Francesc Palau i Quer
 Retrat  | |
| Nom original | (ca) Francesc Palau i Quer (es) Francisco Palau y Quer |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (es) Francisco Palau y Quer 29 desembre 1811 Aitona (Segrià) |
| Mort | 20 març 1872 (60 anys) Tarragona |
| Causa de mort | Causes naturals (Pneumònia ) |
| Sepultura | Capella de les Carmelites Missioneres Teresianes (Tarragona) |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Es coneix per | Fundador de les Carmelites Missioneres Teresianes i les Germanes Carmelites Missioneres |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic |
| Orde religiós | Carmelites descalços |
| Fundador | |
| Celebració | Església Catòlica Romana |
| Beatificació | 24 d'abril de 1988 , Roma nomenat per Joan Pau II |
| Pelegrinatge | Tarragona (tomba); Aitona (casa natal i cova); santuari des Vedrà (Eivissa) |
| Festivitat | 7 de novembre; 20 de març (al Martirologi romà) |
| Iconografia | Hàbit de carmelita descalç |
Francesc Palau i Quer (Aitona, Segrià, 29 de desembre de 1811 - Tarragona, 20 de març de 1872) va ser un sacerdot, frare carmelita descalç, fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va ser beatificat per Joan Pau II el 1988.
Vida[modifica]
Francesc Palau era el setè dels nou fills de Josep Palau i Maria Antònia Quer, que formaven una família modesta dedicada a l'agricultura. Va néixer a la Casa natal del Beat Francesc Palau i Quer d'Aitona.[1] Va créixer en un ambient molt devot i freqüentant l'església. Va estudiar a Lleida i als 17 anys va decidir fer-se sacerdot.
Va entrar al seminari de Lleida l'octubre de 1828 i va obtenir una beca que li permeté seguir els estudis. El 1832, va renunciar a la beca per a ingressar a l'orde dels carmelites descalços, a Barcelona.
Vida religiosa[modifica]
Entrà a l'orde carmelita com a postulant el 23 d'octubre de 1832, prenent el nom religiós de Francesc de Jesús, Maria i Josep. Va professar com a frare el 15 de novembre de 1833, estudiant teologia i filosofia al Convent de Sant Josep de Barcelona. El 1835, va tenir lloc la desamortització dels convents d'Espanya, amb alguns episodis d'anticlericalisme: el Convent de Sant Josep va ser incendiat i l'orde va ser suprimit. Els monjos del convent van ser empresonats a la Ciutadella. Francesc s'havia amagat a casa d'una família veïna, però uns dies després es presentà a la Ciutadella per a unir-se als seus companys. Al mes següent van ser alliberats, i Francesc es dirigí a Lleida.[2]
Va recomençar la seva vida de retir ascètic a Aitona, a una cova vora de l'ermita romànica de sant Joan de Carratalà. Va ser ordenat sacerdot a Barbastre el 2 d'abril de 1836. Llavors va fer tasques pastorals i d'apostolat per Catalunya i Aragó. El 1840 es va exiliar a França, on visqué com a eremita fins a l'abril de 1851 als pobles pirinencs de Montdesir, Livron i Cantayrae. Les autoritats eclesiàstiques van criticar el seu estil de vida, retirat, com a contrari al sacerdoci i a les noves tendències del cristianisme, i Palau va escriure com a defensa la seva La vida solitaria no se opone a las funciones de un sacerdote sobre el altar, on defensa l'ascetisme.
Va tornar a Espanya el 21 d'abril de 1851. El 1853 va comprar uns terrenys a Vallcarca amb una cova, que li serviria de lloc de retir.[2] Va ser director del Seminari Conciliar de Barcelona i, a l'església de Sant Agustí Nou, funda l'anomenada Escola de la Virtut, on cada diumenge predica i publica el Catecismo de las virtudes, entre 1851 i 1854. Va tenir molt èxit i, a més d'assumptes religiosos, va tractar en les seves conferències i publicacions qüestions d'actualitat, com els moviments i ideologies del moment: Kant, els falansteris de Fourier, protestantisme, deïsme, associacions i sindicats, comunisme, dret d'associació, etc. Les autoritats polítiques, que buscaven un cap de turc de les revoltes obreres de 1854, van acusar l'Escola de la Virtut com a incitadora dels avalots i la van prohibir. Malgrat que l'opinió majoritària a la premsa de la ciutat qualificava d'absurda la decisió, Palau va ser exiliat a Eivissa de 1854 a 1861.
Eivissa[modifica]
L'exili li va permetre fer apostolat a l'illa, i després a Mallorca i Menorca. Freqüentment es retirava a l'illot d'es Vedrà a meditar-hi. Va fundar una casa i ermita a es Cubells i va entronitzar la Mare de Déu de les Virtuts. El 1860-1861, va reorganitzar els eremites de Sant Honorat de Randa i va meditar sobre la fundació d'una congregació que vinculada a les carmelites descalces, es dediqués a l'apostolat actiu, l'ensenyament i l'assistència. Així, va fundar l'Orde Tercer de Germans i Germanes de la Mare de Déu del Carme i Santa Teresa de Jesús, en les seves branques masculina (1860, ja desapareguda) i femenina (1861), dividida després en les actuals congregacions de Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va escriure Mis relaciones con la Iglesia, de caràcter autobiogràfic.
Últims anys[modifica]
En tornar d'Eivissa va fer construir l'ermita de Santa Creu de Vallcarca, als terrenys que havia comprat, acabada cap el 1861, on hi va viure amb els 3 monjos que amb ell formaven la comunitat, que eren anomenats 'els penitents', origen del nom del barri dels Penitents.[2] Allà els diumenges hi practicava exorcisme, amb gran afluència de visitants i fidels.[3] Per aquestes pràctiques va ser empresonat de nou, però posat en llibertat sense càrrecs.[2] Va ser nomenat director dels Carmelites Terciaris espanyols el 1867. El 1868 va començar la publicació del setmanari El ermitaño, que va dirigir i, en bona part, escriure. Entre el gener i el març de 1872 redacta i prepara per a la publicació les regles i constitucions dels Carmelites Descalços Terciaris, que veuen la llum a Barcelona el mateix any.
Immers en la seva tasca d'apostolat i direcció de la congregació que havia fundat, el febrer de 1872 va anar fins a Calassanç (Osca) per assistir els empestats d'una epidèmia, on va contraure la malaltia. El 20 de març de 1872 moria a Tarragona.
Va ser beatificat per Joan Pau II el 24 d'abril de 1988. La seva festivitat és el 7 de novembre.
-
Retrat a partir d'una fotografia contemporània -
Escultura del beat, a la capella de les Carmelites Missioneres Teresianes de Tarragona -
Illot des Vedrà, a Eivissa, lloc de retir del beat -
Antiga tomba del beat, a les Carmelites Missioneres Teresianes de Tarragona -
Actual tomba del beat, a la capella del beat a les Carmelites de Tarragona -
Monument al camí de Sant Miquel, a Montserrat
.jpg)
Obres[modifica]
Va escriure diverses obres (se'n donen el títol i el lloc i any de la primera edició; estan en orde cronològic):
- de caràcter pastoral i espiritual:
- Lucha del alma con Dios, editada a Montauban el 1843.
- Catecismo de las Virtudes, Barcelona 1852.
- La escuela de la virtud vindicada, Madrid 1859.
- Mes de María: flores del mes de mayo, Barcelona 1862.
- La Iglesia de Dios figurada, Barcelona 1865.
- De caràcter autobiogràfic:
- La vida solitaria.
- Mis relaciones con la Iglesia.
- Cartas.
I els reglaments per a les congregacions de germans carmelites, en diverses redaccions: 1851, 1862, 1863, 1866-1867 i 1872.
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «Casa natal del Beat Francesc Palau i Quer d'Aitona». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural. [Consulta: 12 juliol 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Ruta Palautiana» (en castellà). Carmelitas Misioneras, juny 2011.
- ↑ «Via Crucis dels Penitents (Gràcia, Vallcarca i els Penitents)». Endrets.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Palau i Quer |
- Lloc dedicat al sant Arxivat 2011-05-17 a Wayback Machine.
- Beato Francisco Palau y Quer, OCD Arxivat 2009-03-15 a Wayback Machine.