Filolau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Filolau (esquerra) juntament amb Pitàgores

Filolau (Philolaus, Φιλόλας) (Crotona vers 480 aC) fou un matemàtic i filòsof pitagòric grec. Segons Diògenes Laerci va néixer a Crotona, però Iàmblic el fa nadiu de Tàrent. Plutarc el fa contemporani de Sòcrates i Demòcrit. Va viure algun temps a Heraclea i a Tebes. Fou deixeble de Pitàgores. Va muntar una escola pitagòrica a Fliunte, prop de Corint.Laerci esmenta com a deixebles seus a Fantó de Flios, Xenòfil, Equècrates, Diocles, Polimnest de Flios i Eurit, i diu que va morir a Crotona per afavorir la tirania.[1]

La tesi principal del seu sistema filosòfic es basa en dos conceptes "limitat" i "il·limitat" a partir dels quals analitza la resta de conceptes.[2] Arriba a la conclusió que no tots els éssers són o bé limitats o bé il·limitats, per tant deuen haver éssers compostos per tots dos. El nombre és també una part fonamental del seu pensament en el sentit que si els éssers no són contables no podem pensar-los ni conèixer'ls. En aspecte del seu pensament s'ha vist una línia relacional no només amb Pitàgores sinó també amb Parmènides.[3] Pel que fa a les seves reflexions escèptiques respecte al coneixement humà segueix la tradició representada per Xenòfanes, Heràclit i Alcmeó.[4]

Filó va participar i va desenvolupar la cosmologia pitagòrica entenent un univers regular, predible i aritmètic en el qual giren planetes i astres en harmonia.[5] Entre ells apareix la Terra, que gira en una òrbita circular, pel que apareix dotat de moviment, a diferència dels universos dels jonis. A més, va explicar el moviment diürn de la Terra sobre la base del gir entorn d'un punt central fix en l'espai, idea que va influir, per exemple, en un contemporani seu: el rapsode Leurípides de Kalamata. Per a Filolau el cosmos està format per un foc central, anomenat Hestia, i nou cossos que giren al seu al voltant: Antichton, la Terra, la Lluna, el Sol (esfera de cristall que reflecteix el foc central), els cinc planetes observables i l'esfera de les estrelles fixes (o sigui, la volta celeste que engloba els astres anteriors).[6] per aquesta concepció de l'organització celeste se l'ha considerat precursor de Nicolau Copèrnic.

Va escriure una obra sobre filosofia pitagòrica en tres llibres i fou el primer autor que va escriure sobre la filosofia de Pitàgores. El primer llibre portava el títol de τὸ πρω̂τον Φυσικόν, el segon Περὶ φύσεως i el tercer ἐν τῳ̂ περὶ ψυχη̂ς.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. D K, pàg. Diògenes Laerci IX, DK pp= 44
  2. Kirk, pàg. 459-460
  3. Kirk, pàg. 461
  4. Kirk, pàg. 462
  5. Estobeu, "anth.", 1-21
  6. Kirk, pàg. 483

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Filòsofs presocràtics

Escola de Milet: Tales de Milet · Anaximandre de Milet · Anaxímenes

Escola pitagòrica: Pitàgores · Alcmeó de Crotona · Filolau · Arquites de Tàrent

Escola d'Efes: Heràclit d'Efes — Escola d'Elea: Xenòfanes de Colofó · Parmènides d'Elea · Zenó d'Elea · Melissos de Samos

Pluralistes: Anaxàgores · Empèdocles — Atomistes: Leucip · Demòcrit

Sofistes: Protàgores · Pròdic de Queos · Gòrgies de Leontins · Hípies d'Elis · Críties · Antifont