Fracció de l'Exèrcit Roig
| Fracció de l'Exèrcit Roig | |
|---|---|
 |
|
| Abreviació | RAF |
| Formació | 1970 |
| Extinció | 1998 |
| Tipus | Organització armada |
| Propòsit/focus | Revolució proletària |
| Regió servida |  Alemanya Occidental |
La RAF, sigles de Fracció de l'Exèrcit Roig (de l'alemany Rote Armee Fraktion), també coneguda amb el nom de Baader-Meinhof (pel cognom dels seus dos membres més significats: Andreas Baader i Ulrike Meinhof), fou una organització armada d'extrema esquerra de la República Federal d'Alemanya, activa durant la postguerra.[1]
Es va donar a conèixer públicament el 14 de maig de 1970, quan Andreas Baader va ser alliberat per un comando. Va començar, aleshores, una lluita contra l'imperialisme i el capitalisme per part del grup, sempre força reduït, però que va gaudir del suport i la simpatia dels estudiants d'esquerres del país.
El grup no es va dissoldre formalment fins al 1998, després de tres generacions, tot i que ja l'any 1977 els seus dirigents van morir a una presó a Stammheim.
Les accions de la RAF van acabar produint un total de 34 víctimes mortals, mentre que 20 membres del propi grup van perdre la vida.
Taula de continguts |
Antecedents [modifica]
.jpg)
Els antecedents del grup es poden remuntar a les protestes d'estudiants durant les acaballes de la dècada dels 1960. A Alemanya, les protestes van convertir-se en disturbis quan el 2 de juny del 1967 el Xa de l'Iran, Mohammad Reza Pahlavi, va fer una visita a Berlín Oest. Després d'un dia de violentes protestes d'exiliats iranians, amb el suport d'estudiants alemanys, el Xa va acudir a l'Òpera de Berlín. Durant el transcurs dels esdeveniments després de la funció, l'estudiant alemany Benno Ohnesorg va morir per un tret al cap quan la policia disparava.
Aquest fet, juntament a d'altres actes i aldarulls durant més protestes i a l'ample rebuig a la Guerra del Vietnam, motivà la unió de Thorwald Proll, Horst Söhnlein, Gudrun Ensslin i Andreas Baader, que varen decidir incendiar diverses botigues alemanyes. Foren arrestats el 2 d'abril del 1968, i durant el judici, la periodista Ulrike Meinhof publicà diversos articles en favor seu a la revista política Konkret.
Mentrestant, l'11 d'abril de 1968, Rudi Dutschke, líder intel·lectual de les protestes d'estudiants, va rebre un tret al cap, tot i que no va morir. L'atacant fou Josef Bachmann, un obrer d'idees anticomunistes. Els estudiants consideraren que el principal culpable era el diari sensacionalista Bild-Zeitung, que havia publicat titulars en contra de Dutschke, i per tant, la premsa conservadora, com la corporació Axel Springer, que editava el Bild-Zeitung, va esdevenir el nou objectiu dels protestants d'ultra-esquerra.
el 21 de desembre de 1975 amb membres de la Fracció de l'Exèrcit Roig van fer una incursió a la seu oficial d'Organització de Països Exportadors de Petroli a Viena amb Ilich Ramírez Sánchez conegut com a "Carlos el Chacal",[2] i rebre un avió per fugir a Alger amb 42 ostatges, que foren alliberats a Alger.
Un dels seus escamots va prendre el nom de José Manuel Sevillano Martín,[3] militant del GRAPO mort en 15 de maig de 1990 en una vaga de fam a una presó espanyola.[4]
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
- ↑ «Fracció de l'Exèrcit Roig». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Edelbacher, Maximilian. Wiens dunkle Seite: Spektakuläre Kriminalfälle in der Donaumetropole 1972-2012 (en alemany). Sutton Verlag GmbH, 2012, p. 19. ISBN 3954000792.
- ↑ Barth, Sylvio. Die Rote Armee Fraktion - Von der Entstehung bis zur Auflösung (en anglès). GRIN Verlag, 2003, p. 35. ISBN 3638232603.
- ↑ «Dos grapos, únicos fallecidos por huelga de hambre en España» (en castellà). El País, 25/1/2007. [Consulta: 16/5/2013].
Enlllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fracció de l'Exèrcit Roig |
- Rafinfo.de (alemany)
- Baader-Meinhof.com (anglès)
- La Banda Baader Meinhof (anglès)
- Entrevista amb Richard Huffman el creador de Baader-Meinhof.com (anglès)
- Indult a la RAF, gener de 2007 (alemany)
- Article a l'Enciclopèdia Catalana
