Flor

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Flors)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Flor (desambiguació)».
Parts de la flor

Una flor és l'estructura reproductiva característica de les plantes espermatòfites o fanerògames.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Diferents tipus de flors i inflorescències.

Anapenemicament, la flor és un eix de creixement limitat (braquiblast), que porta lateralment, i densament disposats, òrgans que serveixen per a la reproducció. Aquests es troben poc o molt transformats a causa de la seva funció específica, principalment els estams i els carpels. Així, tots els processos del cicle reproductiu dels espermatòfits, des de la formació d'esporangis i espores fins a la maduració i disseminació de llavors, tenen lloc a la flor, o als òrgans associats. La funció de la flor és produir llavors a través de la reproducció sexual. Per les plantes, les llavors són la pròxima generació, i serveixen com el principal mitjà a través del qual es perpetuen i propaguen les espècies. A més, la flor és un culo que es va definint al llarg de l'evolució, en el si de grups no estretament relacionats, sota la pressió adaptativa de millorar la reproducció en el medi aeri.

Tots els espermatòfits tenen flors que produeixen llavors, però l'organització interna de la flor és molt diferent en els dos principals grups d'espermatòfits: les gimnospermes vivents i les angiospermes. Les gimnospermes poden tenir pseudoflors que es reuneixen en estròbils, o la mateixa pseudoflor pot ser un estròbil de fulles fèrtils. La majoria de gimnospermes presenten flors sensuals, sense perigoni; un altre aspecte és que a les gimnospermes sovint l'estructura i la interpretació difereix considerablement entre flors masculines i femenines de la mateixa planta. Per tot això, els autors anglosaxons consideren que la flor veritable comença amb les angiospermes o magnoliofitins. Per tant, una flor típica d'angiosperma està composta de quatre tipus de fulles modificades, tant estructuralment com fisiològica, per produir i protegir els gàmetes: sèpals, pètals, estams i carpels.[1] Després de la fertilització, la flor dóna origen, per transformació d'algunes de les seves parts, a un fruit que conté les llavors.[2] El grup de les angiospermes, amb més de 250.000 espècies, és un llinatge evolutivament reeixit que conforma la major part de la flora terrestre existent. La flor és el caràcter definidor del grup i és probablement un factor clau en el seu èxit evolutiu. És una estructura complexa el pla organitzacional de la qual és conservat en gairebé tots els membres del grup, tot i que presenta una enorme diversitat en la morfologia i fisiologia de totes i cadascuna de les parts que la componen. La base genètica i adaptativa d'aquesta diversitat s'està començant a comprendre en detall,[3] igual que el seu origen, que data del Cretaci inferior, i la seva posterior evolució en estreta interrelació amb els animals que s'encarreguen de transportar els gàmetes.

Amb independència dels aspectes ja mencionats, la flor és un objecte important pels éssers humans. A través de la història i de les diferents cultures, la flor sempre ha tingut un lloc a les societats humanes, sigui per la seva bellesa intrínseca o el seu simbolisme. De fet, es cultiven espècies per obtenir-ne flors des de fa més de 5.000 anys i, avui en dia, aquest art s'ha transformat en una indústria en contínua expansió: la floricultura.

Origen de la flor[modifica | modifica el codi]

Actualment es considera que la flor fou originada a partir d'un eix no ramificat que du apèndixs fèrtils procedents de fulles transformades. Segons aquesta hipòtesi, estams i carpels serien microsporofil·les i megasporofil·les, respectivament. Aquesta teoria s'anomena teoria euàntica i té bona acceptació principalment per als cicadofitins i les angiospermes de flor primitiva, que mostren una estructura pinnada d'estams i carpels. Per contraposició, la teoria pseudàntica manté que la flor es deu haver originat per reducció progressiva de sistemes d'eixos ramificats, de manera que tant l'estam com el carpel serien d'origen caulinar i representarien una reducció molt marcada. És cert que els estams tenen, majoritàriament, estructura "de tija", i que es poden explicar com a òrgans radiats, capitats, principalment a les coníferes. Aquesta interpretació només té acceptació pel grup de les coníferes.

Morfologia de la flor[modifica | modifica el codi]

Taraxacum officinale, amb la seva inflorescència en capítol, o sigui, no és una flor sinó que cada un dels pètals (lígules) que veiem correspon a una flor diferent.

Una flor és un brot o branca de creixement limitat que porta al seu àpex un nombre variable de fulles modificades anomenades antofil·les. L'eix d'aquest brot és generalment molt curt, amb entrenusos molt propers, de manera que sembla que les antofil·les s'insereixen al mateix nivell. la flor que no presenta les peces homòlogues al mateix nivell de l'eix floral, sinó disposades en una línia helicoïdal s'anomena acíclica, i cíclica la que presenta les peces homòlogues als mateixos nivells de l'eix, essent cada nivell un verticil.

A la flor s'hi pot trobar dos tipus bàsics d'antofil·les:

  • Estèrils, que formen el periant. Generalment el periant està format per dos tipus de peces:

Quan entre les fulles estèrils no es pot diferenciar calze i corol·la, s'utilitza el terme perigoni (en comptes de periant) i a les seves peces se les anomena tèpals (per contraposició a sèpals i pètals). Hi ha flors sense peces estèrils, i llavors se'n diuen flors aclamídies.

  • Fèrtils, que són els elements essencials de la flor, ja que són les fulles portadores d'esporangis i on té lloc la funció reproductora de tota la planta. Poden ser de dos tipus:

Les flors s'originen a partir de brots que es troben l'axil·la de les fulles (molt sovint transformades en bràctees). El més habitual és que les flors es presentin agrupades en conjunts més o menys aparents anomenats inflorescències tot i que també les podem trobar separades com a flors solitàries. De vegades és difícil distingir una inflorescència d'una flor. És el cas de la inflorescència del dent de lleó (Taraxacum officinale), que sembla una flor solitària quan, en realitat, es tracta d'una inflorescència en capítol.

Eix o tàlem floral[modifica | modifica el codi]

Flor de Magnolia amb l'eix floral allargat, característic de les angiospermes primitives.

El tàlem (anomenat, també, receptacle) és l'òrgan on s'insereixen les peces de la flor (antofil·les). Totes les peces de la flor es disposen sobre l'eix floral que de vegades s'insereix directament a la tija (flor sèssil) i d'altres ho fa mitjançant un pedicel o peduncle més o menys llarg (flor pedunculada). Sovint a la base del pedicel hi ha la fulleta transformada en una bràctea floral.

La disposició de les peces pot ser:

  • Acíclica: les peces es troben l'una a continuació de l'altre, amb entrenusos molt curts, i de manera helicoïdal. Aquest tipus de flor és una flor helicoïdal o acíclica, com la de la magnòlia.
  • Cíclica, en verticil, de manera que totes les peces d'un mateix tipus surten d'un sol nus. En aquest cas hi ha una flor verticil·lada o cíclica, que poden tenir més d'un verticil de cada tipus de peces florals. L'esquema general, però, consta de quatre verticils, els dos primers corresponents a les peces del periant (calze i corol·la) i el tercer i quart a l'androceu i el gineceu, respectivament.

L'eix floral és allargat i més o menys cònic a les gimnospermes i les angiospermes primitives (com Magnolia), però en el decurs de l'evolució s'ha anat escurçant fins a esdevenir pla o còncau i, en aquest cas, s'anomena receptacle floral. Aquests receptacles còncaus solen soldar-se amb la base del gineceu. Aquestes modificacions donen morfologies florals distintives com les flors hipògines i epígines. Els tàlems en forma d'eix allargat solen dur les peces florals en disposició helicoïdal, i en nombre gran i indefinit, mentre que els tàlems més reduïts les duen en verticils i en nombre més baix i fix.

Antofil·les Antofil·les en una flor verticil·lada

Simetria[modifica | modifica el codi]

  • Flors actinomorfes (també dites regulars o radiades), amb més de dos plans de simetria. Hi ha molts exemples a la nostra flora, com ara Borago officinalis, Hepatica nobilis, Caltha palustris (a la imatge),...
  • Flors dissimètriques amb dos plans de simetria perpendiculars i no equivalents. Un exemple és Hypecoum imberbe,[4] però no són gaire freqüents, tot i que la flor de les brassicàcies ho seria si prenem en consideració l'androceu a més del periant.
  • Flors zigomorfes, amb un únic pla de simetria, com ara la flor de les lamiàcies i les fabàcies.
  • Flors asimètriques, si no tenen cap pla de simetria com, per exemple, Canna indica (la canya d'Índies, utilitzada en jardineria).

L'evolució envers les flors zigomorfes representa una millora en l'adaptació als insectes pol·linitzadors més especialitzats (entomofília).

Repartició de sexes[modifica | modifica el codi]

La major part de les flors són hermafrodites, és a dir, tenen gineceu i androceu alhora. Això no obstant, també són freqüents les flors unisexuals, que només tenen gineceu (flors femenines) o només androceu (flors masculines). Entre les gimnospermes les flors solen ser unisexuals; en canvi, les flors de les angiospermes són, habitualment, hermafrodites, exceptuant alguns grups en els quals la pol·linització és anemòfila.

Segons la distribució de flors a la planta hi ha:

Representació floral[modifica | modifica el codi]

Simbologia utilitzada a les fórmules florals

Per representar les característiques fonamentals d'una flor es pot utilitzar:

  • La fórmula floral, un conjunt de símbols, lletres i números que expliquen la simetria de la flor, el nombre de peces per verticil, la soldadura de les peces, la posició de l'ovari.[5]
  • El diagrama floral, una projecció de la flor on les peces més externes corresponen als verticils inferiors. S'hi representen el nombre de peces de cada mena, la soldadura i la posició relativa.
Diagrama floral deLilium . Vegeu la descripció al text
Diagrama floral deOxalis . Vegeu la descripció al text

El diagrama floral és una representació gràfica de la disposició de les peces florals i de l'ordenació dels diferents verticilos, en un tall transversal de la flor. Cada verticilo es representa, per convenció, amb una circumferència concèntrica al voltant del gineceu, indicat per un tall a l'altura de l'ovari. Els sèpals es dibuixen com lúnules blanques, els pètals com lúnules negres o, de vegades, acolorides. Els estams se simbolitzen amb talls transversals d'antera, i el gineceu queda representat en el centre del diagrama per un tall transversal de l'ovari. Generalment les peces d'un verticil alternen amb les peces del verticil anterior. Els estams poden estar oposats o alterns pel que fa als pètals. La soldadura entre les peces de cada verticil o de verticils oposats, s'indica amb línies de punts. Mitjançant aquests diagrames queda ben manifesta l'estructura floral, es dedueix d'ell la seva simetria, el nombre de membres de cada verticil, i tractant-se dels sèpals i pètals, la seva prefloració, la seva soldadura o independència; l'androceu la posició relativa dels estams respecte al periant, la concrescencia o separació dels mateixos, la seva unió o autonomia pel que fa a la corol·la i la posició introrsa o extrorsa de les anteres. Del gineceo, es pot observar el nombre de carpelos i de cavitats en l'ovari i la placentació dels òvuls.[6] En l'esquema de la dreta s'observa el diagrama floral de Lilium , típic de la família de les liliàcies. El diagrama mostra que les flors són hermafrodites (tenen estams i pistil), actinomorfes (presenten diversos plans de simetria). El perigoni està format per 6 tèpals disposats en dos verticils trímers (és a dir, cada un d'ells està format per tres peces), es troben separats entre si i lliures de les altres peces florals (es diu, llavors, dialitèpal). L'androceu presenta 6 estams disposats en 2 verticils també trímers, els filaments es troben separats entre si i lliures de les altres peces florals. L'androceu és diplostèmona(és a dir que el verticil extern d'estams és oposat als tèpals externs i el cicle intern és oposat als tèpals interns). El gineceu és d'ovari súper i està format per 3 carpels connats, és trilocular. Els òvuls presenten placentació axil·lar. A l'esquema de sota es pot observar el diagrama floral d'una oxalidàcia:Oxalis . Novament, s'aprecia que la flor és hermafrodita i actinomorfa, pentacíclica (és a dir, presenta 5 verticils florals) i pentàmera (cada cicle està compost per cinc peces).

La fórmula floral és una manera de representar simbòlicament l'estructura d'una flor mitjançant l'ús de lletres, nombres i altres signes. Típicament, s'utilitza la fórmula floral per representar les característiques morfològiques de les flors d'una determinada família de plantes, més que d'una espècie en particular. Les següents són els símbols més utilitzats: [7]

K = calze, per exemple, «K5» indica que la flor té 5 sèpals.
C = corol·la, per exemple, «C3» vol dir que la flor presenta 3 pètals.
Z = s'agrega si la corol·la és zigomorfa; exemple, «CZ» 6 = indica una corol·la zigomorfa amb 6 pètals
A = androceu, per exemple, «A » vol dir que presenta molts estams
G = gineceu, així, « G (3) 1 » indica un gineceu d'ovari súper (per això la "G" està subratllada), compost per 3 carpelos units entre si (per això el número tres es posa entre parèntesis), amb un sol lòcul i nombrosos òvuls per lòcul. La quantitat de lóculo s de l' ovari s'indica com a subíndex del nombre de carpels, el nombre d'òvuls per lóculo s'indica com a exponent.

Una fórmula floral, llavors, adquireix una forma com la següent, típica de la família de les liliàcies:

K3 C3 A6 G (3) 3

La qual indica que les flors d'aquesta família presenten 3 sèpals, 3 pètals, un androceu amb 6 estams i un gineceu d'ovari súper format per 3 carpelos units entre si, amb tres lóculos i nombrosos òvuls per lòcul. La fórmula floral que descriu simbòlicament l'estructura floral deOxalis, prèviament descrita, és:

K5 C5 A10 G (5) 5

Evolució de la flor[modifica | modifica el codi]

Les primeres llavors fòssils (produïdes dins flors) provenen del Devonià, període en el qual les plantes dominants eren els pteridòfits. Els espermatòfits o plantes amb flors provenen d'un grup de pteridòfits que va desaparèixer cap a finals del Devonià.

Les flors es van originar per segregació de les fulles fèrtils, portadores d'esporangis, que es van anar agrupant helicoïdalment a l'extrem de branques curtes. Progressivament aquestes branques i els entrenusos es van anar escurçant i van aparèixer altres modificacions, com ara un periant que embolcallava les fulles fèrtils. La taula següent recull les característiques florals considerades "primitives" envers les considerades "avançades".

En general, en l'evolució de la flor s'observen unes tendències generals, que han actuat amb incidència diferent segons els diversos grups, en sentits no sempre constants; algunes fins i tot s'han invertit, secundàriament. Esquemàticament, són les següents:

Característiques florals
Primitives Avançades
  • Moltes peces
  • Nombre indefinit de peces
  • Peces lliures
  • Disposició helicoïdal
  • Sèpals, pètals, estams i carpels presents a la mateixa flor
  • Bisexual (hermafrodita)
  • Ovari súper
  • Simetria regular (actinomorfa)
  • Poques peces
  • Nombre definit de peces
  • Peces soldades
  • Disposició verticil·lada
  • Pèrdua de sèpals, pètals, estams o carpels
  • Unisexual
  • Ovari ínfer
  • Simetria irregular (zigomorfa)
Segons HEYWOOD, Vernon H. Las plantas con flores. Barcelona: Editorial Reverté, 1985. 332 p. ISBN 84-29119205.

Desenvolupament floral[modifica | modifica el codi]

Article principal: Desenvolupament floral

Un moment crític en el cicle vital de les plantes amb flor és aquell en què realitzen la transició de la fase juvenil a la fase reproductiva. Per aconseguir reproduir-se amb èxit, és imprescindible, d'una banda, que la floració es produeixi en sincronia amb altres membres de la mateixa espècie i, d'altra banda, que la planta hagi assolit un cert nivell de creixement que li permeti afrontar la despesa energètica implicada en el procés de formació de flors, fruits i llavors. Per tant, la planta ha d'integrar informació ambiental i endògena abans de patir la transició. Entre els factors externs que més influeixen en la floració es troben la llum (tant la intensitat lumínica com la duració del lapse diari d'hores de llum o fotoperíode) i la temperatura. Aquest últim factor té un paper doble. D'una banda, les temperatures més altes incrementen la taxa de creixement i diferenciació de les plantes, accelerant-ne la transició al període de floració. D'altra banda, moltes plantes necessiten ser exposades transitòriament a temperatures molt baixes durant la fase vegetativa o juvenil per poder florir, un procés anomenat vernalització. A més d'aquests factors externs, també tenen un paper important factors endògens com el rellotge circadiari i algunes hormones com les giberel·lines, l'àcid salicílic i l'àcid abscíssic. Així doncs, la planta model Arabidopsis thaliana floreix més ràpidament quan els dies s'allarguen (es diu que és una planta de dia llarg), ja ha patit la vernalització (ha estat exposada al fred durant l'hivern) i la temperatura ambient augmenta. És a dir, igual que una miríade d'altres espècies, la floració d'Arabidopsis és induïda per les condicions que s'observen a la primavera.[8]

L'anàlisi genètica de mutants amb el temps de floració alterat ha permès diseccionar la inducció de la floració en almenys quatre vies de senyalització: la primera s'activa quan els dies són llargs; la segona funciona fonamentalment quan els dies són curts i depèn de les giberel·lines; la tercera participa en la regulació de la floració en resposta a la temperatura ambiental; i la quarta està implicada en la vernalització.[9]

Quan la planta arriba a l'estat reproductiu del desenvolupament, algun o tots els meristemes apicals del seu brost deixen d'iniciar fulles normals i comencen a produir parts florals segons la seqüència característica de l'espècie en qüestió i amb un nombre variable de bràctees situades entre les fulles i la flor. En aquest procés, els meristemes apicals passen de tenir un creixement indeterminat a tenir-ne un de determinat, car la formació de la flor és generalment l'esdeveniment final de l'activitat d'un meristema apical. En les plantes anuals, l'advent de l'estat reproductiu també signifca un acostament a la consumació del cicle de vida en la seva totalitat. En les plantes perennes, la floració es repeteix un nombre variable de vegades que depèn de la longevitat de l'espècie.

Una flor es pot originar a l'àpex del brost principal o al de les branques laterals, o als dos llocs alhora. En moltes espècies, el canvi cap a la floració inclou la formació d'una inflorescència. Un fenomen observat sovint durant la iniciació de l'estat reproductiu és un brusc i ràpid allargament de l'eix. Aquest creixement és particularment important en plantes d'hàbit en roseta durant el període vegetatiu, com ara les gramínees o les plantes bulboses.[10]

Els òrgans florals s'inicien com a fulles normals per divisions periclinals de cèl·lules situades més o menys profundament per sota de la protodermis o a la mateixa protodermis.[11][12][13] Les divisions inicials periclinals són seguides per altres, incloent-hi d'anticlinals, i el primordi es converteix en una protuberància. Els sèpals s'assemblen més a les fulles normals al seu inici i desenvolupament. El tipus de creixement dels pètals també és més o menys similar al de les fulles. Els estams s'originen com a estructures gruixudes i curtes, desenvolupant-se després el filament per creixement intercalar. El desenvolupament del gineceu varia en detall en relació amb la unió dels carpels entre si i amb altres parts florals. Si els carpels no estan units, el primordi del carpel individual s'inicia en un punt per divisions periclinals a l'àpex, que després es propaguen adaxialment. El creixement cap amunt, comparable al marginal en una fulla, eleva el carpel com una estructura en forma de bossa. Als ovaris sincàrpics els carpels s'originen com a primordis individuals o conjuntament com una unitat estructural.[10]

Biologia molecular del desenvolupament floral[modifica | modifica el codi]

Article principal: Desenvolupament floral
Diagrama de l'expressió diferencial dels gens A, B i C als diferents verticils d'una flor d'Arabidopsis.

La definició de flor mencionada al principi d'aquest article s'emmarca dins del context de l'anomenada "teoria foliar", que suggereix que totes les peces florals són fulles estructuralment modificades i funcionalment especialitzades en la reproducció o la protecció. La formulació d'aquesta teoria començà el 1790 quan Goethe publicà la seva obra Un intent d'interpretar la metamorfosi de les plantes (Versuch die Metamorphose der Pflanzen zu erklaren).[14] En aquest llibre, que consistia en 123 paràgrafs enumerats, Goethe escrigué:

« "...també hauríem de dir que un estam és un pètal contragut, com que un pètal és un estam en expansió; o que el sèpal és una fulla caulina contraguda aproximant-se a cert estat de refinament, com que una fulla caulinar és un sèpal expandit per l'influx de sucs més bastos".[15] »

Gairebé 200 anys després d'aquesta publicació, la biologia molecular i la biologia evolutiva del desenvolupament han inventat eines per descodificar l'estructura molecular bàsica del desenvolupament floral. Una de les fites d'aquestes disciplines ha estat la descripció de l'anomenat model "ABC", un model genètic simple i elegant per explicar la determinació de la identitat dels òrgans florals,[16] confirmat pel descobriment de la profunda homologia i conservació dels gens implicats en el model, pertanyents a tàxons que divergiren ja fa milions d'anys.[17][18]

El model ABC del desenvolupament floral fou proposat com a model explicatiu del conjunt de mecanismes genètics que donen lloc a l'establiment d'identitats d'òrgan en Arabidopsis thaliana, com a representant de les ròsides i d'Antirrhinum majus, pertanyent al clade de les astèrides. Ambdues espècies tenen quatre verticils (sèpals, pètals, estams i carpels), definits per l'expressió diferencial a cada verticil d'una sèrie de gens homeòtics. El model ABS estableix que la identitat dels òrgans presents en aquests quatre verticils florals és conseqüència de la interacció de com a mínim tres tipus de productes gènics de funcions diferents. D'aquesta manera, els sèpals es caracteritzen per l'expressió exclusiva de gens A; als pètals, en canvi, es coexpressen els gens A i B; als estams, els gens de funció B i C estableixen la seva identitat; i als carpels només cal l'activitat de gens de funció C. A més, els gens A i C són antagonistes recíprocs.[19]

El fet que aquests gens homeòtics determinen la identitat d'òrgan es posa de manifest quan un gen representant d'una determinada funció, per exemple l'A, no s'expressa. Així, en Arabidopsis aquesta pèrdua causa l'aparició d'una flor composta per un verticil de carpels, un altre d'estams, un segon d'estams, i un segon de carpels.[19] S'ha proposat, a més de les ja mencionades funcions A, B i C, l'existència d'unes de suplementàries: la D i l'E. La funció D especificariala identitat de l'òvul, com una funció reproductiva separada del desenvolupament dels carpels i posterior en aparició a la determinació d'aquests últims.[20] La funció E correspondria a un requisit fisiològic propi de tots els verticils florals, tot i que inicialment fou descrita com a necessària pel desenvolupament dels tres verticiles més interns (funció E sensu stricto).[21] No obstant això, la seva accepció sensu lato suggereix que és requerit als quatre verticils.[22] D'aquesta manera, quan es perd la funció D, els òvuls passen a ser estructures similars a fulles, i quan es perd la funció E sensu stricto, els òrgans florals dels tres verticils més interns es transformen en sèpals,[21] mentre que, si es perd la funció E sensu lato, tots els verticils són similars a fulles.[22][23]

Així doncs, el model ABC explica els aspectes més importants del desenvolupament floral, des dels més teòrics (una posada al dia de les idees de Goethe) fins als més pràctics, com ara la manipulació dels gens ABC per produir flors amb qualsevol tipus de combinació de peces florals.[24][14]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Plat de la cuina del Vietnam a base de gambes i flors de Sesbania bispinosa.

Hi ha moltes flors, o parts de flors, que són comestibles. Generalment, però, no són tan importants en la dieta com ho poden ser altres parts de les plantes com les fulles, els fruits i les rels. Entre les flors més comunes de la gastronomia tradicional hi ha la carxofa, la coliflor i el bròquil, que són inflorescències cultivades.

Les flors de la borratja se solen menjar bullides amb les fulles i tiges. També s'utilitzen soles per decorar plats o postres, car contenen un dels pocs colorants blaus naturals no tòxics. Les flors de la caputxina (Tropaeolum majus), planta de jardí molt comuna al litoral mediterrani, es mengen en amanida, donant un toc de color molt original.

Altres flors són populars en la gastronomia d'alguns països, segons la zona i l'estació. A Itàlia és costum menjar la flor del carbassó fregida. Al Subcontinent indi, la flor de baqueta (Moringa oleifera), blanca i aromàtica. Al sud-est asiàtic la Sesbania grandiflora i la Sesbania bispinosa tenen importància gastronòmica.

D'altres flors es prenen en infusió, com la camamilla vera, la camamilla romana o la til·la, que és el conjunt de flors i les bràctees de til·ler.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Universitat d'Hamburg. Departament de Biologia. Botànica en línia.Flower Morphology of Plants. Consultat el 5 d'abril del 2009;
  2. Font Quer, P.. Diccionario de Botánica. 8a reimpressió. Barcelona: Editorial Labor, S. A, 1982. ISBN 84-335-5804-8. 
  3. Damerval, C.; Nadot, S. 2007. Evolution of Perianth and Stamen Characteristics with Respect to Floral Symmetry in Ranunculales. Ann. Bot. 100: 631-640.
  4. «Hypecoum imberbe Sm.».
  5. Sistema de fórmula floral
  6. Font Quer, P.. Botánica Pintoresca.. Barcelona: Editorial Ramón Sopena, 1960. 
  7. González, AM. «Flor, fórmula i diagrama floral» (en castellà). Morfologia de Plantes Vasculars p. . [Consulta: 10 d'abril 2009].
  8. Blázquez, Miguel A. «Regulación del tiempo de floración por luz y temperatura». BioPress.net. [Consulta: 8 de maig].
  9. Simpson G. G., Gendall A. R. & Dean C. 1999. When to switch to flowering. Annu. Rev. Cell Dev. Biol. 15: 519-50.
  10. 10,0 10,1 Esau, K. 1988. Anatomía de las plantas con semilla. Ed. Hemisferio Sur. ISBN 950-004-233-9
  11. Tepfer, S. 1953. Floral anatomy and ontogeny in Aquilegia formosa and Ranunculus repens. Univ. Calif. Pubs. Bot. 25:513-648.
  12. Tucker, S.C. 1959. Ontoeny of the inflorescence and the flower of Drymis winteri. Univ. Calif. Pubs. Bot. 30:257-336.
  13. Barnard, C. 1957. Floral histogenesis in the monocotyledons. I. The Gramineae, Aust. J. Bot. 5:115-128.
  14. 14,0 14,1 Dornelas, M. C.; Dornelas, O. 2005. Da folha à flor: revisitando os conceitos de Goethe sobre a ¨metamorfose¨ das plantas. Braz. J. Plant Physiol., Londrina, v. 17, n. 4,
  15. Goethe J. W. von (1790) Versuch die Metamorphose der Pflanzen zu erklaren. Gotha, Ettlinger; paràgraf 120."
  16. Coen E. S., Meyerowitz E. M. (1991) The war of the whorls: genetic interactions controlling flower development. Nature 353:31-37.
  17. Theissen G, Becker A, Di Rosa A, Kanno A, Kim JT, Munster T, Winter KU, Saedler H. (2000) A short history of MADS-box genes in plants. Plant Mol. Biol. 42:115-149.
  18. Irish VF, Litt A (2005) Flower development and evolution: gene duplication, diversification and redeployment. Curr. Opin. Gen. Dev. 15:1-7.
  19. 19,0 19,1 Bowman, J. L. et al.. Expression of the Arabidopsis floral homeotic gene AGAMOUS is restricted to specific cell types late in flower development. Plant Cell 3, 749-758
  20. L. Colombo, J. Franken, E. Koetje, J. van Went, H. J. Dons, G. C. Angenent i A. J. van Tunen. The petunia MADS box gene FBP11 determines ovule identity. Plant Cell. Novembre del 1995; 7(11): 1859–1868.
  21. 21,0 21,1 Soraya Pelaz, Gary S. Ditta, Elvira Baumann, Ellen Wisman and Martin F. Yanofsky. B and C floral organ identity functions require SEPALLATA MADS-box genes Nature 405, 200-203 (11 de maig del 2000)|doi:10.1038/35012103
  22. 22,0 22,1 Gary Ditta, Anusak Pinyopich, Pedro Robles, Soraya Pelaz i Martin F. Yanofsky. «The SEP4 Gene of Arabidopsis thaliana Functions in Floral Organ and Meristem Identity». Current Biology, 14, 21, 9 de novembre del 2004, p. 1935-1940.
  23. Weigel D., Meyerowitz E. M. (1994) The ABCs of floral homeotic genes. Cell 78:203-209.
  24. Dornelas M. C. (2000) Construindo flores: O controle molecular da arquitetura floral. Biotecnol. Ciênc. Desenvolv. 12:44-46.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Font i Quer, Pius. Iniciació a la botànica : morfologia externa. 2a ed. Barcelona: Fontalba, 1979. ISBN 848553008X. 
  • Heywood, V. H. (Vernon Hilton) (ed.) ... [et al.]. Las Plantas con flores. Barcelona: Reverté, 1985. ISBN 8429119205. 
  • Història Natural dels Països Catalans. Volum 6: Plantes superiors. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1988. 463 p. ISBN 84-7739-015-0.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]