François Rabelais

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
François Rabelais

François Rabelais (Chinon, Indre i Loira, 1490 - París, abril de 1553) va ser un escriptor francès. En la seva prosa domina la sàtira on es defensa la llibertat de pensament i un profund interès pel coneixement humà. Rabelais és un dels més grans exponents de l'esperit de l'Humanisme en el Renaixement.

Vida[modifica | modifica el codi]

Nascut a la regió de Turena, fill d'un influent advocat, Rabelais va estudiar amb els Franciscans, que li van proporcionar una sòlida formació escolàstica. Alguns dels seus condeixebles interessats i iniciats en els estudis humanístics el van animar a estudiar grec. En aquell moment, la Facultat de Teologia de París, la Sorbona, es mostrava molt reaccionària amb el nou corrent humanista que emergia en escoles i universitats de tot França i és per això que els franciscans van confiscar els llibres de grec a Rabelais. Aquest sentí que la set de coneixement no era compatible amb la norma franciscana i decidí abandonar-la. Per intervenció del bisbe de la diòcesi a què pertanyia Rabelais, Jean du Bellay, va aconseguir un permís per ingressar a l'ordre dels Benedictins, germandat que era molt més oberta i tolerant amb els estudis humanistes.

El bisbe Du Bellay se'l va quedar com a secretari personal i li féu de preceptor; així Rabelais va poder viatjar, estudiar tot allò que l'interessava i freqüentar els cercles humanistes. Quan ja va completar tots els seus estudis, va deixar els hàbits benedictins, marxà a Montpeller i es matriculà a la Universitat, on estudià Medicina i obtingué la titulació de Batxiller cap el 1531. El 1531 s'instal·là a Lió, on practicà la Medicina fent de professor d'anatomia i de cap mèdic a l'hospital Pont-du-Rhône de la mateixa ciutat. Ja en aquesta època havia traduït del grec i publicat un recull d'aforismes d'Hipòcrates i també un almanac satíric sobre Astrologia. En aquest temps freqüentà els cercles més erudits de Lió.

El 1532 publicà un llibre de cròniques sobre el gegant Gargantua que té un gran èxit. Rabelais publicà el mateix any una espècie de continuació d'aquest llibre. Astutament amagat sota el pseudònim Alcofribas Nasier (anagrama del seu nom), per temença de la reacció de l'Església vers el llibre, publicà Les horribles et esponventables faicz et prouesses du très renommé Pantagruel, Roy des Dipsodes, filz du grand géant Gargantua, composez nouvement par Maistre Alcofribas Nasier que, traduït, seria: Els horribles i espantosos fets i proeses del molt cèlebre Pantagruel, Rei dels Dipsodes, fill del gran gegant Gargantua, reescrit pel Mestre Alcofribas Nasier. Així, Rabelais començà a difondre el seu missatge, el pantagruelisme, que defensava els nous corrents humanistes i menyspreava l'obscurantisme, la ignorància i la censura intel·lectual. El llibre gaudí d'un enorme èxit i provocà que la Sorbona de París el condemnés a finals del mateix any de publicació. Mentrestant, Rabelais acompanyà a Roma a Jean du Bellay, que havia estat nomenat Cardenal pel Papa. En tornar del viatge publicà el segon volum dedicat als gegants Gargantua i Pantagruel, titulat La vie très horrificque du grand Gargantua, pére de Pantagruel, jadis composée par Maistre Alcofribas Nasier, traduït com La vida molt horroritzant del gran Gargantua, pare de Pantagruel, escrit antigament pel Mestre Alcofribas Nasier. En aquest segon llibre, Rabelais es posicionà encara més contra tots aquells que estaven en contra d'un Humanisme reformador i obert a tot tipus d'estudis i coneixements. El llibre, com el primer, tingué un enorme èxit. La Sorbona tornà a censurar el llibre.

Però això no afectava el prestigi de Rabelais: era un metge competent i reconegut i un erudit molt respectat. A més, gaudia de protectors molt influents als qui servia de secretari i metge de capçalera. Proper a la Cúria romana, Rabelais recolzava la política antiimperialista dels estats italians contra el rei de França, Francesc I. Durant els anys següents continuà els seus estudis de Medicina a Montpeller on es doctorà i exercí com a metge de prestigi.

Cap al 1543, degut a la gran demanda del públic, el Pantagruel i el Gargantua van ser reimpresos. La Sorbona novament va censurar ambdós llibres. El 1546 publicà, ja amb el seu nom autèntic, un tercer llibre, titulat Tiers livre des faicz et dicts héroïques de Pantagruel, composez par M. François Rabelais, docteur en Médecine, traduït: Tercer llibre dels fets i dites heroiques de Pantagruel, escrit per François Rabelais, doctor en Medicina. Els anys següents els passà a Roma treballant novament pel Cardenal du Belly. Aquest li atorgà uns privilegis eclesiàstics dels què Rabelais no en va fer mai ús. El 1552 publicà el Quart livre des faictz et dicts héroïques de noble Pantagruel, traduït per Quart llibre dels fets i les dites heroiques del noble Pantagruel. Aquest llibre no només va tornar a ser censurat per la Sorbona si no que nombrosos teòlegs el van condemnar per la seva irreverència cap als ordes religiosos i els seus atacs als dogmes de fe.

L'any següent, el 1553 Rabelais mor a París. Pòstumament apareix un cinquè volum del Pantagruel titulat: Cinquiesme livre des faicts et dicts du bon Pantagruel; traduït com Cinquè llibre dels fets i dites del bon Pantagruel.

Dibuix del gegant Pantagruel en una edició de 1873

Valoració del Gargantua i el Pantagruel[modifica | modifica el codi]

Rabelais en els seus llibres dedicats als dos gegants, pare i fill, reflectí el seu ideari humanístic i també els problemes que afectaven la societat que li va tocar viure. Sempre des d'un punt de vista irònic i satíric. El pantagruelisme es basa, en pròpies lletres de Rabelais en un viure en pau, joia, salut i menjant sempre força. Sota aquesta premissa aparentment superficial, més pròpia d'un hedonista, s'amaga tot un ventall d'idees que en el seu moment van ser un revulsiu, on un missatge de bondat i tolerància ens duen a un retorn a l'estudi dels clàssics, a la natura. Fent servir personatges típics de les novel·les medievals, època fosca per excel·lència, Rabelais canvia la torna i els converteix en missatgers d'una nova era que ja s'havia obert camí amb joves humanistes com Thomas More o Erasme de Rotterdam, als quals Rabelais admira. Apostant per una nova època lluminosa per l'home que s'obre al món que l'envolta, Rabelais a través de les històries particulars dels gegants i les seves aventures ens dóna missatges com que és natural riure per a l'home, ens proposa un nou ideal basat en l'evangelisme: la pedagogia racional sobre els mètodes tradicionals heretats de l'edat mitjana. Ens proposa una reforma de les institucions monàstiques o la creació d'un nou orde monàstic on es prescindeixi dels vots de pobresa, castedat i obediència, on tot es basi en la iniciativa pròpia. De fet, el mateix Rabelais, encara que proper als ordes benedictí i franciscà i a la Cúria romana, va dur una vida de seglar total. Tingué tres fills amb una vídua, un d'ells mort als dos anys, i féu una vida i uns estudis totalment fora del que es considerava normal en un home d'hàbits. Paradoxalment, els Franciscans el van seguir considerant membre del seu ordre.

La seva ambigüitat amb els ordes religiosos als quals va pertànyer i l'estranya i diplomàtica relació amb poderosos protectors que pertanyien a les altes instàncies de l'Església Catòlica a pesar de la seva vida com a home del Renaixement on s'inclou el conviure sense casar-se amb una vídua i ser considerat alhora pels mateixos Franciscans com un dels seus, han estat motiu de controvèrsia i estudi d'experts en literatura renaixentista i d'historiadors al llarg dels anys.

Predicant amb l'exemple, Rabelais ens proposa un Fes el que vulguis. Els seus llibres sempre van tenir una gran acceptació entre el públic i Rabelais s'ha erigit com una de les grans figures de la literatura francesa, per la ironia i una enginyosa i mordaç sàtira a tot l'establert que el van convertir en un gran avançat al seu temps. Avui en dia, la seva prosa és sorprenentment actual i s'hi poden veure reflectits alguns problemes existents en la societat d'avui. Per atrevir-se, es va atrevir fins i tot a atacar Roma a la que anomena L'isle Sonante, en el seu llibre cinquè, llibre ja pòstum. El Concili de Trento, condemnà l'obra completa de Rabelais i la va incloure en la llista de llibres prohibits.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pantagruel (1532)
  • Gargantua (1534)
  • Tercer llibre (1546)
  • Quart llibre (1552)
  • Cinquè llibre (1564, pòstuma, encara que s'ha qüestionat la seva paternitat)
  • Almanacs astrològics satírics i reculls d'aforismes d'Hipòcrates


Traduccions al català de "Gargantua i Pantagruel":

Traductor: Emili Olcina. Editorial Laertes, 2011. isbn:978-84-7584-722-1
Traductor: Miquel-Àngel Sánchez Férriz. MOLU. Edicions 62, 1985.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]