Fotografia subaquàtica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Macrofotografia subaquàtica d'un peix pallasso rosa protegint-entre els tentacles d'una anemone.

La fotografia subaquàtica és l'especialitat fotogràfica desenvolupada per poder realitzar fotografies en immersió. La fotografia subaquàtica és una modalitat molt practicada en el busseig esportiu i en l'estudi de la biologia marina. La Federació Espanyola d'Activitats Subaquàtiques (FEDAS), així com organitzacions internacionals de busseig com la Confederació Mundial d'Activitats Subaquàtiques (CMAS) tenen especialitat competitiva en la presa d'imatges subaquàtiques. A Espanya, la FEDAS va posar en marxa el 1999 un pla d'ensenyament de la Fotografia subaquàtica amb la formació en primer lloc de més de quaranta instructors, repartits per tota la geografia espanyola. Aquests instructors al seu torn, al costat d'un equip de persones pertanyents al comitè d'imatge de FEDAS, han contribuït al desenvolupament i creació dels diferents nivells d'ensenyament. [1] A més, la fotografia subaquàtica s'ha plantejat per la FEDAS i altres organitzacions internacionals de busseig esportiu, com una alternativa competitiva i "eco-amigable" a la tradicional pesca recreativa.

Però més enllà del seu valor estètic la fotografia subaquàtica és la millor o fins i tot l'única opció que tenen els científics per documentar els seus descobriments en ambients marins. Es tracta, doncs, d'una especialitat fotogràfica molt utilitzada per diferents ciències entre les quals cal esmentar: arqueologia subaquàtica, biologia marina o d'aigües continentals, ecologia o oceanografia.

Dificultats tècniques[modifica | modifica el codi]

Disminució de la intensitat lluminosa per efecte de l'augment de profunditat.

Les dificultats fotogràfiques que planteja el medi subaquàtic als fotògrafs són: [2] [3]

1. Les altes quantitats de pressió que experimenten els fotògrafs sota l'aigua, fa que els equips fotogràfics hagin de ser no només estancs sinó resistents a la pressió, o bé protegits a l'interior de caixes estanques especials. Així, per a l'obtenció d'aquestes imatges fan falta unes càmeres fotogràfiques amb característiques especials. Si seran utilitzades càmeres fotogràfiques convencionals, caldrà protegir en unes "caixes" especials que ens permetin manejar sense que es mullin, però pel fet que aquestes càmeres no estan dissenyades per prendre imatges aquàtiques, s'ha de tenir precaució amb els nivells d'immersió de la mateixa, ja que en en no estar dissenyades per a aquest tipus de captura d'imatge, la càmera pugui patir danys irreparables a causa dels nivells de pressió experimentats sota l'aigua.

2. La falta de llum de l'entorn subaquàtic mesura que augmenta la profunditat i l'efecte de filtratge selectiu dels colors en descendir a la columna d'aigua, fa que habitualment s'han d'emprar sofisticats equips de il·luminació per restaurar la coloració original dels subjectes fotografiats.

3. La difracció de l'aigua, fa que els objectius fotogràfics augmentin la seva longitud focal respecte a la que tenen en la fotografia subaèria; dificultant la bona presa d'imatges.

Història[modifica | modifica el codi]

En la dècada dels 1920, William Harding Longley estava estudiant peixos, i això va causar una intriga en ell, ja que va decidir fotografiar-los, en el seu hàbitat natural amb la presa d'imatges a color. Això no havia estat realitzat prèviament. El mètode utilitzat per Longley consistia a fotografiar objectes estacionaris com corals, anèmones i ventalls de mar. Tot i això, això requeria d'una exposició de més de 10 segons i les imatges resultaven fosques. En no obtenir el resultat desitjat, Longley va optar per utilitzar pols de magnesi, una substància altament explosiva, per il·luminar amb més claredat sota l'aigua, i així poder obtenir les imatges amb més il·luminació i color. Un cop revelades les imatges, aquestes presentaven als peixos d'una manera summament clara i acolorida. [4]

Les primeres càmeres fotogràfiques per a ús subaquàtic, i comercialitzades per a la venda, van aparèixer cap a l'any 1960. Es tractava d'una petita càmera, que tenia com a nom Calypsophot i en el desenvolupament i comercialització va tenir una participació imprescindible un home la vida ha estat sempre relacionada amb el món submarí, Jacques-Yves Cousteau. Era una càmera amfíbia de construcció molt resistent, resistent a la immersió en aigua fins a 40 m, de visor independent no rèflex i que produïa error de paral·lelatge ( ii ., No es veu exactament el que es fotografia). Això s'aconseguia gràcies a unes juntes tòriques d'estanqueïtat, que impedien la penetració de l'aigua per les zones mòbils i articulades del cos de la càmera i dels objectius. Aquestes càmeres es van mantenir a la venda, amb diferents versions modernitzades i sota el nom de sèrie "Nikonos"-que va abastar des de la sèrie I fins a la V-fins a l'any 2002, en què va deixar de fabricar l'últim model de la saga, la Nikonos V. [2] Encara actualment es poden trobar aquestes càmeres en el mercat de segona mà.

Encara que la Nikonos ha estat l'emblema de les càmeres amfíbies, no ha estat l'única, i altres empreses també han fabricat càmeres d'aquest tipus, com la Motormarine de SEA & SEA, Canon, Minolta entre altres.

Amb l'aparició de la càmera rèflex, es va optar per una nova solució. Construir caixes estanques (mitjançant juntes tòriques d'estanquitat) per introduir-hi alguns models de càmeres rèflex i posar en la superfície de la caixa uns comandaments que la travessessin i ens permetessin accionar els de la pròpia càmera fotogràfica. [2] Amb això s'aconseguien importants avenços en la realització de les fotografies, ja que a més de la visió rèflex (a través del propi objectiu de la càmera), es podien fer servir tots els automatismes que posseeixen aquestes càmeres i dels que no tenien les càmeres amfíbies. Aquesta és la forma en què s'han realitzat la majoria de les fotografies subaquàtiques, i encara se segueixen fent actualment, que es poden veure publicades a les revistes especialitzades en temes submarins.

No obstant això, en els últims anys, la popularització de la fotografia digital i el submarinisme ha propiciat l'aparició d'una enorme quantitat de càmeres fotogràfiques digitals de format compacte, per a moltes de les quals es ven com a accessori una petita caixa estanca que permet el seu ús sota l'aigua fins a les profunditats en què se sol practicar el busseig esportiu. La popularització d'aquest sistema fotogràfic ningú la posa en dubte, degut en gran part als avantatges que presenta sobre la fotografia química. Entre elles cal citar:

  • Capacitat de targeta de memòria respecte dels 36 fotogrames;
  • Visualització immediata de la fotografia realitzada a la pantalla TFT que posseeixen aquestes càmeres;
  • Millor respostes en condicions fotogràfiques de baixa lluminositat, cosa habitual sota l'aigua, el que permet realitzar fotografies sense "flash" o "d'ambient".

Motius fotogràfics[modifica | modifica el codi]

En general, sota l'aigua farem tres tipus principals de fotografies: [2]

  • Fotografia d'ambient, en què s'intenta reflectir l'aspecte general que ofereixen els diferents tipus de fons marins ( ig , esculls coral·lins, vaixells enfonsats, restes de construccions humanes, praderies d'algues, fons sorrencs). En aquest tipus de fotografia, se sol col·locar una figura humana, perquè ofereixi una idea de les proporcions dels diferents elements que es poden veure a la fotografia.
  • Fotografia de fauna, principalment peixos, encara que no exclusivament, ja que en aquest tipus es poden incloure des de multitud d'espècies d'invertebrats fins als grans mamífers marins, rèptils com les tortugues i serps de mar o aus com els pingüins, gavines, corbs marins, ...
  • Macrofotografia o fotografia dels petits animals que viuen en l'aigua, o detalls d'aquests o de la vegetació marina és el que s'anomena fotografia d'aproximació. Aquest és un dels tipus més agraïts de fotografia subaquàtica, ja que encara en males condicions fotogràfiques, amb aigua tèrbola, sol ser possible fer aquestes fotografies, pel fet que la distància existent entre l'objectiu de la nostra càmera i l'objecte fotografiat és mínima, de manera que la terbolesa de l'aigua, si no és extrema, no és un impediment insalvable.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. http://www.fedas.es/comite_imagen.htm
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 CRUZ, J. M. i PARDO, A. (2004): L'ull de les profunditats. Heraldo de Aragón (2004.08.23), Planeta 21 nº 21, pp.4-5.
  3. "Milestones in Underwater Photography" National Geographic Society. Divendres, abril 27, 2012.
  4. "First Underwater Color Photos" National Geographic Society. Divendres, abril 27, 2012. http://photography.nationalgeographic.com/photography/photographers/first-underwater-article.html

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fotografia subaquàtica