Formalisme rus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El formalisme rus és el moviment que inaugura la teoria literària del segle XX i un dels més importants de la història, malgrat la seva breu durada (neix ver els 1915 i el 1930 ja se'l pot considerar clausurat). S'acostumen a distingir tres moments dins aquests anys: naixement (1915-1916); esplendor (primera meitat dels anys 20); i decadència (fins al 1930), per motius polítics.

Els formalistes s'organitzen entorn el Cercle Lingüístic de Moscou (fundat el curs 1914-1915); la Societat per a l'Estudi del Llenguatge Poètic, Opojaz (Obscestvo izucenija Poeticeskogo Jazyka en rus), de Sant Petersburg; i l'Institut Nacional d'Història de l'Art de Sant Petersburg. S'inclouen en aquest corrent Víktor Xklovski, Yury Tynyanov, Vladímir Propp, Borís Eikhenbaum, Roman Jakobson, Borís Tomaixevski[1] i Grigory Gukovsky.

Plantejaments teòrics[modifica | modifica el codi]

A inicis del segle XX els estudis literaris europeus es dividien en els d'arrel positivista, acadèmics i erudits; i els impressionistes, d'un subjectivisme radical, acientífics i vinculats a diaris i revistes. L'herència romàntica, amb la seva devoció al geni creador, havia provocat a més a més un exagerat interès per la vida de l'autor, la seva voluntat (la intentio auctoris) o fins i tot la inspiració. És a dir, aspectes extraliteraris que els formalistes denunciaran com tangencials. Ho consideren un interès absurd, com absurd els sembla també el subjectivisme de la crítica impressionista. Els joves estudiants que formen el formalisme reclamen una ciència de la literatura, i es rebel·len contra l'statu quo.

Aquesta actitud provocadora coincideix amb la mostrada per les avantguardes artístiques, que parlaven d'un passat asfixiant. Els formalistes refusen la idea d'inspiració i consideren la creació literària com una qüestió d'ofici. Escriure és una feina i escriure bé és dominar les tècniques pròpies d'aquesta feina, igual que un artesà qualsevol. Fins i tot qüestionen la idoneïtat del terme artista, i arriben a proposar la seva substitució pel d'especialista. Resulta un plantejament semblant al reivindicat per Edgar Allan Poe als seus assaigs The Philosophy of Composition (1846) i The Poetic Principle (1850).

Contra els plantejaments centrats en aspectes extraliteraris o periliteraris (extrínsecs), el formalisme dóna un paper central al text, a les paraules que fa servir (allò intrínsec). Per això molts dels seus membres tenen tant estudis literaris com lingüístics. Aquesta atenció a la paraula farà que, en un primer moment, plantegin l'obra literària com la suma de tots els recursos estilístics emprats en ella. La conseqüència que se'n deriva és la necessitat d'analitzar-los atentament si es vol realment analitzar (i comprendre) l'obra. Ara bé, no es tracta d'acumular dades (aspecte que havien criticat i molt del positivisme), sinó d'analitzar els aspectes constitutius de l'obra literària.

Concrecions del cientificisme[modifica | modifica el codi]

Els seus plantejaments cientificistes acaben concretant-se en una sèrie d'aspectes:[2]

  • Situen l'obra, el text, en el centre. Si bé això els allunya del biografisme positivista, també els provocarà problemes amb el sociologisme marxista.
  • Entenen la literatura com un àmbit autònom. Per això volen estudiar les particularitats específiques d'allò literari, el que Roman Jakobson anomenarà la literarietat.
  • Intenten explicar com els mecanismes literaris produeixen efectes estètics.
  • Fan servir un metallenguatge propi. Si els estudis literaris volen ser una ciència (i ells ho volien), s'han de dotar d'una terminologia científica.
  • Estableixen en l'obra diversos nivells (fonemes, prosodia, ritme, entonació...) i consideren que tots estan interelacionats.
  • Neguen que el seu sigui un sistema tancat. Consideren que el que fan és proposar hipòtesis i, si cal, les modifiquen tantes vegades com calgui. De fet, en els pocs anys de vida del moviment, hi haurà modificacions d'importància que acabaran desembocant de forma natural en el que es coneixerà com estructuralisme.

El formalisme va destacar una obvietat que la crítica anterior no considerava: l'art és art. Mentre els hereus del romanticisme mantenien una concepció gairebé mística de l'obra d'art, parlant d'inspiració, d'allò inefable, de sublimitat, els formalistes consideren tot encert estètic en termes tècnics. El text esdevé així un artefacte construït amb unes eines i uns recursos, i tot allò extraliterari és irrellevant.

El concepte de literarietat[modifica | modifica el codi]

Roman Jakobson va establir la gran qüestió en el seu estudi La poesia russa moderna. En ell deia que l'objecte de la "ciència literària" no era la literatura, sinó la literarietat, és a dir, allò que fa que un text sigui literatura. Si es pretenia fer una ciència, el primer que s'havia de fer era delimitar l'objecte d'estudi. Evidentment, per trobar allò que feia que un text fos literatura i un altre no, calia analitzar textos i textos per poder extreure'n conclusions. Això donava un paper central al text, a diferència dels estudis tradicionals, centrats en l'autor, o en la societat; és a dir, en aspectes extraliteraris.

Una de les primeres coses que van fer en aquest sentit va ser oposar la llengua literària amb la comuna, del dia a dia. D'aquesta confrontació van concloure que el llenguatge poètic estava molt més elaborat que el quotidià, i en conseqüència la nostra atenció es desvia cap al propi missatge, i no cap al seu contingut. És a dir, que les paraules no només transporten informació, sinó que tenen un valor autònom. Així, els formalistes s'oposaven a les dues tesis fonamentals de Potebnia, imperants en Rússia fins aquell moment: d'una banda, que la poesia sigui un pensament en imatges, tesi defensada també pels simbolistes; d'altra banda, que la poesia es basava en la dicotomia fons/forma. Pels formalistes, el que realment caracteritza la poesia és el seu ús particular dels recursos del llenguatge.

Així, van destacar tres característiques del llenguatge que atorguen literarietat a un text: un ús desviat de l'ordinari (l'estranyament), consistent a combinar paraules de manera inusual (metàfora) o crear nous termes; abundància de paral·lelismes, contra l'economia del llenguatge ordinari, ja que es busca la bellesa i no l'eficàcia comunicativa i ritme (especialment a la poesia).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ballart, Pere. «Les disciplines de la investigació literària». A: Introducció a la teoria de la literatura. Manresa: Angle, 1997, pp. 13 19. 
  2. Viñas Piquer, David: Història de la crítica literaria. Ed. Ariel, Barcelona, 2002. ISBN 84-344-2505-X

Bibliografia[modifica | modifica el codi]