Francès

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la llengua. Vegeu-ne altres significats a «francesos».
Francès
Français
Pronunciació: AFI: [frãˈsɛ]
Altres denominacions: llengua d'oïl, francià
Parlat a: França, Quebec,Nova Brunsvic, Valònia, Suïssa, l'estat de Louisiana als Estats Units, Haití, República Democràtica del Congo, Madagascar, Costa d'Ivori, Camerun, Seychelles, ...
Regió: Europa, Amèrica, Àfrica
Parlants: 77 milions (228 milions inclouent els que la parlen com a segona llengua)
Rànquing: 11
Classificació genètica: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Itàlica Occidental
      Gal·loibèrica
       Gal·lo-Romanç
        Gal·lo-Rhaetia
         Oïl
          Francès

estatus oficial
Llengua oficial de: França, Suïssa (co-oficial amb l'alemany, l'italià i el romanx, Bèlgica (co-oficial amb el neerlandès), Canadà (cooficial amb l'anglès), 22 països més i Unió Europea
Regulat per: Académie Française
codis de la llengua
ISO 639-1 fr
ISO 639-2 fra/fre
ISO 639-3 fra
Globe of letters.svg Visiteu el Portal:Llengües Globe of letters.svg

El francès [francés][1] (français [fʁɑ̃sɛ]) és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl -encara que no l'és, només és una llengua que prové de la llengua d'oïl- (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les altres llengües de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, alsacià, cors, etc.) i les altres llengües d'oïl (altres variants lingüístiques emparentades amb el mateix francès: picard, való, normand, galo etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica (fonamentalment Louisiana i el Quebec) i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial és en reculada.

A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco.

Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

Escriptura[modifica | modifica el codi]

El francès dins França.

El francès s'escriu amb l'alfabet llatí. Té cinc diacrítics (l'accent agut, l'accent circumflex, l'accent greu, la ce trencada i la dièresi), així com una lligadura (œ). Apareix la lligadura æ en alguns mots manllevats.

L'escriptura té més aviat poc a veure amb la pronunciació actual. En general, la forma escrita és més conservadora que la forma parlada. Açò es deu als forts canvis fonètics que han tingut lloc des del període del francès antic, i que no van correspondre amb canvis en l'escriptura. No obstant això, han tingut lloc alguns canvis conscients en l'escriptura per a restaurar l'ortografia llatina:

  • Francès antic doit > Francès modern doigt "dit" (Llatí digitum)
  • Francès antic pie > Francès modern pied "peu" (Llatí pedem)

A vegades els impressors van imposar la seua pròpia grafia per a evitar ambigüitats:

  • Abans de la impremta: uit, huit
  • A partir de la impremta: huit, huit, evitava la confusió amb vit.

Per tot açò, és quasi impossible predir l'escriptura basant-se únicament en la pronunciació. Les consonants finals, en particular s, x, z, t i d solen ser mudes; i n i m són perceptibles fins i tot al final de paraula perquè nasalitzen a la vocal que acompanyen. En canvi, c, r, f, i l solen pronunciar-se fins i tot en posició final. Per exemple, les següents paraules acaben en consonant, però en la seua pronunciació acaben en un so vocàlic: nez, doigt, pied, aller, les, lit, beaux.

Els diacrítics tenen un significat fonètic, semàntic i etimològic.

  • Accent greu (à, è, ù): Sobre la a o la u, únicament distingeix els homòfons entre si: à («a», «cap a») contra a («ha» o «té»), ou («o») contra («on»). Sobre una e, indica el so /ε/.
  • Accent agut (é): Sobre la e, indica el so /e/. A més, sol indicar l'omissió històrica d'una consonant que seguia a la e (normalment una s): écouter < escouter.
  • Accent circumflex (â, ê, î, ô, û): Sobre la e, indica el so /ε/. També pot indicar l'omissió històrica d'una lletra adjacent (normalment una s): château < castel, fête < feste, sûr < seur, dîner < disner. Per extensió, també pot marcar la diferència entre homòfons: du («del») contra («degut», participi passat de devoir, «deure»).
  • Dièresi o tréma (ë, ï): Indica que una vocal que normalment formaria diftong no ho forma: naïve, Noël. La dièresi en la i (ÿ) només té lloc en alguns noms propis (com l'Haÿ-les-Roses) i en el francès antic.
  • Ce trencada (ç): Indica que la c es pronuncia /s/ on, de no portar-la, es pronunciaria /k/.

La lligadura œ no és més que una contracció opcional de oe, i no té cap significat especial.

S'ha provat, mantes vegades, reformar l'ortografia francesa, però aquestes temptatives de reforma no han tingut gaire reeixida.

Història de la llengua[modifica | modifica el codi]

Món francòfon

Igual que succeeix amb els altres idiomes romanços, el francès és un idioma derivat del llatí. Aquest idioma es parlava en el sud de França, en l'actual Provença des de molt abans de la conquista de Gàl·lia (territori que comprenia fonamentalment el nord de l'actual França, Bèlgica i els Països Baixos) pels romans acabdillats per Juli Cèsar. En el moment de les invasions bàrbares, durant el declivi de l'Imperi Romà, els habitants de l'actual França estaven totalment llatinitzats. No obstant això, cal tenir en compte que el que parlava el poble era el llatí vulgar, prou diferent del literari, tant quant al vocabulari com quant a la morfosintaxi nominal i verbal.

El substrat celta, així com les aportacions posteriors dels francs han configurat les particularitats de l'idioma francès. A partir del segle VII ja es compta amb testimonis que la llengua que es parla en el territori de l'actual França és diferent del llatí i del germànic. El document fonamental és el dels Juraments d'Estrasburg (842), en els que les diferents tropes dels néts de Carlemany juren respecte a la divisió que es produeix després de la mort de Lluís el Pietós, i es veuen obligats a fer-ho tant en llatí, com en germànic i en un idioma romanç, a cavall entre el llatí i el francès. Dels dos grans dialectes romanços que es van formar a França, i que es coneixen amb els noms de langue d'oc i langue d'oïl (en funció del mode en què es deia "sí"), l'actual francès és hereu d'aquest últim.

Amb l'aparició dels primers textos literaris, entre els quals destaca la Cançó de Rotllan, l'idioma romanç es va consolidant, mostrant-se cada vegada més diferenciat respecte al llatí. A poc a poc s'anirà transformant d'idioma declinat en idioma analític, en el que l'ús de preposicions i l'orde de les paraules en l'oració substitueixen al sistema de casos.

La langue d'oïl ('oïl' ha evolucionat en 'oui') es parlava en la zona nord i la langue d'òc en el sud. La línia de separació podria anar del Massís Central a la desembocadura del Loira en Nantes. Aquesta línia, això no obstant, ha anat descendint cap al sud, a causa de l'espenta política d'una França jacobina el centre polític de la qual estava en París, i s'ha fet més evident des de la Revolució Francesa, a partir de la qual el dialecte de l'Illa de França (francià) va passar a ser estàndard de la llengua francesa, un element identificador i igualador de tots els francesos i una discriminació cap als que parlaven altra llengua o dialecte de França.

El francès contemporani consta entre 90000 i 200000 mots, molts dels quals han passat a altres llengües per manlleu, donat el pes cultural i diplomàtic de l'idioma (cal destacar sobretot el nombre de préstecs que ha agafat l'anglès). A la inversa, un 12% del lèxic contemporani del francès és d'origen estranger, els més moderns de l'anglès, seguits en importància per l'italià i les llengües germàniques antigues.[2]

Fonètica[modifica | modifica el codi]

El francès és un llengua amb preponderància de la paraula aguda o accent fix, el que vol dir que la majoria de mots tenen la síl·laba tònica a la darrera síl·laba. Consta de 21 sons consonàntics i un nombre variable de vocals, entre 11 i 16 segons el dialecte analitzat. Les vocals presenten cinc graus d'obertura i tres punts d'articulació possibles.

Té sis fonemens oclusius: /p/, /b/, /t/, /d/, /k/ i /g/; i set fricatius: /f/, /v/, /s/, /z/, /ʃ/, /ʒ/ i /ʁ/, amb els seus al·lòfons. Destaca per la presència de consonants aproximants (/ɥ/, /w/, /l/ i /j/) i nasals (/m/, /n/, /ɲ/ i /ŋ/), aquestes afecten també a les vocals que les acompanyen per assimilació.

Gramàtica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gramàtica francesa

Les paraules variables del francès són el nom, els determinants, els adjectius i els verbs. L'ordre canònic de la frase és subjecte-verb-complement (és per tant una llengua SVO) i el verb, que fa de nucli, marca la concordança de la resta d'elements. Quan el complement està substituït per un pronom àton, però, sol avançar-se al verb. El subjecte és de presència obligatòria, amb presència d'un expletiu ("on", "il") quan no apareix a l'oració. Per formar la negació s'usa l'adverbi "ne", reforçat pel "pas".

Com la majoria de llengües romàniques, distingeix dos gèneres (masculí i femení) i inclou articles que deriven dels demostratius llatins. No és una llengua que es declini, si bé queden restes dels casos llatins en algunes formes dels pronoms (com "moi", oposat a "je", per exemple).

La Impremta Nacional de França[3] recomana l'ús de majúscules accentuades.

Passé composé[modifica | modifica el codi]

És un temps verbal del mode indicatiu. És semblant al pretèrit indefit però amb dues grans diferències. Una és que es pot formar amb dos verbs auxiliars (en català només amb un). L'altra és que hi ha concordança en gènere i nombre.

Es forma amb: avoir o être en present + participi passat

Aquests verbs es conjuguen de la següent manera:

Avoir Être
j'ai je suis
tu as tu es
on, elle, il a on, elle, il est
nous avons nous sommes
vous avez vous êtes
elles, ils ont elles, ils sont

Quan utilitzar l'auxiliar être o l'auxiliar avoir?

  • S'utilitza l'auxiliar être amb:
• Verbs pronominals. Exemple: Se laver. S'appeler.
• Llista de 13 verbs i els seus compostos:
aller - arriver - demeurer[4] - descendre - (r)entrer - monter - mourir - naître - partir - passer - rester - sortir - tomber - venir
Important El passé composé dels verbs que es conjuguen amb être presenten accord en gènere i nombre del subjecte amb el participi. S'afegeix una "e" al participi si el subjecte és femení i una "s" si és plural.

Exemple: passé composé del verb arriver. Partici passat arrivé.

je suis arrivé(e)
tu es arrivé (e)
il est arrivé / elle est arrivée
nous sommes arrivés (ées)
vous êtes arrivés (ées)
ils sont arrivés / elles sont arrivées

Exemple: se laver (verb pronominal). Partici passat lavé.

je me suis lavé(e)
tu t'es lavé (e)
il s'est lavé / elle s'est lavée
nous nous sommes lavés (ées)
vous vous êtes lavés (ées)
ils se sont lavés / elles se sont lavées
  • S'utilitza l'auxiliar avoir amb la resta de verbs, és a dir, amb tots aquells que no estan a la llista dels 13 ni són pronominals.

En aquest cas no hi ha accord del subjecte amb el participi, és a dir, aquest es manté invariable al llarg de tota la conjugació.

Exemple: regarder. Participi passat regardé

j'ai regardé
tu as regardé
il a regardé / elle a regardé
nous avons regardé
vous avez regardé
ils ont regardé / elles ont regardé
Important: La negació d'un verb en passé composé es forma col·locant la partícula pas entre l'auxiliar (avoir o être) i el participi passat.

Exemple: je n'ai pas regardé, tu n'as pas regardé

Dialectes del francès[modifica | modifica el codi]

  •  Països normalement considerats francòfons

  •  Països considerats francòfons ocasionalment

  •  Països no-francòfons tot i què s'han adherit a l'OIF i són en procès de francització.

La variació regional de francès, es pot enfocar de dues formes:

  • Considerant que el francès és sinònim de les llengües d'oïl, la qual cosa implica que tots els dialectes romans de la zona d'oïl són varietats dialectals del francès.
  • Limitant-se al que es coneix com "francès regionals”, unió de totes les varietats regionals en el món que segueixen sent molt a prop del francès estàndard. És aquest sentit el que es desenvolupa aquí.

Alguns neologismes poden ser també presos del vocabulari del francès regional. El "francès regional" són les paraules o expressions utilitzades en algunes parts de la francofonia, però no al diccionari normatiu de francès o bé que no s'utilitzen a tota la francofonia. No es tracta de l'idioma col·loquial, sinó del francès que ha evolucionat de forma diferent.

En algunes parts de la meitat nord de França, i en el francès parisenc (estàndard actual) per exemple, el menjar del matí es diu petit déjeuner, el menjar del migdia es diu déjeuner i el de la nit dîner, el "souper" es refereix a l'eventual mos pres més de nit ('ressopó'; es reserva el mot 'reveillon' a menjars assenyalats). A la part Sud de França, al Quebec, la resta de Canadà a Bèlgica i a Suïssa, se segueixen els usos antics : déjeuner, dîner i souper comuns amb l'occità i el català. A Bèlgica i Suïssa, es diu: "septante" (70) i "nonante" (90), mentre que a Suïssa diuen ”huitante" (80), però només en certs cantons (l'antiga i obsoleta forma de «huitante» ha passat a ser «octante»). A Quebec, la resta de Canadà a Suïssa i a Bèlgica, i, en certes regions de França, es diu «tantôt», on el francès a París i també de l'Àfrica francòfona utilitza «tout à l'heure»; al Quebec es diu "magasiner" per fer les compres (per evitar l'anglicisme "shopping"), mentre que la paraula es considera com un barbarisme a França). Al Senegal i l'Àfrica de parla francesa, a vegades denominat "essencerie" per evitar la paraula "estació de servei" (calc de l'anglès), mentre que aquesta paraula també és considerada barbarisme a França. Al Quebec i en molts casos a la resta del Canadà es diu "avoir une blonde", en lloc de "tenir una amiga" o "tenir una xicota", "avoir un chum" en lloc de " tenir un amic" o "tenir un xicot", etc.

Aquests són només alguns exemples i el francès és ric en les seves diferències lèxiques variants regionals.

A França[modifica | modifica el codi]

El francès parisenc[modifica | modifica el codi]

El francès de París ja ha substituït a gairebé tota la comunicació de les varietats locals de la zona d'oïl de l'Illa de França (no parlem del que de vegades s'anomena "patois" és a dir, els dialectes de la llengua d'oïl difícilment intel·ligible per als parisencs, sinó de varietats del francès dels voltants de París). Les diferències entre un jove francès normand i una jove parisenca, per exemple, en la majoria dels casos mínimes en relació amb la diversitat que ha existit històricament a França i a la regió de París en particular.

El francès de París ha estat durant molt temps la norma en francès per a tots els francòfons en el món i continua d'exercir una influència en la llengua francesa, entesa en la seva totalitat. Per la qual raó sovint es pren el francès de París com a punt de referència per a poder comparar amb altres varietats de francès.

No obstant això, algunes evolucions recents del francès parisenc en contra de la norma tradicional del francès, acceptades a França i fins i tot consagrades als diccionaris (gairebé tots es publiquen a França), no passen desapercebudes a l'estranger. Això és especialment cert al Canadà, a les zones de parla francesa, on la influència del francès de París és menys forta.

El regionalisme característic del francès de França a vegades s'anomena "francisme".

Al Canadà[modifica | modifica el codi]

Senyalització bilingüe a Moncton (Nova Brunsvic)
Senyal de trànsit a Ottawa

Des de l'arribada de Jacques Cartier, el francès fou l'idioma oficial de la Nova França.[5] Diverses onades de població procedents de França varen ocupar l'est de Canadà. Entre elles, els acadians que principalment habiten a les quatre províncies de l'Atlàntic: Nova Escòcia, el Nova Brunsvic, l'Illa del Príncep Eduard i Terranova.[6] A totes les províncies canadenques, es troben molt francòfons amb d'origen francès.[7]

Al Quebec[modifica | modifica el codi]

Al Quebec, en particular, l'idioma francès no s'ha alimentat de manera afavorida per les contribucions de la metròpoli, ni ha estat sotmès a la seva influència des de la conquesta anglesa el 1759 fins al segle XX. El francès ha conservat les seves influències de lèxic pres del vocabulari de la marina del segle XVIII ("barrer" la porta per "fermer", per exemple), però també les formes arcaiques de francès nord-americà: es diu "breuvage" en comptes de "boisson" és una diferència similar a la que existeix entre l'americà beverage i el drink britànic, el terme en quebequès ha conservat el mateix sentit neutre que en francès antic (boisson).

Des de la segona meitat del segle XX és una veritable enginyeria lingüística la participació en l'evolució del francès del Quebec, incloent la invenció de neologismes quebequesos dels anglicismes. Al correu electrònic li diuen «courriel» en comptes d’e-mail; al xat li diuen «clavarder» en comptes de chatter i al correu escombraria, l'anomenen «pourriel» en lloc de spam.

L’Office québécois de la langue française (OQLF) té, dins les seves tasques, vigilar la terminologia, els equivalents del Quebec de l'Acadèmia Francesa a França: el seu paper és alhora normatius i d'assessorament.[8] En el món de parla francesa, la influència i modernitat de la OQLF i del francès quebequès en matèria de lèxic (paraules anglosaxones, neologismes, etc.) és important fins i tot fora del Quebec.,[9] per exemple, l'Acadèmia Francesa "importa" i inclou moltes aportacions lèxiques quebequeses, enriquint el francès internacional i permetent la difusió d'aquests termes en el món francòfon. Per exemple, després que inicialment han estat "marcats" com a quebecismes, els termes com "correu electrònic" es consideren ara mots estàndard per a tots els països de parla francesa ("francès Internacional ") i no són necessàriament" diferenciats.[10]

El propòsit de la OQLF en els afers de la terminologia no és apartar de la norma internacional francès (gramàtica, etc.), sinó regular la seva variant d'Amèrica del Nord, de conformitat amb les normes comunes de la llengua francesa (corpus comú). En aquest sentit, el vocabulari de l'Oficina contribuirà a enriquir la contribució internacional del francès del Quebec. L'oficina ofereix a Internet el seu Gran diccionari terminològic[11]

El Quebec desplega tots els mitjans per millorar la qualitat de l'ensenyament de francès. Com a referència, darrerament ha adoptat un nou mètode per a l'ensenyament de la gramàtica francesa.[12]

El Multidictionnaire de la langue français és l'eina de referència per consultar en francès paraules, anglicismes, falsos amics.[13]

La "Carta de la llengua francesa", també coneguda com a Llei 101, va permetre formalitzar i protegir la llengua francesa a la província del Quebec. A més a més, l'aprenentatge de l'idioma francès als ciutadans nouvinguts esdevé una prioritat per al govern del Quebec.[14]

El francès al món[modifica | modifica el codi]

El francès al món: blau fosc: llengua materna; Blau: llenguatge administratiu; blau clar: l'idioma de la cultura; verd: minories en francès
El francès al món
blau fosc: llengua materna
Blau: llenguatge administratiu
blau clar: l'idioma de la cultura
verd: minories en francès
El coneixement de francès a la Unió Europea i els països candidats.[15]
Publicitat bilingüe àrab / francès a Algèria

El francès és la llengua oficial de molts països, i s'utilitza àmpliament a molts altres països. Part de les nacions que fan servir aquest llenguatge s'agrupen dins de la "francofonia”. Més enllà del context lingüístic, l'Alt Consell de la Francofonia és una plataforma per als intercanvis d'una tercera part dels països del planeta. Aquesta tendència confirma una redefinició del lloc del francès al món. Una recent estimació calcula en uns 265 milions de persones capaces de parlar francès al món.[16]

El francès, llengua internacional[modifica | modifica el codi]

Fill del llatí, el francès el va substituir com a idioma internacional en el segle XVII abans de cedir aquest lloc a l'anglès després de la Segona Guerra Mundial. El 1685, Pierre Bayle va escriure que el francès és "la forma de comunicació de tots els pobles d'Europa". La principal causa d'aquesta hegemonia fou el poder de l'estat francès a l'època. El 6 de març de 1714, el Tractat de Rastatt que marca el final de la guerra de Successió està escrit només en francès.[17]

El francès esdevé l'idioma internacional per excel·lència fins al 1919. Georges Clemenceau accepta que el Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial fos escrit en francès i anglès.[18] Des de llavors, l'anglès guanya en practicants contra el francès.

En els albors del segle XXI, el francès encara conserva moltes de les seves prerrogatives. Si els organismes internacionals poden acceptar més d'un idioma oficial, l'idioma de referència en cas de conflicte és majoritàriament el francès.

Un exemple fou l'intent d'imposar l'anglès en lloc de francès com a llengua de referència al Comitè Olímpic Internacional, i que va ser rebutjat. L'article 24 de la Carta Olímpica diu: "Els idiomes oficials del COI són el francès i l'anglès. (...) En cas de divergència entre el francès i el text en anglès de la Carta Olímpica i de qualsevol altre document del COI, el text francès prevaldrà a menys que es disposi expressament el contrari."[19]

Hi ha fins i tot organitzacions internacionals, on l'única llengua oficial és el francès: la Unió Postal Universal en concret. Tanmateix, l'anglès és clarament preferible al francès en termes de publicacions científiques o els discursos des de la tribuna de l'ONU, per exemple. A la Unió Europea, el domini també està erosionant el francès.

Si el francès va aconseguint mantenir la seva posició institucional, el seu ús en la vida quotidiana com a idioma de treball es perd, l'enfortiment de la imatge d'aquest descens és real des de 1919.

Idioma oficial[modifica | modifica el codi]

El francès continua sent un dels idiomes oficials de moltes organitzacions internacionals.

El francès és el segon idioma de l'OCDE, que té la seu a París. És un dels sis idiomes oficials de les Nacions Unides i de la UNESCO (amb l'anglès, espanyol, rus, xinès mandarí, i àrab).

El francès és llengua oficial de moltes altres institucions i organitzacions de tot tipus.

Idioma de treball[modifica | modifica el codi]

El francès és també un dels dos idiomes de treball de les Nacions Unides i tots els seus organismes. El francès és un dels tres idiomes de treball de la Unió Africana. També és un dels tres principals idiomes de treball de la Unió Europea i de la Comissió Europea amb l'alemany i l'anglès.

A la pràctica, l'ús del francès com a idioma de treball hauria de reflectir-se en l'ús d'eines d'ordinador com el Web semàntic.

Llengua estrangera[modifica | modifica el codi]

També és l'idioma que creix més ràpidament en tot el continent africà (com la llengua oficial o llengua estrangera). El francès s'ensenya en moltes universitats d'arreu del món i té una particular influència en el món diplomàtic, periodístic, judicial i acadèmic. El francès és la segona llengua estrangera més ensenyada a les escoles de la Unió Europea. Amb l'entrada de Romania i Bulgària a la Unió Europea des de gener de 2007, el francès avança a l'alemany com a llengua estrangera més ensenyada a la Unió Europea després anglès. En general, el francès continua essent un dels idiomes més ensenyats al món.

A causa de la gran presència de l'espanyol a Amèrica Llatina, aquest és l'únic continent on el francès no és la primera llengua estrangera. En altres països de parla anglesa (Irlanda, Canadà, etc.), El francès manté el privilegi de ser la primera llengua estrangera ensenyada i molt per davant d'altres idiomes.

Els francòfons[modifica | modifica el codi]

Els senyals bilingües a Guernsey
Els senyals bilingües a Pondicherry (Índia)

El 1998, l'Alt Consell de la Francofonia va considerar Francòfons "reals" a 112,6 milions als que cal afegir 60,6 milions de francòfons com "parcials" o "discrecionals" o sigui 173,2 milions de francòfons. A més, 100 a 110 milions de "practicants", que, com diu l'informe oficial, "han après francès durant uns anys i han mantingut un cert domini del llenguatge o que els hi agrada practicar, ni tan sols parcialment, pel seu treball." Un estudi similar va ser realitzat per la mateixa organització el 1989 (informe publicat el 1990), amb 104,6 milions de francòfons "reals" i uns 54,2 milions de "parcials", és a dir, 158,8 milions de francòfons. L'augment és significatiu amb un increment de 14,4 milions en 9 anys. Dos milions d'aquests "nous" francòfons són de França, òbviament a causa de la demografia, però el gruix és al continent africà. La República Democràtica del Congo també es convertirà en el primer país de parla francesa al món.[20] Extrapolant aquestes xifres, podem estimar el nombre de francòfons oficialment al voltant de 183 milions el 2005 i el nombre total de persones capaces de parlar francès a uns 265 milions d'euros.[16]

Encara que és difícil mesurar amb exactitud el nombre total de parlants d'una llengua, s'estima que el francès és un dels 10 idiomes més parlats al món.

Les projeccions de la ONU han desenvolupat diversos escenaris per avaluar diferents hipòtesis sobre el futur de la francofonia. Els dos més versemblants són els més optimistes i més pessimistes. El futur de la llengua depèn en gran mesura en el desenvolupament de l'educació a l'Àfrica, el nombre de parlants pot variar significativament.[21] Segons l'escenari més pessimista, basat simplement en el nombre actual i els canvis demogràfics, el francès seria 276 milions de persones a tot el món. En el marc de l'escenari més optimista, les xifres serien totalment diferents. Amb l'educació per a tots i el creixement de la població a l'Àfrica, considerem que el nombre de parlants de francès seria de més de 680 milions. Per descomptat això no passarà sense l'ajuda dels països francòfons del nord.[22] El pes demogràfic dels francòfons al món prendrà aleshores una altra dimensió: el 8% de la població del món seria de parla francesa el 2050 contra 2,9% d'avui. Amb un perspectiva d'escolarització dels països del sud, els africans representen més del 80% del total de francès, mentre que els europeus no representaran més de l'11%.[23] Això demostra la importància i el pes d'Àfrica a la Francofonia, i la importància de l'educació en aquest continent.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Francés en pronúncia occidental i francès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil
  2. Walter & Walter 1998
  3. (en francès) Jean-Marie Dubois, La rédaction scientifique: Mémoires et thèses : formes régulière et par articles, p.57
  4. Es conjuga també amb l'auxiliar avoir en el sentit de habiter (habitar). Amb l'auxiliar être, té el sentit de rester (quedar, restar, romandre).
  5. Histoire du Canada depuis sa découverte jusqu'à ens dies, François-Xavier Garneau
  6. Histoire des Acadiens, Robert Rumilly
  7. Els francesos del Canadà, Victor Barbeau
  8. Oficina québécois de la langue française - Avís Públic
  9. Exemple: "correu electrònic" també s'utilitza fora del Quebec
  10. Terme certificat a França: Diari Oficial de 20 de juny de 2003
  11. Le grand dictionnaire terminologique de l'Oficina québécois de la langue française http://www.granddictionnaire.com/btml/fra/r_motclef/index1024_1.asp
  12. Gramàtica pedagògica del francès actual, S. Chartrand, Graficor 1999
  13. Multidictionnaire de la langue française , Marie -- Eva De Villers, Quebec Amèrica
  14. Ministeri d'Educació, Recreació i esport, Quebec.
  15. «Informe»., els europeus i les seves llengües.
  16. 16,0 16,1 El francès al món: una comunitat en expansió, lloc web del Govern de França
  17. [enllaç sense format]http://www.historia.fr/data/mag/703/70306201.html
  18. francophonie/versailles_1919.htm Història del Tractat de Versalles
  19. Carta Olímpica
  20. Estadístiques
  21. 008997ar.html Marcoux:La Comunitat de Parla Francesa del demà: la prova de mesurament de la població pertanyent als francesos el 2050, erudit (CQD V32 n2 2003)
  22. Http://www.erudit.org/revue/cqd/2003/v32/n2/008997art001n.png
  23. «Evolució de la francofonia».
Viquipèdia
Hi ha una edició en francès de la Viquipèdia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]