Francès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la llengua. Vegeu-ne altres significats a «francesos».
Francès
Français
Pronunciació: AFI: [frãˈsɛ]
Altres denominacions: llengua d'oïl, francià
Parlat a: França, Quebec,Nova Brunsvic, Valònia, Suïssa, l'estat de Louisiana als Estats Units, Haití, República Democràtica del Congo, Madagascar, Costa d'Ivori, Camerun, Seychelles, ...
Regió: Europa, Amèrica, Àfrica
Parlants: 77 milions (228 milions inclouent els que la parlen com a segona llengua)
Rànquing: 11
Classificació genètica: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Itàlica Occidental
      Gal·loibèrica
       Gal·lo-Romanç
        Gal·lo-Rhaetia
         Oïl
          Francès

estatus oficial
Llengua oficial de: França, Suïssa (co-oficial amb l'alemany, l'italià i el romanx, Bèlgica (co-oficial amb el neerlandès), Canadà (cooficial amb l'anglès), 22 països més i Unió Europea
Regulat per: Académie Française
codis de la llengua
ISO 639-1 fr
ISO 639-2 fra/fre
ISO 639-3 fra
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El francès [francés][1] (français [fʁɑ̃sɛ]) és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl -encara que no l'és, només és una llengua que prové de la llengua d'oïl- (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les altres llengües de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, alsacià, cors, etc.) i les altres llengües d'oïl (altres variants lingüístiques emparentades amb el mateix francès: picard, való, normand, gal·ló etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica (fonamentalment Louisiana i el Quebec) i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial és en reculada.

A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco.

Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

Escriptura[modifica | modifica el codi]

El francès dins França.

El francès s'escriu amb l'alfabet llatí. Té cinc diacrítics (l'accent agut, l'accent circumflex, l'accent greu, la ce trencada i la dièresi), així com una lligadura (œ). Apareix la lligadura æ en alguns mots manllevats.

L'escriptura té més aviat poc a veure amb la pronunciació actual. En general, la forma escrita és més conservadora que la forma parlada. Açò es deu als forts canvis fonètics que han tingut lloc des del període del francès antic, i que no van correspondre amb canvis en l'escriptura. No obstant això, han tingut lloc alguns canvis conscients en l'escriptura per a restaurar l'ortografia llatina:

  • Francès antic doit > Francès modern doigt "dit" (Llatí digitum)
  • Francès antic pie > Francès modern pied "peu" (Llatí pedem)

A vegades els impressors van imposar la seua pròpia grafia per a evitar ambigüitats:

  • Abans de la impremta: uit ('vuit')
  • A partir de la impremta: huit (evitava la confusió amb: vit).

Per tot açò, és quasi impossible predir l'escriptura basant-se únicament en la pronunciació. Les consonants finals, en particular s, x, z, t i d solen ser mudes; i n i m són perceptibles fins i tot al final de paraula perquè nasalitzen a la vocal que acompanyen. En canvi, c, r, f, i l solen pronunciar-se fins i tot en posició final. Per exemple, les següents paraules acaben en consonant, però en la seua pronunciació acaben en un so vocàlic: nez, doigt, pied, aller, les, lit, beaux.

Els diacrítics tenen un significat fonètic, semàntic i etimològic.

  • Accent greu (à, è, ù): Sobre la a o la u, únicament distingeix els homòfons entre si: à («a», «cap a») contra a («ha» o «té»), ou («o») contra («on»). Sobre una e, indica el so /ε/.
  • Accent agut (é): Sobre la e, indica el so /e/. A més, sol indicar l'omissió històrica d'una consonant que seguia la e (normalment una s): écouter < escouter.
  • Accent circumflex (â, ê, î, ô, û): Sobre la e, indica el so /ε/. També pot indicar l'omissió històrica d'una lletra adjacent (normalment una s): château < c(h)astel, fête < feste, sûr < seur, dîner < disner. Per extensió, també pot marcar la diferència entre homòfons: du («del») contra («degut», participi passat de devoir, «deure»).
  • Dièresi o tréma (ë, ï): Indica que una vocal que normalment formaria diftong no en forma: naïve, Noël. La dièresi en la i (ÿ) només té lloc en alguns noms propis (com l'Haÿ-les-Roses) i en el francès antic.
  • Ce trencada (ç): Indica que la c es pronuncia /s/ on, en no portar-la, es pronunciaria /k/.

La lligadura 'œ' no és més que una contracció opcional de oe, i no té cap significació especial, sinó que és conforme a la grafia en llatí.

S'ha provat, mantes vegades, reformar l'ortografia francesa, la darrera el 1992 (acceptada a l'escola pública per l'Éducation Nationale) però aquestes temptatives de reforma no han tingut gaire reeixida.

Història de la llengua[modifica | modifica el codi]

Món francòfon

Igual que succeeix amb els altres idiomes romanços, el francès és una llengua derivada del llatí. Aquest idioma es parlava en el sud de França, Occitània des de molt abans de la conquista de Gàl·lia (territori que comprenia fonamentalment el nord de l'actual França, Bèlgica i els Països Baixos) pels romans acabdillats per Juli Cèsar. En el moment de les invasions bàrbares, durant el declivi de l'Imperi Romà, els habitants de l'actual França estaven totalment llatinitzats. Tanmateix, cal tenir en compte que el que parlava el poble era el llatí vulgar, prou diferent del literari, tant pel que fa al vocabulari com quant a la morfosintaxi nominal i verbal.

El substrat celta, així com les aportacions posteriors dels francs han configurat les particularitats de l'idioma francès. A partir del segle VII ja es té testimoniatges que la llengua que es parla en el territori de l'actual França és diferent del llatí i del germànic. El document fonamental és el dels Juraments d'Estrasburg (842), en els quals diverses tropes dels néts de Carlemany juren respecte a la divisió que es produeix després de la mort de Lluís el Pietós, i es veuen obligats a fer-ho tant en llatí, com en germànic i en un idioma romanç, a cavall entre el llatí i el francès o l'occità, el dubte roman. Dels dos grans dialectes romanços que es van formar a França, i que es coneixen amb els noms de langue d'oc i langue d'oïl (en funció del mode en què es deia "sí"), l'actual francès és hereu d'aquest últim.

Amb l'aparició dels primers textos literaris, entre els quals destaca la Cançó de Rotllan, la llengua romanç es va consolidant, mostrant-se cada vegada més diferenciada respecte del llatí. A poc a poc s'anirà transformant d'idioma declinat en idioma analític, en el qual l'ús de preposicions i l'orde de les paraules en l'oració substitueixen el sistema de casos.

La langue d'oïl ('oïl' ha evolucionat en 'oui') es parlava en l'actual nord de l'Estat francès (per sobre del riu Loira) i la llengua d'oc en el sud d'aquest estat. La línia de separació passava si fa no fa del Massís Central a la desembocadura del Loira en Nantes. Aquesta línia, això no obstant, ha anat descendint cap al sud (El Poitou i altres zones es desoccitanitzaren), a causa de l'espenta política d'una França jacobina el centre polític de la qual era en París, i s'ha fet més evident des de la Revolució Francesa, a partir de la qual el dialecte de l'Illa de França (francià) va esdevenir estàndard de la llengua francesa, un element identificador i igualador de tots els francesos i una discriminació cap als que parlaven una altra llengua o un dialecte del francès diferent del parlar de París.

El francès contemporani té entre 90.000 i 200.000 mots, molts dels quals han passat a altres llengües per manlleu, atès el pes cultural i diplomàtic de l'idioma (cal destacar sobretot el nombre de préstecs que ha donat a l'anglès). A la inversa, el 12% del lèxic contemporani del francès és d'origen estranger, els més moderns venint de l'anglès, seguits en importància per l'italià i les llengües germàniques antigues.[2]

Fonètica[modifica | modifica el codi]

El francès és un llengua amb preponderància de la paraula aguda o accent fix, el que vol dir que la major part de mots tenen la síl·laba tònica a la darrera síl·laba. Té 21 sons consonàntics i un nombre variable de vocals, entre 11 i 16 segons el dialecte analitzat. Les vocals presenten cinc graus d'obertura i tres punts d'articulació possibles.

Té sis fonemes oclusius: /p/, /b/, /t/, /d/, /k/ i /g/; i set fricatius: /f/, /v/, /s/, /z/, /ʃ/, /ʒ/ i /ʁ/, amb els seus al·lòfons. Destaca per la presència de consonants aproximants (/ɥ/, /w/, /l/ i /j/) i nasals (/m/, /n/, /ɲ/ i /ŋ/), aquestes afecten també les vocals que les acompanyen per assimilació.

Gramàtica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gramàtica francesa

Les paraules variables del francès són el nom, els determinants, els adjectius i els verbs. L'ordre canònic de la frase és subjecte-verb-complement (és per tant una llengua SVO) i el verb, que fa de nucli, marca la concordança de la resta d'elements. Quan el complement és reemplaçat per un pronom àton, però, sol avançar-se al verb. El subjecte és de presència obligatòria, amb presència d'un expletiu ("on", "il") quan no apareix a l'oració. Per formar la negació s'usa l'adverbi "ne", reforçat pel "pas".

Com la major part de llengües romàniques, distingeix dos gèneres (masculí i femení) i inclou articles que deriven dels demostratius llatins. No és una llengua que es declini, si bé queden restes dels casos llatins en algunes formes dels pronoms (com "moi", oposat a "je", per exemple).

La Impremta Nacional de França[3] recomana l'ús de majúscules accentuades.

Passé composé[modifica | modifica el codi]

És un temps verbal del mode indicatiu. És semblant al pretèrit indefit però amb dues grans diferències. Una és que es pot formar amb dos verbs auxiliars (en català només amb un). L'altra és que hi ha concordança en gènere i nombre.

Es forma amb: avoir o être en present + participi passat

Aquests verbs es conjuguen de la següent manera:

Avoir Être
j'ai je suis
tu as tu es
on, elle, il a on, elle, il est
nous avons nous sommes
vous avez vous êtes
elles, ils ont elles, ils sont

Quan utilitzar l'auxiliar être o l'auxiliar avoir?

  • S'utilitza l'auxiliar être amb:
• Verbs pronominals. Exemple: Se laver. S'appeler.
• Llista de 13 verbs i els seus compostos:
aller - arriver - demeurer[4] - descendre - (r)entrer - monter - mourir - naître - partir - passer - rester - sortir - tomber - venir
Important El passé composé dels verbs que es conjuguen amb être presenten accord en gènere i nombre del subjecte amb el participi. S'afegeix una "e" al participi si el subjecte és femení i una "s" si és plural.

Exemple: passé composé del verb arriver. Partici passat arrivé.

je suis arrivé(e)
tu es arrivé (e)
il est arrivé / elle est arrivée
nous sommes arrivés (ées)
vous êtes arrivés (ées)
ils sont arrivés / elles sont arrivées

Exemple: se laver (verb pronominal). Partici passat lavé.

je me suis lavé(e)
tu t'es lavé (e)
il s'est lavé / elle s'est lavée
nous nous sommes lavés (ées)
vous vous êtes lavés (ées)
ils se sont lavés / elles se sont lavées
  • S'utilitza l'auxiliar avoir amb la resta de verbs, és a dir, amb tots aquells que no són a la llista dels 13 ni són pronominals.

En aquest cas no hi ha acord del subjecte amb el participi, és a dir, aquest es manté invariable al llarg de tota la conjugació.

Exemple: regarder. Participi passat regardé

j'ai regardé
tu as regardé
il a regardé / elle a regardé
nous avons regardé
vous avez regardé
ils ont regardé / elles ont regardé
Important: La negació d'un verb en passé composé es forma col·locant la partícula pas entre l'auxiliar (avoir o être) i el participi passat.

Exemple: je n'ai pas regardé, tu n'as pas regardé

Dialectes del francès[modifica | modifica el codi]

  •  Països normalement considerats francòfons

  •  Països considerats francòfons ocasionalment

  •  Països no-francòfons encara que han adherit a l'OIF i són en procés de francesització.

La variació regional de francès, es pot enfocar de dues maneres:

  • Considerant que el francès és sinònim de les llengües d'oïl, la qual cosa implica que tots els dialectes romànics de la zona d'oïl són varietats dialectals del francès.
  • Limitant-se al que es coneix com a "francès regional”, unió de totes les varietats regionals en el món que continuen molt a prop del francès estàndard. És aquest sentit que es emprem aquí.

Alguns neologismes poden ser també presos del vocabulari del francès regional. El "francès regional" són les paraules o expressions utilitzades en algunes parts de la francofonia, però no al diccionari normatiu de francès o bé que no s'utilitzen a tota la francofonia. No es tracta de l'idioma col·loquial, sinó del francès que ha evolucionat de forma diferent.

En algunes parts de la meitat nord de França, i en el francès parisenc (estàndard actual) per exemple, el menjar del matí es diu petit déjeuner, el menjar del migdia es diu déjeuner i el de la nit dîner, el "souper" es refereix a l'eventual mos pres més de nit ('ressopó'; es reserva el mot 'reveillon' a menjars assenyalats). A la part Sud de França, al Quebec, la resta de Canadà a Bèlgica i a Suïssa, se segueixen els usos antics : déjeuner, dîner i souper comuns amb l'occità i el català. A Bèlgica i Suïssa, es diu: "septante" (70) i "nonante" (90), mentre que a Suïssa diuen ”huitante" (80), però només en certs cantons (l'antiga i obsoleta forma de «huitante» ha esdevingut «octante»). Al Quebec, la resta de Canadà a Suïssa i a Bèlgica, i, en certes regions de França, es diu «tantôt», on el francès a París i també de l'Àfrica francòfona utilitza «tout à l'heure»; al Quebec es diu "magasiner" per fer les compres (per evitar l'anglicisme "shopping"), mentre que la paraula es considera com un barbarisme a França). Al Senegal i l'Àfrica de parla francesa, a vegades es diu "essencerie" per evitar la paraula "estació de servei" ("station-service", calc de l'anglès), mentre que aquesta paraula es considera barbarisme a França. Al Quebec i en molts casos a la resta del Canadà es diu "avoir une blonde", en lloc de "tenir una amiga" o "tenir una xicota", "avoir un chum" en lloc de " tenir un amic" o "tenir un xicot", etc.

Aquests són només alguns exemples i el francès és ric en les seves diferències lèxiques i variants regionals.

A França[modifica | modifica el codi]

El francès parisenc[modifica | modifica el codi]

El francès de París ja ha substituït gairebé tota la comunicació de les varietats locals de la zona d'oïl de l'Illa de França (no parlem del que de vegades s'anomena "patois" és a dir, els dialectes de la llengua d'oïl difícilment intel·ligible per als parisencs, sinó de varietats del francès dels voltants de París). Les diferències entre un jove francès normand i una jove parisenca, per exemple, en la major part dels casos són mínimes en relació amb la diversitat que ha existit històricament a França i a la regió de París en particular.

El francès de París ha estat durant molt temps la norma en francès per a tots els francòfons en el món i continua d'exercir una influència en la llengua francesa, entesa en la seva totalitat. Per aquesta raó sovint es pren el francès de París com a punt de referència per a poder comparar amb altres varietats de francès.

Nogensmenys, algunes evolucions recents del francès parisenc en contra de la norma tradicional del francès, acceptades a França i fins i tot consagrades als diccionaris (gairebé tots es publiquen a França), no passen desapercebudes a l'estranger. Això és especialment cert al Canadà, a les zones de parla francesa, on la influència del francès de París és menys forta.

El regionalisme característic del francès de França a vegades s'anomena "francisme".

Al Canadà[modifica | modifica el codi]

Senyalització bilingüe a Moncton (Nova Brunsvic)
Senyal de trànsit a Ottawa

Des de l'arribada de Jacques Cartier, el francès fou l'idioma oficial de la Nova França.[5] Diverses onades de població procedents de França varen ocupar l'est de Canadà. Entre les quals, els acadians que principalment habiten a les quatre províncies de l'Atlàntic: Nova Escòcia, el Nova Brunsvic, l'Illa del Príncep Eduard i Terranova.[6] A totes les províncies canadenques, es troben molts francòfons amb origen francès.[7]

Al Quebec[modifica | modifica el codi]

Al Quebec, en particular, l'idioma francès no s'ha alimentat majorment de les contribucions de la metròpoli, ni ha estat sotmès a la seva influència des de la conquesta anglesa el 1759 fins al segle XX. El francès ha conservat les seves influències de lèxic pres del vocabulari de la marina del segle XVIII ("barrer" la porta per "fermer", per exemple), però també les formes arcaiques de francès nord-americà: es diu "breuvage" (beuratge o bevenda) en comptes de "boisson" (beguda) és una diferència similar a la que existeix entre l'americà beverage i el drink britànic, el terme en quebequès ha conservat el mateix sentit neutre que en francès antic (boisson).

Des de la segona meitat del segle XX una veritable enginyeria lingüística participa en l'evolució del francès del Quebec, incloent-hi la invenció de neologismes quebequesos per a reemplaçar els anglicismes. Al correu electrònic li diuen «courriel» en comptes d’e-mail; al xat li diuen «clavardage» en comptes de chat i al correu porqueria o escombraria, l'anomenen «pourriel» en lloc de spam.

L’Office québécois de la langue française (OQLF) té, dins les seves tasques, vigilar la terminologia, els equivalents del Quebec de l'Acadèmia Francesa a França: el seu paper és alhora normatiu i d'assessorament.[8] En el món de parla francesa, la influència i modernitat de la OQLF i del francès quebequès en matèria de lèxic (paraules anglosaxones, neologismes, etc.) és important fins i tot fora del Quebec.,[9] per exemple, l'Acadèmia Francesa "importa" i inclou moltes aportacions lèxiques quebequeses, enriquint el francès internacional i permetent la difusió d'aquests termes en el món francòfon. Per exemple, després que inicialment han estat "marcats" com a quebecismes, els termes com "courriel" es consideren ara mots estàndard per a tots els països de parla francesa ("francès Internacional ) i no són necessàriament" diferenciats.[10]

El propòsit de la OQLF en els afers de la terminologia no és apartar-se de la norma internacional francesa (gramàtica, etc.), sinó regular-ne la variant d'Amèrica del Nord, en conformitat amb les normes comunes de la llengua francesa (corpus comú). En aquest sentit, el vocabulari d'aquesta Oficina contribuirà a enriquir la contribució internacional del francès del Quebec. L'oficina ofereix a Internet el seu Gran diccionari terminològic[11]

El Quebec desplega tots els mitjans per millorar la qualitat de l'ensenyament de francès. Com a referència, darrerament ha adoptat un nou mètode per a l'ensenyament de la gramàtica francesa.[12]

El Multidictionnaire de la langue français és l'eina de referència per consultar en francès paraules, anglicismes, falsos amics.[13]

La "Carta de la llengua francesa", també coneguda com a Llei 101, va permetre de formalitzar i protegir la llengua francesa a la província del Quebec. A més a més, l'aprenentatge de l'idioma francès als ciutadans nouvinguts esdevé una prioritat per al govern del Quebec.[14]

El francès al món[modifica | modifica el codi]

El francès al món: blau fosc: llengua materna; Blau: llenguatge administratiu; blau clar: llengua de cultura; verd: minories en francès
El francès al món
blau fosc: llengua materna
Blau: llenguatge administratiu
blau clar: llengua de cultura
verd: minories en francès
El coneixement de francès a la Unió Europea i els països candidats.[15]
Publicitat bilingüe àrab / francès a Algèria

El francès és la llengua oficial de molts països, i s'utilitza àmpliament a molts altres països. Una part de les nacions que fan servir aquests llengua s'agrupen dins de la "francofonia”. Més enllà del context lingüístic, l'Alt Consell de la Francofonia és una plataforma per als bescanvis d'una tercera part dels països del planeta. Aquesta tendència confirma una redefinició del lloc del francès al món. Una recent estimació calcula que hi ha uns 265 milions de persones capaces de parlar francès al món.[16]

El francès, llengua internacional[modifica | modifica el codi]

Fill del llatí, el francès el va substituir com a idioma internacional en el segle XVII abans de cedir aquest lloc a l'anglès després de la Segona Guerra Mundial. El 1685, Pierre Bayle va escriure que el francès és "la forma de comunicació de tots els pobles d'Europa". La principal causa d'aquesta hegemonia fou el poder de l'estat francès a l'època. El 6 de març de 1714, el Tractat de Rastatt que marca el final de la guerra de Successió és escrit només en francès.[17]

El francès esdevé la llengua internacional per excel·lència fins al 1919. Georges Clemenceau acceptà que el Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial fos escrit en francès i anglès.[18] Des de llavors, l'anglès guanya en practicants contra el francès.

En els albors del segle XXI, el francès encara conserva moltes de les seves prerrogatives. Si els organismes internacionals poden acceptar més d'un idioma oficial, la llengua de referència en cas de conflicte és majoritàriament el francès.

Un exemple en fou l'intent d'imposar l'anglès en lloc de francès com a llengua de referència al Comitè Olímpic Internacional, i que va ser rebutjat. L'article 24 de la Carta Olímpica diu: "Els idiomes oficials del COI són el francès i l'anglès. (...) En cas de divergència entre el francès i el text en anglès de la Carta Olímpica i de qualsevol altre document del COI, el text francès prevaldrà llevat que es disposi expressament el contrari."[19]

Hi ha fins i tot organitzacions internacionals, en les quals l'única llengua oficial és el francès: la Unió Postal Universal concretament. Tanmateix, l'anglès és clarament preferible al francès en terme de publicacions científiques o els discursos des de la tribuna de l'ONU, per exemple. A la Unió Europea, el domini de l'anglès també està erosionant el francès.

Si bé el francès arriba a mantenir la seva posició institucional, el seu ús en la vida quotidiana com a idioma de treball es perd, l'enfortiment d'aquest descens és real des del 1919.

Idioma oficial[modifica | modifica el codi]

El francès roman un dels idiomes oficials de moltes organitzacions internacionals.

El francès és el segon idioma de l'OCDE, que té la seu a París. És una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides i de la UNESCO (amb l'anglès, espanyol, rus, xinès mandarí, i àrab).

El francès és llengua oficial de moltes altres institucions i organitzacions de tota sort.

Llengua de treball[modifica | modifica el codi]

El francès és també un dels dos idiomes de treball de les Nacions Unides i tots els seus organismes. El francès és un dels tres idiomes de treball de la Unió Africana. També és una de les tres principals llengües de treball de la Unió Europea i de la Comissió Europea amb l'alemany i l'anglès.

A la pràctica, l'ús del francès com a idioma de treball hauria de reflectir-se en l'ús d'eines d'ordinador com el Web semàntic.

Llengua estrangera[modifica | modifica el codi]

També és l'idioma que creix més ràpidament en tot el continent africà (com la llengua oficial o llengua estrangera). El francès s'ensenya en moltes universitats d'arreu del món i té una particular influència en el món diplomàtic, periodístic, judicial i acadèmic. El francès és la segona llengua estrangera més ensenyada a les escoles de la Unió Europea. Amb l'entrada de Romania i Bulgària a la Unió Europea des de gener de 2007, el francès davança l'alemany com a llengua estrangera més ensenyada a la Unió Europea després de l'anglès. En general, el francès resta un dels idiomes més ensenyats al món.

A causa de la gran presència de l'espanyol a Amèrica Llatina, aquest és l'únic continent on el francès no és la primera llengua estrangera. En altres països de parla anglesa (Irlanda, Canadà, etc.), El francès manté el privilegi de ser la primera llengua estrangera ensenyada i molt per davant d'altres idiomes.

Els francòfons[modifica | modifica el codi]

Els senyals bilingües a Guernsey
Els rètols bilingües a Pondicherry (Índia)

El 1998, l'Alt Consell de la Francofonia va considerar com a francòfons "reals" 112, 6 milions als quals cal afegir 60,6 milions de francòfons com a "parcials" o "discrecionals" o sigui 173,2 milions de francòfons. A més, 100 a 110 milions de "practicants", que, com diu el report oficial, "han après el francès durant uns anys i han mantingut un cert domini del llenguatge o als quals els agrada practicar-lo, ni que sia parcialment, pel seu treball." Un estudi similar va ser fet per la mateixa organització el 1989 (report publicat el 1990), amb 104,6 milions de francòfons "reals" i uns 54,2 milions de "parcials", és a dir, 158,8 milions de francòfons. L'augmentació és significativa amb un increment de 14,4 milions en 9 anys. Dos milions d'aquests "nous" francòfons són de França, evidentment a causa de la demografia, però el gruix és al continent africà. La República Democràtica del Congo esdevindrà el primer país de parla francesa al món.[20] Extrapolant aquestes xifres, podem estimar el nombre de francòfons oficialment al voltant de 183 milions el 2005 i el nombre total de persones capaces de parlar francès a uns 265 milions.[16]

Encara que és difícil de mesurar amb exactitud el nombre total de parlants d'una llengua, s'estima que el francès és un dels 10 idiomes més parlats al món.

Les projeccions de l'ONU han desenvolupat diversos escenaris per a avaluar diferents hipòtesis sobre el futur de la francofonia. Els dos més versemblants són els més optimistes i més pessimistes. El futur de la llengua depèn en gran mesura del desenvolupament de l'ensenyament a l'Àfrica, el nombre de parlants pot variar significativament.[21] Segons l'escenari més pessimista, basat simplement en el nombre actual i els canvis demogràfics, el francès tindria 276 milions de persones a tot el món. En el marc de l'escenari més optimista, les xifres serien totalment diferents. Amb l'ensenyament per a tothom i el creixement de la població a l'Àfrica, es considera que el nombre de parlants de francès seria de més de 680 milions. Per descomptat això no passarà sense l'ajuda dels països francòfons del nord.[22] El pes demogràfic dels francòfons al món prendria aleshores una altra dimensió: el 8% de la població del món seria de parla francesa el 2050 contra 2,9% d'avui. Amb un perspectiva d'escolarització dels països del sud, els africans representarien més del 80% del total del francès, mentre que els europeus no representarien més de l'11%.[23] Això demostra la importància i el pes d'Àfrica a la Francofonia, i la importància de l'ensenyament en aquest continent.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Francés en pronúncia occidental i francès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil
  2. Walter & Walter 1998
  3. (en francès) Jean-Marie Dubois, La rédaction scientifique: Mémoires et thèses : formes régulière et par articles, p.57
  4. Es conjuga també amb l'auxiliar avoir en el sentit de habiter (habitar). Amb l'auxiliar être, té el sentit de rester (quedar, restar, romandre).
  5. Histoire du Canada depuis sa découverte jusqu'à nos jours, François-Xavier Garneau
  6. Histoire des Acadiens, Robert Rumilly
  7. Els francesos del Canadà, Victor Barbeau
  8. Office québécois de la langue française - Avís Públic
  9. Exemple: "courriel" (correu electrònic) també s'utilitza fora del Quebec
  10. Terme certificat a França: Diari Oficial del 20 de juny del 2003
  11. Le grand dictionnaire terminologique de l'Office québécois de la langue française http://www.granddictionnaire.com/btml/fra/r_motclef/index1024_1.asp
  12. Gramàtica pedagògica del francès actual, S. Chartrand, Graficor 1999
  13. Multidictionnaire de la langue française, Marie -- Eva De Villers, Quebec Amèrica
  14. Ministeri d'Educació, Lleures i esport, Quebec.
  15. «Informe»., els europeus i les seves llengües.
  16. 16,0 16,1 El francès al món: una comunitat en expansió, lloc web del Govern de França
  17. [enllaç sense format]http://www.historia.fr/data/mag/703/70306201.html
  18. francophonie/versailles_1919.htm Història del Tractat de Versalles
  19. Carta Olímpica
  20. Estatístiques
  21. 008997ar.html Marcoux:La Comunitat de Parla Francesa de demà: la prova de mesura de la població pertanyent a la francofonia el 2050, erudit (CQD V32 n2 2003)
  22. Http://www.erudit.org/revue/cqd/2003/v32/n2/008997art001n.png
  23. «Evolució de la francofonia».
Viquipèdia
Hi ha una edició en francès de la Viquipèdia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]