Foc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Foc (desambiguació)».
Foc en flama
Ignició i extinció del foc d'una pila de fusta.
Foc a càmera lenta (1000 frame/s)

El foc és reacció química d'oxidació violenta d'una matèria combustible. Dita reacció és exotèrmica, desprenent l'energia de la reacció en forma de calor i llum, i diversos productes de la reacció, usualment diòxid de carboni i aigua. Si la reacció és prou calenta, els gasos poden arribar a ionitzar-se fins a arribar a assolir l'estat de plasma. Depenent de les substàncies que intervenen en la reacció el color de la flama i la intensitat del foc pot variar. Des d'aquest punt de vista, el foc és la manifestació visual de la combustió. La flama és l'emissió de llum resultant de la reacció de combustió. Aquesta és provocada per l'emissió d'energia dels àtoms d'algunes de les partícules que es troben en els gasos de la combustió, en ser excitats per la intensa calor generat en aquest tipus de reaccions. El foc, en la seva forma més comuna, pot resultar en un incendi, que és potencialment perillós, ja que pot causar danys a través de la crema de béns i persones.

La paraula «foc» prové de la llengua llatina, concretament del mot focus, que inicialment tenia el significat de fogar però que anà evolucionant per a passar a cobrir el significat de foc en general. I del mot foc, se n'han derivat multitud de paraules, com per exemple, foguera o flama.[1]

Fonament químic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Combustió
Algunes temperatures
Temperatures
Una foguera

El foc és el resultat d'un procés molt exotèrmic d'oxidació. Usualment, un compost orgànic, com el paper, la fusta, els plàstics, gasos d'hidrocarburs, la gasolina..., susceptible d'oxidació i en contacte amb una substància oxidant (usualment l'oxigen de l'aire), només necessita una energia d'activació, també coneguda com a temperatura d'ignició, que pot venir a través d'una espurna o una altra flama, per a inflamar-se. Una vegada comença la reacció d'oxidació, la calor despresa per la reacció serveix per a mantenir-la en marxa.

Els productes de l'oxidació (principalment vapor d'aigua i diòxid de carboni), a alta temperatura pel calor després per la reacció, emeten llum visible: açò són les flames (gasos incandescents).

La composició elemental dels gasos que es desprenen determina el color de la flama. Així, són roges, ataronjades o grogues en el cas de paper i fusta; o blaves en el cas de molts gasos d'hidrocarburs, com els usats domèsticament, però poden ser de colors més exòtics si cremen elements metàl·lics. Igualment, el color es veu afectat per la temperatura del foc: és vermella a partir dels 525 °C, passant a taronja als 1100 °C i al blanc a partir dels 1300 °C.

El fet que el color de la flama varia segons la composició dels gasos que la formen permet determinar la presencia de certs elements químics mitjançant el mètode de la prova de la flama. Dit mètode es emprat en la química analítica per tal de detectar la presencia d'ions metàlics, prenent com a base l'espectre d'emissió característic de cada element. Malgrat que aquest assaig és poc útil a nivell científic, es força emprat en l'educació mitjana per tal d'il·lustrar als alumnes vers les propietats dels diferents elements químics, donat que és un assaig senzill i força espectacular.

Aquesta propietat també es emprada en la pirotècnia: la mescla de diferents elements i compostos químics generen diferents esclats de color, fet que augmenta l'espectacularitat dels castells de foc i coets.

Colorants de Flama[5]
Color Compost Color Compost
Vermell fosc Clorur de liti Verd Sulfat de coure(II)
Vermell Clorur d'estronci Blau Clorur de coure (I), Butà
Taronja Clorur de calci Violeta 3 parts Sulfat de potassi, 1 part Nitrat de potassi (salnitre)
Groc Clorur de sodi (sal) o Carbonat de sodi Porpra Clorur de potassi
Verd grogós Bòrax Blanc Sulfat de magnesi

Causes del foc[modifica | modifica el codi]

Donat que el foc és un procés d'oxidació, aquest no és possible sense la presència d'oxigen. En el planeta Terra el registre fòssil del foc apareix en el període Ordovicià mitjà, fa uns 470 milions d'anys,[6] amb l'establiment de la flora al sòl, fet que propicià l'acumulació d'oxigen en l'atmosfera terrestre a nivells no assolits fins aleshores. Quant el percentatge d'oxigen en l'atmosfera superà el 13% de concentració s'assolí la possibilitat que es produís un incendi.

El primer registre fòssil registrat d'un incendi és datat del Silurià tardà, fa uns 420 milions d'anys, en restes fossilitzades de carbó vegetal.[7] A partir d'aquest punt en el temps la presència de registres fòssils de carbó vegetal és present en tots els períodes, amb l'excepció d'un controvertit lapse de temps durant el Devonià tardà.[7] El nivell d'oxigen en l'atmosfera està estretament relacionat amb la presència de restes de carbó vegetal fossilitzat, car, com ja hem indicat, la presència de l'oxigen és el factor clau per a la presència del foc i dels incendis.[8]

Els incendis s'expandiren a mesura que les plantes anaren esdevenint un component dominant en molts ecosistemes, fa entre 7 i 6 milions d'anys;[9] fet que va propiciar la llesca suficient per a permetre una ràpida propagació del foc.[8] La major presència d'incendis provocà una realimentació positiva: aquests propiciaren un clima més càlid i sec, més propici a l'aparició de nous incendis.[8]

Influència històrica[modifica | modifica el codi]

El miracle del foc de Sant Pere Màrtir d'Antonio Vivarini
Encesa de foc per fregament amb una llesca

El foc ha fascinat la civilització durant segles. Al voltant seu i gràcies a la seva escalfor han viscut centenars de generacions. L'home ha sabut usar la força destructiva del foc en el seu profit, per a extraure l'energia dels materials que li proporcionava la natura o poder modelar-los al seu gust. Si bé és la la ferramenta principal de l'home, també el foc ha participat potser al mateix nivell en la responsabilitat de la construcció de l'actual civilització. Tanmateix, també és destacable la seua utilització al llarg de la història amb fins bèl·lics i destructius.

El foc també ha tingut un ús festiu i commemoratiu, especialment després de l'ús de la pólvora per als focs d'artifici i els coets.

El domini del foc[modifica | modifica el codi]

La capacitat de controlar el foc propicià un important canvi en els hàbits dels primers humans. Fer foc per a generar calor i la llum va fer possible que les persones cuinar aliments, augmentar la varietat i la disponibilitat de nutrients. La calor produïda també ajudà a les persones mantenir-se calents en climes freds. El foc també mantenia a ratlla els depredadors nocturns i permetia allargar les hores d'activitat.

S'han trobat evidencies d'aliments cuinats amb una antiguitat de 1,9 milions d'anys, encara que el foc, probablement, no va ser utilitzat d'una manera controlada fins fa uns 400.000 anys.[8] Troballes entorn l'ús del foc es generalitzen entorn un període comprés entre els 100 mil fins uns 50 fins mil anys enrere, el que suggereix l'ús regular d'aquest temps, curiosament, la resistència a la contaminació de l'aire va començar a evolucionar en les poblacions humanes en un moment similar en el temps.[8]

Simbologia i mitologia[modifica | modifica el codi]

Al·legoria del foc amb les armes dels Mèdici al Palazzo Vecchio
El foc per Nicolas Dossier al Palau de Versalles

En l'evolució de l'espècie humana, l'adoració, en les seves manifestacions primitives, aparèix molt abans que la ment de l'home fos capaç de formular els conceptes més complexos de la vida. La religió primitiva es basava enterament en circumstàncies d'associació. Els objectes de l'adoració eren sempre suggestius, consistien en les coses de la natura que els eren properes, que tenien gran influència en l'experiència comuna dels primitius humans o que cridessin més la seva atenció.[10]

En el cas del foc, és fàcil suposar els motius de la seva adoració. Bàsicament, se li rendia culte per la fascinació que aquest provocava i pel seu origen desconegut, el que va impactar a gairebé tots els pobles primitius.

El foc és un dels quatre elements clàssics per als antics (junt amb l'aigua, la terra i l'aire). Els caldeus el miraven com una deïtat suprema. Tanmateix, a Pèrsia és on es va estendre el seu culte gairebé exclusivament. Es trobaven per tot arreu tancats amb murs i sense sostre, dintre els quals, s'encenia assíduament el foc on el poble devot venia a unes certes hores per pregar-li. Els grans senyors s'arruïnaven llançant en ell essències precioses i flors odoríferes, privilegi que miraven com un dels millors drets de la noblesa. Aquests temples descoberts van ser coneguts dels grecs amb el nom de Pyreia o Pyrateia. Es parla també d'ells com dels més antics monuments del culte del foc. Quan els reis de Pèrsia es trobaven en l'agonia, s'apagava el foc a les principals ciutats del regne i no es tornava a encendre sinó fins després de la coronación del seu successor. Aquests pobles s'imaginaven que el foc havia estat portat del cel i posat damunt de l'altar del primer temple que Zoroastre havia manat edificar a la ciutat de Xis. Estava prohibit llançar a ell res que no fos pur, arribant fins a un punt la superstició que ningú no gosava mirar-lo atentament. En fi per més imposar, els sacerdots conservaven secretament aquest foc i feien creure al poble que era inalterable i s'alimentava de si mateix. En el zoroastrisme atorga gran importància al foc, ja que és considerat un element sagrat.[11] Hyde ha cregut que aquest culte tenia per únic objecte representar l'ésser Suprem.

El seu origen ocupa el lloc central de molts mites, entre els quals destaca el de Prometeu, que el va robar als déus per donar-lo als homes (cosa per la qual va ser severament castigat). La cultura grega venerava a dos déus del foc: Hestia (en la mitologia romana, Vesta), deessa del foc de la llar i Hefest (Vulcà), déu dels metalls i el foc. Així mateix la terminologia grega diferenciava entre el foc destructiu (adeilon), associat amb Hades, i el foc creatiu, associat amb Hefest. Cremava el foc sagrat als temples d'Apol·lo a Atenes i a Delfos, al de Ceres a Mautíuaa, al de Minerva, al de Júpiter a Ammó, i a les pritaneas de totes les ciutats gregues, on cremaven contínuament les làmpades tenint molta cura que no s'apaguessin.

A l'Antiga Roma, les vestals (verges que tenen cura del temple de Vesta, la deessa de la llar) tenen l'obligació de no permetre que el foc sagrat, aquest magnífic regal diví, s'apagui. El càstig és exemplar i expeditiu: l'enterrament en vida.

A la mitologia celta, d'altra banda, la deessa del foc era coneguda com a Brigit, que també era la deessa de l'art, la poesia i la terra. També era l'encarregada de protegir els ramats i les dones joves, encarregant-sobretot de protegir els nens més petits. Un altre déu celta del foc reconegut com a tal és Belenos, déu del sol, del foc i la medicina. El foc en si mateix era considerat sagrat pels celtes, i si aquest s'apagava en una llar, era símbol de malastrugança.

En el marc de l'hinduisme, Agni (del mot sànscrit agni, foc) és la deïtat d'aquest element. Juntament amb Indra i Surya conformen la trinitat vèdica, una trinitat després substituïda per la de Brahma, Vishnu i Shiva. Agnídev, com també se'l coneixia, era fill de la deessa Prithivi, la Terra, i del déu Diaus Pitar (en sànscrit, déu pare). Protegia, segons les tradicions, als homes i a les seves llars per igual. En el seu cap tenia un milió d'ulls. També era el déu de la terra i la saviesa, i entre les seves tasques es comptava l'ésser missatger entre els déus i els homes. Se'l representava amb dos caps, suggerint els aspectes benèfics i destructius del foc, ulls i una cabellera negra, tres cames i set parells de braços. Del seu cos emanaven Set Llamps de llum.

A la mitologia xinesa també hi són presents diferents mites entorn del foc, així Zhu Rong n'és el déu del foc, essent aquest que ensenya a la humanitat a emprar-lo. En els relats xinesos es parla a més de les forces Yin i Yang, femenina i masculina respectivament. Cada una té propietats oposades i li corresponen al seu torn elements complementaris i oposats, com ho són l'aigua i el foc. aquest últim, segons els xinesos, és una energia d'acció i calor. Tots els éssers vius, d'acord amb les ensenyances del fengshui, tenen aquestes dues energies que el complementen i el regulen.

Ja a l'Antic Testament Déu es va aparèixer una vegada sota la forma d'esbarzer inflamat i el llamp es considera sovint un emissari seu. El foc té un caràcter central en les fogueres per cremar els acusats d'heretgia o de bruixeria.

Iconologia[modifica | modifica el codi]

La iconologia d'aquest element va tenir altars, sacerdots i sacrificis quasi entre tots els pobles de la terra. Els romans ho representaven sota la figura de Vulcà enmig dels ciclops. Una vestal a la vora d'un altar sobre el qual crema el foc sagrat o una dona tenint un got ple d'ell amb una salamandra als seus peus, són també símbols pel mig dels quals els antics representaven el foc. Cesare Ripa i Hubert François Gravelot han ajuntat a aquests emblemes la presència del Sol, principi de la calor i del llum i el au fènix que mor i reneix en aquest element; expressió jeroglífica de l'opinió dels filòsofs que creien que el món seria consumit algun dia per les flames per renéixer més brillant i perfecte.[12]

Evolució de la concepció científica del foc[modifica | modifica el codi]

En l'antiguitat clàssica el foc fou un dels quatre elements clàssics junt amb l'aigua, la terra i l'aire. Aquest quatre elements representaven les quatre formes conegudes de la matèria i eren utilitzats per explicar diferents comportaments de la natura. En la cultura occidental l'origen de la teoria dels quatre elements es troba en els filòsofs presocràtics de la Grècia clàssica, i des d'aleshores ha estat objecte de nombroses obres d'expressió artística i filosòfica, perdurant a través de l'Edat Mitjana i el Renaixement i influenciant profundament el pensament i la cultura europeus. Paral·lelament l'hinduisme i el budisme han desenvolupat concepcions molt semblants.

En la majoria d'aquestes escoles de pensament se sol afegir un cinquè element als quatre elements tradicionals, que s'anomena alternativament com idea, buit, èter o quintaessencia (literalment "la cinquena essència").

El concepte dels elements clàssics va continuar vigent a Europa durant l'Edat Mitjana, degut a la prominència de la visió cosmològica aristotèlica i a l'aprovació de l'Església Catòlica del concepte de l'èter que donava suport a la concepció de la vida terrenal com a un estat imperfecte i el paradís com quelcom etern.

L'ús dels quatre elements en la ciència es va abandonar als segles XVI i XVII, en què els nous descobriments sobre els estat de la matèria van superar la concepció clàssica.

Teoria del flogist[modifica | modifica el codi]

Article principal: Teoria del flogist

L'any 1667 el científic Johann Joachim Becher ideà la teoria del flogist' (del grec φλογιστόν phlŏgistón "inflamable" de φλόξ phlóx "foc") segons aquesta a més a més dels quatre elements clàssics, hi havia un element addicional semblant a un foc anomenat el flogist, que estava contingut dins dels cossos combustibles, i que era alliberat, en graus més petits o més grans, durant la combustió. La teoria intentava explicar els processos d'oxidació, com la combustió i l'oxidació de metalls. Aquesta teoria va ser compartida i estudiada també pel metge i químic alemany Georg Ernst Stahl.

Muntatge realitzat per Lavoisier per posar a prova la teoria del flogist. Figura realitzada per Mme. Lavoisier en el Traité Élémentaire de chimie.

Teoria de la combustió de Lavoisier[modifica | modifica el codi]

La teoria del flogist es va mantenir fins als anys vuitanta del segle XVIII, fins que Antoine Laurent Lavoisier, considerat el pare de la química moderna, dissenyà un experiment per contrastar-la: Lavoisier col·locà una petita quantitat mercuri sobre un sòlid surant damunt d'aigua i ho tanca sota una campana de vidre i provocà la combustió del mercuri. Segons la teoria del flogist el cos flotant hauria d'estar menys submergit després de la combustió ja que la quantitat restant de substància junt a la cendra hauria de pesar menys que la inicial i el volum d'aire dintre de la campana hauria d'augmentar com a efecte de l'assimilació del flogist i amb això el nivell de líquid tancat hauria de ser més baix que al començament. El resultat de l'experiment contradiuen els resultats esperats segons aquesta teoria. Lavoisier interpretà correctament la combustió eliminat el flogist en la seva explicació, i a la vegada, va fer néixer la química moderna.[13] Les substàncies que cremen es combinen amb l'oxigen de l'aire, per la qual cosa guanyen pes. L'aire que està en contacte amb la substància que es crema perd oxigen i, per tant, també volum.

Amb Lavoisier els químics abandonaren progressivament la teoria del flogist i s'apuntaren a la teoria de la combustió basada en l'oxigen.

Perills[modifica | modifica el codi]

El foc comporta una sèrie de perills, el primer i més evident són les cremades.

En l'apartat de psicologia tenim la piromania la qual es defineix com una malaltia en la qual una persona sent la necessitat de cremar alguna cosa i com més gros sigui el foc millor (per ell). Això ha comportat incendis forestals provocats.

Però a part d'aquest també d'altres com la intoxicació per inhalació de fum. La calor que comporta que es cali foc fa que l'aigua ambiental també es barregi amb el fum i costi més respirar. Quan s'encén foc en els baixos d'un edifici el fum es comporta de les següents maneres:

Incendi[modifica | modifica el codi]

Un incendi és una ocurrència de foc no controlada que pot cremar una cosa que no està destinada a cremar-se. Pot afectar estructures i a éssers vius. L'exposició a un incendi pot produir la mort, generalment per inhalació de fum o per esvaniment produït per la intoxicació i posteriorment cremades greus.

Per tal que s'iniciï un foc és necessari que es donin conjuntament aquests tres factors: combustible, comburent i calor o energia d'activació.

Incendi d'un habitatge a Nova Orleans, Louisiana, després del pas de Katrina .
Incendi espontani de rostolls en un solar sense edificar de Madrid. Els incendis de vegetació resseca solen produir de manera natural, especialment a l'estiu, i a causa del seu ràpid avanç no solen causar danys en la vegetació estable.

Els incendis en els edificis poden començar amb errors en les instal·lacions elèctriques o de combustió, com les calderes, fuites de combustible, accidents a la cuina, nens jugant amb encenedors o llumins, o accidents que impliquen altres fonts de foc, com espelmes i cigarretes. El foc es pot propagar ràpidament a altres estructures, especialment aquelles en què no es compleixen les normes bàsiques de seguretat. Per això, molts municipis ofereixen serveis de bombers per extingir els possibles incendis ràpidament.

Les normatives sobre Protecció d'Incendis classifiquen el risc que presenta cada tipus d'edifici segons les seves característiques, per adequar els mitjans de prevenció.

El risc atén a tres factors:

  • Ocupació: major o menor quantitat de gent i coneixement que tenen els ocupants de l'edifici.
  • Continent: atén els materials amb què està construït l'edifici, més o menys inflamables, així com a la disposició constructiva, especialment l'alçada que, si és gran, dificulta tant l'evacuació com l'extinció.
  • Contingut: matèries més o menys inflamables.

Segons aquests factors, el risc es classifica en Lleuger, Ordinari i Extraordinari.

Classes de foc[modifica | modifica el codi]

A l'efecte de conèixer la perillositat dels materials en cas d'incendi i de l'agent extintor seguiu les instruccions:

extintors, aigua, trucar als bombers, mantenir la calma, no respirar i no es mogui del lloc on es ubica. A Europa i Austràlia els incendis es classifiquen en 6 grups:

  • Classe A: incendis que impliquen sòlids inflamables que deixen brases, com la fusta, teixits, goma, paper, i alguns tipus de plàstics.
  • Classe B: incendis que impliquen líquids inflamables o sòlids liquables, com el petroli o la benzina, olis, pintura, algunes ceres i plàstics.
  • Classe C: incendis que impliquen gasos inflamables, com el gas natural, el hidrogen, el propà o el butà.
  • Classe D: incendis que impliquen metalls combustibles, com el sodi, el magnesi, el potassi o molts altres quan estan reduïts a encenalls molt fins.
  • Risc d'electrocució (antigament coneguda com a Classe E): incendis que impliquen qualsevol dels materials de les Classes A i B, però amb la introducció de electrodomèstics, cablejat, o qualsevol altre objecte amb tensió elèctrica, en la proximitat del foc, on existeix un risc de electrocució si s'empren agents extintors conductors de l'electricitat.
  • Classe K: incendis que impliquen greixos i olis de cuina. Les altes temperatures dels olis en un incendi excedeix amb molt les d'altres líquids inflamables, fent inefectives els agents d'extinció normals (a Espanya aquesta classe s'inclou en la B).

Als Estats Units els incendis es classifiquen en quatre grups: A, B, C i D.

  • Classe A: incendis que impliquen fusta, teixits, goma, paper i alguns tipus de plàstic.
  • Classe B: incendis que impliquen benzina, olis, pintura, gasos i líquids inflamables i lubricants.
  • Classe C: incendis que impliquen qualsevol dels materials de la Classes A i B, però amb la introducció d'electrodomèstics, cablejat o qualsevol altre objecte que rep energia elèctrica, a prop del foc.
  • Classe D: incendis que impliquen metalls combustibles, com el sodi, el magnesi o el potassi o altres que poden entrar en ignició quan es redueixen a llimadures molt fines.

A vegades sol afegir un cinquè grup, la 'Classe K'. Es refereix als incendis que impliquen grans quantitats de lubricants o olis. Encara que, per definició, la Classe K és una subclasse de la classe B, les característiques especials d'aquests tipus d'incendis es consideren prou importants per ser reconeguts en una classe a part.

Incendi forestal[modifica | modifica el codi]

Article principal: incendi forestal
Paisatge després d'un incendi, a Alcalá la Real, Jaén, Espanya .

Un incendi forestal és un tipus d'incendi que es caracteritza per produir-se i desenvolupar-se principalment en zones naturals amb vegetació abundant.

Si bé les causes immediates que donen lloc als incendis forestals poden ser molt variades, en tots ells es donen els mateixos pressupostos, és a dir, l'existència de grans masses de vegetació en concurrència amb períodes més o menys prolongats de sequera.

La calor solar provoca deshidratació a les plantes, que recuperen l'aigua perduda del substrat. No obstant això, quan la humitat del terreny descendeix a un nivell inferior al 30% les plantes són incapaces d'obtenir aigua del sòl, amb el que es van assecant a poc a poc. Aquest procés provoca l'emissió a la atmosfera d'etilè, un compost químic present a la vegetació i altament combustible. Té lloc llavors un doble fenomen: tant les plantes com l'aire que les envolta es tornen fàcilment inflamables, amb la qual cosa el risc d'incendi s'incrementa. I si a aquestes condicions s'hi suma l'existència de períodes d'altes temperatures i vents forts o moderats, la possibilitat que una simple espurna provoqui un incendi es torna significativa.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Coromines, Joan. Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. 7a ed.. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa de Pensions, 1984, p. 69. 
  2. «"Flame Temperature Measurement"».
  3. «"Flame Temperatures"».
  4. «"Pyropen Cordless Soldering Irons"» (PDF).
  5. Com colorejar el foc (en anglès)
  6. Wellman, Charles H.; Jane Gray. «The microfossil record of early land plants» (en anglès). Philosophical Transactions: Biological Sciences 355 (1398): 717–732., juny 2000. [Consulta: 17 novembre 2009].
  7. 7,0 7,1 Scott, Andrew C.; Glasspool, J. «The diversification of Paleozoic fire systems and fluctuations in atmospheric oxygen concentration» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 103 (29): 10861–10865, juliol 2006. [Consulta: 17 novembre 2009].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Bowman, M.; Balch, K.; Artaxo, P.; Bond, J.; Carlson, M.; Cochrane, A.; D'Antonio, M.; Defries, S. et al.. «Fire in the Earth System» (en anglès). Science 324 (5926): 481, Abril 2009. [Consulta: 17 novembre 2009].
  9. Retallack, G. J. «Neogene Expansion of the North American Prairie» (en anglès). PALAIOS 12 (4): 380–390., Agost 1997. [Consulta: 17 novembre 2009].
  10. «LOS ORÍGENES DE LA ADORACIÓN» (en castellà). El Libro De Urantia. [Consulta: 18 novembre 2009].
  11. Hartz, Paula. Zoroastrianism (en anglès). Infobase Publishing, 2009, p.102. ISBN 1438117809. 
  12. «Diccionario universal de mitología» (en castellà). [Consulta: 12 de maig de 2013].
  13. «Antoine Laurent Lavoisier». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Haung, Kai. 2009. Population and Building Factors That Impact Residential Fire Rates in Large U.S. Cities. Applied Research Project. Texas State University. TXstate.edu
  • Lentile, Leigh B.; Holden, Zachary A.; Smith, Alistair M. S.; Falkowski, Michael J.; Hudak, Andrew T.; Morgan, Penelope; Lewis, Sarah A.; Gessler, Paul E.; Benson, Nate C.. «Remote sensing techniques to assess active fire characteristics and post-fire effects» (en anglès). International Journal of Wildland Fire, 3, 15, 2006, pàg. 319-­345.
  • Kosman, Admiel: Sacred fire. In: Thu, January 13, 2011.