Francesc Gimeno i Arasa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Francesc Gimeno i Arasa

Autoretrat (1917)
Naixement 1858
Tortosa
Defunció 1927
Barcelona
Art Pintura i dibuix
Moviment realista
Obres destacades autoretrats

Biografia[modifica | modifica el codi]

Francesc Gimeno i Arasa (Tortosa, 1858 - Barcelona, 1927) fou un pintor i dibuixant català. Dintre de la seva producció artística, destaquen sobretot els seus autoretrats, que el situen en un lloc d'honor en la història del gènere, al costat de Rembrandt, Van Gogh i Munch.

Artista marcat per la pobresa, de caràcter esquerp, sense gaires relacions i apartat dels cercles artístics del seu temps, va crear una obra de gran valor en un estil realista propi caracteritzat pels traços basts i les textures aspres. A més dels esmentats autoretrats, en la seva producció destaquen els paisatges i els retrats de persones del seu entorn.

L'escriptor Josep Pla li va dedicar un homenot, en què presenta el pintor com un ésser primitiu, marginal, anàrquic, que actua i crea com per instint, fora del corrent de la cultura.[1] L'any 2006 el Museu Nacional d'Art de Catalunya va organitzar una exposició titulada Francesc Gimeno, un artista maleït.

El seu fill Martí Gimeno i Massaguer va ser pintor, escultor i crític d'art.

La temàtica[modifica | modifica el codi]

A causa de la seva manca de recursos, Gimeno sempre va pintar allò que tenia a mà: els seus familiars, els carrers per on passava (inclosos els suburbis), unes gallines, una natura morta casolana, el seu propi rostre, etc. (per això es deia, sovint despectivament, que les seves teles feien "olor d'all i d'arengada" [2] o que eren "pintura d'espardenya" [3]). Aquesta tria temàtica converteix la seva obra en una crònica social de les capes més desafavorides de la Catalunya de principis del segle XX -Josep Pla l'anomenava "pintura proletària"-. En aquest sentit, Gimeno és l'antítesi del Ramon Casas cronista de la burgesia barcelonina.[4]

Els autoretrats[modifica | modifica el codi]

Un tractament especial mereixen els aproximadament dos-cents autoretrats de Gimeno. A diferència del que passa en Rembrandt, Van Gogh o Munch, els autoretrats gimenians no presenten continuïtat amb la resta de les obres de l'artista; s'aparten amb força de la resta de retrats i dels paisatges i constitueixen una sèrie autònoma i dramàtica, a estones ombrívola i a estones flamejant. L'historiador de l'art Francesc Miralles, gran defensor d'aquesta faceta de Gimeno, escriu "Els autoretrats de Gimeno no tenen punts de contacte amb els retrats que feia a la família: entre ells existeix la diferència que hi ha entre la incasable força de l'esperit, la força del convenciment interior i l'acceptació irremeiable de la circumstància quotidiana que no ofereix altra possibilitat que la d'abandonar-se físicament".[5] En els autoretrats, "trasllueix la seva vida interior i la seva contradictòria lluita personal".[6]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Galeria d'obres de Francesc Gimeno.
Dona dormint  
Un poble empordanès  
Cap de nen  
A Village in L'Empordà  
Market Day in Torroella  
Plaza del Rey  
Self-portrait with Cap  
The Grapevines  
Woman Sleeping  
Marine  
El pont d'Armentera o Torrentera  
Nens llegint francesc i josep  
Autoretrat  
La nena i el bon companyó  
Paisatge industrial  

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Josep Pla: Francesc Gimeno, pintor, el vell (1858-1927), pàg. 95
  2. Francesc Miralles Francesc Gimeno, pàg. 30
  3. Joan Teixidor "El pintor Gimeno", a La Publicitat, Barcelona, 8 d'agost de 1935
  4. Francesc Miralles Francesc Gimeno, pàg. 31
  5. Francesc Miralles Francesc Gimeno, passió i llibertat, pag. 60
  6. Ibídem

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • A. Martí Monteys, Gimeno apòstol, Mataró: Imprenta Minerva, 1928
  • Joan Mates, El pintor Gimeno, Barcelona: Edicions La Mà Trencada, 1935
  • Joan Cortés, Gimeno, Barcelona: Editorial Niubó, 1949
  • Josep Pla, Francesc Gimeno, pintor, el vell (1858-1927), a Homenots. Tercera sèrie. O. C. vol. XXI. Barcelona: Edicions Destino, 1972
  • Jordi À. Carbonell, pròleg de Francesc Fontbona, Francesc Gimeno, Barcelona: Editorial Diccionari Ràfols, 1989
  • Francesc Miralles, Francesc Gimeno, passió i llibertat, Barcelona: Viena Edicions, 2005

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Gimeno i Arasa