II Adelardi), el domini de Ferrara va passar a Obizzo I d'Este com a dot de la seva neboda "la Marchesella", en casar-se amb Adalberto V, fill d'Opizzo.[28]

Marquesat de Ferrara[modifica | modifica el codi]

Article principal: Marquesat de Ferrara

L'any 1196 li fou concedit a Azzo VI d'Este[23] el títol de Marquès de Ferrara, per part del papa Celestí III. El nét d'Azzo VI, Opizzo II d'Este (1264-1293), va ser proclamat senyor vitalici de Ferrara (1264)[29] i va marcar la fi del període comunal a Ferrara i l'inici de la senyoria, que perdurà fins al segle XVII. Nicolau III d'Este (1393-1441) va rebre uns quants Papes amb gran magnificència, especialment Eugeni IV, que va arribar a aconseguir la realització del Concili de Ferrara el 1438.[30] Amb Nicolau III, Ferrara va impulsar les arts i de les ciències i la cort va ser el centre d'una forta vida cultural, una de la més intenses a Europa. Enmig de tanta vida intel·lectual es va començar a construir el castell el 1385 i es va fundar la universitat el 1391.[31]

Ducat de Ferrara[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ducat de Ferrara
Borso d'Este
Hèrcules I d'Este
Imatge d'Alfons I d'Este.

Al darrer terç del Quatrocento i durant trenta-quatre anys Hèrcules I d'Este, ja duc de Ferrara, successor dels seus dos germans Borso[32] i Leonello, transformaria la ciutat, construint una eixample conegut com a Addizione Erculea, projectat i executat per l'arquitecte Biagio Rossetti. Hèrcules també va ser un dels principals mecenes italians de les arts i a la seva cort van viure-hi grans artistes com (Dosso Dossi, Ticià o Giovanni Bellini) i literats com (Ludovico Ariosto, Petrarca o Torquato Tasso). La seva preferència per la música instrumental va dur a Ferrara a convertir-se en un centre important de composició per llaüt. En el vessant polític, va establir una política d'aliances matrimonials sòlides, gràcies a la seva esposa Elionor d'Aragó (amb el regne de Nàpols), i a les seves filles, (Isabel casada amb Francesc II Gonzaga – marquès de Màntua- i Beatriu amb Lluís Maria Sforza - duc de Milà-). Tanmateix, la seva jugada mestra va ser el matrimoni del seu hereu Alfons amb la filla del papa Alexandre VI, Lucrècia Borja, que assegurava una certa estabilitat pel sud, però s'enemistà amb la República de Venècia, amb qui va lluitar en la guerra de Ferrara[33] entre 1482 i 1484 per la disputa del monopoli de la sal, un gran revés per Ferrara, i que va acabar amb la Pau de Bagnolo, per la qual els Este van haver de cedir part del territori. També es va enemistar amb el papa Sixt IV que ja havia reprès la seva estada a Roma després del Cisma d'Occident[34] i intentava reorganitzar els Estats pontificis, però va evitar l'absorció del ducat. Alfons I d'Este[35] va entrar inicialment a la Lliga de Cambrai contra Venècia (1508), i va romandre com a aliat de Lluís XII de França, fins i tot quan el Papa Juli II va haver signat un acord de pau amb Venècia. El Papa va declarar perduts els feus dels Este i fins i tot va excomunicar a Alfons (1510). Entre 1526 i 1527 Alfons va participar en l'expedició de l'emperador Carles V contra el papa Climent VII, el qual l'any 1530 va reconèixer a Alfons com a posseïdor dels ducats en els quals venia governant la família Este.[36] Tant Alfons com els seus succesors, Hèrcules II d'Este i Alfons II d'Este van continuar engrandint Ferrara durant els seus regnats, embellint la ciutat amb nous palaus i jardins i afavorint, com els prínceps de la seva casa sempre havien fet, les arts i ciències. En els anys del govern d'Hèrcules II, Ferrara esdevé un dels centres principals de la Reforma a Itàlia, perquè la seva muller, Renata de França, era calvinista, i va protegir els reformistes, i el seu marit va haver de confinar-la al Castello Estense per voluntat de Pau III.[37] El seu fill Alfons II d'Este va contreure tres[38] matrimonis, primer amb Lucrècia de Mèdici, filla del gran duc Cosme I de Toscana, després amb Bàrbara d'Austria, germana de l'emperador Maximilià I, i finalment amb Margarida Gonzaga, filla del Duc de Màntua. Va situar Ferrara al seu punt més alt, i va ser el mecenes de Torquato Tasso, Guarino Guarini, i Cesare Cremonini, afavorint, com els prínceps de la seva casa sempre havien fet, les arts i ciències. Durant el regnat d'Alfons II, Ferrara un cop més va desenvolupar un nucli musical impressionant, igualat a Itàlia només per la ciutat de Venècia, i pels centres musicals tradicionals com Roma, Florència i Milà. Compositors com Luzzasco Luzzaschi, Lodovico Agostini, i més tard Carlo Gesualdo da Venosa, representaven les tendències d'avantguarda.

Integració als Estats Pontificis i època contemporània[modifica | modifica el codi]

L'esplendor dels Este acabà però de cop, per manca de successió legítima, el 1598 amb l'anomenada "Devoluzione", és a dir la incorporació del ducat de Ferrara a la jurisdicció directa de l'església de Roma, exercida per mitjà de legats pontificis, un cop obligada a fugir la família ducal a Mòdena. Era la fi del seu protagonisme.
Entre els anys 1624 i 1627 cinc portes van tancar el sector jueu de la ciutat: naixia el gueto, que romandria fins al 1859. En el segle XVIII patiria diverses ocupacions: entre 1700 i 1725 per les tropes de l'imperi austríac, i el 1796 per Napoleó, que la va incorporar a la República Cisalpina (1797), dita després República Italiana (1802). El 1815 la Restauració Francesa la retorna als estats pontificis. Més tard (1860), després d'un plebiscit, és annexada al Regne d'Itàlia.[23] A principis del segle XIX, però, la ciutat va viure una represa econòmica gràcies a l'empenta de l'activitat agrícola.
En el segle XX, i especialment a Itàlia, després de la Primera Guerra Mundial, l'armistici, amb preus alts, restriccions econòmiques i dèficit pressupostari,[26] se succeïren els moviments socials europeus, intel·lectuals i obrers, així com moviments populars, entre els quals sorgí el feixisme, ideat per homes de l'Emília-Romanya, com Benito Mussolini. A Ferrara el feixisme fou en principi el més revolucionari, però després derivà cap a la dreta, a l'ordre i a l'adhesió popular amb Italo Balbo, que reuní setanta mil esquadristes a la plaça Ariostea. Caigut el feixisme, la gent de Ferrara [39] ha fet de l'antifeixisme un humanisme militant.[40] Anys després, i gràcies a la valoració ciutadana del patrimoni artístic i històric, va culminar amb la inclusió de la ciutat en la llista de Patrimoni de la humanitat de la UNESCO el 1995.

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Ferrara, ciutat del Renaixement i el Delta del Po
Vista aeria
Vista aeria
Ferrara, ciutat del Renaixement situat respecte Itàlia
Ferrara, ciutat del Renaixement
Informació
Localització Emília-Romanya
Itàlia Itàlia

Tipus Cultural
Criteris (ii),(iii),(iv),(vi)
ID 733
Regió * Europa i Amèrica del Nord
Inscripció 1995 (19a sessió)
Extensió 1999 (23a sessió)
Coordenades 44° 50′ 00″ N, 11° 37′ 00″ E / 44.83333,11.61667
* Segons les regions de la UNESCO.


L'estructura urbana de Ferrara va tenir el seu moment de major activitat durant el segle IX, quan de la petita àrea habitada de Voghiera, la gent es va traslladar a causa de les invasions dels bàrbars a l'illa del Po, creada per dos braços del riu, el Po de Volano i el Po de Primaro. Aquí vaig néixer el Borgo San Giorgio que representa la primera area urbana de Ferrariola i on es va traslladar la seu episcopal a la Basilica di San Giorgio fuori le mura. Després, el centre habitat es va traslladar a la vora del Po, on s'estenia un vast territori sobre el qual es va construir la Ferrara medieval. En el trajecte del Po hi havia l'anomenada Via delle Volte, encara existent avui i és coneguda per aquest nom, mentre que de la Piazza delle Erbe, l'actual Piazza Trento e Trieste, partia una via anomenada Sabbioni que unia la ciutat amb Borgo San Giorgio.

El teixit urbà de la ciutat contemporània es pot dividir en dues parts ben diferenciades per l'eix viari del Corso della Giovecca i Via Cavour, que talla la ciutat en dos:

La ciutat conserva l'urbanisme del segle XIV i encara té el centre històric completament envoltat de la muralla medieval, i el centre de la ciutat ha estat catalogat Patrimoni Mundial de la Humanitat.

La muralla medieval[modifica | modifica el codi]

La ciutat encara està envoltada per més de 9 quilòmetres de l'antiga muralla medieval, principalment construïda als segles XV i XVI.

El castello Estense[modifica | modifica el codi]

Castello Estense

L'edifici més destacat de la ciutat és el Castello Estense 40° 50′ 15″ N, 11° 37′ 10″ E / 40.83750,11.61944 en el centre de la ciutat, un edifici quadrat de maons envoltat per un fossat ple d'aigua, amb quatre torres defensives amb pavellons. Es va construir a partir del 1385 a partir d'una revolta que va convèncer Nicolau II d'Este de la necessitat d'erigir defenses per ell i la seva família.

Muralla de Ferrara

La catedral de Ferrara[modifica | modifica el codi]

  • San Giorgio de Ferrara, és la catedral que es va consagrar el 1135, en completar-se la part més baixa de la façana (romànica) i les façanes de costat. Segons una inscripció ara perduda, l'església fou construïda per Guglielmo II Adelardi (mort el 1146), que hi està enterrat. L'escultura del portal principal és de Nicholaus, esmentat en la inscripció perduda com l'arquitecte de l'església, i és el més notable d'aquesta catedral: representa un extraordinari "Últim Judici". La part superior de la façana principal, amb arcades ogivals, data del segle XIII i el portal té lleons ajaguts i escultures elaborades a dalt. L'interior es va restaurar en estil barroc el 1712. Com a resultat d'aquesta restauració es va tancar la "Porta del Mesi", imponent entrada pel flanc sud, les decoracions externes de la qual havien estat definitivament tretes el 1717.
    Hi queden els "formelle dei mesi", que donaven el nom a la porta, i que es conserven al del museu de la catedral, i els hipogrifs de fora, que aguantaven les columnes del portal i que ara són al frontal de la catedral.El campanar, en l'estil del Renaixement, data de 1451-1493, però l'última planta es va afegir al final del segle XVI, però tanmateix queda incomplet. El seu plànol s'atribueix a Leon Battista Alberti, tot i que aquesta atribució no és segura.

Altres palaus edificis civils[modifica | modifica el codi]

Palazzo Municipale
Casa de Ludovico Ariosto
Palazzo dei Diamanti
  • Al costat del Castell es troba l'hospital de Santa Anna, on el poeta Torquato Tasso va estar confinat durant el seu atac de l'alienació mental (1579-1586).
  • El Palazzo Municipale, començat el 1245 va ser la residència de la família Este fins al segle XVI. L'entrada principal es fa per la Volto del Cavallo, davant per davant de la catedral, i està flanquejada per dos escultures, còpies de les originals del segle XV. Fou reconstruït en el segle XVIII.
  • Palazzo della Ragione, construït en maons d'estil gòtic des de 1315 al 1326. L'actual palau prové d'una reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial, com a resultat d'un incendi que va destruir una part del palau. L'edifici actual, construït entre importants controvèrsies, no fa justícia a la bellesa de l'edifici original, resultant per alguns una còpia introduïda en un context no apte.
  • Ferrara té molts dels primers palaus del Renaixement, sovint amb decoracions de terracota. Poques ciutats d'Itàlia tan petites en tenen tants, encara que molts són comparativament petits. Entre ells destaquem els del barri nord (especialment els quatre en la intersecció dels seus dos carrers principals), que fou construït per Hèrcules I d'Este entre 1492 i 1505, - per això s'anomenava l'Addizione Erculea- a partir dels plànols de Biagio Rossetti.
  • El Palazzo Schifanoia, construït el 1385 per Albert V d'Este. Inclou frescos que descriuen la vida de Borso d'Este, els senyals del zodíac i representacions al·legòriques dels mesos. El vestíbul fou decorat amb motlles d'estuc per Domenico di Paris, de Padua. L'edifici també conté llibres del cor amb miniatures i una col·lecció de monedes i medalles renaixentistes.
  • La casa de Ludovico Ariosto fou construïda pel poeta a partir del 1526, segons el disseny de Girolamo da Carpi i en ella hi va morir el 1533. Parva, sed apta mihi, sed nulli obnoxia, sed non sordida, parta mea, sed tamen aere domus. "La casa és petita però adequada per mi, neta, lliure de despeses i comprada només amb els meus propis diners". Això diu la inscripció a la façana de la casa.
  • Casa Romei. Giovanni Romei va arribar a ser l'administrador dels senyors de Ferrara i es va casar amb Polissena d'Este. Aquesta casa mostra el seu alt rang.
  • Palazzo Costabili detto di Ludovico il Moro. El 1502 es va començar la construcció d'aquest gran palau a la Via della Ghiara (actualment Via XX settembre) per Antonio Costabili, ambaixador de Ferrara a la Cort de Ludovico il Moro, duc de Milà.Situat a la primera planta d'aquest palau es troba el Museo Archeologico Nazionale, que mostra les trobades de la ciutat etrusca de Spina, que va florir entre els segles VI i III abans de Crist, que va sobreviure fins al segle I després de Crist, quan fou sepultada per l'aigua del delta del Po.
  • Museu Giovanni Boldini. Dedicat als pintors de Ferrara que van viure entre 1842 i 1931.
  • Museo dell'Ottocento
  • Museo del Risorgimento e della Resistenza. en la secció dedicada al Risorgimento, una gran col·lecció d'aquell període, amb caricatures, armes de foc, uniformes. En la secció dedicada a la resistència en la Segona guerra mundial
  • Museo di Storia Naturale
  • Palazzina Marfisa d'Este. És un esplèndid exemple de residència de la classe alta del segle XVI, envoltat de magnífics jardins.

Altres esglésies[modifica | modifica el codi]

  • L'església de San Francesco di Ferrara, construïda per Biagio Rossetti sobre un convent franciscà.
  • L'església de San Benedetto
  • L'església de Santa Maria in Vado, construïda a prop del gual ("vado" en italià) del riu Po.
  • L'església de "San Michele del Gesú", construïda pels jesuïtes el 1570 per l'arquitecte Alberto Schiatti té un austera façana de maons.
  • L'església de San Domenico
  • L'església de San Paolo, fou reconstruïda després del terratrèmol de 1570 per l'arquitecte Alberto Schiatti.
  • L'església de San Giorgio fuori le mura, dedicada al patró de la ciutat, està documentada el segle X i fou la catedral de la ciutat fins al segle XII
  • L'església de "San Carlo". Construïda entre 1612 i 1623 sota el disseny de Giovan Battista Aleotti, és l'únic exemple a Ferrara d'arquitectura barroca.
  • L'església renaixentista de San Cristoforo
  • Monastero di Sant'Antonio in Polesine. Fundat per Beatrice d'Este, germana d'Azzo VII, aquest monestir sempre ha estat protegit per la família Este, que sempre va gastar molts diners en el seu embelliment.
  • El Monestir del Corpus Domini conté les tombes dels Este, incloent-hi Alfons I, Alfons II, Hèrcules I d'Este, Hèrcules II d'Este, així com Lucrècia Borja, Elionor de Nàpols, entre altres.
  • Oratorio dell'Annunziata.

Altres llocs[modifica | modifica el codi]

Via delle Volte amb les típiques voltes

Economia[modifica | modifica el codi]

Agricultura[modifica | modifica el codi]

L'agricultura de Ferrara resulta ser avui un dels sectors més importants de l'economia provincial: la base ocupacional de la Província de Ferrara arriba al 8.3%, i és l'índex més elevat de tot el nord-est d'Itàlia amb 8.763 indústries actives en el camp i 180 .000 hectàrees de superfície agrària total.

Pesca[modifica | modifica el codi]

També el sector de la pesca té una importància econòmica fonamental si es pensa que el 55% dels 3.000 treballadors del sector d'Emília-Romanya es concentra a la província de Ferrara amb un total d'1.135 empreses actives.

Indústria[modifica | modifica el codi]

Notable és l'àrea que abasta el Pol químic de Ferrara, amb empreses com LyondellBasell, Polímeri Europa, Syndial o BT Itàlia; Ferrara ha estat objectiu d'activitats industrials. Un 34.8 % d'ocupació en la indústria amb un total de 54.000 persones ocupades.

Artesania[modifica | modifica el codi]

El sector de l'artesania augmenta progressivament. Les empreses d'artesans de Ferrara produeixen un 13.8% del valor provincial que té un paper fonamental dins del sistema productiu local caracteritzat per empreses petites: 26.000 treballadors en el sector i un 35.5% dels empresaris de Ferrara són artesans.

Turisme[modifica | modifica el codi]

El sector terciari està lligat íntimament al turisme, gràcies a l'àmplia oferta cultural. L'alt nivell de qualitat artística i dels museus ha permès el creixement de l'oferta de balnearis al Lido de Comacchio al Parc regional del Delta del Po.

Infraestructures i serveis[modifica | modifica el codi]

Educatives[modifica | modifica el codi]

Escoles mitjanes[modifica | modifica el codi]

Liceus i instituts[modifica | modifica el codi]

Universitat[modifica | modifica el codi]

La "Università degli Studi di Ferrara" és una de les quatre universitats a Emília-Romanya, ocupant el 6è lloc el 2009 entre les millors segons la classificació de Sole24Ore. La Universitat de Ferrara va ser fundada per Albert V d'Este el 1391 segons una concessió del Papa Bonifaci IX. L'ateneu de Ferrara acull avui més de 20.000 estudiants en les següents facultats:

La seu de la Universitat de Ferrara

Esportives[modifica | modifica el codi]

La ciutat compta amb el següents centres esportius:

  • Stadio "Paolo Mazza" di Ferrara
  • Palasport di Ferrara
  • CUS Ferrara
  • Palazzo delle Palestre "Padre John Caneparo"
  • Ippodromo Comunale

Comunicacions[modifica | modifica el codi]

Ferrara té 100.000 bicicletes, 2.500 places d'estacionament gratuïtes per bicis, 330 places vigilades i 800 a l'estació de ferrocarril. Més del 30% dels desplaçaments es fan en aquest mitjà de transport, car el centre de la ciutat és zona de vianants accessible als ciclistes. Ferrara, desenvolupa progressivament la xarxa per bicicletes dins del grans eixos de circulació, augmenta el nombre de recintes residencials per ciclistes i vianants, obre totes les vies de sentit únic als ciclistes i millora l'aparcament de les bicicletes.

Autobús[modifica | modifica el codi]

Un autobús

Pel desplaçament dintre de la ciutat hi ha fins a 12 línies urbanes, gestionades per AMI Consorzio:[42]

  • 1. Via Fruteti – Stazione F.S.
  • 2. Viale Olanda – Stazione F.S.
  • 3c. Circolare sinistra
  • 4c. Circolare destra
  • 6. Porotto – Via Ungaretti –Villa Fulvia
  • 7. Malborghuetto – Via Trenti
  • 8. Rivana – Barco –Via Independenza
  • 9. Via eligio Mari –Stazione F.S.
  • 10. Pontegradella – Via Mongardi – Via Scalambra
  • 11 Vallelunga – Chiesuol del Fosso
  • 21 Circolare nocturn
  • HF Giardini Ina

També s'hi troben línies interurbanes que connecten amb poblacions de la província i del Veneto, concretament:

  • línia Acft: Ferrara-Casumaro-Finale Emilia
  • línia Acft: Ferrara-Bondeno-San Martino in Spino
  • línia Acft: Ferrara-Cento-Modena
  • línia FER: Ferrara-Coronella -Poggio Renatico
  • línia Cornacchini: Ferrara-Bondeno-Pilastri-Malcantone
  • línia Garbellini: Ferrara-Castelmassa
  • línia Garbellini: Ferrara-Rovigo
  • línia SITA: Ferrara-Fiesso-Badia

Ferrocarril[modifica | modifica el codi]

L'Estació Central de Ferrara

A Ferrara hi ha quatre estacions de ferrocarril: l'Estació de Ferrara, situada a la plaça de l'Estació entre la via S. Giacomo i el viale Constituzione, representa l'estació central de Ferrara, amb 6 vies i ofereix connexions diàries amb la resta d'Itàlia, i està molt connectada, a través dels mitjans de transport públics (autobús), a totes les destinacions de ciutat; l'Estació de Ferrara Porta Reno, a la via Boario, per anar a Codigoro i una parada soterrània, l'Estació de Pontelagoscuro; i a la frazione del mateix nom, l'Estació de Ferrara Aleotti.

Situada entre Padua i Bolonya a la línia VenèciaRoma, dispos d'un gran nombre de trens i connexions [43] i és fàcilment accessible. Està connectada directament amb Roma, Nàpols, Florència, Bolonya, Venècia, Trieste i Ravenna, amb freqüents Eurostar, Inter City i regionals.

Xarxa viària[modifica | modifica el codi]

Una gran via travessa la comune de Ferrara, i és la que uneix el nord (Venècia) amb el sud (Roma), l'Autopista A13 de Pàdua a Bolonya, amb dues entrades i sortides a la ciutat: Ferrara Nord i Ferrara Sud. Les carreteres que uneixen Ferrara amb altres poblacions són:

  • SP15 a Tresigallo
  • SS16 a Portomaggiore i Santa Maria Maddalena
  • SP2 a Copparo
  • SP69 a Bondano
  • SS64 a Bolonya

Metro[modifica | modifica el codi]

La ciutat disposa d'una línia de metro lleuger, de moment unint l'Estació Central amb la frazione de Cona, on s'aixecarà el centre hospitalari de S. Anna, avui en ple centre de la ciutat.

Aeroports[modifica | modifica el codi]

Per vols comercials, Ferrara no disposa d'aeroport, els més propers és a Bolonya (45 km).

L'aeròdrom de Ferrara està dedicat a Michele Allasia, alferes de Ferrara durant la Primera Guerra Mundial, i és l'aeroport civil principal de la província de Ferrara. L'aeroport acull el Club de Vol de Ferrara, que ofereix cursos de vol a motor o paracaigudisme.

El segon aeròdom és a Poggio Renatico, la seu de la base militar més important d'Itàlia, el COFA, Comitato Operativo Forze Aeree, i del CAOC-5, Combined Air Operation Center 5, de l'OTAN

Port[modifica | modifica el codi]

El port fluvial serveix de punt de partida de creuers turístics en vaixell, ja sigui pel recorregut principal del riu Po (Berra, Goro), o pel recorregut del Po di Volago – pel que s'anomena Idrovia Ferarrese – (Ostellato, Comacchio, Porto Garibaldi). Igualment, el port és punt de sortida i arribada de mercaderies en vaixell per la ruta Ferrara- Porto Garibaldi.

Mitjans de comunicació locals[modifica | modifica el codi]

Diaris en paper:

  • La Nuova Ferrara del grup que edita La Repubblica
  • il Resto del Carlino - Edizione di Ferrara
  • il Corriere Padano - Edizione di Ferrara

Diari només a internet:

Emisions de televisió:

Política[modifica | modifica el codi]

Les últimes eleccions municipals van tenir lloc el 21 i 22 de juny de 2009, amb l'elecció de Tiziano Tagliani (Partit Democràtic) com a síndaco (batlle) de la ciutat de Ferrara. Els 40 regidors són dels següents partits:

Llengua[modifica | modifica el codi]

A la ciutat i la província sovint es parla el dialecte local de l'italià (ferrarès, en italià ferrarese o, en dialecte, frarés), similar en la gramàtica a altres dialectes emilians, però amb accent i inflexions propis i diferents de les de la veïna Vèneto. També es parla ferrarès en la zona limítrofa de zones del Basso Polesine i del Oltrepò Mantovano. Els dialectes parlats a Copparo, Bondeno o Argenta són diferents del ferrarès de ciutat i alhora són diferents entre ells.

Alguns mots i les regles gramaticals del dialecte ferrarès són similars a les regles del francès: per exemple, l'ús del subjecte és sempre obligatori; en la forma reflexiva la partícula reflexiva precedeix el verb; en les formes interrogatives s'aplica la inversió subjecte/verb.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Al costat del patrimoni de cultura i història, monuments i obres d'art, la cort dels Este ha deixat una altra herència encara molt viva actualment: una tradició culinària excel·lent. Dels àpats ducals que barrejaven el dolç i el salat, ha quedat el sabor de la "salama da sugo" amb puré de patates,[44] i la crosta dolça del "pasticcio ferrarese", carn i macarrons en salsa beixamel. Sembla confirmat que el 1503, en ocasió del casament de Lucrècia Borja es van servir tagliatelle, per imitar el seu cabell ros. El "pampapato" [45] és el pastís típic amb cacau, farina i mel, ametlles i espècies, elaborat per primera vegada en un dels convents de clausura de la ciutat.

Esports[modifica | modifica el codi]

L'equip de futbol de la ciutat és l'SPAL, que el 1962 va arribar a la final de la Copa d'Itàlia, perdent contra el SSC Napoli, aleshores equip de la Sèrie B. En el campionat de lliga, fou cinquè en la temporada 1959/1960, després de la Juventus, la Fiorentina, el Milan i l'Inter, la seva millor posició. El 1963 va canviar el vell disseny de les samarretes blaves amb vores blanques i van passar a unes samarretes de ratlles verticals. El 1968 va perdre la màxima categoria, sense que hagi aconseguit tornar-hi. És més, encara va baixar a la Sèrie C. El 1979 va acabar en la Sèrie C1 i en 1984 en la C2. El 1989 va tenir el pitjor resultat de la seva història, quedant en desè lloc de la Sèrie C2.

El 1990, la societat fou comprada per Giovanni Donigaglia, president d'una constructora ferrarenca. En dues temporades, va passar de la C2 a la C1, i després a la Sèrie B, tot i que va tornar a baixar. Després d'alguns intents d'ascens a la Sèrie B i problemes financers, el 2005 la societat fou declarada en fallida i exclosa del campionat de la Sèrie C1. Es va constituir l'actual Sociedad Polideportiva Ars et Labor 1907, que es va inscriure en el campionat en la Sèrie C2.

L'equip de bàsquet (Basket Club Ferrara) ha guanyat el campionat de Legadue i la temporada 2008/2009 participà en el campionat de sèrie A. En voleibol hi ha l'"Estense 4 Torri" l'equip masculí més important.

Altres equips:

  • Ferrara Hockey
  • CUS Ferrara Rugby
  • Carife Ferrara Volley
  • Aquile Duchi Ferrara
  • Handball Estense
  • G.S. Ariosto Pallamano Ferrara
  • Accademia di scherma Giancarlo Bernardi

Fills ilustres[modifica | modifica el codi]

Ciutats agermanades[modifica | modifica el codi]

Ferrara està agermanada amb 33 poblacions d'arreu del món,[46] 15 de les quals en un gran acte d'agermanament col·lectiu (Patto d'amicizia collettivo) l'any 1998 amb països de l'est d'Europa.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ferrara: Planificación de la ciudad ideal. Enregistrament de vídeo. Barcelona. Áncora The Open University 1990
  • Ferrara and its province (text: Carlo Bassi i altres) Milano. Touring 2005
  • Dins la muralla. Giorgio Bassani. Barcelona Edicions 62. 1989.ISBN 84-297-2904-6
  • Breve historia de Italia. H. Hearder. Madrid Alianza 2003.ISBN 84-206-5603-8
  • Antonio Saltini. Diabasis, Reggio Emilia. Dove luomo separò la terra dalle acque. Storia delle bonifiche in Emilia Romagna, 2004. ISBN 8881034336. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Reed, Alexander. «A real Slice of Italy» (en anglès), 28 d'abril de 2008. [Consulta: 2 de gener de 2012].
  2. «World Heritage Committee. 19th session» (en anglès). UNESCO. [Consulta: 2 de gener de 2012].
  3. «World Heritage Committee Inscribes 48 New Sites on Heritage List» (en anglès), 2 de desembre de 1999. [Consulta: 2 de gener de 2012].
  4. A la Bíblia queden clars els fills de Cam, i Ferrato o Ferrat mai no va existir com a personatge bíblic «Primer llibre de les Cròniques» (en català). [Consulta: 2 de gener de 2012].
  5. «Il farro» (en italià). [Consulta: 2 de gener de 2012].
  6. Saltini Quan l’home separa la terra de l’aigua.
  7. «Ferrara» (en castellà). Eurometeo. [Consulta: 2 de gener de 2012].
  8. «Euro Weather Ferrara» (en anglès). eurometeo. [Consulta: 2 de gener de 2012].
  9. «Azores High» (en anglès). [Consulta: 2 de gener de 2012].
  10. «Constitució italiana» (en italià). [Consulta: 2 de gener de 2012].
  11. Marcuccio, Manila. «Experiències de responsabilització: el cas del govern local a Itàlia» (en català). ESADE. [Consulta: 2 de gener de 2012].
  12. «Comune di Ferrara» (en italià). [Consulta: 2 de gener de 2012].
  13. «Taula dinàmica sobre estadístiques demogràfiques» (en italià). [Consulta: 7 de gener de 2012].
  14. «Popolazione residente nel Comune di Ferrara al 31/12/2007» (en italià). [Consulta: 7 de gener de 2012].
  15. «Població i natalitat al Veneto. Comentari i dades sobre Ferrara» (en italià). [Consulta: 7 de gener de 2012].
  16. «Gli stranieri nel comune di Ferrara» (en italià). [Consulta: 7 de gener de 2012].
  17. «Ferrara dedica una exposició de vuitanta quadres a la intensa relació de Miró amb la terra» (en castellà). elnortedecastilla, 17 de febrer de 2008. [Consulta: 29 de març de 2012].
  18. «Sinopsi de la pel·lícula» (en anglès). [Consulta: 9 de gener de 2012].
  19. «Drama històric». [Consulta: 9 de gener de 2012].
  20. «Corriferrarra Half Marathon» (en italià). [Consulta: 29 de febrer de 2012].
  21. (castellà) Il·lustrat en el vídeo "Ferrara: planificación de la ciudad ideal"
  22. «Història de Ferrara» (en anglès). [Consulta: 13 de gener de 2012].
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 Bassi, Carlo. Touring. Ferrara and its province (en anglès), 2005. ISBN 978-88-365-3440-1.  pàg 19 i ss.
  24. «Esteve II» (en català). [Consulta: 13 de gener de 2012].
  25. Duchesne, L. M.. The Beginnings of the Temporal Sovereignty of the Popes, A.D. 754–1073 (en anglès). 
  26. 26,0 26,1 Hearder, Harry. alianza editorial. Breve historia de Italia (en castellà), 2003. ISBN 978-84-206-5603-8. 
  27. «Matilde di Canossa» (en anglès). [Consulta: 19 de gener de 2012].
  28. «Marchesella Adelardi» (en anglès). ancestry.com. [Consulta: 19 de gener de 2012].
  29. «Signore di Ferrara "gubernator et rector et generalis et perpetuus dominus"» (en anglès). Foundation for Medieval Genealogy. [Consulta: 19 de gener de 2012].
  30. «Pope Eugene IV» (en anglès). Catholic Encyclopedia. [Consulta: 19 de gener de 2012].
  31. «Castello Estense» (en italià). [Consulta: 20 de gener de 2012].
  32. «The Peeragem Borso d'Este, Duca di Ferrara» (en anglès). [Consulta: 20 de gener de 2012].
  33. «Guerra de Ferrara» (en italià). [Consulta: 20 de gener de 2012].
  34. «Lucrècia Borja i Ferrara» (en català). [Consulta: 20 de gener de 2012].
  35. «Alfons d'Este» (en anglès). [Consulta: 20 de gener de 2012].
  36. «Context polític: Lucrècia Borja i Ferrara» (en català). [Consulta: 20 de gener de 2012].
  37. «Renata de França» (en castellà). Biografias y vidas. [Consulta: 23 de gener de 2012].
  38. «Tres matrimonis» (en anglès). [Consulta: 23 de gener de 2012].
  39. La novel·la Dins la muralla, de Giorgio Bassani, és un retrat de la postguerra a Ferrara Bassani, Giorgio. Edicions 62. Dins la muralla (en català), 1989. ISBN 84-297-2904-6. 
  40. «Lucrecia Borja i Ferrara» (en català). Institut català d'estudis borgians. [Consulta: 23 de gener de 2012].
  41. Una certosa és un monestir cartoixà, normalment situat en una zona aïllada
  42. (en italià) Comune di Ferrara. Parcheggi, linee urbane, stradario, 2007, p. .
  43. «Situació dintre de la xarxa ferroviària italiana» (en anglès). [Consulta: 23 de gener de 2012].
  44. Divino cibo, salama da sugo (en italià). 
  45. «pampapato» (en italià). cappelliferrara. [Consulta: 1 de març de 2012].
  46. «Comune di Ferrara» (en italià). [Consulta: 1 de març de 2012].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferrara