Fotografia subaquàtica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Macrofotografia subaquàtica d'un peix pallasso rosa protegint-entre els tentacles d'una anemone.

La fotografia subaquàtica és la tècnica fotogràfica desenvolupada per a realitzar fotografies sota l'aigua. Té aplicacions estètiques, periodístics (esports aquàtics) i científiques (arqueologia subaquàtica, biologia marina o d'aigües continentals, ecologia i oceanografia).

Dificultats tècniques[modifica | modifica el codi]

Disminució de la intensitat lluminosa amb l'augment de profunditat.

Les dificultats fotogràfiques que planteja el medi subaquàtic als fotògrafs són:[1][2]

1. L'alta pressió, que fa que els equips fotogràfics han de ser no només estancs sinó resistents a la pressió, o bé protegits a l'interior de caixes estanques especials. Si s'utilitzen càmeres fotogràfiques convencionals, caldrà protegir en una caixa especial per a poder manejar-les sense que es mullin. El fet que aquestes càmeres no han sigut dissenyades per a prendre imatges subaquàtiques, s'ha de tenir precaució amb els nivells d'immersió per a evitar danys irreparables a causa dels nivells de pressió.

2. La falta de llum de l'entorn subaquàtic que augmenta amb la profunditat i l'efecte de filtratge selectiu dels colors en descendir a la columna d'aigua, fa que habitualment s'han d'emprar sofisticats equips de il·luminació per restaurar la coloració original dels subjectes fotografiats.

3. La difracció de l'aigua fa que els objectius fotogràfics augmentin la seva longitud focal respecte a la que tenen en la fotografia subaèria; dificultant la bona presa d'imatges.

Història[modifica | modifica el codi]

El 1922, el malacòleg estatunidenc Paul Bartsch (1871-1960) va inventar una de les primeres càmeres subaquàtiques per a poder documentar els seus estudis de mol·luscs. A la mateixa època William Harding Longley estudiava peixos i cercava un mètode de fotografiar-los en color i al seu seu hàbitat natural. Va fotografiar objectes estacionaris com corals, anèmones i ventalls de mar. Tot i això, li calia una exposició de més de deu segons i les imatges resultaven fosques. En no obtenir el resultat desitjat, Longley va optar per utilitzar pols de magnesi, una substància altament explosiva, per il·luminar sota l'aigua, i obtenir imatges amb més il·luminació i color. Un cop revelades les imatges, aquestes presentaven els peixos d'una manera summament clara i acolorida.[3]

Les primeres càmeres subaquàtiques comercialitzades fora de l'àmbit científic van aparèixer vers l'any 1960. Es tractava d'una petita càmera, que tenia com a nom Calypsophot i en el desenvolupament i comercialització va tenir una participació imprescindible un home la vida ha estat sempre relacionada amb el món submarí, Jacques-Yves Cousteau. Era una càmera amfíbia de construcció resistent a la immersió a l'aigua fins a 40 m, de visor independent no rèflex i que produïa error de paral·lelatge (dons no es veu exactament el que es fotografia). Això s'aconseguia gràcies a unes juntes tòriques d'estanqueïtat, que impedien la penetració de l'aigua per les zones mòbils i articulades del cos de la càmera i dels objectius. Aquestes càmeres es van mantenir a la venda, amb diferents versions modernitzades i sota el nom de sèrie "Nikonos"-que va abastar des de la sèrie I fins a la V-fins a l'any 2002, en què va deixar de fabricar l'últim model de la saga, la Nikonos V.[1] Encara actualment es poden trobar aquestes càmeres en el mercat de segona mà.

Encara que la Nikonos ha sigut l'emblema de les càmeres amfíbies, no ha sigut l'única, i altres empreses també n'han fabricat, com la Motormarine de SEA & SEA, Canon, Minolta entre altres.

Amb l'aparició de la càmera rèflex, es va optar per una nova solució. Construir caixes estanques (mitjançant juntes tòriques d'estanquitat) per introduir-hi alguns models de càmeres rèflex i posar en la superfície de la caixa uns comandaments que la travessessin i ens permetessin accionar els de la pròpia càmera fotogràfica.[1] Amb això s'aconseguien importants avenços en la realització de les fotografies, ja que a més de la visió rèflex (a través del propi objectiu de la càmera), es podien fer servir tots els automatismes que posseeixen aquestes càmeres i dels que no tenien les càmeres amfíbies. Aquesta és la forma en què s'han realitzat la majoria de les fotografies subaquàtiques, i encara se segueixen fent actualment, que es poden veure publicades a les revistes especialitzades en temes submarins.

No obstant això, en els últims anys, la popularització de la fotografia digital i el submarinisme ha propiciat l'aparició d'una enorme quantitat de càmeres fotogràfiques digitals de format compacte, per a moltes de les quals es ven com a accessori una petita caixa estanca que permet el seu ús sota l'aigua fins a les profunditats en què se sol practicar el busseig esportiu. La popularització d'aquest sistema fotogràfic ningú la posa en dubte, degut en gran part als avantatges que presenta sobre la fotografia química. Entre elles cal citar:

  • Capacitat de targeta de memòria respecte dels 36 fotogrames;
  • Visualització immediata de la fotografia realitzada a la pantalla TFT que posseeixen aquestes càmeres;
  • Millor respostes en condicions fotogràfiques de baixa lluminositat, cosa habitual sota l'aigua, el que permet realitzar fotografies sense "flash" o "d'ambient".

Motius fotogràfics[modifica | modifica el codi]

En general, sota l'aigua es fan tres tipus principals de fotografies:[1]

  • Fotografia d'ambient, en què s'intenta reflectir l'aspecte general que ofereixen els diferents tipus de fons marins ( ig , esculls coral·lins, vaixells enfonsats, restes de construccions humanes, praderies d'algues, fons sorrencs). En aquest tipus de fotografia, se sol col·locar una figura humana, perquè ofereixi una idea de les proporcions dels diferents elements que es poden veure a la fotografia.
  • Fotografia de fauna, principalment peixos, encara que no exclusivament, ja que en aquest tipus es poden incloure des de multitud d'espècies d'invertebrats fins als grans mamífers marins, rèptils com les tortugues i serps de mar o aus com els pingüins, gavines, corbs marins, ...
  • Macrofotografia o fotografia dels petits animals que viuen en l'aigua, o detalls d'aquests o de la vegetació marina és el que s'anomena fotografia d'aproximació. Aquest és un dels tipus més agraïts de fotografia subaquàtica, ja que encara en males condicions fotogràfiques, amb aigua tèrbola, sol ser possible fer aquestes fotografies, pel fet que la distància existent entre l'objectiu de la nostra càmera i l'objecte fotografiat és mínima, de manera que la terbolesa de l'aigua, si no és extrema, no és un impediment insalvable.

Ensenyament a Catalunya[modifica | modifica el codi]

A Catalunya, la Federació Catalana d'Activitats Subaquàtiques (Fecdas) organitza regularment cursos de fotografia subaquàtica a l'Escola Catalana d'Activitats Subaquàtiques. Al marc del busseig esportiu, la fotografia es presenta cada vegada més com una alternativa durable i respectable del medi ambient, menys problemàtica que la pesca recreativa.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Cruz, J.M.; A.. «Fotografía subacuática: el ojo de las profundidades» (en castellà). Heraldo de Aragón,, 23 d'agost de 2004 (2004-08-23), pàg. 4-5.
  2. AA.VV.. «Milestones in Underwater Photography» (en anglès). National Geographic Society. [Consulta: 14 de febrer del 2015].
  3. Guillumette, Paul. «First Underwater Color Photos» (en anglès). National Geographic Society, 1 de juliol de 1914 (1914-07-01). [Consulta: 14 de febrer del 2015].
  4. Fecdas. «Fotografia subaquàtica». Web oficial: Federació Catalana d'Activitats Subaquàtiques (Fecdas). [Consulta: 14 de febrer del 2015].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]