Francesc Fontanella i Garraver

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Monument dedicat al seu pare Joan Pere Fontanella (Olot).
Panegirica alabança del molt Illustre, y Reverent Doctor Pau Claris, Canonge de la Santa Iglesia Cathedral de Urgell, Deputat Eclesiastich del Principat de Cathalunya., de 1641.

Francesc Fontanella i Garraver (Barcelona, 1622 - Perpinyà, 1682 o 1683) fou l'escriptor més ambiciós del Barroc català.

Segons Saderra va ser batejat el 24 de desembre de 1622, no en tenim cap més prova ja que lamentablement el llibre de baptismes de l’Arxiu de a Catedral de Barcelona del 1622 no s’ha conservat.

El seu pare és Joan Pere Fontanella, fill d’una família de l’elit olotina que es trasllada a Barcelona per exercir d’advocat. La seva mare és Margarida Garraver, filla d’una important família de Perpinyà. D’aquesta manera es consolida una relació familiar permanent amb el Rosselló. Francesc Fontanella és el vuitè fill del matrimoni.

Francesc Fontanella estudia lleis. Recordem que el seu pare era un jurista famós i que, o bé per vocació, o bé per la pressió familiar el seu fill Francesc va seguir el mateix camí.

Joan Pere Fontanella, el pare, era gran amic de Pau Claris, Conseller en Cap el 1641 i compromès a fons en la política secessionista de Catalunya i en l’annexió del Principat a la corona francesa.

Joan Pere Fontanella és autor de 2 obres de dret català molt importants:

De pactis nuptialibus (1612)

Cathaloniae Decisiones (1639-1645)

En aquesta segona obra, al primer volum, Francesc Fontanella hi publica, amb només 16 anys, el seu primer poema imprès: “De la que el Llobregat verda ribera” dedicat al seu pare. És un poema molt complex, fet que sorprèn per la seva edat, segueix el model de Góngora amb una sintaxi complexa i un ús abundant de la mitologia per dir-nos que el seu pare ha assentat la doctrina jurídica a Barcelona.

Es creia que entre 1639-1640, durant les estades al Rosselló escriu una sèrie de 78 poemes breus de temàtica amorosa i en clau pastoral, dedicats a Gileta; per aquest motiu s’anomenen giletes. Actualment s'ha estudiat que aquests poemes tenen una producció que es dilata al llarg de la seva vida, ja que alguns demostren una gran complexitat i maduresa. Es caracteritzen per una abundància de diminutius i una expressió ingènua i planyívola. Francesc pren el pseudònim de Gilet i la destinatària és Maria Teresa d’Ham, membre d’una de les famílies més importants del Rosselló.

Sabem positivament que el 1641 Fontanella ja era doctor, perquè en el Panegíric a la mort Pau Claris ja apareix amb el títol “lo doctor Francisco Fontanella”. Era doctor en ambdós drets, civil i canònic, com ens confirma el seu testament de 1658. Amb divuit anys Francesc publica el text que hem esmentat, una exaltació literària i política al president de la Generalitat que acabava de morir. És una peça d’oratòria que combina la prosa cultista i els textos poètics en català, llatí i francès, mostra la seva ambició políticocultural.

Durant l'any 1642 amb l'estrena de la Tragicomèdia d’Amor, Firmesa i Porfia Fontanella canvia el pseudònim de Gilet per Fontano.

El 1643 és l’encarregat d’escriure un vers en to jocós que és la sentència del certamen poètic de Sant Tomàs d’Aquino. El text, anomenat vexamen, ens demostra que Francesc Fontanella es va convertir en una de les figures capitals de la Barcelona cultural del moment.

Francesc Fontanella també estava implicat en l’ambient patriòtic i secessionista del Principat va tenir una participació activa en la revolta:

a) activitat militar amb graus de comandament: al Breu tractat d’artilleria  del seu amic Francesc Bartra se l’anomena "sobreintendent d’artilleria" el 1642 i s’ha apuntat la seva possible presència a la batalla de Montjuïc de 1641, ara bé, no en tenim cap constància. El càrrec en qüestió no provenia de l’escalafó militar, sinó del Consell de Cent per avaluar la situació artillera de la ciutat i presentar-ne un informe.

b) 1643-44 acompanya l’ambaixada del seu germà gran Josep Fontanella al congrés de Münster.

El 13 d’agost de 1643 Josep Fontanella és designat assessor català de l’ambaixada de França a la conferència de Pau de Münster, un prolegomen de la Pau de Westfàlia (1648), on es va acordar el final de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Francesc acompanya Josep al viatge fet que prova de la seva estreta relació. Surten de Barcelona el 20 d’agost, el 28 de setembre són a París i arriben a Münster el 17 de març de 1644.

Les actuacions de Josep Fontanella no van complaure ni espanyols ni francesos i l’obliguen a tornar a Barcelona el 14 de gener de 1645. Sabem que Francesc s’hi va quedar un temps més ja que envia l’última carta des de Münster del 21 de gener de 1645.

Aquest viatge va donar lloc a una producció poètica específica, tres poemes escrits com a missives al seu cercle literari de Barcelona. S’han anomenat poemes fluvials, perquè figuren ser escrits des dels rius: un del Loira: “En lo bullici inquiet” i dos des del Mosa: “Ja m’aguarda l’altra  ribera” i “Coronats de llarga boga”. En aquests poemes evoca amb nostàlgia Barcelona i també s’hi entreveuen dades del viatge diplomàtic.

A continuació, el 1648, Fontanella escriu un recull de poemes a la mort de Nise. Primer s’havia relacionat el pseudònim de Nise amb la seva primera dona, però les dates no quadren, ja que Nise devia morir cap el 1648 i el poeta no es casa amb Helena Serra fins al 1649. Per tant, sabem que no es tracta de la mateixa dona, però desconeixem qui podia ser.

S’ha apuntat que Nise estaria relacionada amb la filla natural de Fontanella nascuda vers el 1647 i anomenada Josepa Fontanella, però no en tenim cap prova documental que ho confirmi. Sabem que la filla existeix pel testament de Margarida Garraver, on s’explica que resideix al convent dels Àngels de Barcelona.

Després de a mort de Nise, el poeta es casa amb Helena Serra el 1649, filla d’un mercader, però la relació va durar poc ja que el 1652 es mor la seva esposa. D’aquest primer matrimoni en neix un fill que s’anomena Joan.

L'any 1651? Fontanella escriu Lo desengany. És una obra molt diferent en el to, tema i forma, és més experimental. Francesc l’intitula “poema dramàtic”. Escenifica el fracàs dels amors de Venus i Mart com una lliçó pels enamorats que viuen l’engany de l’amor passional i no el desengany que n’és la superació.

Fins aquí la primera etapa de la vida de Francesc, que conclou el 1652. Fins ara el trobem immers en una vida activa, brillant i cortesana a Barcelona com a capdavanter d'un cenacle literari entusiasta i català. A partir del 1652 trobem un inici de l’enfosquiment poètic. Les poesies reflecteixen la burla i la ironia que substitueixen l’alegria cortesana i frívola dels anys de joventut. Recordem els desenganys polítics, les campanyes militars, la mort de Nise... Usa l’opció burlesca per expressar el seu desencís amb els successos històrics. Barcelona està assetjada (poemes de Francesc el setge: “La botella s’és morta”) des del juliol de 1651, el setge provoca pesta, fam i guerra, fins que el 13 d’octubre de 1652 la ciutat es lliura a les tropes de Felip IV.

Amb 29 anys, el 1652 travessa la que serà la frontera amb Josep Fontanella, el seu pare havia mort el 1649. Se’ls havien confiscat els béns i acusat de traïdors.

El 1654 es casa amb Estàsia d’Ardena, germana de Josep d’Ardena, amb qui tenien una estreta relació política i de tota mena, com totes les famílies que s’havien exiliat decideixen fer una causa comú i ajudar-se els uns als altres. Per aquest motiu no sabem fins a quin punt el casament va ser un afer amorós o un assumpte de política matrimonial per l’aglutinació dels clans profrancesos exiliats. Un any després del casament en neix un fill anomenat Josep.

Francesc ha perdut la relació entre política i cultura que tenia a Barcelona, el cercle cultural barceloní que liderava ha desaparegut i no hi ha rastre que indiqui que estigués vinculat a cap activitat cultural similar a Perpinyà.

El 1657 mor la seva esposa Estàsia d’Ardena, a qui escriu composicions poètics amb el sobrenom d’Elisa. Per exemple: 1652-1655 “Retrato impossible. Ègloga” on parla de l’absència de l’amada, però el gran protagonista del poema és la ciutat de París. És una ègloga urbana, un oxímoron. Sabem que Josep ha realitzat viatges a París entre 1649-1650 i Francesc el devia acompanyar en algun d’ells.

El mateix any Francesc decideix ingressar al convent de predicadors de Perpinyà, dels dominics, amb qui ja havia participat al certamen de Sant Tomàs.

Motius:

-desengany i fervor espiritual

-mort de les tres dones (Nise, Helena Serra i Estàsia d'Ardena) i el seu pare

-voluntat de poder familiar del clan

Des de l’entrada al convent, sovintegen els poemes religiosos de penediment, poemes de tema bíblic i especialment de Desengany del món.

Francesc ascendeix en el cursus religiós, el 1660 s’ordena sacerdot, entre 1671-1672 ja era prior del convent de Sant Domènec de Perpinyà, almenys fins 1675.

Apareix en una llista de episcopables pel bisbat d’Elna, però els dominics eren un ordre incòmode al poder francès que a més veia com un problema l’exili dels catalans i la necessitat de afrancesitzar el territori, per tant, decideixen que els convents rossellonesos han d’estar regits per francesos i i així també els bisbats.

El 1662 Francesc Fontanella es va doctorar en teologia i almenys entre 1663-1670 va ser professor de dret canònic a la Universitat de Perpinyà.

Durant aquesta etapa continua la seva producció literària, conservem més d’un centenar de poesies religioses, la major part escrites des del període dominicà. Però no segueix les devocions tradicionals rossellonesos, sinó que, en general, demostra que la seva obra hagiogràfica es clarament hispànica, vinculada a la religiositat contrareformista hispana culta.

Una altra prova del poc arrelament cultural de Francesc al Rosselló, és que malgrat que hi va escriure una quantitat notable de textos poètics, és que no s’hi va desenvolupar cap tradició manuscrita pròpia, sinó que aquesta es va produir al Principat.

No es produeix la simbiosi que s’havia produït a Barcelona, a més hem de tenir present que Perpinyà es trobava en un context de ruïna econòmica i de davallada demogràfica important.


En conclusió, Fontanella és l’autor:

- més ambiciós de la lit. barroca culta cat.

- desplega una àmplia temàtica poètica en molts gèneres

- més combatiu en la fundació d’un teatre culte i modern en català

- molt influït per la poesia barroca castellana: especialment Góngora, però també la imitació barroquitzant de Garcilaso.

- més retòric i castellanitzat que Garcia.

La seva tradició manuscrita n’és una prova, ja que s’han conservat moltes de les seves obres en diversos manuscrits i fins i tot trobem manuscrits bastant luxosos dedicats exclusivament a la seva obra. Això ens indica que era un autor amb bastant èxit i circulació, això sí dins d’un ambient culte que difereix molt de la difusió d’altres poetes com Vicent Garcia.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alegret, Joan (2009): «Tots els sonets de Francesc Fontanella», dins Gabriel Sansano i Pep Valsalobre (eds.), Fontanellana. Estudis sobre l’època i l’obra de Francesc Fontanella (1622-1683/85), Girona: Documenta Universitaria, pp. 207-232.
  • Alegret, Joan (2008 / 2009): «Fonts italianes de poemes en llengua catalana: Sannazaro/ Fontanella i Parini Tous», dins de La Catalogna in Europa, l'Europa in Catalogna: transiti, passaggi, traduzioni. Atti del IX Congresso Internazionale dell'Associazione Italiana di Studi Catalani (Venezia, 14-16 febbraio 2008) Venècia: Associazione Italiana di Studi Catalani / Edizioni dell'Orso, pp. 1  —  11.

Edició digital: http://www.filmod.unina.it/aisc/attive/Alegret.pdf

  • Boades, Sònia (2012): «Grandes diplomáticos en el congreso de Münster: Diego de Saavedra y Josep Fontanella», dins de  Literatura en la Guerra de Treinta Años, Sònia Boades (ed.), Vigo: Academia del Hispanismo, pp.  151  —  168.
  • Bover i i Font, A. (1986): «La natura capgirada: “El desembre congelat” i les Nadales de Francesc Fontanella», dins Estudis de Literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueras, I, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 101-131.
  • Brown, Kenneth (1987): «Context i text del Vexamen d’Acadèmia de Francesc Fontanella», Llengua i Literatura, 2, pp. 173-252.
  • Clarasó, M. i M.-M. Miró (ed.) (2008), Francesc Fontanella, Panegíric a la mort de Pau Claris, Barcelona: Fundació Pere Coromines.
  • Costa, J.; A. Quintana i E. Serra (1991): «El viatge a Münster dels germans Josep i Francesc Fontanella per a tractar les paus de Catalunya», dins B. Schlieben-Large i A. Schönberger (eds.), Polyglotte Romania. Homenatge a Tilbert Dídac Stegmann, vol. I, Frankfurt del Main: Domus Editoria Europaea, pp. 257-294.
  • Farré Vidal, J. (2011): «Un entremès de Francesc Fontanella i el procés de professionalització de l’actor sota l’òptica del barroc català», dins L. Gonzélez Martínez (ed.) Miscelánea filológica dedicada a Alberto Porqueras Mayo, Lleida: Milenio, pp. 83-94.
  • Fontanella, Francesc. Amor, Firmesa i Porfia, dins Teatre barroc i neoclàssic de - i Joan Ramis i Ramis, a cura de Maria Mercè Miró i Jordi Carbonell, pròleg de Giuseppe Grilli. Edicions 62 i La Caixa, MOLC 90.
  • García García, M. A. (2006): «La funció del mite en la poesia amorosa de Francesc Fontanella. Una primera aproximació», dins S. Martí (ed.), Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, I, Barcelona: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 177-190.
  • Grilli, Giuseppe (1997): «Materials per a la descripció d’una educació sentimental: Francesc Fontanella 1639/1643», dins La cultura catalana del Renaixement a la Il·lustració. Cicle de conferències fet al CIC de Terrassa curs 1981/1982, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 63-71.
  • Herrero Herrero, M. Àngels (2006): «El ressò de la lírica de Garcilaso de la Vega en la poesia amorosa de Francesc Fontanella», dins Pep Valsalobre i Gabriel Sansano (eds.), Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps, Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la, pp. 175-196
  • Maria-Mercè Miró i Jordi Carbonell (1982) (eds.), Francesc Fontanella i Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic, Barcelona: Edicions 62.
  • Miralles, Eulàlia (2010): «Poesia i política en la guerra dels Segadors», dins: Oscar Jané (ed.), Del Tractat dels Pirineus (1659) a l’Europa del segle XXI: un model en construcció / Du Traité des Pyrenées (1659) a l’Europe du XXI siècle: un modèle en construction?, Barcelona: Museu d’Història de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 2010, pp. 181-191.
  • Miralles, Eulàlia (2014), «Un itinerario sentimental de Fontanella  (o un desengaño amoroso en boca de Silvano)», eHumanista IVITRA, 5, pp. 533  —  545.

http://www.ehumanista.ucsb.edu/eHumanista%20IVITRA/Volume%205/Volum%20Regular/6_EMiralles.pdf

  • Miralles, Eulàlia (2015), «Per a una lectora. Un llibre-ofrena i un testament literari», Zeitschrift für Katalanistik. [En premsa]
  • Miró, Maria-Mercè (1981): «El manuscrit Fontanella del Museu Episcopal de Vic», Ausa, IX, pp. 211-218.
  • Miró, Maria-Mercè (1982): «Francesc Fontanella: Èglogues», Els Marges, 25, pp. 95-107.
  • Miró, Maria-Mercè (1984), «Un manuscrit Fontanella a la Casa de l’Ardiaca», Ausa, XI / 110-111, pp. 251-255.
  • Miró, Maria-Mercè (1988) (ed.), Francesc Fontanella, Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia / Lo desengany, poema dramàtic, Barcelona: Institut del Teatre / Diputació de Barcelona.
  • Miró, Maria-Mercè (1989): «L’obra dramàtica de Francesc Fontanella», dins Albert Rossich i August Rafanell (eds.), El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987, Barcelona: Quaderns Crema, pp. 559-566.
  • Miró, Maria-Mercè (1992): «L’amor i la sàtira en la poesia de Francesc Fontanella (1622-1701)? », dins Carlos Romero i Rossend Arqués (eds.), La cultura catalana tra l’Umanesimo e il Barocco, Università degli Studi di Venezia. Venècia: Dipartimento D’Iberistica / Associazione Italiana di Studi Catalani, pp. 321-328.
  • Miró, Maria-Mercè (1995), La poesia de Francesc Fontanella, 2 vols., Barcelona: Curial.
  • Miró, Maria-Mercè (2001): «El poeta Francesc Fontanella de la revolta catalana al congrés de Münster (1640-1643)», Revue d’Études Catalanes, 4, p. 29-41.
  • Miró, Maria-Mercè (2006): «Un altre manuscrit  de Francesc Fontanella, del segle XVII, al Museu Arxiu de Calella», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, LIII [=Homenatge a Joseph Gulsoy], pp. 71-83.
  • Prat, Enric i Pep Vila (ed.) (1981): «Francesc Fontanella», L’Estruç, 8 (1981), [1]-[5].
  • Rossich, Albert (1987): «Pròleg», dins Francesc Fontanella, El desengany, Barcelona: Quaderns Crema, pp. 7-21.
  • Rossich, Albert (2002): «La mort de Francesc Fontanella: a propòsit d’una falsa atribució», Revue d’Études Catalanes, 4, pp. 87-100.
  • Rossich, Albert i Pep Valsalobre (eds.) (2006), Poesia catalana del barroc. Antologia, Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la.
  • Rossich, Albert (2011): «Francesc Fontanella», dins Panorama crític de la literatura catalana. III, Barcelona: Editorial Vicens Vives, pp. 364-392.
  • Rossich, Albert (2012): «Intertextos: sobre les fonts i els motius literaris de Lo desengany de Fontanella», Caplletra, 52, pp. 207-228.
  • Rossich, Albert i Eulàlia Miralles (2014): «Un pròleg desconegut de Francesc Fontanella», Els Marges, 102, pp. 90-102.
  • Sansano, G. (2006): «Algunes notes sobre les fonts dramàtiques de la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia, de Francesc Fontanella: Il pastor fido, de Guarini i les comèdies de pastors de Lope de Vega», dins s. Martí (ed.), Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, I, Barcelona: Internacional de Llengua i Literatura Catalanes / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 281-293.
  • Sansano, Gabriel i Pep Valsalobre Palacios (2006) (eds.), Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps, Bellcaire d’Empordà: Edicions Vitel·la.
  • Sogues, Marc (2013), «Oïu senyores devotes…: edició crítica de les epístoles literàries de Francesc Fontanella a les monges dels convents dels Àngels i de Jerusalem». Treball de Recerca de Màster, Girona: Universitat de Girona. Departament de Filologia i Comunicació.
  • Sogues, Marc (2014): «L’erotisme a les Cartes a les Senyores dels Àngels i de Jerusalem, de Francesc Fontanella», Scripta 3, pp. 208-238. http://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/3832/3463
  • Streltsova, Ekaterina (1994): «La idea del Temps en la poesia filosòfica de Francesc Fontanella», Estudi General, 14, pp. 157-161.
  • Torrent, Anna M. (1968), «Pròleg», dins Francesc Fontanella, Lo desengany, Barcelona: Edicions 62, pp. 5-12.
  • Valsalobre Pep (2007): «Francesc Fontanella: le poète alchimiste baroque», Mirmanda, 2, pp. 60-74.
  • Valsalobre, Pep (2008): «Francesc Fontanella, una biografia excessiva», Revista de Catalunya, 239, pp. 71-98.
  • Valsalobre, Pep (2010): «'Mudats tots los perfils': aportacions a la biografia de Francesc Fontanella», Els Marges, 92, pp. 54-81.
  • Valsalobre, Pep (2010): «L’obra (o la vida) de Francesc Fontanella en l’esquinç de 1652-1659», dins de Actes del Congrés Del Tractat dels Pirineus a l’Europa del segle XXI: un model en construcció? Col·loqui Barcelona-Perpinyà, 17-20 de juny de 2009. Òscar Jané (ed.), Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, pp. 281-290.
  • Valsalobre, Pep (2014): «L’egloga urbana: un ossimoro fontanelliano» dins de Ciutat de l’amor. Scrivere la città, raccontare i sentimenti, Maria Carreras Goicoechea, Núria Puigdevall, Patrizio Rigobon, Valentina Ripa (eds.), Alessandria: Edizioni dell’Orso, pp. 281-302.
  • Valsalobre, Pep (2015a): «Per a una edició crítica de la poesia de Francesc Fontanella», Els Marges, 105, pp. 84-107.
  • Valsalobre, Pep (2015b): «Sobre la transmissió manuscrita de l’obra poètica de Francesc Fontanella: els cançoners principals i l’ordenació dels textos», Zeitschrift für Katalanistik [En premsa]
  • alsalobre, Pep (2015c): «En els marges de la poesia fontanellana: els textos d’atribució dubtosa o falsa (una aproximació)», Revista de Cancioneros Impresos y Manuscritos [En premsa]
  • Vila, Pep (1981): «Un manuscrit de Fontanella», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, III [=Miscel·lània Pere Bohigas,1], pp. 139-159.
  • Vila, Pep (1983): «L’etapa rossellonesa de Francesc Fontanella», L’Estruç [2a. època], (Girona), 6, pp. 3-7.
  • Vila, Pep (2007), «Un testament de Francesc Fontanella de 1658», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XLVIII, 2007, 343-353.
  • Vila, Pep (2009): «Tres notes d’arxiu sobre Francesc Fontanella», dins Gabriel Sansano i Pep Valsalobre (eds.), Fontanellana. Estudis sobre l’època i l’obra de Francesc Fontanella (1622-1683/85), Girona: Documenta Universitaria, pp. 179-184.
  • Zaragoza, Verònica (2015): «La obra literaria de los Fontanella al entorno del monasterio dominico de Nuestra Señora de los Ángeles y Pie de la Cruz (Barcelona, siglo XVII)», Archivum Fratrum Praedicatorum, LXXXII, pp. 217-267.
  • Zaragoza, Verònica (2011): «La permeabilitat de la clausura: el convent dels Àngels a la Barcelona del segle XVII i l’obra de Contesina Fontanella (XVII)». XII Congrés d’Història de Barcelona Historiografia Barcelonina. Del mite a la comprensió (Barcelona, 30 de novembre i 1 de desembre de 201

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]