Foc de Sant Elm

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gravat on es pot veure el foc de Sant Elm als extrems dels pals d'un vaixell

El foc de Sant Elm és un fenomen meteorològic igni consistent en una descàrrega d'efecte corona electroluminescent provocada per la ionització de l'aire dins del fort camp elèctric que originen les tempestes elèctriques. Encara que se'n diu «foc», és en realitat un plasma de baixa densitat i temperatura relativament baixa provocat per una enorme diferència de potencial elèctric atmosfèric que sobrepassa el valor de ruptura dielèctrica de l'aire, entorn de 3 MV/m.

Aquest fenomen pren el nom d'Erasme de Formia (sant Elm), patró de vaixell, que havien observat el fenomen des de l'antiguitat i creien que la seva aparició era de mal auguri.

Físicament, és una resplendor brillant d'un blanc blavós, que en algunes circumstàncies té aspecte de foc, sovint en raigs dobles o triples que sorgeixen d'estructures altes i puntegudes com pals, pinacles i xemeneies.

El foc de Sant Elm s'observa amb freqüència als pals dels vaixells durant les tempestes elèctriques al mar, on en tals circumstàncies també s'alterava la brúixola, amb el consegüent desassossec de la tripulació. Benjamin Franklin, el 1749, va observar correctament que era de naturalesa elèctrica. També es dóna als avions i dirigibles. En aquests últims era molt perillós, ja que molts d'ells es carregaven amb hidrogen, un gas molt inflamable, i podien incendiar-se, tal com va ocórrer el 1937 amb el dirigible Hindenburg.

S'explica que el foc de Sant Elm també pot aparèixer a les puntes de les banyes del bestiar durant les tempestes elèctriques i als objectes afilats enmig d'un tornado, però no és el mateix fenomen que el llamp globular, encara que poden estar relacionats.

A l'antiga Grècia, de l'aparició d'un únic foc de Sant Elm se'n deia Helena i quan eren dos se'ls anomenaven Càstor i Pòl·lux.

Citacions[modifica | modifica el codi]

Es troben referències al foc de Sant Elm a les obres de Juli Cèsar (De Bello Africo 47), Plini el Vell (Naturalis Historia ii.101) i Herman Melville, així com al diari d'Antonio Pigafetta sobre el seu viatge amb Fernão de Magalhães.

«–Miri a dalt! –va dir Starbuck de sobte–. El foc de Sant Elm dalt del pal major!
En efecte, els braços de les vergues eren envoltats d'un foc lívid, i les triples agulles dels parallamps lluïen amb tres llengües de foc. Els pals sencers semblaven cremar.
–Foc de Sant Elm, tingues pietat de nosaltres! –va cridar Stubb.»
Herman Melville, Moby Dick

Una altra referència:

«Silenci general. El vent calla. La naturalesa no respira. Sembla morta. Al llarg del pal comencen a centellejar feblement els focs de Sant Elm; l'espelma cau en plecs pesants.»
Jules Verne, Viatge al centre de la terra

Charles Darwin va observar l'efecte mentre estava embarcat en el Beagle una nit que el vaixell era ancorat al riu de la Plata i va descriure l'episodi en una carta a J.S. Henslow:

«Tot era en flames, al cel hi havia llamps i a l'aigua partícules lluminoses –bioluminescència–, i fins i tot els pals estaven coronats amb una flama blava.»

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Foc de Sant Elm Modifica l'enllaç a Wikidata