Flauta dolça

De Viquipèdia

flauta dolça

La flauta dolça' o flauta de bec és un instrument musical. Es classifica com a instrument de fusta i instrument de vent i forma part de la família de les flautes. Normalment està fet de fusta o plàstic i disposa de trencavent.

És molt utilitzat com a instrument d'ús escolar. És un instrument antic. Durant l'edat mitjana i el renaixement se'n construïen de diferents mides i això donà lloc a la família de flautes de bec:

Sopranino (la més aguda)
Soprano
Contralt
Tenor
Baix (la més greu)

[edita] L'època medieval

Actualment toquem molt poc sobre la flauta de bec medieval. Per altre banda no cal dir que no tenia repertori propi. Aleshores encara eren llunyans els temps en què els compositors començarien a especificar la instrumentació concreta que volien per a les seves composicions. De totes formes tenim la certesa de què la flauta de bec va existir en temps medievals i és fàcil suposar que la seva utilització va ser freqüent sobretot en el context profà. Parlar d'instrumentació en la música medieval continua sent difícil per la poca documentació que ens trobem. Segons Edgar Hunt la flauta de bec no apareix a Europa fins al segle XIV. Per la seva banda Gustav Reese, gran estudiós de la música medieval, manifesta que durant els segles XII i XIII coneixien flautes de bec de 6 forats. En aquest sentit pot ser de gran interès observar els instruments musicals que apareixen esculpits en els pòrtics medievals de Galícia: En un dels més cèlebres, el "Pòrtic de la Glòria" de la Catedral de Santiago de Compostela no hi apareix cap mena d'instrument de vent. En els pòrtics medievals de Puerto Marín i de la Catedral d'Orense, López Calo hi vol veure dos vells tocant flautes dobles, però és certament difícil de determinar si es tracta realment de flautes o d'un altre tipus d'instrument de vent. Certament, la flauta de bec és un instrument de concepció suficientment senzilla com per pensar que ja existia des de molt abans del s. XIV.

[edita] El que sabem

Més enllà de les primeres representacions iconogràfiques de la flauta de bec, que casualment són catalanes i venen del taller del germans Serra de Barcelona, segurament de Pere Serra, i que són dues representacions de la Mare de Deu amb el nen i 6 àngels músics pintats vora el 1390 i que trobarem en el Retaule de l'església de Santa Clara i en un retaule del Monestir de Sant Cugat del Vallès, afortunadament també existeixen dos exemplars de valor organogràfic incalculable que lògicament ens poden dir més que centenars de testimonis iconogràfics en els quals quasi mai es pot veure amb certesa de quin instrument es tracta. Aquestes dues flautes medievals que han sobreviscut al pas dels segles són les famoses de "Dordrecht" i de "Würzburg".

La flauta de Dordrecht es conserva actualment al Gemeentemuseum de La Haia, es va trobar el 1940 al poble holandès de Dordrecht. La flauta va aparèixer en un bon estat de conservació malgrat el temps passat enterrada en el fang de la fossa d'un castell, que fou habitat entre el 1335 i el 1418. L'examen amb carboni 14 va confirmar l'època, tot i que l'organòleg anglès Holles Philspatrich pretén avançar aquesta data cap a meitats del s. XIII. En qualsevol cas es tracta d'un instrument bastant evolucionat i no molt diferent de les flautes que trobarem en el renaixement. És un instrument fet amb fusta d'arbre fruiter (om o pruner) d'una allargada de 29 cm amb un tub extraordinàriament estret. La flauta té el forat `0' (al darrera) i 8 forats al davant; el darrer és doble, fet usual a l'època i que permetia invertir la posició de les mans, així el forat que no s'emprava es podia tapar amb cera. La flauta pràcticament no sona exceptuant alguns sons greus, però les còpies fidels que s'han fet ens indiquen que es tracta d'un instrument de sonoritat aspra i forta, amb una extensió que supera les dues octaves que s'aconseguien amb postures similars a les que descriuria Sebastian Virdung el 1511. Estem davant d'una flauta soprano en do amb un diapasó extraordinàriament alt, quasi un semitò per sobre de l'actual, és a dir, un diapasó molt proper al que s'utilitzava en bastants països durant el renaixement. La forma de la flauta de Dordrecht revela que el pavelló i l'embocadura eren d'un altre material. possiblement de banya o d'os. És una llàstima que s'hagi trobat incompleta, ja que qualsevol dada nova podia ser important per a reconstruir amb més fidelitat el seu so. Malgrat tot podem pensar que aquesta flauta de Dordrecht representa un tipus d'instrument, sinó típic, si almenys habitual en els segles XIII, XIV i XV.