Fotoperiodisme (Fotografia)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Fotoperiodisme (fotografia))
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Fotoperiodisme».

El Fotoperiodisme, periodisme fotogràfic, periodisme gràfic, fotoreportatge o reportatge gràfic és un gènere de fotografia i també de periodisme. Els professionals que s'hi dediquen són coneguts generalment com a fotoperiodistes o reporters gràfics, i solen ser fotògrafs o periodistes especialitzats en aquesta disciplina; el reportatge fotogràfic és la història que expliquen amb fotografies, a partir d'un determinat succés i de l'impacte que aquest causa en la gent.

Es diferencia d'altres branques fotogràfiques especialment per la seva narrativa i objectivitat. El perfil del fotoperiodista implica un interès per la fotografia, domini tècnic del mitjà, i sensibilitat visual, a més d'un coneixement de l'actualitat política, social i cultural.

Història[modifica | modifica el codi]

El fotoperiodisme va néixer a finals del segle XIX, de la necessitat que tenia la premsa de mostrar les imatges de les notícies que publicava d'una manera més realista i fidedigna, alhora que reduïa el temps del procés d'impressió d'imatges.

Atès a que les tècniques d'impressió del moment no permetien reproduir les fotografies, les primeres imatges impreses en diaris no eren fotografies modificades. Així, alguns consideren la primera fotografia periodística la que va publicar l'any 1842 The Illustrated London News,[1][2][3] mentre que altres opinen que va ser la que el Daily Graphic de Nova York va mostrar el 1880.[4][5][6]

D'ençà llavors, s'ha desenvolupat gràcies al fet que el periodisme ha integrat la imatge com mitjà objectiu i representatiu d'un fet.

Orígens[modifica | modifica el codi]

La primera imatge que pot ser considerada el primer document de la premsa il·lustrada va ser la que va aparéixer l'any 1842 a The Illustrated London News, i era un dibuix que mostrava l'intent d'assassinat de la Reina Victòria, profetitzant el caràcter violent que prendrien moltes de les fotografies periodístiques que l'han seguida. Malgrat ja feia anys que existien els daguerreotips encara no existien càmeres capaces de captar el moment i, per tant, les il·lustracions dels diaris eren versions d'artistes a partir de dibuixos o fotografies, que havien de ser reelaborats per a ser impressos.

A més de la manca d'entusiasme de certs sectors per les il·lustracions publicades, el reportatge fotogràfic havia de superar altres reptes, entre els quals es trobava el problema de com fer arribar la fotografia a la pàgina impresa. Durant els anys 50 del segle XIX els diaris Frank Leslie's Illustrated Newspaper i Harper's Weekly ja havien començat a reproduir fotografies dels esdeveniments rellevants a les seves pàgines; ho feien pel mètode habitual de reproducció en aquells moments a Anglaterra i als Estats Units, que consistia a passar les fotografies a dibuix i després a gravat en fusta, i llavors ja eren aptes per a ser impreses.

El procés d'impressió de diaris i revistes no podia reproduir fotografies al costat de text, ja que només es podien imprimir els tons plens (blanc i negre), i no els mitjos tons (valors intermedis de gris). Així, doncs, el procediment era el següent: l'artista anava a l'escenari dels fets i en feia un esbós, del qual posteriorment en treia un dibuix de línies gruixudes apte per a ser gravat, i el copiava sobre una peça de fusta; l'artesà retallava la fusta deixant les línies, s'imprimia en argila i se'n treia un motlle de metall que, finalment, era apte per a col·locar-se a la impremta i treure'n múltiples còpies. El fotògraf es limitava a proporcionar-li a l'artesà el material amb el que havia de treballar, substituint l'esbós inicial.

Malgrat els daguerreotips ja havien començat a expandir-se per Europa i Amèrica el 1838, i l'ús de la càmera gaudia de gran popularitat des de la dècada de 1840, això no va revolucionar el periodisme il·lustrat atès al procés d'impressió que se seguia. De tota manera, es considera que els pioners del fotoperiodisme van ser els reporters que van assistir a la Guerra de Crimea (1853-1856) (William Simpson, de l'Illustrated London News, i Roger Fenton) i a la de Secessió dels Estats Units (Mathew Brady, del Harper's Weekly), les obres dels quals van ser publicades en gravats.

Durant la segona meitat del segle XIX, els principals esdeveniments mundials van quedar ben documentats en material fotogràfic de l'època, especialment els personatges històrics, les confrontacions armades, i d'altres fets polítics. Atès que els lectors demanaven representacions més realistes va ser necessari que aquestes primeres fotos fossin exposades en galeries d'art o copiades fotogràficament en nombres limitats, pràctiques encara vigents en els nostres dies.

El 4 de març de 1880 el Daily Graphic de Nova York va fer la primera publicació de notícies amb fotografies reals de la història. Però era necessari que la tecnologia progressés per tal que el fotoperiodisme agafés força, i a aquesta innovació van seguir-ne d'altres, però no van ser aplicats plenament fins a finals del segle XIX. Tot i això, part del públic encara menyspreava l'ús de les il·lustracions a la premsa.

Joseph Pulitzer va adquirir el World el 1883, un improductiu diari de Nova York que va convertir en sensacionalista i, tres anys més tard, en el més lucratiu de la Història. Les seves pàgines estaven plenes d'històries de crims, i Pulitzer va utilitzar la seva idea d'educar els lectors en el gust per les imatges per començar a publicar fotografies que il·lustressin les notícies: escenaris d'assassinats, delinqüents, sospitosos,... i també retrats de ministres, actors, advocats i altres personatges d'interés periodístic dels cercles polític i social; les il·lustracions del seu diari van esdevenir l'element més important d'aquest.

Mentre Pulitzer es guanyava el favor del públic, la tecnologia va aportar els avenços necessaris perquè el fotoperiodisme seguís progressant. El 1887 es va inventar el primer flash a Alemània (el Blitzlichtpulver), cosa que va permetre que els fotògrafs poguessin fer preses en interiors i en condicions pobres de llum. A finals del segle es va popularitzar l'ús de càmeres portàtils més perfeccionades i plaques més fàcils d'utilitzar, i també el rodet de pel·lícula fotogràfica.

Però el progrés tècnic més important va ser el perfeccionament, el 1897, del sistema que permetia reproduir fotografies directament a les pàgines del diari, sense haver de passar-les prèviament a gravat. Aquesta tècnica permetia reproduir els mitjos tons de les fotos gràcies a la utilització d'un vidre amb una trama que dividia en punts la imatge i que deixava passar quantitats grans (gris fosc) o petites (gris clar) de negre, donant la sensació d'imatge real. El 21 de gener d'aquell any el Tribune de Nova York va ser el primer diari de gran tirada en publicar la primera reproducció de mitjos tons.

Edat d'or[modifica | modifica el codi]

Farm Security Administration[modifica | modifica el codi]

Acceptació pel món de l'art[modifica | modifica el codi]

Avui dia[modifica | modifica el codi]

Als inicis del segle XXI els diaris imprimeixen amb la tècnica òfset i publicaven fotografies en color, atorgant a la imatge un lloc molt important.

Drets d'imatge i legislació[modifica | modifica el codi]

Crisi del fotoperiodisme?[modifica | modifica el codi]

Límits de la fotografia aficionada[modifica | modifica el codi]

Impacte de les noves tecnologies[modifica | modifica el codi]

Subgèneres de fotoperiodisme[modifica | modifica el codi]

El fotoperiodisme a Catalunya[modifica | modifica el codi]

Amadeu Mauri i Adolf Mas van ser els primers fotògrafs –retratistes professionals– que van fer incursions en el terreny del reportatge gràfic i van deixar com a llegat testimonis de l'època d'un valor incalculable.[7]

Les primeres publicacions que van començar a reproduir fotografies a les seves pàgines van ser els setmanaris i quinzenaris il·lustrats; tot i el seu marcat estil periodístic, la immediatesa no era encara una premissa. El primer reportatge gràfic publicat a Catalunya va aparèixer al setmanari La Ilustración, en quatre entregues, al febrer del 1885. Signat per Heribert Mariezcurrena, en total s'hi van publicar 44 fotografies d'un terratrèmol ocorregut setmanes abans a la província de Màlaga.[7]

Els pares del fotoperiodisme català van ser Josep Brangulí i Alexandre Merletti. El primer havia estat gravador però a partir del 1899 es va dedicar al fotoperiodisme i les seves imatges van començar a publicar-se amb periodicitat a La Hormiga de Oro i a Ilustración Española y Americana. També va col·laborar amb diaris com La Vanguardia o El Noticiero Universal en règim de freelance fins que va entrar com a fotògraf de plantilla d'El Correo Catalán. Alexandre Merletti va iniciar la seva feina com a fotoperiodista al final de la dècada del 1900 i va ser l'autor de la primera fotografia feta a Europa en un tribunal, durant el consell de guerra a Francesc Ferrer i Guàrdia pels fets de la Setmana Tràgica del 1909.[7] La importància d'aquesta fotografia té l'origen en el fet que, tot i la prohibició de fer-ne en un tribunal, Merletti, conscient de l'interès noticiable del procés, va enginyar-se-les per aconseguir una instantània. Avui dia molts fotoperiodistes arrisquen la vida amb l'únic objectiu de donar testimoni de fets que, altrament, no es podrien conèixer mai.[7]

Josep Maria Co de Triola és el primer fotoperiodista que es va especialitzar en l'esport a partir del principi del segle XX, tot just quan començava a esdevenir un fenomen de masses. El Mundo Deportivo, que arrenca el 1906, va ser el primer diari –setmanari els primers anys– monogràfic dedicat a l'esport.[7]

La nissaga de fotoperiodistes més importants de Catalunya va tenir els inicis en Carlos Pérez de Rozas, abans de la Guerra Civil espanyola. Amb el temps, dos dels seus germans i els cinc fills van treballar a l'agència familiar. Signaven les fotografies només amb el cognom.[7]

El fet que aquests fotògrafs trobessin una sortida professional a la premsa es deu principalment a dos factors. Per una banda, als avenços tecnològics a les rotatives de diaris com La Vanguardia, que el 1910 va introduir el fotogravat (reproducció de les fotografies mitjançant plaques d'impressió). Poc després, El Día Gráfico va començar a fer servir el rotogravat (mitjançant el qual s'obté un cilindre en profunditat que permet la còpia d'imatges en bobines), tecnologia que anys més tard arribaria també a 'La Vanguardia' i que continuaria utilitzant-se fins al 1989.[7]

Però l'altre factor, fins i tot més determinant, cal trobar-lo en la demanda social de les imatges a la premsa diària. La fotografia ja no era nova per al ciutadà, que es va adonar dels valors de testimoni i veritat que afegia a la premsa escrita. A través d'aquest nou llenguatge, el gràfic, coneixia de primera mà uns esdeveniments que durant el primer terç del segle XX eren cada cop més convulsos.[7]

Les quatre primeres dècades del segle XX van assistir, doncs, al naixement del periodisme gràfic i van ser novament dos fets de naturalesa tecnològica i sociopolítica els que el van fer evolucionar cap al fotoperiodisme modern. El 1925, Oscar Barnack va treure la Leica, una càmera petita i discreta, que utilitzava rodets de 35 mil·límetres i permetia 36 instantànies a cada càrrega, molt ben acollida entre els fotoperiodistes.[7]

La Guerra Civil espanyola és l'altre fet que marca l'inici del fotoperiodisme modern. És el primer conflicte bèl·lic amb cobertura massiva per la premsa de tot el món. No només hi van treballar els fotògrafs locals, que van tenir el privilegi de poder retratar els primers fets, sinó també molts fotoperiodistes estrangers, autors d'extraordinaris reportatges fets en molts casos des del bàndol republicà. El cofundador de l'agència Magnum, Robert Capa, que va fotografiar els bombardejos de Barcelona i les caravanes de Tarragona a la Ciutat Comtal, entre altres reportatges, n'és un dels més destacats.[7]

La figura d'Agustí Centelles va emergir per sobre de la resta de fotoperiodistes locals durant la Segona República. Dos anys abans de la guerra havia comprat una Leica i ja aleshores va començar a col·laborar amb 'La Vanguardia', 'Diario de Barcelona', 'Última hora', 'La opinión' i d'altres publicacions de l'època. El 19 de juliol de 1936, dia de l'alçament de les tropes colpistes a Barcelona, Centelles no va dubtar a agafar la càmera per donar testimoni dels fets i, al carrer Diputació, va fer la seva foto més coneguda. La instantània, on es poden veure tres guàrdies d'assalt de la Generalitat atrinxerats amb els fusells darrere d'un cavall mort, va ser portada de la prestigiosa revista nord-americana 'Newsweek'.[7] El 1937 Centelles va ser cridat a files i el Comissariat de Propaganda el va destinar al front d'Aragó i Lleida, on va fer excel·lents reportatges. Poc abans d'acabar la guerra, Centelles va marxar a l'exili amb una maleta que contenia més de quatre mil negatius, per evitar represàlies feixistes contra els combatents republicans, i que no va reaparèixer fins després de la mort de Franco.[7]

Aquest fet, unit al seu deure al front que li impedia més llibertat de moviment, són els causants de la minsa projecció internacional que va tenir. Agustí Centelles és considerat, gràcies a les seves aportacions innovadores en el camp del periodisme gràfic, el pare del fotoperiodisme modern a Catalunya.[7]

El fotoperiodisme català, que fins a la Guerra Civil havia evolucionat a un ritme similar al de la resta d'Europa, pràcticament va desaparèixer del mapa el 1939. Molts fotoperiodistes van marxar a l'exili. Els que es van quedar es van veure forçats a deixar la professió o a reconduir-la a altres camps de la fotografia i els que van continuar van ser depurats pel règim.[7]

Durant la dictadura franquista, la censura impedia la publicació de qualsevol reportatge gràfic crític amb el poder establert, però malgrat les dificultats, a partir dels anys cinquanta els fotògrafs catalans més destacats van adoptar una visió neorealista per documentar la realitat social del moment. Francesc Català-Roca, el més representatiu, va combinar les avantguardes europees amb la fotografia documental i va fer de pont per a la nova generació de fotoperiodistes de final del règim i la Transició.[7]

En el panorama internacional, molts fotògrafs van publicar a la dècada dels cinquanta els seus treballs més personals i van confirmar la importància de la interpretació subjectiva de la realitat en l'evolució de la fotografia documental. A la Catalunya dels cinquanta i seixanta, Oriol Maspons, Ramon Masats, Eugeni Forcano, Julio Ubiña, Joan Colom, Xavier Miserachs i Ricard Terré, amb l'esmentat Català-Roca, van donar una visió pròpia i renovadora del país a través del seu treball fotoperiodístic.[7]

A mesura que s'apropava la fi del règim, la censura es tornava cada cop més ineficaç i amb l'arribada de la democràcia es va recobrar la llibertat de premsa. Tot i la feblesa de la censura, les fotografies de les pallisses propinades per la policia a grups de manifestants amb actitud pacífica que Manel Armengol va fer a la manifestació del primer de febrer del 1976, no van veure mai la llum ni a Catalunya ni a l'estat espanyol, mentre que sí que es van publicar a la premsa estrangera.[7]

Amb l'inici de la democràcia va augmentar el nombre de publicacions que, en el cas de la premsa generalista, responia en part a la demanda de la societat civil d'uns mitjans de comunicació lliures de tota censura. Diaris com l'Avui, El Periódico de Cataluña o El País van aparèixer durant la Transició amb un planter de fotògrafs i col·laboradors més o menys nombrós i una estructura a la secció de fotografia que demostrava la importància creixent de la imatge. Els Jocs Olímpics de Barcelona també van tenir un paper important en l'augment del pes específic de la fotografia a la premsa.[7]

L'interès a donar ampli testimoni dels esdeveniments a Catalunya i a tot el món, afavorit per la recuperada llibertat de premsa, van ser cabdals perquè els fotoperiodistes més destacats dels darrers anys hagin aportat treballs de gran qualitat. Joan Guerrero, Paco Elvira, Kim Manresa, Txema Salvans, Sandra Balsells o Tino Soriano són alguns dels grans fotoperiodistes del nostre país, que combinen el treball a la premsa amb reportatges personals que, massa sovint, els ha suposat arriscar la pròpia vida en conflictes bèl·lics d'arreu.[7]

Actualment, dos nous avenços tecnològics –la fotografia digital i Internet–impulsen un canvi de direcció en el fotoperiodisme, on els continguts multimèdia són el nou format de presentació per a la premsa en línia, cada vegada més estesa.[7]

Altres dades d'interès[modifica | modifica el codi]

Agències[modifica | modifica el codi]

Associacions[modifica | modifica el codi]

Certàmens i trobades[modifica | modifica el codi]

Pel·lícules relacionades[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  • PANTOJA CHAVES, Antonio. Prensa y fotografía. Historia del Fotoperiodismo en España. Universidad de Extremadura. El argonauta español, Número 4. 2007

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Castellanos, Ulises. Manual de fotoperiodismo. Retos y soluciones (en castellà). ISBN 9688594954. 
  • FotoPres'01 (en castellà). Barcelona: Fundació "la Caixa", 2001, p. 181. ISBN 8476647409. 
  • El reportaje fotográfico (en castellà). Barcelona: Salvat Editores, S.A., 1976, p. 226 (Life. La fotografía). ISBN 8434536358. 
  • Gautrand, Jean-Claude. Robert Doisneau (en castellà, italià, portuguès). Colònia: Taschen GmbH, 2003, p. 191 (Icons). ISBN 382283032I. 
  • Hagen, Charles. American Photographers of the Depression. (en anglès). Londres: Thames and Hudson Ltd, 1991 (Photofile). ISBN 050041081X. 
  • Kobré, Kenneth. Photojournalism. The Professionals' Approach. 5a ed. (en anglès). 
  • Mauro, Alessandra. Grandes fotógrafos. Magnum Photos (en castellà). Barcelona: Editorial Salvat, SL, 2006. ISBN 9788447102602. 
  • Mißelbeck, Reinhold. La fotografía del siglo XX. Museum Ludwig Colonia. (en castellà). Colònia: Taschen GmbH, 2005, p. 760 (Icons). ISBN 3822840823. 
  • Webber, Eva. Pioneers of Photography (en anglès). Londres: Bison Books Ltd, 1995, p. 112. ISBN 1858412102. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fotoperiodisme