Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Las Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble (FARC-EP) són un grup guerriller marxista-leninista de Colòmbia.

El juny de 1964, el combatents comunistes fugits vers les muntanyes de Marquetàlia, Riochiquitos i El Pato, crearen l'anomenat Bloc Sud,[1] constituït oficialment el 20 de juliol de 1964 i que fou el primer grup armat organitzat del Partit Comunista de Colòmbia i embrió de les FARC. El 5 de maig de 1966, la segona conferència del Bloc Sud oficialitzà la formació de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia.

A la setena conferència del 4 al 14 de maig de 1982 les FARC es convertiren en Exèrcit del Poble (FARC). El 28 de maig de 1984, després d'una reunió dels líders dels 27 fronts i de l'Estat Major, s'establí un alto el foc, com a part dels acords signats amb el govern de Belisario Betancourt (acords de cessament del foc, treva i pau, coneguts com els Acords de La Uribe). Al mateix temps, les FARC llançaren com a proposta la creació d'un nou moviment polític: Unió Patriòtica (UP). La treva es va trencar el 1985 després de les matances fetes per paramilitars contra membres de la UP. El 1987 les FARC, l'ELN i l'M-19 van formar la Coordinadora Guerrillera Simón Bolivar. El 9 de desembre de 1990, dia de les eleccions per a la constituent, l'exèrcit, sense prèvia declaratòria de guerra, va llançar un gegantí operatiu contra Casa Verde, seu del Secretariat Nacional de les FARC, però va fracassar.

Fruit dels acords polítics fou la desmobilització de diversos grups armats colombians pràcticament sense contrapartides, el 1991, procés en el qual no van participar les FARC. El 1991, després de les desmobilitzacions dels grups guerrillers menors, la Coordinadora Guerrillera Simón Bolivar va començar una sèrie de negociacions amb l'estat. El 3 de juny de 1991 es va reiniciar el diàleg entre la Coordinadora i el govern, en territori veneçolà i després mexicà. La guerra no es va aturar.[2] El procés de negociació amb les FARC i l'ELN es va trencar el 1993 i la Coordinadora va desaparèixer. El 1998 els acords amb el govern crearen les zones de distensió (zones lliures de presència militar) on els guerrillers assumiren de facto l'administració. En els anys noranta les FARC disposaven d'uns deu mil combatents, organitzats en 70 fronts distribuïts en tot el país. El 2002 es va posar fi a les zones de distensió quan les FARC tenien uns vint mil homes en armes.[3] Des de llavors les hostilitats de baixa intensitat han continuat, i en 2008 contaven amb uns 11.000 homes.[3]

Pedro Antonio Marín, Tirofijo o Manuel Marulanda Vélez, líder i fundador de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, va morir el 26 de març de 2008 d'un atac de cor,[4] sent substituït per Guillermo León Sáenz, Alfonso Cano, mort en combat en novembre de 2011.[5]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Guillermo Ferro, Juan; Uribe Ramón, Graciela. El Orden de la Guerra: Las FARC-EP Entre la Organización y la Política (en castellà). Pontificia Universidad Javeriana, 2002, p.29. ISBN 9586835448. 
  2. «40 años de las FARC. Pág. 6: Otros acercamientos»» (en castellà). BBC Mundo.
  3. 3,0 3,1 «Las FARC perdieron la guerra política y en la militar es difícil saber cuál es su situación» (en castellà). La Gaceta, 3/7/2008. [Consulta: 25/8/2011].
  4. «Alfonso Cano, nou líder de les FARC». La Malla, 26/05/2008. [Consulta: 5/11/2011].
  5. «Mor a Colòmbia el cap principal de les FARC, Alfonso Cano». 324, 5/11/2011. [Consulta: 5/11/2011].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia