Fotografia (document)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Una fotografia o foto és una imatge creada fent incidir llum sobre una superfície sensible a aquesta; tota fotografia, per tant, conté informació. Encara que una fotografia no s'hagi fet amb la intenció de comunicar, ofereix un missatge que podem interpretar, i per aquest motiu adquireix un valor documental, ja que ens proporciona dades.

Imatge fixa[modifica | modifica el codi]

Segons el Diccionari manual de la llengua catalana imatge és un dibuix, representació o figura d'algú o d'alguna cosa. Per tant podem obtenir imatges amb diferents tècniques, la fotografia n'és una d'elles. I fixa, és una cosa fixada en un estat determinat, immòbil. Un dibuix, una fotografia mostren una imatge d'un moment concret.

Gravat[modifica | modifica el codi]

El gravat heliogràfic més antic que es conserva, fet per Nicéphore Niépce l'any 1825.
Article principal: Gravat

L'Enciclopèdia Catalana el defineix com una imatge obtinguda per estampació de la planxa o matriu gravada a tal efecte. Per mitjà de la incisió amb un burí o uns processos químics es fa un dibuix sobre una matriu que pot ser de fusta, coure i d'altres materials, per tal que la tinta pugui penetrar en les incisions. Posteriorment aquest dibuix és transferit de la planxa entintada al paper a través d'una forta pressió. Durant molts anys el gravats van il·lustrar llibres i diaris, una funció que amb l'arribada de la fotografia l'hi serà arrabassada.

Litografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Litografia

Sistema d'impressió en què la imatge a imprimir és reproduïda sobre una pedra o una planxa metàl·lica prèviament preparada. Procés que consisteix a dibuixar sobre una pedra especial amb una tinta grassa. Niépce no era gaire destre en el dibuix per això va provar d'aplicar les projeccions de la càmera obscura sobre pedres litogràfiques.

Fotografia[modifica | modifica el codi]

Point de vue du Gras (1826), considerada generalment la primera fotografia estable, feta per Nicéphore Niépce des de la seva finestra amb una càmera obscura.
Article principal: Fotografia

Deriva del grec foto que significa llum i grafia escriptura. En els seus inicis la fotografia va estar molt relacionada amb la pintura. El mite de l'origen de la pintura ens narra la tristesa que patia una noia Coríntia davant la marxa del seu promès. Mentre el noi dorm aprofita la seva ombra en una paret, per resseguir la seva figura. El pare de la noia, que era ceramista, reproduirà aquella silueta en una ceràmica per a la donzella. La fotografia assumirà aquesta funció de reproducció.

Segons J. Casares, la fotografia és "l'art de fixar i reproduir per mitjà de reaccions químiques, en superfícies convenientment preparades, les imatges obtingudes en la càmera obscura".[1] La fotografia neix al segle XIX però deriva d'altres tècniques prèvies. Nicéphore Niepce, possiblement va dur a terme la primera fotografia anomenada: La taula posada (1829). Després de la primera guerra mundial, les millores tècniques i la gran expansió de les revistes i els llibres d'art i de viatges il·lustrats, van propiciar el desenvolupament del llenguatge fotogràfic. Que no hagués estat possible sense el desenvolupament de la fotomecànica (segle XIX) que va permetre reproduir les fotografies en la impremta. A principis dels anys trenta "Alemanya va ser el país on van treballar els primers grans reporters gràfics i que van donar prestigi a l'ofici".[2] Les revistes alemanyes van ser les que van difondre aquests treballs, que més endavant van influenciar als fotògrafs de revistes com LIFE. Segons Freund, la gran producció de revistes il·lustrades respon a que els actes s'han multiplicat a mesura que el món s'ha fet més petit pel desenvolupament de les comunicacions.

Document[modifica | modifica el codi]

"Etimològicament document ve de docere, ensenyar i documentum, el que ensenya. El document és una cosa per la que s'ensenya i s'intrueix sobre alguna cosa. EL document està format per una estructura tripartida que és format per un suport material (pedra, papir, cel·luloide amb sals de planta...) a través d'un medi operatiu o llenguatge (escriptura alfabètica, escriptura digital...) i es fixa un contingut (una notícia, un fet jurídic ...)." [3]

Segons el Dictonaire des archives, un document és:” écrit ou enregistrement qui par lui-même ou par son suppor a une valeur probatoire ou informatives.”

En la Llei del Patrimoni Històric Espanyol "document es tota expressió en llenguatge natural o convencional i qualsevol altra expressió gràfica, sonora o en imatge recollides en qualsevol tipus de suport material, inclús suports informàtics. S'exclouen els exemplars d'edicions".[4]

Segons la NODAC, alhora que assenyala la seva basant informativa, que defineix el document d'arxiu com la informació enregistrada, amb independència del suport o de les seves característiques físiques i intel·lectuals, produïda o rebuda i conservada per una organització o una persona en el desenvolupament de les seves activitats. Hi estableix que trobem “segons el llenguatge utilitzat en elaborar el document el 'Document icònic': Document en què la informació es presenta mitjançant imatges que representen percepcions subjectives en tant que reflecteixen una percepció, una perspectiva o un punt de vista. Inclou dibuixos, cartells, gravats, gràfics, fotografies, etc. “ [5] Una definició amb coincidències amb la de Cruz Mundet, pel seu vincle amb la icona, a la imatge entesa com a signe. Ell inclou dins documents iconogràfics que defineix els com els que utilitzen la imatge, signes no textuals, colors... per representar informació. Les últimes definicions coincideixen a manifestar la diversitat de suports que pot tenir un document, entre ells els fotogràfics.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Tota fotografia conté informació. Així la podem citar com un "Document o conjunt de documents el suport dels quals es la fotografia en qualsevol dels seus aspectes tècnics: negatiu, positiu, diapositiva, fitxer digital, etc. (...) Tota fotografia adquireix valor documental en quan que il·lustra sobre algun fet".[6] Encara que una fotografia no s'hagi fet amb la intenció de comunicar, ofereix un missatge que podem interpretar.

Heredia destaca l'origen, el caràcter seriat, la seva qualitat d'únics i l'objectivitat dels documents arxivístics. Solen reproduir uns fets tal com són, sense afegir elements de crítica, subjectius o de valoració. Tot i això diu que n'hi poden haver amb vicis que afecten i deformen la informació, ja que la falsegen. Però també en aquests casos existeix un apropament a la realitat en quan que existeixen factors reals que determinen aquest falsejament.

La fotografia, que va ser presentada com un testimoni fidedigne de la realitat des del seu descobriment, ha anat perdent aquesta peculiaritat. Hi ha molts autors que la veuen com a mitjà susceptible de ser manipulat o interpretat de forma subjectiva. Amb el descobriment de la fotografia es va aportar un registre més precís, però no necessàriament més objectiu. Es va apropar l'espectador a una nova interpretació de la "realitat". "La fotografia havia desplaçat la imatge feta a mà de les pàgines dels diaris no perquè fos més versemblant sinó perquè era més creïble"[7] No em d'oblidar la famosa i polèmica fotografia de Robert Capa, Mort d'un milicià (1936) que alguns autors creuen que va estar preparada i no la mort real d'un milicià. "Durant les dues guerres mundials, la premsa alemanya, a l'igual que la premsa dels aliats, estava plena de fotografies trucades." [8] En els conflictes bèl·lics i en altres qüestions, cada part intenta manipular la informació per afavorir els seus interessos.

"La fotografia no es una còpia fidel de la realitat, no és una reproducció de quelcom que existeixi o hagi existit. La fotografia és una representació icònica molt més codificada del que habitualment s'admet (...) Així, considerem la fotografia com un document integrat per un suport i informació, transmissora d'un missatge codificat que exigeix un esforç descodificador per part del destinatari." [9] Per altra banda els textos o documents textuals, també transmeten un missatge però en un altre llenguatge, l'escriptura alfabètica, amb uns codis diferents al fotogràfic.

Plató des de la seva caverna, ens narra com els éssers encadenats sols poden considerar com a vertaderes les ombres del objectes, prenen com a vertaderes les coses que són falses. Com les ombres de Plató les fotografies no són la realitat. Bozal diu: tothom reconeix la semblança de la fotografia i n'exclou la diferència de mesura, textura, volum, color, etc. En la seva construcció hem de tenir en compte la sensibilitat de la pel·lícula, l'obertura del diafragma, el temps d'exposició, l'enfocament, la qualitat del paper, etc. La fotografia en blanc i negre és una representació fantàstica, imaginaria. Es conserva molt poc del que s'ha fotografiat, ens envaeixen múltiples sensacions i entre en joc la nostra educació (la història de l'art, la televisió, la publicitat i d'altres).

La tècnica fotogràfica[modifica | modifica el codi]

Una imatge fotogràfica, com cita Romero, es forma per l'acció de la llum sobre sals de plata suportades en vidre o plàstic (negatiu) destinada a ser contemplada directament en dit suport o a ser transferida a un altre de les mateixes característiques (positiu).

Riego anomena dos elements que componen l'objecte fotogràfic: l'emulsió i el suport. "Si en una càmera obscura es col·loca un material sensibilitzat i s'exposa a la llum, la imatge de l'exterior que es reflecteix en els fons quedarà impressionada sobre el material fotosensible i un procés químic posterior farà que aquest registre es mantingui inalterable." [10] El suport pot ser: metàl·lic, paper, vidre i plàstic. Tot i que, com diu Del Valle, amb l'arribada de la fotografia digital probablement canviarà la nostra idea de la fotografia instantània definitivament fixada en un paper, trencarà la dependència de l'objecte i el contingut. "Amb el digital, el principi de la càmera obscura es manté, però la química desapareix. (...) És important identificar aquells aspectes que poden ser més decisius per l'arxiu, tals com la desmaterialització de la imatge, l'autenticitat, l'accés, les consideracions sobre l'original i les còpies impreses." [11] La capacitat de difusió, per exemple, es multiplica al facilitar l'accés per Internet. Per altra banda existeixen incògnites sobre la conservació de la fotografia digital. L'evolució tecnològica des del segle XIX a facilitat enormement la tasca de reproduir una imatge, no obstant això la seva conservació és possiblement més difícil.

Per altra banda, com diu Romero, cal recordar el paper impulsor de la fotografia en la investigació històrica, al passar en una pel·lícula la imatge i així suprimir la dependència total de la copia o lectura sobre l'original o document d'arxiu. De la facilitat reproductora va néixer el microfilm, que possibilita tenir un substitut de l'original si aquest es deteriora o es perd. Actualment la digitalització de les fotografies també fa aquesta funció.

L'original[modifica | modifica el codi]

Actualment poden existir exemplars idèntics. Llavors ja no existeix un original? En el cas del document fotogràfic es poden positivar múltiples i idèntiques fotografies d'un mateix negatiu.

Segons Riego, en les fotografies d'època podem trobar-nos amb plaques negatives i sobretot copies en paper que no són originals, sinó reproduccions posteriors partint d'un positiu. A simple vista és difícil diferenciar quin és l'original, i s'hauria de determinar per mitjà d'una observació microscòpica. Existeixen també dos conceptes utilitzats pels col·leccionistes, que diferencien dues còpies obtingudes d'un mateix negatiu: el vintage i el reprint. El vintage és una còpia d'època feta per l'autor o un ajudant, però sota la supervisió de l'autor de la fotografia. Un reprint és un còpia feta sense la intervenció de l'autor.

Romero diu: sols a una se li dóna la categoria d'original. La voluntat de l'autor és important en aquesta qüestió, més que el mecanisme de fabricació del document. Cartier-Bresson per exemple no positivava les seves fotografies, sinó que les portava a un laboratori. Ell enquadrava i deixava per acabada la seva feina, un cop premia el dispositiu de la càmera.

Drets d'autor[modifica | modifica el codi]

La Llei de propietat intel·lectual recull, els dos nivells respecte a l'autoria: per una banda el respecte als drets morals de l'autor i per l'altre el respecte als seus drets d'explotació. Com també recullen Boadas, Casellas i Suquet, els drets morals s'ocupen de decidir si una obra s'ha de divulgar i el respecte a la seva integritat. La identificació de l'autoria, l'obligació per part de tercers de citar l'autoria de la manera expressada per la institució, etc. Quant als drets d'explotació, el millor és establir amb claredat la regulació dels usos i les limitacions en el moment d'atorgar la cessió o l'autorització. Els casos més usuals en la transmissió de titularitat són: la donació, la cessió temporal, l'autorització d'ús de l'obra de l'autor i la cessió.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. SOUGEZ, Marie-Loup, Historia de la fotografia, Ediciones Catedra, Madrid, 1981, p. 13
  2. FREUND, Gisèle, La fotografía como documento social, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1976 (1974), p. 99
  3. ROMERO TALLAFIGO, Manuel, Archivística y archivos. Soportes, edificios, organización, tercera ed., Carmona, 1997, p. 20
  4. Diccionario de terminologia archivísitca, Madrid: Dirección de Archivos Estatales, 1993 (2a ed: 1995) (Normas técnicas de la Dirección de Archivos Estatales, 1), p.32
  5. Norma de descripción arxivística de Catalunya (NODAC) 2007. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Subdirecció General d'Arxius, 2006, p. 181
  6. SANCHEZ VIGIL, Juan Miguel, El Documento fotográfico historia, usos y aplicaciones, Trea, Gijón, 2006, p 12
  7. FONTCUBERTA, Joan, “Agustí Centelles com a model” p. 8, dins catàleg: FORMIGUERA, Pere (coord..), Agustí Centelles (1909-1985) fotoperiodista, Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona, 1991
  8. FREUND, G. op. cit., p. 148
  9. DEL VALLE GASTAMINZA, Fèlix, Manual de documentación fotográfica, Biblioteconomía y documentación, Editorial Sintesis, Madrid, 1999, p. 13
  10. REIGO, Bernardo, “Una multitud de procesos denominados fotografia”, dins: La imagen i la recerca històrica, núm. 7, p. 73
  11. IGLESIAS FRANCH, David, La fotografía digital en los archivos. Qué es y cómo se trata, Ediciones Trea, Gijón, 2008, p. 15

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fotografia
  • BOADAS RASET, Joan; CASELLAS SERRA, Lluís-Esteve; SUQUET I FONTANA, M. Angels. Manual para la gestión de fondos y colecciones fotográficas. Girona: CCG Ediciones i Ajuntament de Girona, Centre de reserca i Difusió de la Imatge (CDRI), 2001. (Biblioteca de la imagen, 3.)
  • CRUZ MUNDET, José Ramón. Manual de archivística. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1994 (5ª ed.:2003)
  • DEL VALLE GASTAMINZA, Fèlix, Manual de documentación fotográfica, Biblioteconomía y documentación, Editorial Sintesis, Madrid, 1999, p. 13
  • Dictionnaire des archives, français-anglais-allemand, De l'archivage aux systèmes d'information. Paris: AFNOR (Association française de normalisation), 1991
  • Diccionario de terminologia archivísitca, Madrid: Dirección de Archivos Estatales, 1993 (2a ed: 1995) (Normas técnicas de la Dirección de Archivos Estatales, 1).
  • FONTCUBERTA, Joan, "Agustí Centelles com a model", dins catàleg: FORMIGUERA, Pere (coord..), Agustí Centelles (1909-1985) fotoperiodista, Fundació Caixa de Catalunya, Barcelona, 1991
  • FREUND, Gisèle, La fotografía como documento social, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1976 (1974)
  • HEREDIA HERRERA, Antonia, Archivística general. Teoría y práctica. Diputación provincial de Sevilla, Sevilla, 1993
  • IGLÉSIAS FRANCH, David, La fotografía digital en los archivos. Què es y cómo se trata, Ediciones Trea, Gijón, 2008
  • LODOLINI, Elio, Archivística principios y problemas. Colección Manuales, Editorial La Muralla, Madrid, 1993 (1984)
  • Llei de propietat intel·lectual
  • Norma de descripción arxivística de Catalunya (NODAC) 2007. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Subdirecció General d'Arxius, 2006
  • REIGO, Bernardo, "Una multitud de procesos denominados fotografia", dins: La imagen i la recerca històrica, núm. 7
  • ROMERO TALLAFIGO, Manuel, Archivística y archivos. Soportes, edificios, organización, 3a ed., Carmona, 1997
  • SANCHEZ VIGIL, Juan Miguel, El Documento fotográfico historia, usos y aplicaciones, Trea, Gijón, 2006
  • SOUGEZ, Marie-Loup, Historia de la fotografia, Ediciones Catedra, Madrid, 1981
  • Diversos autors, Manual para el usos de archivos fotográfico. Universidad de Cantabria, Ministerio de educación y Cultura, Dirección general del Libro, Archivos y Bibliotecas, Santander, 1997