Mina d'aigua

Secció d'un qanat o mina d'aigua

Una mina d'aigua o font de mina és el nom que rep el qanat (–en àrab قناة, qanāt–) als països catalans, típic d'aquestes zones, emprat com conducció subterrània o semi-subterrània per canalitzar l'abastament d'aigua als nuclis de població, que ha tingut un especial desenvolupament en algunes ciutats des de l'ocupació musulmana de la península fins al segle xix. És un sistema de captació d'aigües subterrànies per al reg agrícola o ús domèstic i industrial que consisteix en una galeria horitzontal de captació subterrània amb un seguit de pous de ventilació. La galeria busca l'aigua de la capa freàtica i la canalitza pel seu aprofitament fins a un dipòsit (o bassa) a la sortida des d'on és distribuïda per al seu ús.

La font de mina és una galeria paredada, excavada per arribar a la capa freàtica i donar sortida a l'aigua per gravetat. S'usa per a l'obtenció d'aigua per al reg i el consum humà i del bestiar. Les fonts estan situades a planes, vora torrents o integrades dins les marjades. Algunes mines són excavades en el terreny i altres aprofiten una paret de la canalització d'un torrent com a mur lateral.

Origen

Tot i que tota aigua que entra a la mina s'origina per les precipitacions atmosfèriques, es distingeix entre aigua de superfície i aigua del mantell freàtic. L'aigua de superfície entra a la mina a través d'obertures a la superfície de la terra. Durant fortes pluges, l'aigua es filtra al terra i forma les aigües subterrànies quan arriba a les capes de roca impermeable.

A la península Ibèrica hi ha diversos exemples espargits arreu del territori, especialment al sud-est peninsular i a Canàries, com al municipi alacantí de Crevillent o el murcià de Puerto Lumbreras. Les nombroses mines d'aigua de Riudoms en fan un exemple representatiu. Així mateix també s'han trobat vestigis de qanats a Fuentelapeña a Zamora, Madrid i a l'illa de Mallorca. En època romana també se'n construïren a bastament i fins a l'actualitat hi ha mines d'aigua que abasteixen els aqüeductes de Roma.

Construcció de les mines

Pou de mina a la Trapa (Andratx, Mallorca).

L'accés a la mina es fa per una única obertura transitable. Quan la mina és de molta llargària, hi ha pous que deixen passar l'aire i permeten entrar-hi o treure'n materials. En algun cas, en aquest accés complementari hi ha escales cobertes per una estructura de pedra en sec. També poden incloure escales per a accedir al portal de la mina, formes d'acumulació de l'aigua fora de la mina, síquies de conducció de l'aigua fora de la galeria per dur-la cap a safareigs.

Les formes mes habituals de cobrir la mina són la coberta allindanada, formada per lloses, i les constituïdes per pedres col·locades de fil, que formen majoritàriament voltes de canó, i apuntades. Per conduir l'aigua s'empren canaletes de teula o síquies de pedra situades arran d'una de les parets o enmig de la mina.

Solen estar revestides amb pedra o maons i el sostre pot ser fet amb volta o lloses planes. Els encarregats de la construcció i manteniment de les mines s'anomenen minaires o minadors. Tradicionalment l'ofici de minaire ha estat un ofici familiar, que s'ha passat de pares a fills constituint veritables nissagues de minaires.

Els saurins

Per a iniciar la construcció d'una mina, en primer lloc calia localitzar la veta d'aigua subterrània, o mantell freàtic, que es volia explotar. Per a fer-ho hi havia unes persones que, per mitjà de pèndols o varetes, s'atribuïen la capacitat de sentir el pas de les aigües sota terra. Aquestes persones, capaces de localitzar bosses subterrànies d'aigua, s'anomenaven saurins. No s'ha pogut demostrar científicament que les capacitats sensorials d'aquestes persones fossin reals però si que és cert que tothom els demanava, en alguns casos pagant una quantitat de diners i en d'altres casos de franc, sempre que es volia fer un pou nou o una mina.

Els pous de prova

Un cop el saurí havia marcat la zona on creia que es trobaria aigua acceptable o suficient es perforaven els pous de prova. Es feien un parell de pous en la zona que es creia que hi havia la veta d'aigua per tal de comprovar si aquesta veta era suficientment bona com per a ser explotada amb garanties. Es volia assegurar que hi havia prou cabal d'aigua subterrània explotable que justifiques la construcció d'una mina. Fer una mina era una despesa molt important i abans de començar les obres calia assegurar-se que hi hauria un bon cabal d'aigua.

Aquests primers pous, on brollava l'aigua de la capa freàtica, eren anomenats naixements o caps de mina, ja que estaven situats al final de la galeria de minat i esdevenien, un cop construïda la galeria, els principals punts de captació de l'aigua subterrània. Les mines podien ser ampliades amb nous treballs de minat i llavors es podien localitzar nous naixements i nous caps de mina.

Els drets de minar

Si es considerava que la capa freàtica localitzada era apropiada per a la construcció de la mina llavors calia demanar els permisos per a fer-la. Per a explotar les aigües subterrànies, que s'havien localitzat en una finca, calia comprar els drets de minar al propietari d'aquells terrenys i també calia comprar els drets de pas de les galeries de minat per totes les finques que fos necessari. Els drets de minar i de pas algunes vegades es pagaven amb parts de l'aigua que es trobaria al fer la mina i d'altres vegades amb diners.

Els pous de registre

Pous de registre.

Un cop es disposava dels permisos ja es podien iniciar els treballs. La mina es construïa per trams anomenats colls de mina. El coll de mina és el tram de galeria comprès entre dos pous de registre. Els minaires iniciaven l'excavació de la mina en el punt més baix, on havia de sortir a la superfície l'aigua trobada a més alçada. Des d'aquest punt més baix, anomenat boca de mina, els minaires anaven excavant la galeria direcció als naixements. Si la galeria a excavar era llarga llavors calia fer pous intermedis anomenats pous de registre. Els pous de registre servien per a tenir ventilació dins la galeria i poder anar extraient la sorra de l'excavació i poder baixar els materials necessaris per a revestir la galeria de minat. Així el minaire anava fent trams, o colls de mina, tot avançant cap a la capa freàtica, que s'havia localitzat amb els pous de prova, unint els diferents pous de registre per sota terra.

No tots els pous de registre es mantenien oberts un cop finalitzada l'excavació de la mina. La majoria es tapaven per evitar la caiguda d'animals o materials que poguessin embrutar l'aigua o per seguretat de les persones. Si que en deixaven alguns amb portella per tal de poder accedir a la mina i fer els treballs de manteniment.

La galeria de mina

Coll de mina

El minaire sempre anava al davant picant la terra amb el picot i fent camí, els aprenents al darrere anaven omplint els cabassos de sorra i els anaven portant cap als pous de registre i cap a l'exterior. Els aprenents baixaven dins la mina tots els maons i les corbes per tal que el minaire pogués anar revestint el túnel de la mina per evitar els ensorraments. Era una feina complicada, anar foradant i revestint, treballant amb l'única claror del llum d'oli.

Els minaires anaven perforant fins que aconsegueixen punxar la veta d'aigua subterrània i arribar als pous de prova, als naixements. Un cop trobaven la veta d'aigua l'anaven resseguint per sota terra per tal que l'aigua subterrània anés entrant dins de la mina. La connexió amb els naixements era l'últim que es practicava, ja que un cop l'aigua començava a circular per dins la mina resultava més incòmode treballar-hi. Els trams de mina en què aquesta travessa l'aqüífer són els colls de mina filtrants que per tal de facilitar l'entrada d'aigua es revesteixen en sec, amb els maons i corbes sense ser lligats amb morter. Al no fer servir ciment l'aigua pot entrar entre els maons; les parets i sostre de la mina es converteixen en un colador que deixa passar l'aigua però reté la sorra.

Morfologia de les galeries

Corba i pitxolí

Les galeries de minat tenen un perfil antropomòrfic. Amb unes mides que oscil·len entre els 60 i els 80 centímetres d'ample i una alçada entre 150 i 180 centímetres, encara que hi ha mines amb una alçada molt més baixa. Són per tant espais de reduïdes dimensions. Això era degut a la necessitat d'estalvi; com més gran és el pas de la galeria més jornals d'excavació es necessiten i més material de revestiment calia. Afegir una sola filada més de maons a cada paret, per a fer la mina més alta, representa una gran quantitat de maons al llarg de tota la galeria.

Els maons massissos utilitzats en les mines són anomenats pitxolins i són més estrets que els maons normals. El sostre es feia apuntant dos peces de ceràmica anomenades corbes, que tenen la forma d'un quart de circumferència, aquest sostre de volta era conegut com el paladar de la mina.

No tots els trams de galeria es revestien amb obra, si el terreny era prou resistent es deixava la terra vista. Així mateix no totes les mines tenen una canal a la base per a recollir l'aigua. Hi ha mines on l'aigua circula per una canal, d'altres ho fa amb una canonada i d'altres no tenen cap sistema de recollida: l'aigua hi circula a l'estesa. Aquestes últimes normalment no tenen canal perquè porten molta aigua que inunda tota la base de la galeria de minat.

El repartiment de l'aigua

Si la mina era d'un sol propietari aquest disposava de l'aigua segons li convingués: enviant-la a una bassa per al reg, o per a moure un molí, o per a l'ús de boca. Però si en la construcció hi havien intervingut diverses persones, aportant capital o drets de minar, llavors l'aigua es repartia entre els interessats.

El repartiment de l'aigua es feia mitjançant caixes de plom on s'hi practicaven diversos forats per a fer les parts d'aigua que corresponien a cadascú. Aquestes caixes s'anomenaven repartidors i estaven situades en unes torretes d'obra anomenades torres d'aigua o pilars repartidors. Les parts es feien amb una mesura de cabal que s'anomenava ploma i que era establerta per les autoritats municipals.

Vegeu també

• Museu de la Mina Vella, en aquest museu es pot veure el funcionament de les mines que capten l'aigua al poble de Cabrils i la distribueixen a Vilassar de Mar.
• Mina d'aigua del Masnou
• Mina d'aigua de Torroella (s.XIV)
• Destil·lació solar

Bibliografia

• Alfambra Domínguez, Francesc. Les mines de la serralada de Marina : Introducció històrica i arqueològica. Marc geològic, geogràfic i medi natural. Catàleg de cavitats artificials. Badalona: Grup d'Espeleologia de Badalona, 2000. 
• Anguera Múrria, Antoni. Les mines d'aigua de Sant Just Desvern. Sant Just Desvern: Grup espeleològic Rats Penats, 1995. ISBN 84-920473-0-5. 
• DE QUINTANA, Laia. Memòria de l'aigua. Rehabitar la mina de Torroella. Recerca i territori 9, 2017.
• Lloveras Planet, Francesc. Mina Vella : Historial i comentaris. Vilassar de Mar: Societat Civil d'Aigües de la Mina Vella, 1989. ISBN 84-404-4255-6. 
• Marquès Griñó, Joan. PR - C 159 El camí de l'aigua : De Tarragona a Puigpelat. Tarragona: Silva, 2009. ISBN 978-84-92465-33-0. 
• Molins Romeu, Ricard. Fonts i mines del rodal de Sabadell. Sabadell: Amics de les arts i de les lletres, 1984. ISBN 84-398-1185-3. 
• Oller Foixench, Joan Manel. Les mines d'aigua a Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 2008. ISBN 978-84-932184-5-4. 
• Pastallé Sucarrats, Pere. Mina Pública d'Aigües de Terrassa : Una empresa al servei de la comunitat. Barcelona: Lunwerg, 2002. ISBN 84-7782-962-4. 

Enllaços externs

• Visita a la Mina d'aigua del Masnou Arxivat 2017-06-27 a Wayback Machine.
• Gut aufgehoben? Arxivat 2016-12-06 a Wayback Machine. – Article sobre la possibilitat de restaurar aigua de fossa acídica que utilitza CO2-emmagatzematge a Planeterde
• Tractament d'aigua de la mina per reutilització i cabal Arxivat 2016-03-07 a Wayback Machine.