Filosofia del llenguatge

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La filosofia del llenguatge és una branca de la filosofia que s'ocupa de la naturalesa del llenguatge (aprenentatge, creació, significat, referències, usos etc.) així com de la interpretació, la comunicació i la traducció.

Preocupacions de la filosofia del llenguatge[modifica | modifica el codi]

Un primer camp d'estudi és el significat, analitzant què vol dir "significar", com es vehicula aquesta noció a la paraula i les llengües particulars, les diferències entre idiomes i constants universals i els problemes pràctics que se'n deriven, com ara la comprensió intercultural o la traducció de textos.

En relació amb aquest tema sorgeix la pregunta sobre la relació entre llenguatge i pensament. Hi ha teòrics que argumenten que la llengua és una conducta més, derivada del pensament, que pot expressar-se amb altres mitjans com les imatges. Per contra, d'altres estudiosos sostenen que es pensa en paraules, que hi ha un idioma mental universal o que la llengua apresa condiciona la manera de percebre el món i per tant de pensar.

Un tercer àmbit rellevant, proper a la sociolingüística, és l'anàlisi de la relació entre llenguatge i món, per mirar de delimitar les mancances dels llenguatges naturals (que porten al desenvolupament de la lògica i llengües formals artificials com a alternativa), quina relació hi ha entre la paraula i el seu referent, com les llengües configuren els grups culturals i com es relacionen amb la semiòtica.

La naturalesa del llenguatge[modifica | modifica el codi]

El llenguatge pot tenir diferents concepcions,[1] que clarifiquen les diverses postures històriques dels filòsofs d'aquesta disciplina:

  • En primer lloc destaca la concepció que el llenguatge és una simple convenció social, tradició inaugurada per Plató al seu diàleg Cràtil. Hi ha una relació arbitrària entre el signe i la realitat que representa, com prova el fet que diferents llengües usin diferents paraules per designar una mateixa idea. Per tant el llenguatge s'ha d'estudiar des del punt de vista social, tant per analitzar la seva utilitat (com feien els sofistes) com per analitzar què té de propi cada cultura segons la llengua que usi (en la línia de Franz Boas)
  • Per altra banda alguns filòsofs defensen que el llenguatge té una connexió natural amb el món (Heràclit), ja que és la seva forma lògica, proposicional. Heidegger, per exemple, afirmava que la llenguatge era l'autèntica imatge de l'ésser perquè sense ell no es pot expressar ni comprendre res; és un mediador necessari
  • Un tercer grup està compost pels qui defensen el caràcter d'instrument del llenguatge, que es va creant segons les necessitats dels parlants (Wilhelm von Humboldt) tot i ser conscients de les seves limitacions.

Història[modifica | modifica el codi]

L'especulació sobre el llenguatge va començar a l'Índia als voltants del 1500 aC amb les disquisicions sobre la categoria gramatical de les diferents paraules i l'aparició dels primers preceptes de gramàtica. A Grècia, en canvi, va iniciar-se amb la discussió sobre el caràcter natural o convencional de la llengua.

Posteriorment, amb Aristòtil, va iniciar-se la polèmica sobre el nominalisme,[2] que va desenvolupar-se a tota l'Edat Mitjana. Així com sembla evident la relació entre un terme concret i el seu referent, com per exemple una taula, no queda clara la relació entre els termes abstractes i la realitat. Al mateix temps sorgeixen els primers intents per formalitzar el llenguatge, amb el naixement de la lògica per resoldre les possibles ambigüitats de la llengua. Una nova línia de recerca es va inaugurar amb aquesta: la seva relació amb la veritat.

Amb l'aparició de les llengües romàniques van aparèixer els primers problemes teòrics de traducció, agreujats pels manuscrits antics en altres idiomes com el grec, el llatí, l'hebreu i l'àrab. Aquests problemes afectaven als manuals filosòfics i als textos sagrats i van servir per desenvolupar una teoria sobre el sentit figurat i literal dels mots, donant peu als moderns estudis sobre la metàfora o els actes de parla.[3] Igualment neixen a aquesta època els intents per trobar (i després crear) una llengua universal o perfecta (com l'esperanto i similars).

Des de l'obra de Ferdinand de Saussure i els comparatistes del segle XIX es desenvolupa la lingüística científica, assumint part dels problemes fins al moment plantejats per la filosofia del llenguatge. Aquesta aprofundeix en el concepte de significat i es torna en gran part metafilosofia, ja que es dedica a plantejar-se què volen dir els principals termes de la filosofia. Richard Rorty, amb el seu anomenat gir lingüístic, afirma que tota filosofia és per tant filosofia del llenguatge, perquè comença per definir i problematitzar els termes que ha d'estudiar.[4] La filosofia analítica és l'escola que més pes li atorga a aquestes qüestions.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Abbagnano, N., Diccionario de filosofía, FCE, 1961
  2. Steven K. Strange, (1992) Porphyry: On Aristotle, Categories. Ithaca: Cornell University Press
  3. Blackburn,S. "History of the Philosophy of Language". In Oxford Companion to Philosophy. ed. Ted Honderich. Oxford:Oxford University Press. 1995
  4. Rorty, R., El giro lingüístico, Paidós, 1967