Festival de la Cançó d'Eurovisió

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El logotip actual del concurs, que va ser introduït durant el Festival d'Eurovisió de 2004 a Istanbul (Turquia). Es caracteritza per incloure dins de les lletres d'Eurovisió un cor emplenat amb la bandera del país amfitrió.

El Festival de la Cançó d'Eurovisió és un concurs musical televisiu, que té lloc anualment, des de la seva creació l'any 1956, i que està produït per la Unió Europea de Ràdio i Televisió (EBU - UER), a través dels ens públics de televisió que hi actuen com a membres actius d'aquesta organització.

Cada televisió escull un artista o grup que la representi amb una cançó, que haurà de ser interpretada en directe durant el concurs per tots els canals de televisió que hi participen. Un cop han actuat tots els representants, es dóna un període de temps per tal que els teleespectadors votin la seva actuació preferida; des de 2009 els països també empren jurats que decideixen el 50% de la votació final. Els vots es recompten a cada país de forma independent, i s'organitzen en 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10 i 12 punts, corresponents a les deu actuacions més votades a cada país pel conjunt del seu jurat i el seu televot.

El concurs s'ha celebrat ininterrompudament des de 1956, de manera que ja porta més de cinquanta edicions. De fet, l'octubre de l'any 2005 se'n va celebrar el 50è aniversari amb un show en què es va recordar la memòria de l'esdeveniment i es va escollir quina havia estat la millor cançó de la seva història (Waterloo del grup suec ABBA). Aquest bagatge i els èxits que ha anat assolint, han produït la creació del moviment "eurofan", que actualment compta amb una gran quantitat de llocs web dedicats al Festival i permeten el seu seguiment durant tot l'any i no només les setmanes prèvies a l'esdeveniment, com passava anteriorment.

El Festival d'Eurovisió actualment serveix a molts països per obrir-se al món i donar-se a conèixer. Això fa que a la darrera dècada s'hagin enregistrat moltes noves incorporacions, fins a assolir la xifra rècord de 43 participants a les edicions de 2008 i 2011.

Reglaments del Festival[modifica | modifica el codi]

Cada ens públic estatal que sigui membre actiu de la UER pot participar-hi. L'únic requisit previ i indispensable és que cada televisió participant es comprometi a retransmetre en directe la semifinal on participa i/o vota, i la gran final. Cada televisió interessada a participar envia la seva preinscripció a la UER durant la tardor prèvia al Festival, amb l'opció de retirar-la abans del termini establert, que sol fixar-se pel voltants de Nadal. Un cop passat aquest termini, la UER fa pública la llista definitiva de participants; qualsevol retirada després d'aquest punt comporta una multa per la televisió implicada, i pot, fins i tot, significar el veto a futures participacions des de tres a cinc anys, segons les circumstàncies.

La reglamentació bàsica del Festival es pot resumir actualment en:

  • Les cançons participants han de tindre una durada màxima de tres minuts.
  • En el moment de l'actuació, la cançó podrà ser interpretada amb un màxim de sis persones sobre l'escenari.
  • Cap persona que estigui a l'escenari durant l'actuació pot ser menor de setze anys. Tampoc es permet la presència d'animals vius.
  • Les cançons no poden contenir missatges de tipus polític o comercial, ni que es considerin ofensius de cap manera.
  • La lletra de les cançons poden estar escrites en qualsevol idioma (des de 1999), incloent-hi idiomes imaginaris, però en cap cas s'accepten cançons completament instrumentals (sense lletra).
  • La música ha de ser gravada prèviament (des de l'any 1999, abans s'emprava una orquestra en directe).
  • Les veus, tant dels cantants principals com dels corus, han de ser obligadament en directe.
  • Cal elaborar prèviament un videoclip per poder promoure la cançó durant les setmanes prèvies al concurs, als diferents mitjans europeus (televisions, ràdios, internet etc.).
  • Cada ens està obligat actualment a dedicar una secció a les seves pàgines web oficials als diferents aspectes de la seva participació, on donarà a conèixer els detalls de la seva candidatura.

Per assegurar que tots els requisits es compleixin, les cançons passen un control a la televisió pública i un de final i vinculant, de la mà de la pròpia UER. El fet de guanyar el Festival implica que la televisió triomfadora s'encarregarà d'organitzar la següent edició al seu país, tot i que pot renunciar-hi per motius econòmics. Aquest fet, comporta un important impuls econòmic pel país; d'aquí que cada any se celebri una autèntica competició entre països, que tradicionalment ha estat titllada de polititzada.

Organització del Festival[modifica | modifica el codi]

La televisió organitzadora acorda amb la UER una seu i un pressupost pel Festival. Les seus han passat d'ésser petits estudis a grans estadis o pavellons esportius recentment, per poder acollir la gran demanda de fans que volen veure el Festival en viu.
Originàriament, el Festival constava d'una única gala on competien de l'ordre d'entre deu i vint països, segons les edicions. Però des de la integració dels països de l'antic bloc comunista a la UER, la creixent demanda de les seves televisions per participar-hi va fer impossible que tots els països participessin en una única gala.

Així doncs, des del 2004 es van implementar les semifinals com a rondes de classificació per a la gran final. Des de l'any 2008 se celebren dues semifinals: una en dimarts i l'altra en dijous. Excepte els països del "Big Five" (Alemanya, Espanya, França, Itàlia i Regne Unit) i el país amfitrió, la resta de participants es divideix per sorteig entre les dues semifinals. De cada semifinal es classifiquen deu països per a la final, on s'incorporen els membres del "Big Five" i el país amfitrió. La final sempre té lloc en dissabte, durant el mes de maig.

El sorteig de la composició de les semifinals té lloc al gener previ al Festival, un cop es coneix la llista definitiva de participants. La UER agrupa els semifinalistes en diversos pots segons els seus patrons de vot, per evitar la creació de blocs geopolítics dins de cada semifinal que poguessin afavorir excessivament determinats països.

Història del Festival[modifica | modifica el codi]

El Festival va néixer el 1956 inspirat en Festival de la cançó de Sanremo italià, de gran èxit. Els fundadors varen ser Suïssa, que el va organitzar a Lugano, Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg. La suïssa Lys Assia va ser la primera guanyadora amb la cançó Refrain.

Als anys següents, se'n varen anar afegint els països del bloc occidental europeu: Regne Unit, Dinamarca i Àustria varen debutar el 1957; Mònaco el 1959; Suècia i Noruega el 1960; Espanya, Finlàndia i Iugoslàvia (l'únic país del bloc comunista que hi va participar) el 1961; Portugal el 1964 i Irlanda el 1965, assolint la xifra de 18 països participants.

Durant la dècada de 1960 s'assagen diversos sistemes de puntuació, que no terminen per convèncer als responsables del Festival. Així, al Festival de 1969 celebrat a Madrid, es donarà la circumstància de què quatre països empaten en primera posició, i sense mecanismes de desempat, s'atorga el premi ex-aequo a Espanya, França, Regne Unit i Països Baixos. Aquest fet provoca la protesta dels països escandinaus i Portugal, que no participaran en el Festival de 1970.

Mentrestant, el Festival, que des de 1968 ja s'emetia en color per als països que disposaven d'aquesta tecnologia, havia donat a llum a les seves primeres estrelles, per exemple, la italiana Gigliola Cinquetti, guanyadora el 1964, o la britànica Sandie Shaw que s'havia endut el primer lloc al Festival de 1967.

La dècada de 1970 coneixerà ja la maduresa del Festival. Retornats els països que protestaren pel sistema de puntuació, el 1973 s'aboleix la regla instaurada la dècada anterior sobre l'obligatorietat de cantar en un idioma oficial del país que es representa. D'aquesta manera, el 1974 el Festival coneix el seu primer gran èxit de la mà del grup suec ABBA que guanya cantant en anglès Waterloo.

El 1975 s'implanta l'actual sistema de votacions d'1-8, 10 i 12 punts i el 1977 es restaura l'obligatorietat de cantar en un dels idiomes oficials del país representat. Nous països, de l'àrea mediterrània, s'incorporen durant aquesta dècada: Malta el 1971, Israel el 1973, Grècia el 1974 i Turquia el 1975. Així, el 1978 amb el retorn de Dinamarca després d'una dotzena d'anys de retirada, s'assoleix per primer cop la vintena de participants. Mònaco, però, se'n retira el 1979 per un període de 25 anys.

El 1980, aprofitant la retirada aquell any d'Israel, debuta el Marroc, l'únic país àrab que ha participat, però a causa dels pobres resultats, se'n retira i tant aquest país com la resta de membres àrabs de la UER, es mantindran al marge del Festival des d'aleshores. La dècada de 1980 suposa una certa decaiguda en la popularitat del Festival, degut bàsicament a que moltes de les cançons que hi competeixen no s'ajusten a les tendències musicals populars d'aquest període. Amb tot, el nombre de participants continua augmentant amb els debuts de Xipre el 1981 i d'Islàndia el 1986.

Precisament el 1986 es produeix la victòria de l'artista més jove a la història del Festival: la belga Sandra Kim, amb només tretze anys, guanya amb claredat amb la cançó J'aime la vie. Des de llavors, la UER comença a plantejar-se la introducció de limitacions d'edat, que es farà efectiva després del Festival de 1989 en què dos nens de França i Israel hi van prendre part. Des de llavors, només els majors de setze anys s'hi poden presentar. Pels nens queda el Festival Júnior de la Cançó, que començarà a celebrar-se a partir de 2003.

El 1988, una jove canadenca gairebé desconeguda guanya representant Suïssa amb la cançó Ne partez pas sans moi, per un sol punt d'avantatge sobre el Regne Unit. Es tracta de Céline Dion, que anys més tard es farà molt famosa mundialment.

La dècada de 1990 traurà nous vents de canvi que acabaran per revifar el Festival. El 1992 hi competeixen 23 països, corresponents al bloc occidental més Iugoslàvia, per darrer cop. La caiguda l'any anterior del bloc comunista propicia que els països de l'Est d'Europa s'incorporin massivament a la UER i per tant, al Festival.

El 1993, amb l'antiga Iugoslàvia ja desapareguda, la UER es troba amb set nou països que volen debutar al Festival, però decideix limitar el número a 25 participants i realitzar una preselecció a la televisió eslovena per decidir els tres països que s'afegiran als 22 restants. Així doncs, tres països ex-iugoslaus (Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina) obtenen el seu passaport, mentre que Eslovàquia, Estònia, Hongria i Romania s'han d'esperar a l'any següent.

El 1994 canvia radicalment la composició dels participants: dos històrics, Itàlia i Luxemburg es retiren del Festival, i cinc dels participants de l'any anterior són desqualificats per la seva baixa puntuació per fer possible el debut de set nous països: els quatre perdedors de la preselecció de 1993, més Rússia, Polònia i Lituània. D'aquesta manera, i fins al 2004, els participants aniran rotant segons la seva puntuació en Festivals anteriors, i molts països quedaran relegats de facto a participar bianualment.

El 1997 Itàlia fa una última aparició esporàdica, no retornant fins al 2011. Aquell any, el popular grup Katrina & the Waves guanya pel Regne Unit amb una puntuació rècord (227 punts sobre 25 participants). Precisament aquell any és el primer en què s'introdueix el televot a cinc països, fent-lo extensiu a la majoria dels participants l'any següent; i un altre canvi important és la introducció del concepte dels 'Big Four', pel qual Espanya, França, Alemanya i el Regne Unit, els quatre màxims contribuents a la UER, no poden quedar mai desqualificats per a la final del Festival.

El 1998, la victòria de la transsexual israeliana Dana International té un gran impacte no sols musical sinó també polític i social en tota Europa. Aquell any també es produeix el debut de l'Antiga República Iugoslava de Macedònia, mentre que Eslovàquia inicia una perllongada absència, no retornant fins al 2009; el televot es generalitza però encara hi han països que utilitzen els jurats.

El 1999 se celebra el Festival a Jerusalem entre fortes mesures de seguretat. Dos grans canvis s'introdueixen en aquest Festival: la llibertat per cantar en qualsevol idioma i l'eliminació de l'orquestra. Ambdues mesures, juntament amb la introduïda l'any abans del televot, s'encaminen a fer el Festival més popular i més proper a la música del moment. Les xifres de les audiències semblen donar la raó a la UER.

El 2000 debuta Letònia i el 2001 guanya Estònia, convertint-se així en el primer país incorporat després de la caiguda del bloc comunista que ho fa.

El 2002 comença el fenomen d'enviar al Festival els finalistes de famosos concursos de talents musicals organitzats pels propis ens televisius. El cas de Rosa López, guanyadora del fenomen televisiu de TVE Operación Triunfo, és un bon exemple, ja que arrossega l'audiència del Festival fins a arribar a un 80% de share, una xifra insòlita des de la introducció dels canals privats de televisió a Espanya.

El 2003, amb el debut d'Ucraïna i la participació rècord de 26 països al Festival, la UER constata de què la fórmula d'un Festival d'una sola gala no pot satisfer la creixent demanda dels països que hi volen participar.

Així doncs, el 2004 la UER introdueix el format de semifinal + final. Només el 'Big Four' i els deu millors classificats de l'any anterior passen directament a la final, mentre que la resta de països lluiten pels deu llocs lliures en la semifinal, que és televisada en directe i es decideix per televot, però mancada de votació al final, ja que només es revelen els noms dels deu finalistes però no la puntuació rebuda, per evitar indicar els favorits per a la final. Amb aquesta fórmula, els països participants s'incrementaren espectacularment fins a 36. Debutaren Albània, Andorra, Bielorússia i Sèrbia i Montenegro, mentre que Mònaco retornava després de 25 anys.

El 2005 debutaren Moldàvia i Bulgària; la polèmica va vindre del Líban, l'ens públic del qual va anunciar la seva participació (fins i tot va arribar a escollir cantant i cançó), però que es va negar a retransmetre l'actuació de la representant israeliana, Shiri Maymon. A causa de la violació de les regles de la UER, aquesta va provocar la renúncia del Líban i va sancionar el seu ens amb tres anys d'ineligibilitat.

El 2006 debuta Armènia; aquest any, el Festival comença a acusar l'efecte del denominat 'DNP voting' (vot de la diàspora, dels països veïns i el vot polític), que provocava que molts països rebessin vots segons un patró geopolític en lloc de la qualitat musical.

Aquest patró es va veure encara més reforçat el 2007. Encara que es va assolir la xifra rècord de 42 participants (amb els debuts de la República Txeca i Geòrgia, i de Sèrbia i Montenegro com a països separats), molts països amenaçaren la UER d'abandonar el Festival si no es corregia aquest fenomen que feia les votacions injustes i previsibles, amb la subseqüent caiguda d'audiència.

Això va dur a la UER a introduir nous canvis per 2008: dues semifinals per repartir els països segons el seu patró de vot i l'elecció per televot de nou finalistes per semifinal, mentre que els jurats d'emergència seleccionaven els altres dos, un de cada semifinal. Aquest any van debutar Azerbaidjan i San Marino, mentre que Àustria i Mònaco es mantingueren al marge com a protesta pel sistema de vot. El resultat de les semifinals va resultar més satisfactori que el de 2007, però no tant el de la final, on es van enregistrar de nou els coneguts patrons de vot.

La UER va anunciar nous canvis en el sistema de vot a la final pel 2009. El més significatiu fou que els jurats d'emergència decidirien conjuntament (50/50) amb el televot les puntuacions de cada país. El resultat va ser més satisfactori que els anys anteriors i es va recobrar part de la confiança perduda en la justícia de les puntuacions, a més d'una notable millora en la qualitat mitjana de les cançons. L'audiència conjunta a Europa va assolir el rècord de 122 milions de telespectadors. Quant a participacions, Eslovàquia va retornar al Festival després d'onze anys d'absència, mentre que San Marino s'hi va retirar per problemes financers. Geòrgia també es va retirar a darrera hora perquè la UER no va admetre la cançó triada per les seves al·lusions polítiques.

Pel Festival de 2010, que va tindre lloc a Oslo, el Grup de Referència de la UER va anunciar a finals de 2009 la implantació de dues mesures demanades els darrers anys per moltes televisions: la primera, que s'estendria el sistema de vot de la final (50% jurat/50% televot) també a les semifinals; i la segona, que es podria votar des de l'inici de cada gala, tant de les semifinals com de la final, i no només durant el recordatori al final dels shows (el que es tradueix en majors ingressos per increment del temps hàbil pel televot). Tot i això, la xifra de participants va minvar de 42 a 39 donat que les televisions públiques de República Txeca, Hongria, Montenegro i Andorra van anunciar la seva retirada per falta d'interès (cas dels txecs) o problemes financers (en els altres casos). Geòrgia en canvi va retornar al Festival.

Pel Festival de 2011, la UER va optar per no introduir cap nou canvi (a part de determinar l'ordre de votació a la final en funció del vot previ del jurat) i consolidar la fórmula establerta. Com a gran novetat, la RAI italiana va anunciar el seu retorn després de tretze edicions d'absència i la UER li va atorgar un lloc directe a la Final juntament amb Alemanya, Espanya, França i Regne Unit, conformant així l'anomenat 'Big Five'. Altres tres països van anunciar també el seu retorn: Àustria, Hongria i San Marino, igualant així el rècord de 43 participants del Festival de 2008.

La UER va decidir que pel Festival de 2012 revocaria la decisió del 2010 de permetre el televot des de l'inici de les gales i tornar a les tradicionals finestres de votació al final de cada gala. Quant a participacions, Montenegro va anunciar el seu retorn després de dos edicions absent, mentre que Polònia va decidir no participar degut als problemes financers del seu ens televisiu i Armènia se'n va enretirar a darrera hora a causa del seu contenciós polític amb l'amfitrió Azerbaidjan.

De cara al Festival de 2013, el Grup de Referència de la UER va acordar abolir el sorteig d'ordre d'actuació i deixar en mans dels productors en quin lloc actuaria cada país en funció del tipus de cançó amb què participi. També es van acordar mesures per reduir els costos de l'esdeveniment, donat l'agreujament de la crisi financera europea, que va provocar que algunes televisions com les de Bòsnia i Hercegovina, Eslovàquia i Portugal s'haguessin d'enretirar per manca de pressupost. Turquia també va decidir absentar-se, però al·legant desacords amb les normes actuals del Festival; Armènia però, va retornar després del seu boicot a l'edició celebrada a Bakú.

Pel Festival de 2014 van continuar els problemes financers a molts canals de l'Est d'Europa, el que va propiciar les enretirades de Croàcia, Sèrbia, Bulgària i Xipre. Tot i això, les televisions de Polònia i Portugal van retornar a l'event.

Seus[modifica | modifica el codi]

Any País Ciutat Lloc Presentador
1956 Suïssa Suïssa Lugano Teatre Kursaal Lohengrin Filipello
1957 Alemanya Alemanya Frankfurt Großer Sendesaal des Hessisches Rundfunk Anaid Plikjan
1958 Països Baixos Països Baixos Hilversum Estudis AVRO Hannie Lips
1959 França França Canes Palais des Festivals Jacqueline Joubert
1960 Regne Unit Regne Unit Londres Royal Festival Hall Katie Boyle
1961 França França Canes Palais des Festivals Jacqueline Joubert
1962 Luxemburg Luxemburg Luxemburg Gran Auditori de la RTL Mireille Delanoy
1963 Regne Unit Regne Unit Londres Estudis Centrals de la BBC Katie Boyle
1964 Dinamarca Dinamarca Copenhaguen Saló de Concerts de Tívoli Lotte Wæver
1965 Itàlia Itàlia Nàpols Saló de Concerts de la RAI Renata Mauro
1966 Luxemburg Luxemburg Luxemburg Gran Auditori de la RTL Josiane Shen
1967 Àustria Àustria Viena Großer Festsaal der Wiener Hofburg Erica Vaal
1968 Regne Unit Regne Unit Londres Royal Albert Hall Katie Boyle
1969 Espanya Espanya Madrid Teatro Real de Madrid Laura Valenzuela
1970 Països Baixos Països Baixos Amsterdam Centre de Congressos Willy Dobbe
1971 Irlanda Irlanda Dublín Gaiety Theatre Bernardette Ni Gallchoir
1972 Regne Unit Regne Unit Edimburg Usher Hall Moira Shearer
1973 Luxemburg Luxemburg Luxemburg Nouveau Théâtre Luxembourg Helga Guitton
1974 Regne Unit Regne Unit Brighton Brighton Dome Katie Boyle
1975 Suècia Suècia Estocolm St. Eriks Mässan Älvsjö Karin Falck
1976 Països Baixos Països Baixos La Haia Palau de Congressos Corry Brokken
1977 Regne Unit Regne Unit Londres Centre de Congressos de Wembley Angela Rippon
1978 França França París Palau de Congressos Denisse Fabre & Leon Zitroné
1979 Israel Israel Jerusalem Binyaney Ha'ouma Daniel Pe'er & Yardena Arazi
1980 Països Baixos Països Baixos La Haia Palau de Congressos Marlous Fluitsma
1981 Irlanda Irlanda Dublín Estudis RDS Doireann Ní Bhríain
1982 Regne Unit Regne Unit Harrogate Centre de Conferències Jane Leeming
1983 Alemanya Alemanya Munic Rudi-Sedlmayer-Halle Marlene Charell
1984 Luxemburg Luxemburg Luxemburg Teatre Municipal Desirée Nosbusch
1985 Suècia Suècia Gotemburg Scandinavium Lill Lindfors
1986 Noruega Noruega Bergen Grieghallen Åse Kleveland
1987 Bèlgica Bèlgica Brussel·les Palais de Centenaire Viktor Laszlo
1988 Irlanda Irlanda Dublín Estudis RDS Pat Kenny & Michelle Rocca
1989 Suïssa Suïssa Lausana Palau de Beaulie Lolita Moreno & Jacques Deschenaux
1990 Iugoslàvia Iugoslàvia Zagreb Vatroslav Lisinski Hall Helga Vlahovic & Oliver Mlakar
1991 Itàlia Itàlia Roma Estudis Cinecittà Toto Cutugno & Gigliola Cinquetti
1992 Suècia Suècia Malmö Malmömässan Lydia Capolicchio & Harald Treutiger
1993 Irlanda Irlanda Millstreet Green Glens Arena Fionnuala Sweeney
1994 Irlanda Irlanda Dublín Point Theatre Cynthia Ni Mhurchu & Gerry Ryan
1995 Irlanda Irlanda Dublín Point Theatre Mary Kennedy
1996 Noruega Noruega Oslo Oslo Spektrum Morten Harket & Ingvild Bryn
1997 Irlanda Irlanda Dublín Point Theatre Ronan Keating & Carrie Crowley
1998 Regne Unit Regne Unit Birmingham National Indoor Arena Terry Wogan & Ulrika Johnsson
1999 Israel Israel Jerusalem Palau de Congressos Sigal Shachamon, Yigal Ravid & Dafna Dekel
2000 Suècia Suècia Estocolm Globen Arena Kattis Ahström & Anders Lundin
2001 Dinamarca Dinamarca Copenhaguen Parken Stadion Natasja Crone-Back & Søren Pilmark
2002 Estònia Estònia Tallinn Saku Suurhall Marko Matvere & Anneli Peebo
2003 Letònia Letònia Riga Skonto Hall Reynard Cowper & Marija Naumova
2004 Turquia Turquia Istanbul Estadio Abdi İpekçi Meltem Cumbul & Korhan Abay
2005 Ucraïna Ucraïna Kíev Sports Palace DJ Pasha & Masha Efrosina
2006 Grècia Grècia Atenes Complex Olímpic d'Esports d'Atenes Sakis Ruvàs & Maria Menouros
2007 Finlàndia Finlàndia Hèlsinki Hartwall Areena Jaana Pelkonen & Mikko Leppilampi
2008 Sèrbia Sèrbia Belgrad Belgrade Arena Jovana Jankovic & Zeljko Joksimovic
2009 Rússia Rússia Moscou Olimpiisky Indoor Arena Alsou & Ivan Urgant
2010 Noruega Noruega Oslo Fornebu Arena Nadia Hasnaoui, Erik Solbakken & Haddy N'jie
2011 Alemanya Alemanya Düsseldorf Esprit Arena Anke Engelke, Judith Rakers & Stefan Raab
2012 Azerbaidjan Azerbaidjan Bakú Baku Crystal Hall Leyla Aliyeva, Eldar Gasimov & Nargiz Birk-Petersen
2013 Suècia Suècia Malmo Malmo Arena Petra Mede
2014 Dinamarca Dinamarca Copenhague B&W Hallerne Lise Rønne, Nikolaj Koppel & Pilou Asbæk
2015 Àustria Àustria Viena Wiener Stadthalle Mirjam Weichselbraun, Alice Tumler & Arabella Kiesbauer

Guanyadors[modifica | modifica el codi]

Per edició[modifica | modifica el codi]

Any Guanyador Intèrpret Cançó
1956 Suïssa Suïssa Lys Assia Refrain
1957 Països Baixos Països Baixos Corry Brokken Net Als Toen
1958 França França André Claveau Dors Mon Amour
1959 Països Baixos Països Baixos Teddy Scholten Een Beetje
1960 França França Jacqueline Boyer Tom Pillibi
1961 Luxemburg Luxemburg Jean-Claude Pascal Nous Les Amoureux
1962 França França Isabelle Aubret Un Premier Amour
1963 Dinamarca Dinamarca Grethe i Jørgen Ingmann Dansevise
1964 Itàlia Itàlia Gigliola Cinquetti Non Ho L'età
1965 Luxemburg Luxemburg France Gall Poupée De Cire, Poupée De Son
1966 Àustria Àustria Udo Jürgens Merci Chérie
1967 Regne Unit Regne Unit Sandie Shaw Puppet On A String
1968 Espanya Espanya Massiel La, la, la
1969 França França Frida Boccara Un Jour, Un Enfant
Països Baixos Països Baixos Lenny Kuhr De Troubadour
Regne Unit Regne Unit Lulu Boom Bang-a-bang
Espanya Espanya Salomé Vivo Cantando
1970 Irlanda Irlanda Dana All Kinds Of Everything
1971 Mònaco Mònaco Séverine Un Banc, Un Arbre, Une Rue
1972 Luxemburg Luxemburg Vicky Leandros Après Toi
1973 Luxemburg Luxemburg Anne-Marie David Tu Te Reconnaîtras
1974 Suècia Suècia ABBA Waterloo
1975 Països Baixos Països Baixos Teach-In Ding-A-Dong
1976 Regne Unit Regne Unit Brotherhood of Man Save Your Kisses For Me
1977 França França Marie Myriam L'oiseau Et L'enfant
1978 Israel Israel Izhar Cohen and the Alphabeta Abanibi
1979 Israel Israel Milk and Honey Hallelujah
1980 Irlanda Irlanda Johnny Logan What's Another Year
1981 Regne Unit Regne Unit Bucks Fizz Making Your Mind Up
1982 Alemanya Alemanya Nicole Ein Bißchen Frieden
1983 Luxemburg Luxemburg Corinne Hermès Si La Vie Est Cadeau
1984 Suècia Suècia Herrey's Diggi-loo Diggy-ley
1985 Noruega Noruega Bobbysocks La Det Swinge
1986 Bèlgica Bèlgica Sandra Kim J'aime La Vie
1987 Irlanda Irlanda Johnny Logan Hold Me Now
1988 Suïssa Suïssa Céline Dion Ne Partez Pas Sans Moi
1989 Iugoslàvia Iugoslàvia Riva Rock Me
1990 Itàlia Itàlia Toto Cutugno Insieme: 1992
1991 Suècia Suècia Carola Häggkvist Fångad Av En Stormvind
1992 Irlanda Irlanda Linda Martin Why Me
1993 Irlanda Irlanda Niamh Kavanagh In Your Eyes
1994 Irlanda Irlanda Paul Harrington and Charlie McGettigan Rock 'n' Roll Kids
1995 Noruega Noruega Secret Garden Nocturne
1996 Irlanda Irlanda Eimear Quinn The Voice
1997 Regne Unit Regne Unit Katrina and The Waves Love Shine A Light
1998 Israel Israel Dana International Diva
1999 Suècia Suècia Charlotte Nilsson Take Me To Your Heaven
2000 Dinamarca Dinamarca Olsen Brothers Fly On The Wings Of Love
2001 Estònia Estònia Tanel Padar, Dave Benton & 2XL Everybody
2002 Letònia Letònia Marie N I Wanna
2003 Turquia Turquia Sertab Erener Everyway That I Can
2004 Ucraïna Ucraïna Ruslana Wild Dances
2005 Grècia Grècia Élena Paparizu My Number One
2006 Finlàndia Finlàndia Lordi Hard Rock Hallelujah
2007 Sèrbia Sèrbia Marija Šerifović Molitva
2008 Rússia Rússia Dima Bilan Believe
2009 Noruega Noruega Alexander Rybak Fairytale
2010 Alemanya Alemanya Lena Satellite
2011 Azerbaidjan Azerbaidjan Ell & Nikki Running scared
2012 Suècia Suècia Loreen Euphoria
2013 Dinamarca Dinamarca Emmelie de Forest Only teardrops
2014 Àustria Àustria Conchita Wurst Rise Like a Phoenix
2015

Per país[modifica | modifica el codi]

Guanyadors d'Eurovisió
Victòries País Edicions
7 Irlanda Irlanda 1970, 1980, 1987, 1992, 1993, 1994, 1996
5 França França 1958, 1960, 1962, 1969, 1977
Luxemburg Luxemburg 1961, 1965, 1972, 1973, 1983
Regne Unit Regne Unit 1967, 1969, 1976, 1981, 1997
Suècia Suècia 1974, 1984, 1991, 1999, 2012
4 Països Baixos Països Baixos 1957, 1959, 1969, 1975
3 Dinamarca Dinamarca 1963, 2000, 2013
Israel Israel 1978, 1979, 1998
Noruega Noruega 1985, 1995, 2009
2 Suïssa Suïssa 1956, 1988
Itàlia Itàlia 1964, 1990
Àustria Àustria 1966, 2014
Espanya Espanya 1968, 1969
Alemanya Alemanya 1982, 2010
1 Mònaco Mònaco 1971
Bèlgica Bèlgica 1986
Iugoslàvia Iugoslàvia 1989
Estònia Estònia 2001
Letònia Letònia 2002
Turquia Turquia 2003
Ucraïna Ucraïna 2004
Grècia Grècia 2005
Finlàndia Finlàndia 2006
Sèrbia Sèrbia 2007
Rússia Rússia 2008
Azerbaidjan Azerbaidjan 2011

Països participants[modifica | modifica el codi]

País Millor posició assolida Historial de participacions
Albània Albània 5ª posició: Rona Nishliu (2012) Debut: 2004.
Alemanya Alemanya 1ª posició : Nicole (1982[1]) i Lena (2010) País fundador al 1956.

Absències: 1996.

Andorra Andorra 12ª posició a sf: Anonymous (2007) Debut: 2004.

Absències: des de 2010 (actualment no participa).

Armènia Armènia 4ª posició: Sirusho (2008) i Aram Mp3 (2014) Debut: 2006.

Absències: 2012.

Àustria Àustria 1ª posició: Udo Jürgens (1966) i Conchita Wurst (2014) Debut: 1957.

Absències: 1969, 1970, 1973, 1974, 1975, 1998, 2001, 2006, 2008, 2009 i 2010.

Azerbaidjan Azerbaidjan 1ª posició: Ell & Nikki (2011) Debut: 2008.
Bèlgica Bèlgica 1ª posició: Sandra Kim (1986) País fundador al 1956.

Absències: 1994, 1997 i 2001.

Bielorússia Bielorússia 6ª posició: Koldun (2007) Debut: 2004.
Bòsnia i Herzegovina Bòsnia i Hercegovina 3ª posició: Hari Mata Hari (2006) Debut: 1993.

Absències: 1998, 2000, 2013 i 2014 (actualment no participa).

Bulgària Bulgària 5ª posició: Elitsa & Stoyan (2007) Debut: 2005.

Absències: 2014 (actualment no participa).

Croàcia Croàcia 4ª posició: Maja Blagdan (1996) i Doris Dragovic (1999) Debut: 1993.

Absències: 2014 (actualment no participa).

Dinamarca Dinamarca 1ª posició: Grete & Jörgen Ingmann (1963), Olsen Brothers (2000) i Emmelie de Forest (2013) Debut: 1957.

Absències: entre 1967 i 1977, 1994, 1996, 1998 i 2003.

Eslovàquia Eslovàquia 18ª posició: Marcel Palonder (1996) Debut: 1994.

Absències: 1995, 1997, entre 1999 i 2008, i a partir de 2013 (actualment no participa).

Eslovènia Eslovènia 7ª posició: Darja Svajger (1995) i Nusa Derenda (2001) Debut: 1993.

Absències: 1994 i 2000.

Espanya Espanya 1ª posició: Massiel (1968) i Salomé (1969) Debut: 1961.
Estònia Estònia 1ª posició: Tanel Padar & Dave Benton (2001) Debut: 1994.

Absències: 1995.

Finlàndia Finlàndia 1ª posició: Lordi (2006) Debut: 1961.

Absències: 1970, 1995, 1997, 1999, 2001 i 2003.

França França 1ª posició: André Claveau (1957), Jacqueline Boyer (1960), Isabelle Aubret (1962), Frida Boccara (1969) i Marie Myriam (1977) País fundador al 1956.

Absències: 1974 i 1982.

Geòrgia Geòrgia 9ª posició: Sofia Nizharadze (2010) i Eldrine (2011) Debut: 2007.

Absències: 2009.

Grècia Grècia 1ª posició: Élena Paparizu (2005) Debut: 1974.

Absències: 1975, 1982, 1984, 1986, 1999 i 2000.

Hongria Hongria 4ª posició: Friderika Bayer (1994) Debut: 1994.

Absències: 1996, entre 1999 i 2004, 2006 i 2010.

Irlanda Irlanda 1ª posició: Dana (1970), Johnny Logan (1980 i 1987), Linda Martin (1992), Niam Kavanagh (1993), P. Harrington & C. McGettigan (1994) i Eimear Quinn (1996) Debut: 1965.

Absències: 1983 i 2002.

Islàndia Islàndia 2ª posició: Selma (1999) i Yohanna (2009) Debut: 1986.

Absències: 1998 i 2002.

Israel Israel 1ª posició: Yizhar Cohen & Alphabeta (1978), Gali Atari & Milk and Honey (1979) i Dana International (1998) Debut: 1973.

Absències: 1980, 1984, 1994, 1996 i 1997.

Itàlia Itàlia 1ª posició : Gigliola Cinquetti (1964) i Toto Cutugno (1990) País fundador al 1956.

Absències: 1981, 1982, 1986, 1994, 1995, 1996 i entre 1998 i 2010.

Letònia Letònia 1ª posició: Marie N (2002) Debut: 2000.
Lituània Lituània 6ª posició: LT United (2006) Debut: 1994.

Absències: entre 1995 i 1998, 2000 i 2003.

Luxemburg Luxemburg 1ª posició: Jean-Claude Pascal (1961), France Gall (1965), Vicky Leandros (1972), Anne-Marie David (1973) i Corinne Hermès (1983) País fundador al 1956.

Absències: 1959 i des de 1994 (actualment no participa).

Macedònia ARI de Macedònia 12ª posició : Elena Risteska (2006) i Kaliopi (2012) Debut: 1998.

Absències: 1999, 2001 i 2003.

MaltaMalta 2ª posició : Ira Losco (2002) i Chiara (2005) Debut: 1971.

Absències: 1973, 1974 i entre 1976 i 1990.

Moldàvia Moldàvia 6ª posició: Zdob si zdub (2005) Debut: 2005.
Mònaco Mònaco 1ª posició: Séverine (1971) Debut: 1959.

Absències: entre 1980 i 2003, i des de 2007 (actualment no participa).

Montenegro Montenegro 19ª posició: Sergej Cetkovic (2014) Debut: 2007.

Absències: 2010 i 2011.

Noruega Noruega 1ª posició: Bobbysocks (1985), Secret Garden (1995) i Alexander Rybak (2009) Debut: 1960.

Absències: 1970 i 2002.

Països Baixos Països Baixos 1ª posició: Corry Brokken (1957), Teddy Scholten (1959), Lenny Kuhr (1969) i Teach-In (1975) País fundador al 1956.

Absències: 1985, 1991, 1995 i 2002.

Polònia Polònia 2ª posició: Edyta Górniak (1994) Debut: 1994.

Absències: 2000, 2002, 2012 i 2013.

Portugal Portugal 6ª posició: Lúcia Moniz (1996) Debut: 1964.

Absències: 1970, 2000, 2002 i 2013.

Regne Unit Regne Unit 1ª posició: Sandie Shaw (1967), Lulu (1969), Brotherhood of Man (1976), Bucks Fizz (1981) i Katrina & the Waves (1997) Debut: 1957.

Absències: 1958.

República Txeca República Txeca 18ª posició a sf: Tereza Kerndlová (2008) Debut: 2007.

Absències: des de 2010 (actualment no participa).

Romania Romania 3ª posició: Luminita Anghel & Sistem (2005) i Ovi & Paula Seling (2010) Debut: 1994.

Absències: 1995, 1996, 1997, 1999 i 2001.

Rússia Rússia 1ª posició: Dima Bilan (2008) Debut: 1994.

Absències: 1996, 1998 i 1999.

San Marino San Marino 24ª posició: Valentina Monetta (2014) Debut: 2008.

Absències: 2009 i 2010.

Sèrbia Sèrbia 1ª posició: Marija Serifovic (2007) Debut: 2007.

Absències: 2014 (actualment no participa).

Suècia Suècia 1ª posició: ABBA (1974), Herreys (1984), Carola (1991), Charlotte Nilsson-Perrelli (1999) i Loreen (2012) Debut: 1958.

Absències: 1964, 1970 i 1976.

Suïssa Suïssa 1ª posició: Lys Assia (1956) i Céline Dion (1988) País fundador al 1956.

Absències: 1995, 1999, 2001 i 2003.

Turquia Turquia 1ª posició: Sertab (2003) Debut: 1975.

Absències: 1976, 1977, 1979, 1994, 2013 i 2014 (actualment no participa).

Ucraïna Ucraïna 1ª posició: Ruslana (2004) Debut: 2003.
Xipre Xipre 5ª posició: Anna Vissi (1982), Chara & Andros (1997) i Lisa Andreas (2004) Debut: 1981.

Absències: 1988, 2001 i 2014 (actualment no participa).

NOTA: El Marroc va participar per única vegada el 1980 (18ª posició) i des de llavors s'ha desvinculat del Festival. L'antiga Iugoslàvia va participar entre els anys 1961 i 1992, guanyant un cop el 1989 (amb el grup Riva); anys més tard, com a Sèrbia i Montenegro va participar els anys 2004 (2ª posició) i 2005. El Líban i Tunísia van preinscriure's als Festivals de 2005 i 1977 respectivament, però finalment van retirar-se abans de l'event.

Situació actual

A l'edició de 2014 van participar 37 dels 54 països que tenen en aquell moment algun ens televisiu públic com a membre actiu de la UER. Els disset països que van refusar participar-hi són Algèria, Andorra, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Egipte, Eslovàquia, Jordània, Líban, Luxemburg, el Marroc, Mònaco, la República Txeca, Sèrbia, Tunísia, Turquia i Xipre.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rice, Jo. The Guinness Book of 500 Number One Hits. 1a ed.. Enfield, Middlesex: Guinness Superlatives Ltd, 1982, p. 224-5. ISBN 0-85112-250-7. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Festival de la Cançó d'Eurovisió Modifica l'enllaç a Wikidata